Una manera de començar l’any

Ha mort Béla Tarr.

A Petróleo, Pasolini s’empesca el concepte de «no-res social», una denominació que li permet, a finals dels anys seixanta, referir-se a la societat sorgida del neoliberalisme i el capitalisme desfermat, és a dir, a una societat que ha perdut el sentit de la col·lectivitat i que està cada cop més marcada per un individualisme hedonista a partir del qual no es pot construir res. Si Pasolini deia el que deia fa seixanta anys, no sé si trobaria les paraules per descriure com és la societat dels nostres dies. Bé, segurament ell sí. En tot cas, em fa l’efecte que aquest concepte es complementa inequívocament amb el de «no-lloc» que es va empescar l’antropòleg francès Marc Augé als anys noranta. Si el no-lloc d’Augé és un espai físic en el qual no vivim, on coincidim però no ens trobem, on no hi ha res a compartir des del punt de vista social, el no-res social de Pasolini és un espai social que ha quedat buit de totes les característiques que suggereix aquest adjectiu.

El resultat és evident: quan ens envoltem d’espais que no estan fets per ser habitats i alhora fem una vida despullada de tota vertebració col·lectiva, esdevenim éssers isolats abandonats a la intempèrie, indefensos davant les escomeses de les xacres del nostre temps: la aculturació, el consumisme, el feixisme en totes les seves expressions, el mesellisme… Un article de fa un any i mig de l’historiador Xavier Díez, publicat a la revista Mirall: «Sobre la voluntat d’extermini de la cultura catalana, a mans de les autoritats educatives catalanes», descriu molt bé quina és la situació que vivim a Catalunya. Les seves reflexions, de fet, parlen del món actual, però se centren d’una manera molt encertada i punyent en la nostra societat i en l’estat de la llengua i la literatura catalanes.

És una bona lectura per començar l’any. Com que no en tocaria ni una coma, us hi remeto, si no l’heu llegit ja, i m’estic de comentar-lo. Als polítics, als qui decideixen qüestions importants que tenen una gran repercussió en la gent, en la societat, en el país d’avui i en el del futur, els hauríem d’exigir molt més. Per exemple, que recuperin aquest article de Xavier Díez. El que ha passat amb l’ensenyament les darreres dècades és catastròfic, una absoluta calamitat. No pot ser que la manera d’anar endavant sigui sembrant el món de no-llocs i estenent el no-res social. Pasolini ja ho avisava. Béla Tarr també.

Ha mort Béla Tarr.

Petroli

Sí, al llarg d’aquest any ja hem parlat de Pasolini; vam dedicar un apunt al seu llibre Poema en forma de rosa, que ens sembla fonamental per entendre què passava a Itàlia —i que li passava a Pasolini— als anys seixanta, i per descobrir una determinada manera de concebre la poesia. Però aquest 2025 no ens podíem conformar amb un únic comentari sobre aquesta figura clau de la cultura occidental de la segona meitat del segle XX, tenint en compte que fa cinquanta anys que Pasolini va ser assassinat, una efemèride que no ha tingut la repercussió que hauria hagut de tenir a les nostres latituds. L’excusa per tornar a parlar de l’autor ens l’ha ofert Nórdica Libros, l’editorial que aquest passat octubre va publicar Petróleo, la novel·la en què Pasolini va estar treballant els darrers anys de la seva vida i que va quedar inacabada.

En una altra època, per desconeixement o per totes les altres raons que calgui adduir, alguns ens pensàvem que Pasolini era un director de cinema que, a tot estirar, havia publicat alguna novel·la. Amb el pas dels anys vam anar prenent consciència del pes que la literatura tenia en la trajectòria d’aquest artista singular i inclassificable. Vam comprovar que també havia escrit poesia. Més tard, en llegir els seus versos, vam descobrir que la primera i veritable essència de Pasolini era la de poeta. I ara hem pogut veure confirmades les nostres sospites: som davant d’un dels millors escriptors que ha donat la segona meitat del segle XX, i un dels més compromesos i irreductibles.

L’aparició de Petróleo és tot un esdeveniment. Aquest volum de més de set-centes pàgines és una novel·la inacabada inacabada. No, la repetició no és un error de picatge. És inacabada per partida doble. Primer, perquè Pasolini, que hi va començar a treballar el 1967, no va poder enllestir l’obra perquè va ser assassinat. I, segon, perquè ell li va voler donar aquesta forma: la d’una edició crítica d’un text inèdit inacabat. Per tant, molts dels buits que hi trobarem, molts dels salts de pàgina sobtats, dels fragments o capítols tot just esbossats o descrits per mitjà d’un breu esquema; moltes de les errades i repeticions, de les frases trencades, són intencionats, concebuts d’aquesta manera per l’autor. Aquest és l’aspecte que ell volia que tingués la novel·la. Es tracta d’una concepció molt experimental i arriscada que, tot s’ha de dir, funciona molt bé, I que hauria pogut donar com a resultat una obra excepcional si Pasolini hi hagués pogut continuar treballant. No va ser així, i ens hem de conformar llegint un text que ha necessitat dècades de feina dels estudiosos que han remenat els centenars de pàgines que va deixar escrites fins que li han donat la forma actual, que ves a saber si pot rebre la consideració de definitiva.

No soc gaire partidari de llegir obres inacabades. De tant en tant, arriben a les llibreries autèntics despropòsits en forma de llibres que pretenen ensarronar el comprador amb l’esquer que es tracta d’una troballa, una obra inèdita que havia quedat amagada entre els papers d’un autor ja desaparegut. Sovint, aquesta mena de productes són una amalgama de materials que l’autor no hauria publicat mai en vida i que al lector d’avui no li aportaran gaire res. Però també és cert que la història de la literatura conté alguns títols d’obres inacabades que són imprescindibles, i és una sort que hagin arribat fins a nosaltres perquè les puguem llegir. Ara mateix em venen al cap obres com Les ànimes mortes de Gógol, les novel·les de Kafka, L’home sense tributs de Musil o La mort i la primavera de Mercè Rodoreda. Per tot plegat, en saber que havia sortit publicada una novel·la inèdita de Pasolini, i a més de grans dimensions, em vaig posar en guàrdia. Tanmateix, després de buscar una mica d’informació sobre el llibre, i havent-lo fullejat en una llibreria, vaig decidir arriscar-me a llegir-lo. La versió en castellà és de Miguel Ángel Cuevas, que ha traduït el text que van preparar Walter Siti i Maria Careri, els curadors de la quarta edició en trenta anys de Petrolio.

Arribats aquí, convé deixar clar que aquest és un d’aquells llibres difícils de recomanar. Cadascú l’ha de fullejar i ha de prendre la decisió de llegir-lo o no. D’entrada, és difícil explicar què hi trobarem. Per sort, el volum inclou tota mena d’apunts i anotacions de Pasolini, entre els quals hi ha un esquema de l’obra que va redactar en menys d’una hora i que resumeix prou bé bona part de la història. La novel·la arrenca amb la figura de Carlo —el narrador ens el presenta com el seu pare—, que de seguida es desdoblarà en un segon Carlo. El primer és un enginyer que treballa en prospeccions petrolíferes, un burgès ric, ben relacionat amb el poder. El segon esdevindrà una mena de servent del primer, encarregat de fer-li la feina bruta perquè l’altre pugui mantenir la bona imatge. En un moment donat, aquest Carlo segon es converteix en una dona. A partir d’aquí, l’acció principal pren una o altra direcció, queda suspesa per donar pas a somnis, a fils paral·lels, a reflexions sobre tota mena de qüestions.

En el corazón de Carlo (…) ese sol oriental, esos prados, esos campos de la Italia central tan como es debido, tan bien parcelados, tan bien mantenidos en cada rincón, contra las dolientes lomas, bordeados de zanjas, circundados de los cúmulos grises y rojizos de las mimbres, cubiertos por un cielo obtusamente sereno, con alguna que otra nube inmóvil, provocaban un dolor insoportable y sin motivo. Nada podía hacerse contra él sino registrar los momentos más agudos, que daban ganas casi de morirse. Porque, aunque todo fuera tan idéntico, todo era distinto. Se sentía en torno el aire del final de un mundo, por lo menos del mundo agrícola: todos los antiguos pueblos estaban precedidos por una hilera de casas nuevas, horribles, con sus falsos ladrillos rojos y sus desnudos muros amarillos, que los uniformaban. Además, la gente, por la calle, era horrible: los jóvenes, con esos pelos de puta, con colas, con rizos, y estampado para siempre en el rostro un rictus de satisfacción presuntuosa; las muchachas arrebujadas en sus miserables ropones, que les daban un aire mendicante, casi de homosexuales en busca de humillantes osasiones. Los adultos rondando com fantasmas, arrinconados, silenciosos, encerrados en el dolor de su exclusión. (Pàg. 302)

La gente era esa, y carecía de los valores arcaicos de la Iglesia y de los valores pervertidos del conservadurismo: estúpida, brutal, chacotera, vacía, neurótica, ansiosa, superficial, indistinta: los jóvenes querían todos lo mismo, que no era otra cosa sino la eterna repetición de un modelo que uniformaba todo contenido; estaba comenzando una civilización cuyo centro no era el hombre sino los grupos de hombres (…) (Pàg. 311-312)

No hi ha cap mena de dubte: es tracta d’una obra complexa i molt ambiciosa, el destí de la qual era probablement restar inacabada, com va passar amb L’home sense tributs. Ambiciosa per la concepció formal i per l’estructura que Pasolini li va voler donar, inspirada en part en la Divina comèdia de Dant, obra que se situa en els fonaments de Petróleo, al costat d’Els dimonis de Dostoievski, novel·la que a Pasolini li va fornir un model inigualable per al doble protagonista del seu llibre; em refereixo a Stavroguin, el príncep de les tenebres, un dels personatges més fascinants que ha donat la literatura universal. Hi ha altres obres de les quals Pasolini aprofita idees, personatges, ambients, cosa que permet comprovar l’immens bagatge cultural de l’escriptor.

Però l’ambició que deixa entreveure Petróleo també és immensa des del punt de vista temàtic. D’una banda, Pasolini es despulla tot ell d’aquella manera que causa dolor en el lector: per la valentia, per la sinceritat, per la manca de tota precaució i per la cruesa, atributs que converteixen el relat en una confessió lacerant, capaç d’esquinçar l’ànima del més insensible. De l’altra, el llibre conté una anàlisi punyent i sense ambages d’un determinat moment històric —finals dels anys seixanta, principis dels setanta—, marcat a Itàlia per la inestabilitat política i social, els enfrontaments entre l’extrema dreta i l’extrema esquerra, els atemptats, la corrupció… Pasolini es refereix a personatges reals de vegades esmentant-los pel nom i el cognom, de vegades dissimulant-los vagament sota l’aspecte de personatges ficticis. El relat esdevé temerari, s’acosta al que seria un treball periodístic que no vol ocultar res; això sí, escrit sempre amb la mestria pròpia dels grans narradors. Les reflexions sobre el feixisme, sobre l’evolució de la societat i sobre la irrupció del consumisme salvatge són també doloroses perquè, escrites a principis dels setanta, són perfectament aplicables a la nostra època sense que hàgim de tocar una sola coma.

El gauchismo había perdido a sus masas, porque subcultura de protesta contra subcultura de poder es una antítesis que no puede no acabar en la derrota de la primera. Las masas juveniles habían regresado enigmáticamente al orden, aun conservando bien a la vista las señales traumáticas de su revuelta de unos años atrás. La situación se habían vuelto en su contra. La condena total e intransigente que pronunciaron sin discriminación contra todos los padres les impidió tener con esos padres una relación dialéctica, mediante la cual superarlos, avanzar. El rechazo puro es árido y perverso. Así pues, a través del rechazo, los jóvenes quedaron paralizados en la historia. Lo que implicó, fatalmente, un retroceso. Reaparecieron en ellos los caracteres psicológicos y corporales de una vieja burguesía infeliz; señales que, al menos en una mínima parte, en sus padres habían desaparecido. Volvieron a verse caras de cura viejo, de picapleitos culpable, de juez insustancial, de sargento corrupto, etc., etc. (Pàg. 344)

Quan Pasolini vol incomodar, no ho fa perquè sí, no ho fa tan sols per épater le bourgeois; ho fa perquè té alguna cosa al pap que no es pot estar de dir, ho fa amb tota la intenció, amb tota la mala llet, i amb tota la capacitat que té —com a intel·lectual de primer ordre i com a artista de primeríssim nivell— d’expressar amb claredat, amb concisió, i per mitjà de la bellesa tot el que vol dir, tot el que vol que els altres sentin, vegin, llegeixin. No hi ha vida fora de la literatura, fora de l’art, per a Pasolini, perquè tan sols l’art ens fa éssers complets i diferenciats dels altres animals que poblen la Terra. L’art ens permet afinar el pensament i comunicar millor les idees. Potser per això l’artesania encara és a l’abast d’altres espècies animals; l’art, no.

I quan l’art el conrea una figura tan compromesa amb la llibertat, amb l’humanisme i amb la cultura com Pasolini, sense concessions ni renúncies, amb una valentia que avui ens continua fent por, els altres, empetitits, només podem optar per llegir-lo, admirar-lo i recordar-lo. I més que mai en aquests temps convulsos.

Postal de Nadal

L’Acció Paral·lela ha fet deu anys. Fins aquí les celebracions. Vet aquí la postal de Nadal d’enguany.

El turista

Des de sota, el canell no es veu tan desproporcionat. La mà empunya l’espasa amb força, però el braç mostra una fermesa no gens tensa, més aviat controlada, tranquil·la, perquè el cop ja ha estat donat, la feina sembla conclosa, i el cap de la Medusa penja de l’altra mà, regalimós, inert. Perseu, amb els ulls closos, ens l’ofereix a tota la humanitat. Tota, sencera, en ple, no hi és pas, la humanitat, a la Piazza della Signoria, però sí que s’hi ha concentrat una abundant representació. L’Ernest intenta moure’s un parell de metres per canviar la perspectiva i veure el costat esquerre de l’escultura, però amb prou feines pot girar-se per fer la intenció de desplaçar-se. Com si es disposessin a fer una pinya per alçar un pilar de vuit sense folre, desenes de persones l’envolten, s’amunteguen al seu entorn, totes amb els braços aixecats sostenint no pas els caps d’altres meduses, sinó els mòbils amb què pretenen capturar l’instant. Una desena de viseres sense gorra i tres o quatre paraigües delaten la presència d’un grup de japonesos, just a la dreta de l’Ernest; pacients, esperen el moment d’acostar-se una mica més al peu de l’escultura, potser per sentir el pes del bronze, per empetitir-se sota la presència de Perseu, que ara mateix, si pogués, batria les ales i alçaria el vol per fugir de la Loggia i tornar ni ell mateix no sabria pas on. Però Cellini el va ben collar damunt del cos de la Medusa decapitada i ara no pot fer res més que quedar-se on és, sotmetre’s a totes a aquelles mirades, convertir-se en bilions de bits innecessaris i resseguir de reüll, fent veure que continua mantenint els ulls closos, la trajectòria a penes perceptible d’aquest personatge neguitejat, esmaperdut, amenaçat d’ofec, que he anomenat Ernest i les costelles del qual estan rebent ara mateix l’atac directe d’un bastó plegat de caminaire que està subjectat al cul d’una motxilla. L’Ernest prova de girar-se per veure què és això que se li clava al costat; no pot pas ser l’espasa de Perseu, que continua al seu lloc, poderosa, assenyaladora de tots els mals que podria perpetrar si no l’empunyés un heroi ben intencionat. Sobre el mar de viseres i pantalles encarades cap al fill de Cellini, a l’Ernest li sembla percebre una bovina fetor d’alens, de suors, de fumerades producte de la fricció de totes aquelles pells que s’han citat a la mateixa hora en aquells mateixos metres quadrats de davant la Loggia. Però se la imagina, la boirina, no n’hi ha pas —a més, tot i ser al juny, el dia no és especialment calorós—; més aviat se li ha entelat la vista a causa d’un mareig sobtat que ha estat a punt de fer-li perdre el coneixement. Per sort, ha començat a bufar una mica d’aire i ràpidament ha notat que recuperava el domini de si mateix, encara que continuï atrapat enmig d’aquella aglomeració que no el deixarà caure a terra malgrat que allò no sigui cap salt de plens de la Patum. Aleshores, instintivament, l’Ernest torna a alçar els ulls cap a la figura de bronze i de sobte li sembla que, certament, Perseu ha obert els ulls i l’ha mirat de reüll. No pot ser, esclar, deuen ser imaginacions… Però llavors passa l’impensable: Perseu afluixa els dits amb què té agafada la testa de la Medusa i el cap cau a terra enmig d’un fort estrèpit, i de sobte aixeca l’altre braç cap enrere per agafar embranzida i, ajupint-se tot ell, abat un cop propi d’un segador que pentina el primer rengle de viseres que té al davant i fa voleiar els caps d’una desena de japonesos que s’estaven fent una foto d’esquena a l’escultura. Entre esquitxos de sang, els caps cauen damunt la multitud espaordida. L’Ernest, fent un últim esforç, aconsegueix deseixir-se i s’enfila a una columna per parapetar-s’hi, i des d’allà veu com Perseu salta sobre la gentada, que forma encara una pinya solidària, i talla caps a tort i a dret. Pels carrerons adjacents figures ridícules miren de fugir, d’escapar d’aquell lloc sagrat de la més alta cultura, sense ni tan sols intentar girar-se per fer una darrera foto, ara que realment valdria la pena enregistrar l’escena. Ningú no gosa quedar-se allí. En pocs segons, Perseu es queda sol enmig de la plaça, brandant l’espasa amb totes dues mans, donant voltes lentament sobre si mateix per comprovar que no queda ningú dempeus. L’Ernest continua amagat rere la columna, expectant, encuriosit per veure com acabarà tot plegat, però no pas espantat, potser perquè el que acaba de passar, per molt increïble que pugui semblar, ha succeït de debò, i, ben mirat, li ha permès alliberar-se de l’opressió que l’ofegava. Transcorren un parell de minuts fins que Perseu, ja més calmat, es dirigeix de nou cap al pedestal i recull el cap de la Medusa per recuperar el posat. L’Ernest es pregunta si l’antic heroi tenia cap altra alternativa, si podia deixar de fer el que acaba de fer. O si tota l’escena no ha estat sinó producte d’una animació concebuda per IA. Sigui com sigui, decideix continuar amb el programa del dia. Passant per darrere de Perseu, a qui xiuxiueja un «gràcies» dissimulat, se’n va a veure el David de Miquel Àngel, ara que probablement no tindrà al voltant gaires visitants a qui vulgui adreçar un cop de pedra amb la seva fona. Per art de màgia, l’Accademia també s’ha buidat de gent. Una mica més enllà, l’Arno baixa calmat, com un dia qualsevol de finals de setembre.

Bregant amb la contra-poesia

Encara al segle passat, el Gran diccionari de la llengua catalana definia la poesia com «l’art d’expressar, de traduir en forma concreta, el contingut espiritual propi, mitjançant paraules disposades segons unes determinades lleis mètriques», mentre que un poema era una «obra poètica, de caràcter narratiu o didascàlic, d’extensió notable i de vast alè creador, que pot tenir arguments i tons diversos».

El Diccionari de la llengua catalana (IEC), també als anys noranta, havia definit poema en uns termes pràcticament idèntics, mentre que considerava la poesia com l’«art del llenguatge que consisteix a expressar segons un ritme —normalment el del vers— un o diversos temes, una idea, un sentiment, etc., als quals cada poeta vol donar un valor propi i universal alhora».

Avui, el Diccionari essencial de la llengua catalana defineix la poesia com un «gènere literari, escrit generalment en vers, en què s’expressen idees, sensacions, emocions o impressions i en què es busca un ritme i una harmonia en l’ús del llenguatge». Per a la mateixa obra, un poema és, simplement, «una composició breu escrita en vers».

Més encertats o menys —tampoc no podem demanar que els diccionaris generals facin miracles a l’hora d’aclarir què podem entendre per poesia o què podem considerar com a poema—, aquests intents de definir la matèria que ara ens interessa es veuran sempre condemnats al fracàs quan es tracti de confrontar-los amb allò que fixava damunt del paper Paul Celan (1920-1070), és a dir, aquell qui és considerat per la crítica el poeta més important en llengua alemanya de Rilke ençà. Celan és l’autor d’una obra que guerreja constantment contra qualsevol concepció prèvia —o posterior— de la poesia. Potser és per això que pren tot el sentit el terme contra-poesia, que Arnau Pons, el traductor al català de l’obra completa de Celan, empra per referir-se al gènere que conreava aquest poeta, un dels més hermètics que puguem ensopegar.

Després d’anys de sentir-ne a parlar i de no acabar de gosar apropar-m’hi, ja fos per por, ja fos per respecte davant de la dificultat de la comesa, finalment m’he decidit a encarar la lectura de Celan. És ben probable que hagi començat la casa per la teulada, és a dir, llegint un dels seus llibres més difícils: La rosa de ningú, publicat per LaBreu Edicions aquest 2025. En aquest comentari no tinc cap intenció de parlar del fons de l’obra de Celan, del sentit dels seus poemes, dels temes de què tracta ni de les referències de tota mena que travessen el llibre de dalt a baix. Em vull limitar, en aquesta ocasió, a descriure la meva experiència com a lector d’aquests textos, d’aquestes composicions contra-poètiques. I començaré admetent que aquesta denominació de contra-poesia em sembla del tot encertada. De fet, som davant d’una mena de poesia que prova d’expulsar-te del poema. El lector es troba immers en una lluita aferrissada per mantenir la seva postura i continuar la lectura. És una lluita entaulada amb els versos per sostreure‘ls un mínim de sentit, per copsar-ne un bri de bellesa. I no cal dir que els versos es resistiran a cedir cap mica de l’un o de l’altra. Potser és aquest combat el que dona valor al desenllaç i el que fa que el lector senti una certa satisfacció si aconsegueix penetrar en la significació del poema, en les intencions que van dur el poeta a escriure’l, o, si més no, si aconsegueix formar-se una opinió, foraviada o no, respecte del que està llegint. És probable que, com un dimoniet, una pregunta se li acabi colant al cervell: pot ser que, al capdavall, aquesta sigui la mena de poesia que val la pena llegir?

Jo, com a lector, no tinc resposta a aquesta pregunta. Hi ha un punt intermedi entre certa poesia massa accessible i la impenetrable contra-poesia de Celan. Penso, per exemple, en les elegies de Rilke. En l’edifici rilkeà el lector tampoc no hi pot entrar desprevingut, però les dificultats no són tan exagerades. Davant de la poesia de Celan em sento completament desvalgut, incapaç d’entendre-la si no és amb l’ajut de totes les crosses que tingui a disposició (context, notes, comentaris i exegesis), i incapaç d’apreciar les bondats de la seva construcció (una bellesa o una musicalitat que el poema no aspira a tenir). Quedo, doncs, a les mans dels crítics, dels qui l’han estudiada i l’han traduïda.

Arnau Pons, per descomptat, ha fet —i continua fent—una feina extraordinària. Gràcies a ell podem moure’ns entre aquests poemes amb un mica menys d’incomoditat. Llegir contra-poesia és descobrir tot un món. Per això hi insistiré, i perquè aspiro a poder parlar algun dia, per fi, de Celan, de l’obra de Celan, i no pas de la meva experiència, que, per descomptat, no té cap importància.

Anàbasi

Intransitable-vertader,
escrit atapeït entre murs,
aqueix
cap-amunt i cap-enrere
en el futur clarós de cor.

Allà.

Molls
de síl·labes, color
de mar, fins ben lluny,
dins l’innavegable.

Després:
boies,
files de boies de tristesa
amb
—bells com segons, saltironants—
reflexos d’alè: fent llum,
tocs de campanes (dum-,
dun-, un-
unde suspirat
cor),
des-
presos, com-
presos, nostres.

El visible, l’audible, el
mot-envelat
que es va fent lliure:

Junts.

Paul Celan (traducció d’Arnau Pons)

A la recerca del temps sagrat

Al Llibre del desassossec Pessoa ens alerta que la descreença absoluta duu l’home a empetitir-se i a perdre tota idea de futur —a perdre el nord, que diríem—, i això és així perquè quedem estancats «en la conquesta del quotidià, vils i baixos cercant el pa de cada dia». Ho diu a l’apunt 306, en un fragment que ja hem reproduït anteriorment a L’Acció Paral·lela en un comentari en què també fem referència a la novel·la Joventut sense déu, d’Ödön von Horváth. Per si de cas, aclarim-ho d’entrada: tot i que parlem de descreença, de Déu, d’elements que ens remeten a l’àmbit religiós, cap d’aquestes obres no reivindiquen pas una religiositat lligada a una determinada confessió, ni nosaltres pretenem anar per aquest camí. El que reivindiquen és que la humanitat no es desempallegui completament d’un component espiritual que forma part de la seva essència des dels principis dels temps i sense el qual corre el perill de foraviar-se i caure en el parany que li han parat l’ultraliberalisme salvatge dels nostres dies, els líders fanàtics i el totalitarisme.

Doncs bé, aquesta idea que la humanitat no pot deixar perdre allò de sagrat que hi ha en la seva existència, enriquida i matisada, plantejada d’una manera diferent, també la trobarem en una obra que acaba d’arribar a les llibreries gràcies a L’Avenç i que no hauria de passar desapercebuda davant dels nostres ulls. Em refereixo a Paret mestra, de Joan Rosàs (Badalona, 1953). Si el nom de l’autor no us sona pot ben ser perquè aquesta és la seva primera incursió en el món de la literatura, però també és possible que el seu nom us digui alguna cosa, lligat com ha estat al camp de la museística durant més de quatre dècades, una relació que queda ben palesa en aquest llibre.

El títol complet és Paret mestra. Recreació a la cuina vella. Efectivament, el llibre comença amb el narrador armat d’una rasqueta a la cuina vella de la masia que pertany des de fa segles a la seva família, disposat a arrencar les successives capes de pintura que cobreixen les parets. Són les nou del matí:

Quan vaig posar les mans a la tasca eren les nou en punt del matí. Ho sé ben cert perquè en aquell moment el campanar aviava sagrera avall els quatre quarts i, tot seguit, amb la parsimònia habitual, les nou campanades de les hores. Les vaig comptar d’esma. (Pàg. 13)

L’esment de les campanades no és casual. De seguida el relat donarà pas a un llarg excurs sobre l’origen, la funció, el procés de construcció de les campanes. Al lector aquest excurs l’agafarà fàcilment desprevingut; si pensava que el que tenia a les mans era una novel·la, aviat haurà de rectificar les expectatives: constatarà que Paret mestra és tota una altra cosa, una obra inclassificable. A les seves pàgines hi trobarà relats, cert, però també passatges que podrien pertànyer a un llibre de memòries, reflexions pròpies d’una obra assagística, compendis que podrien haver estat extrets d’un catàleg d’un museu, fragments de prosa poètica o de tractat filosòfic; és a dir, un conglomerat de materials diversos als quals Rosàs dona forma i coherència per mitjà d’una llengua sàvia, rica, genuïna, que dringa amb un so que no és fàcil de trobar avui dia.

He dit que l’al·lusió a les campanes no era casual; tampoc no ho és que aparegui situada al principi del llibre: aquest fet permet a l’autor encetar un dels fils que recorre el volum de dalt a baix: la meditació entorn del pas del temps, una meditació que es convertirà, com bé veurem, en una mena de recerca del temps sagrat. Compte, hi insisteixo: no ens estem pas situant en el terreny estricte de la religió, o almenys de cap religió concreta, tot i que les campanes de què parla Rosàs són evidentment les que trobem als campanars de les esglésies del nostre país. Però quan l’autor parla del temps sagrat es refereix a una concepció que va més enllà de qualsevol confessió i que està lligada al mite. Ell mateix s’encarrega de deixar ben clara la diferència que hi ha entre el clericalisme i el sagrat: «El clericalisme és una estructura funcionarial totalment terrena, accidental. El sagrat és la realitat permanent oculta i veritable» (pàg. 178). Aquesta idea del que és sagrat és la que he esmentat al començament i que trobem a Pessoa, a Von Horváth i en altres autors preocupats per la deriva materialista que ha pres la humanitat.

Tota aquesta mitologia no eren falòrnies de vells, ni romanalles de la credulitat màgica del barroc. El mite havia travessat tots els temps i, per tant, havia arrossegat fullaraca de totes les èpoques. Però, depurat dels additaments que l’empastifaven, ens posava davant d’allò que eren els problemes essencials de l’home. Davant d’aquells plantejaments que la humanitat es va fer a l’origen, el primer moment que es va saber humana. Quan l’home original, potser després de parlar per error amb una ombra, va dir per primera vegada una cosa que no existia. Que no tenia realitat material. Física. El dia que la humanitat va parar esment en la pròpia nuesa. (Pàg. 109-110)

La idea del sagrat va lligada al temps però també a la idea de casa, un altre dels grans eixos del llibre, per bé que tots apareixen trenats en un únic discurs. Perquè a Paret mestra hi trobarem un discurs, un missatge, cosa que ens fa sentir encara més que, al capdavall, som davant d’un assaig. De fet, a mi —i en això coincideixo amb Jordi Llavina— aquesta lectura m’ha fet pensar en els textos del filòsof Josep M. Esquirol; hi veig també una crida a exercir la resistència íntima de què parla Esquirol, tot i que Rosàs em fa l’efecte que posa l’accent en una resistència íntima col·lectiva, cosa que passa per no oblidar el llegat dels nostres predecessors. Aquest llegat pren la forma d’elements tant materials com immaterials. Entre els primers hi ha la casa mateix, la llar de foc, objectes, peces decoratives o pròpies de la quotidianitat, estris, eines, etc. Entre els segons hi ha costums, festes i celebracions, maneres de fer i d’entendre el món, records, i el sagrat, que ho impregna tot: els gestos, les creences, la governança de les cases, les feines, l’amistat, però també els mals moments, la violència i la brutalitat, que des de sempre han estat indissociables de la condició humana. Perquè Rosàs no idealitza res, sap que en altres èpoques la vida ha estat dura, cruel fins i tot, plena de penúries i maltempsades.

Però fins i tot en aquells moments l’home pensava en la duració de les coses, tot es feia per poder-ho passar d’una generació a l’altra, sabent que cada individu no era sinó una baula més d’una cadena que arrencava molt enllà en els temps i que havia de continuar sumant baules amb les noves generacions, una concepció molt allunyada de la que presideix el nostre segle XXI, basada en l’aquí i ara, en un present que no vol saber res del passat i que menysprea tota expectativa de futur.

Un dels elements clau del llibre, real i simbòlic, material i immaterial alhora, és el foc. Sense el foc no hi ha casa, no hi ha possibilitat d’establir-se en un lloc. Així doncs, després de parlar-nos de les campanes, de definir la idea de casa des de tots els punt de vista, Rosàs ens parlarà del foc, i de les festes, de les cadires, de tot allò que consideri que pot incorporar algun element nou per reforçar la reflexió que va descabdellant. Molts dels materials que utilitza provenen de l’acte de fer memòria, de records que en un moment donat poden desencadenar-se, a la manera proustiana, en aspirar el baf d’unes patates que bullen a l’olla. Tanmateix, el record també el pot generar una fotografia, que queda a voltes incrustada en el text i permet una descripció reflexiva que ens remet al procediment que trobem a les obres de W. G. Sebald o, més recentment, de Francesc Serés.

De tant en tant, els materials exposats s’acumulen com ho farien en una sala d’un museu, degudament ordenats i catalogats. Aquí, la trajectòria professional de Rosàs es deixa entreveure nítidament. Cada capítol sembla escrit per ser llegit mentre visitem un àmbit concret d’un projecte expositiu antropològic. Aquestes compilacions, acompanyades de descripcions i de l’oportuna interpretació, tenen un interès indiscutible. Potser allà on el llibre abaixa un pèl el llistó és en els passatges narratius, en els relats que hi trobem incorporats. Esclar que l’autor segurament no ha pretès trenar una narració, més enllà de la que marca el pas de les hores, el prim fil que li serveix passar d’un capítol a l’altre i que ens condueix, a mesura que avancem en la lectura, per les diverses parts del dia fins que arriba la foscor. Amb tot i això, un té la impressió que el llibre guanya pes i consistència narrativa amb el pas de les pàgines, com si l’obra anés de menys a més.

En el bon resultat final hi contribueix la qualitat de la llengua que exhibeix Rosàs i que actua com la veritable paret mestra en què recolza el conjunt. El que queda ben clar al final és que aquest text aconsegueix penetrar molt endins en l’essència de la vida, d’una forma de vida que es perd però que és justament la que ens ha marcat com a éssers humans —i com a éssers humans que vivim en un tros de món concret. Rosàs aconsegueix retenir aquesta essència, destil·lar-la i descriure-la perquè els lectors la puguin reconèixer i apreciar. Paret mestra és una obra crepuscular i bella, i en cap cas mancada d’un bri d’esperança; és el relat d’una epifania que permet —a l’autor, per descomptat, i al lector, si vol— trascendir, anar més enllà de l’instant present i situar-se en el temps sagrat en què conflueixen tot un seguit d’idees, de pensaments, de fets, tot allò viscut per altres persones que han existit abans, tots formant part d’una mateixa humanitat. En els temps que corren, llibres com aquest ens fan sentir menys sols.

Música per escoltar tot llegint Walter Benjamin

La tesi IX de Walter Benjamin sobre el concepte d’història deu ser la més coneguda i la més citada, i de retruc un dels textos més divulgats del filòsof. Arrenca amb la referència a Angelus Novus, l’àngel que Pau Klee va pintar en un quadre que Benjamin va adquirir el 1921 i va conservar fins al final dels seus dies. Recordem la tesi en la versió que el 2019 va publicar l’Editorial Flâneur:

IX

Les ales esteses al vent,

voldria tornar enrere;

car, romanent jo temps vivent,

poca ventura m’espera.

Gerhard Scholem, «Salutació de l’Àngel»

Hi ha un quadre de Klee anomenat Angelus Novus. S’hi veu un àngel que sembla a punt d’allunyar-se d’alguna cosa en la qual manté clavada la mirada. Té els ulls esbatanats, la boca oberta i les ales esteses. L’Àngel de la Història deu tenir aquest aspecte. Té la cara dirigida cap al passat. Allà on davant nostre apareix una cadena d’esdeveniments, ell hi veu una única catàstrofe que apila incessantment runes sobre les runes i les hi llança davant dels peus. Prou voldria aturar-se, despertar els morts i reparar la destrucció. Però des del paradís veu un vent de tempesta que se li ha arrapat a les ales amb tanta força que ja no les pot tornar a tancar. Aquesta tempesta l’empeny de manera imparable cap al futur, al qual dona l’esquena, mentre davant seu la pila de runes s’enfila al cel. El que nosaltres anomenem progrés és aquesta tempesta.

No sé si el compositor polonès Krzysztof Penderecki (1933-2020) va arribar a llegir mai aquesta tesi de Benjamin. Seva és, però, una Partita per a clavicèmbal del 1971 que provoca en mi un estremiment semblant al que sento quan llegeixo la tesi IX. Escoltant aquesta peça em fa l’efecte que assisteixo a l’enrunament del passat des del món en què vivim, mentre patollem enmig del fang i balbucegem mots inintel·ligibles amb els quals sembla que vulguem excusar-nos, exculpar-nos inútilment, demanar alguna mena de perdó, o potser més aviat, a hores d’ara, un poc de clemència, sota l’atenta, crua mirada de l’Angelus Novus de Klee.

Penderecki és l’artista que desactiva totes les defenses i deixa al descobert totes les pors que l’home contemporani ha acumulat al llarg de dècades d’incapacitat demostrada de ser alguna cosa millor, de canviar tot allò que el fa ser un virus amenaçador per al planeta, no pas l’espècie més evolucionada que hi ha viscut. No és l’única obra de Penderecki que ens farà sentir tot el pes de la barbàrie que podem provocar com a espècie. D’una manera encara més directa, sense embuts, ho aconsegueix l’obra Threnody for de Victims of Hiroshima, amb la qual transmet l’horror de l’experiència viscuda per les víctimes de l’explosió de la bomba atòmica. Per escriure aquesta peça Penderecki va obrir nous camins en el camp de la composició i de la notació musical.

Que poc que es programen avui les obres de Penderecki. Continuarem escoltant La truita de Shubert, les Quatre estacions de Vivaldi o la Simfonia del Nou Món de Dvořák temporada rere temporada, i el compositor polonès continuarà al marge de qualsevol repertori.

El progrés segons Benjamin. El progrés segons Penderecki. Cultura i barbàrie, novament, caminant de bracet. Però no per gaire temps: cada cop som més bàrbars, cada cop, menys cultes. Quatre anys després que Penderecki hagués compost la Partita, va ser assassinat Pasolini. Va ser el dos de novembre de 1975: avui fa cinquanta anys.

Esfullant la rosa

Llegir la poesia de Pier Paolo Pasolini en aquests anys vint del segle XXI és una experiència lacerant. Els seus versos no només no deixaran indiferent el lector que s’hi apropi amb un mínim d’interès, sinó que li faran sentir tot el pes de la clarividència i capacitat premonitòria de què estan carregats. Una mostra perfecta d’això que dic la trobarem en el llibre Poema en forma de rosa, que Pasolini va publicar el 1964 i que podem llegir en una edició bilingüe d’Edicions Poncianes i l’Ajuntament de Barcelona apareguda el 2022, que ens arriba en un volum molt ben presentat, tot i alguns detalls de correcció que caldria polir. La traducció al català, al meu parer excel·lent, és de Xavier Valls Guinovart.

L’obra de Pasolini —tota: narrativa, poesia, assaig, cinema— és d’una coherència atordidora, fruit de la seva actitud vital i de la seva manera de concebre la creació artística. Joan Vinyoli havia escrit que «entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament». Doncs bé, m’atreviria a afirmar que pocs autors van convertir la poesia i la creació artística com una manera de ser al món amb la radicalitat amb què ho va fer Pasolini. Escrivia guions que es convertien en pel·lícules, d’alguna pel·lícula en podia sorgir una novel·la, mentre rodava películes prenia apunts que més tard prenien la forma de versos. La seva producció multidisciplinària s’entrelliga i s’autoreferencia contínuament. En els poemes hi surten elements que apareixen a les pel·lícules que estava fent, però també impressions i reflexions paral·leles sobre els fets que l’afectaven, els esdeveniments que li tocava viure, com ara els nombrosos judicis que va patir arran de les seves pel·lícules i també la seva homosexualitat. De la seva condició d’homosexual en parla obertament, així com de l’excitació que li provoquen els actors amb qui treballa. Però també parla dels amics i coneguts, dels intel·lectuals amb qui coincideix i amb qui es relaciona; parla de tots aquells que tenen alguna presència o influència en la seva vida. I en fer-ho s’obre sense cap mania, es despulla tot ell traient-se del damunt capa rere capa, com una rosa que es va esfullant. Vet aquí que, ben sovint, el poema prengui la forma d’una rosa.

La vitalitat de Pasolini és desbordant, però potser ho és encara més la seva clarividència. Ell mira àvidament el món que l’envolta, i s’adona de cap on va, comprèn molt bé cap on condueix la mena de vida que s’està imposant entre els seus coetanis, i posa nom a l’època que li ha tocat viure: la Nova Prehistòria, sorgida de la victòria del neocapitalisme. Per si de cas, recordem-ho: això ho diu a principis dels anys seixanta del segle passat. Un altre poeta en faria prou de parlar de si mateix —com passa tant avui—, de cantar els seus amors i desamors, la seva orientació sexual, els seus temors o neguits, les emocions que el sotgen. Pasolini ja ens en parla, d’ell mateix, però ho fa des de la situació que ocupa, la d’algú que és conscient del que passa al món i vol alertar els qui estiguin disposats a escoltar-lo, sense caure en moralitats gratuïtes, però sí amb tota la contundència que por imprimir als versos a partir del seu punt de vista personal, fonamentat en una gran capacitat d’observació i de discerniment. És un veritable intel·lectual, del tot compromès amb l’home contemporani, i alhora és un veritable artista, capaç de dotar les seves reflexions d’una forma bella i punyent per convertir-les en versos de primer ordre. Però, compte, Pasolini sap que entaula una batalla desigual, cosa que el fa sentir com un nou Quixot («em bato com un Don Quixot de tres anys», p. 197).

El llibre s’obre amb «La realitat», una primera part que inclou la impressionant «Balada de les mares» i els «Poemes mundans», escrits mentre rodava Mamma Roma i en els quals carrega contra el desenvolupisme que va transformar les ciutats italianes a principis dels anys seixanta. En descriure aquella època, descriu de fet l’inici de la nostra era: la del liberalisme a ultrança que converteix l’home en un mer consumidor i, alhora, en producte consumit pel mateix sistema. Pasolini veu una reculada tan gran en l’evolució de l’espècie i de la humanitat que no dubta a afirmar que som davant d’una Nova Prehistòria. Ell viu en aquesta realitat, i la seva opció és denunciar el que no li agrada i defensar la seva llibertat: la llibertat per pensar i crear, i la llibertat per estimar. Canta l’amor, canta la cultura, canta el respecte per l’home, i en fer-ho deixa versos que llegits avui no paren de guanyar força (pàg. 111):

ser inculte vol dir haver perdut
deliberadament tot respecte per l’home.

Canta també la seva «diferència», la seva «monstruositat», la seva «veritat», amb valentia i honestedat, sabent que fer-ho tindrà conseqüències. Al llarg de tot el llibre plana la premonició de la fi tràgica que tindrà Pasolini. Totes aquestes idees aniran sortint i complementant-se a les altres parts del volum: cultura, barbàrie, justícia, innocència, amor són paraules que retrobarem. També hi ha instants de recolliment, d’una certa pau, com un partidet entre nois d’un suburbi que el poeta converteix en un moment molt especial i que li serveix per fer un recompte d’amics i escriptors que li són propers. Però són intants fugaços, que no el distreuen de la realitat (pàg. 223):

La mort no rau
a no poder comunicar
sinó a ja no poder ser comprès.

A «Nou poema en forma de rosa», inclòs a la quarta part del llibre, continua expressant el seu desencaix en la Itàlia dels anys seixanta, un desencaix provocat per les seves idees polítiques, per la seva homosexualitat, per la seva manera de veure el món. És un desencaix que avui, al segle XXI, pateix tothom qui viu amb un mínim de consciència i que els poetes no volen o no poden expressar. Ell trenca aquesta incapacitat i venç la incomoditat de parlar als seus coetanis per dir-los tot el que pensa. I és així que els seus versos arriben fins avui amb tota la vigència, perquè també reflecteixen els dies que vivim.

Però si no en tinguéssim prou amb això, arribem a la cinquena part, que duu per títol «Israel», escrita quan Pasolini va visitar aquest país i Jordània a la recerca de localitzacions per a la pel·lícula L’evangeli segons sant Mateu. Aquí, un cop més, queden paleses la lucidesa de Pasolini i la seva capacitat de reflectir en els versos allò que passa al món preveient alhora les conseqüències que certs esdeveniments tindran en el futur. El poeta descriu la tristor, l’ambient alacaigut que es respira en aquella Israel sorgida de la Segona Guerra Mundial i que encara no ha viscut fets com la Guerra dels Sis Dies, que va suposar la primera gran victòria d’Israel i, segurament, un canvi en la manera de sentir-se al món dels jueus, ara ja victoriosos, dominadors. Hi ha uns versos que expressen un desig que es farà realitat en anys posteriors… i fins avui (pàg. 279-281):

Mentre, repenjat al capó de l’automòbil,
apunto càbales d’aprenent, insegur
investigador dels llocs de Deú,
ve, darrere un parell de camells,
al so de clàxon dels cotxes
dels dòcils dominadors, un jove àrab,
amb texans i camiseta blanca,
les mans als malucs serrats
pel cinturó —amb la gran sivella
per sota del melic, i l’entrecuix
baix, com un tèrbol pes.
Amb dents de pedra. Té la cara
igual que nosaltres, els jueus.
Però a la nostra, ai, no només no hi ha
mai ràbia, ni odi, sinó ni tan sols
la possibilitat de la ràbia, de l’odi.
Ell sí que en té. Així com és home.
La seva seguretat existencial
ens retreu, dolça, la crueltat de la raça,
a nosaltres els jueus, o millor israelians,
que, amb la inhabilitat dels dòcils,
aferrem les armes, volem
que, per fi, la raó
tingui la seva violència.

No és estrany que una mica més endavant Pasolini es pregunti (pàg. 287):

Però són jueus. Per què es comporten
així, com fills de burgesos aris,
de les grans, imbècils estirps d’occident?

A la sisena part, «L’alba del sud», continua aquest creuament de la poesia amb el cinema, la vida, el sexe, la història… Mentre treballa en una nova pel·lícula, viatja, estima, desitja, observa, comprèn, escriu. Tot queda reflectit en els versos. A «Victòria» es plany perquè viu en una època sense poetes que puguin o sàpiguen parlar de la realitat perquè viuen enganyats o sotmesos a l’estat de mínim benestar de què l’Estat i els poders fàctics els han dotat. I ja cap al final llança un avís per a tots els pobles del món, un avís que sembla anar adreçat directament als catalans (pàg. 367):

(…) la realitat té una nova tensió
que és la que és, i ja no té
sentit sinó acceptar-la…
QUE LA REVOLUCIÓ ESDEVÉ SEQUERA
SI NO HI HA MAI VICTÒRIA…

Potser no la tastarem mai, la victòria, però aquests versos, aquest poemes, ens faran sentir que la poesia encara ens pot ser molt útil avui: útil per mirar d’entendre la realitat, per mirar d’entendre’ns a nosaltres mateixos —com a individus singulars i com a membres de la societat de la qual formem part—, per adonar-nos que encara hi ha lluites pendents i no les podem desconèixer, perquè la llibertat sempre està en joc, i per comprendre que la recerca de l’amor i de la bellesa sempre formarà part de nosaltres mentre tinguem un àtom d’humanitat.

El sol i el cetaci

Al segle passat, als anys setanta, molts jovenets havíem tingut el primer contacte amb algunes grans obres de la literatura universal gràcies a la sèrie verda de la col·lecció «Joyas Literarias Juveniles», que teníem a l’abast als quioscs i les papereries de l’època. Al costat d’El Jabato, El Capitán Trueno o El Corsario de Hierro, teníem a disposició aquests còmics que ens obrien la porta a les grans aventures protagonitzades pels herois imaginats per Jules Verne, Emilio Salgari, Walter Scott i molts altres autors. A casa en teníem una bona colla, d’aquests còmics il·lustrats a tot color, i un dels que havia llegit més vegades i que m’havien enlluernat més era el que explicava la història del terrible capità Ahab i la seva dèria per caçar la balena blanca, Moby Dick, una història explicada pel senzill i entranyable Ismael. M’havien impressionat les vinyetes que mostraven la balena; els dibuixos presidits per l’estampa del Pequod solcant els mars del Sud, del Nord i de tot arreu; les figures dels temibles arponers Queequeg, Tashtego i Daggoo, etc. El còmic, farcit d’aventures, d’acció i de temeritat sense límits, em tenia fascinat. Ja llavors em vaig proposar, quan fos més gran, llegir la novel·la sencera, cosa que vaig trigar a fer: no m’hi vaig posar fins al 2008, aprofitant la reedició que va publicar Edicions 62 de la traducció que n’havia fet Maria-Antònia Oliver. Però aquella, com passa de vegades amb certs llibres, no va ser una bona lectura; vaig llegir les més de sis-centes pàgines de la novel·la amb impaciència i un punt d’astorament, fins i tot d’irritació, com si pensés que algú m’havia estat enganyant des de la meva infantesa. Ara, doncs, hi he tornat, amb més calma, sabent el que m’esperava, plenament conscient de quina mena d’obra tenia a les mans.

Tan sols els que han llegit Moby Dick o n’han sentit a parlar a algú que l’ha llegit poden treure’s de sobre la idea preconcebuda que som davant d’un llibre d’aventures. Herman Melville no va pretendre mai escriure una obra d’aquest gènere, però les versions il·lustrades que se n’han fet des del moment de la seva publicació, les diverses adaptacions com a novel·la juvenil, les adaptacions cinematrogràfiques, tot ha dut a configurar un imaginari entorn de l’obra que n’ha condicionat i enverinat la lectura i ha provocat que molts lectors pensessin que Moby Dick era una epopeia que parla d’un capità boig, d’uns mariners temeraris i de la persecució incessant d’un monstre llegendari, la gran balena blanca.

Doncs bé, no és això —o no és només això, perquè alguna cosa d’epopeia sí que hi trobarem, a Moby Dick. Convé posar les coses al seu lloc: si dic que de les sis-centes pàgines que té la novel·la, les que contenen escenes d’acció amb prou feines arriben a la quarantena, crec que s’entendrà millor el que vull dir. Si som lectors impacients perdrem la paciència de seguida, abans i tot de començar, perquè el primer dels 135 capítols que té el llibre va precedit no pas d’una, dues o tres citacions —com passa tan sovint, sobretot amb els llibres de poemes—, sinó de vuitanta! Vuitanta citacions que omplen setze pàgines. És com si Melville volgués posar a prova el lector, allunyar-lo de la narració, o entrenar-lo a tenir tota la paciència que li caldrà per arribar a les pàgines que narren el desenllaç final.

Aleshores sí: superat aquest primer recinte fortificat, arribem al primer capítol, que arrenca amb la cèlebre exhortació que el narrador adreça als lectors: «Digueu-me Ismael.» Així, de cop, sabem qui ens explicarà la història i ens situem en el lloc i el moment concret en què arrenca la narració. Som al segon quart del segle XIX, en un poblet de la costa est dels Estats Units. Abans d’enrolar-nos amb Ismael al Pequod, el vaixell balener capitanejat per Ahab, coneixerem una corrua de personatges que poblen els carrers, les tavernes i les pensions d’un poble pesquer, ens familiaritzarem amb la rudesa d’aquells ambients i començarem a imaginar-nos com deu ser la vida a bord d’un balener que salpa per recórrer els oceans i no tornar a port fins al cap de tres o quatre anys. Aquestes primeres pàgines seran de bon fer per al lector despistat. Però un cop siguem a bord del Pequod ens adonarem que Melville no té cap pressa per fer avançar la història cap al desenllaç. La cocció serà lenta. Ens espera una llarg travessa plena d’esculls en forma adés d’un tractat de cetologia, adés d’un tractat sobre el baleneig; de vegades ens semblarà que llegim un estudi sobre l’art del ferrer, o un altre sobre el mestre d’aixa, o creurem estar empassant-nos monografies i assajos sobre les més diverses qüestions: el comerç marítim, la gastronomia, la meteorologia, l’art de la navegació…

El cert és que les pàgines dedicades a la narració pròpiament dites són escasses i estan separades per aquests excursos, tots més o menys relacionats amb el món del baleneig. Tant és així, que el mateix narrador arriba a posar en dubte que aquest llibre pugui rebre la consideració de novel·la: «Pel que hi pugui haver de novel·la en aquest llibre (…)», apunta en un moment donat (pàg. 236). Aquests excursos, com avisa Jaume Martí-Olivella en el pròleg, afeixuguen la lectura i són els culpables de les moltes desercions que ha patit el llibre per part de lectors inadvertits. De fet, converteixen Moby Dick en una d’aquelles obres monstruoses que campen pel cànon de la literatura universal, amagades enmig d’una llista, a l’espera de caçar un d’aquests lectors. Si féssim una mica de trampa, i situats en aquest 2025, podríem afirmar que les llibertats que es pren Melville a l’hora d’escriure Moby Dick avui no les perdonaríem a cap escriptor. Però aquells eren altres temps, i els autors no estaven per orgues ni per preguntar als lectors què els agradaria llegir. Abans que ell, per exemple, Laurence Sterne també s’havia pres tota mena de llibertats en escriure el seu Tristram Shandy, una obra tan traïdora… com deliciosa i exigent.

Ves per on, totes dues comparteixen un altre tret en comú: unes bones dosis d’humor, per bé que aquestes arribin a cotes màximes en el cas de la novel·la de Sterne. Perquè, efectivament, a Moby Dick hi ha humor, de la mateixa manera que hi ha tragèdia, i passatges tètrics, fragments carregats de poesia, i, per descomptat, grans reflexions que esquitxen el llibre i doten de sentit molts dels excursos que abans he esmentat. No, Moby Dick no és un llibre fàcil ni complaent, però ofereix molt més del que ens semblarà si en fem una lectura distreta.

Ja havia començat l’horabaixa; quan va haver acabat el llancejament del combat envermellit, el sol i el cetaci, surant en el deliciós ponent de la mar i del cel, es moriren plegats silenciosament. (Pàg. 525)

I, esclar, també hi trobarem epopeia. Melville demostra haver estat una gran lector i un gran coneixedor del món clàssic, al qual fa referències contínues. Per començar, quan ens presenta la figura del capità Ahab la compara amb el Perseu de Cellini: «Tota la seva planta, alta i ampla, semblava feta de bronze sòlid, emmotllada de forma inalterable, com el Perseu de Cellini» (pàg. 158), una estampa que remata amb aquests paraules: «En la dedicació fixa i sense temor d’aquella mirada cap endavant hi havia la més ferma fortalesa, una voluntat resolta i invencible» (pàg. 159). Invencible com l’Aquil·les que amb la seva fúria desencadenada provocava el terror entre els troians. Com Aquil·les, Ahab també tindrà algú que li forjarà les armes per escometre l’enemic; en el seu cas no és Hefest, el déu del foc, qui forja l’arpó per matar la balena, sinó Perth, el ferrer del Pequod, que treballa amb els millors materials a la seva fornal. El paral·lelisme és absolut. També serà compartida la fatalitat que acompanya els herois de la guerra de Troia, ja que als tripulants del Pequod els espera un destí tràgic. Tot està escrit, aquest destí no es pot canviar. Els baleners, com els guerrers antics, són homes que van a la recerca de la glòria —i de la mort.

A Moby Dick hi endevinarem l’ombra d’altres mites. El de Faust, per exemple: Ahab és un home disposat a vendre la seva ànima al diable per assolir el seu objectiu, i per aquest motiu l’invocarà en més d’una ocasió. També hi veurem l’ombra de Shakespeare, o hi descobrirem un aire quixotesc, amb aquest Ahab capaç d’entrontar-se a molins, malandrins i tota mena de fauna mitològica personificada en la figura de la balena blanca. No esgotaré amb aquest comentari tot el que ens espera si llegim Moby Dick. Afegeixo, solament, que fins i tot s’hi amaga un passatge que anticipa la gran petita obra mestra de Melville, Bartleby, l’escrivent. Aquí, el personatge que opta per negar-se a fer una feina que considera que no és cosa seva és el mariner Steelkilt: quan li ordenen fregar la coberta, diu senzillament que no ho farà.

En fi, a Moby Dick contemplarem un món que es comença a fer petit per a l’home modern, un món que perd el misteri a mesura que deixa de ser desconegut. L’home el recorre de dalt a baix, d’una punta a l’altra, a la recerca de nous espais que cada cop són més escassos, a la recerca de matèries primeres, de productes amb els quals poder comerciar, d’emocions noves, però també a la recerca, mai prou fructífera, d’alguna cosa que doti la vida de sentit. I és que Melville, de l’ànima humana, en sabia alguna cosa.

Però en la persecució d’aquests misteris llunyans que somiem, o en la cacera turmentada d’aquest fantasma demoníac que una hora o altra neda davant tots els cors humans, tant en una cosa com l’altra, mentre l’encalcem per aquest globus ródo, ens porta a laberints estèrils o ens deixa embarrancats a mig camí. (Pàg. 272)

Últimes notícies del món de l’esport

El vigatà Jaume Collell ha culminat l’ascensió a cinquanta cims de la literatura universal en els escassos nou mesos que portem de l’any. L’atleta lector va iniciar aquest repte al gener amb la lectura de tot Homer, tot Èsquil, l’Eneida, Les metamorfosis d’Ovidi i la Divina Comèdia. A partir d’aquí, va continuar a bon ritme amb una selecció d’obres de Ramon Llull, Tirant lo Blanc i El Quixot, i va prosseguir el seu itinerari sense afluixar el ritme per arribar amb bon ànim fins a Goethe, Hölderlin i Puixkin. Abans de l’estiu ja havia pujat la major part de cims del segle XIX, inclosos Middlemarch, els russos, els francesos i Verdaguer. Durant la canícula va afrontar l’ascensió al pic més elevat, Proust, que està flanquejat pels tres turons bessons Joyce, Kafka i Pessoa, moments en què va sentir que flaquejava i que l’empresa corria el perill de quedar interrompuda. Sortosament, les pàgines del Quadern gris i de Vida privada li van permetre recuperar forces i encarar amb optimisme les darreres jornades, tot i que encara tenia per endavant colossos com Les Deux Étendards, Vida i destí o Incerta glòria. La lectura de Bernhard, Sebald o Elizabeth Bishop van semblar-li una agradable passejada fins a la vall on l’esperava la traca final, una carena presidida pels pics de Los Sorias i 2666, punt final del recorregut. Està previst que Jaume Collell torni a sortir de casa aquest proper 1 d’octubre, després d’uns dies de relax llegint Bootes estirat a la banyera de casa seva, submergit en aigua perfumada i envoltat d’espelmes i encens. Al carrer, sota casa, ja fa dies que l’esperen periodistes, amics i coneguts per felicitar-lo per la proesa i regalar-li un exemplar del darrer premi Sant Jordi imprès en paper d’or fi.

Per altra banda, Ernest Casalprim ha estat fitxat per la biblioteca de Fariners per conduir el club de lectura de narrativa. Es tracta del fitxatge més car de la història dels clubs de lectura del nostre país. Casalprim percebrà cada mes 30.000 € nets, lliures d’impostos, per dinamitzar el club, la primera sessió del qual tindrà lloc el proper 16 d’octubre i estarà dedicada a comentar L’home sense atributs. I fins aquí el noticiari d’esports d’aquesta setmana.

Ada, l’ardor

Vaig llegir per primera vegada Ada o l’ardor quan tenia divuit anys. La vaig rellegir als vint-i-dos, i encara hi vaig tornar un tercer cop als vint-i-vuit. I en cadascuna de les tres lectures vaig rebre l’impacte del llamp nabokovià: vaig quedar enlluernat pel castell de focs alçat enmig d’una nit màgica i càlida dels estius d’abans, d’aquells que vivíem a l’ara ja llunyà segle XX. Mai no se’m va esborrar del cap —ni de la pell— el record d’aquella Ardis Hall mítica, la mansió en què molts hauríem desitjat viure, si més no, durant uns quants mesos de la nostra joventut. I ara, de manera totalment impensada, sense cap premeditació, trenta anys després de l’última relectura, hi he tornat, he tornat a Ardis Hall, m’he retrobat amb Van i Ada, he rellegit Ada i l’ardor, la novel·la que Vladímir Nabòkov va publicar el 1969 i que Jordi Arbonès va traduir al català perquè aparegués el 1987 al número 13 d’aquella primera i enyorada època de la MOLU Segle XX d’Edicions 62.

Tenia les meves reticències; sé prou que certes lectures no resisteixen bé el pas dels anys: pot ser que l’obra no hagi envellit bé, o pot passar simplement que nosaltres siguem uns lectors diferents. En aquest cas, no puc negar que la novel·la de Nabòkov, aquest diabòlic artefacte narratiu carregat de paranys, m’ha tornat a vèncer. Nabòkov, això és indiscutible, posseïa una rara intel·ligència com a narrador, compartida amb no gaires escriptors més. L’erudició, el joc, l’humor, el domini de la llengua, la imaginació, la capacitat de narrar, el lirisme i l’amor en totes les seves expressions —inclosos, per descomptat, el pedofílic i l’incestuós— són alguns dels elements més destacats sobre els quals l’autor construeix aquesta obra, són les eines de què serveix per aixecar un edifici de colossal precisió i bellesa, que el narrador mateix definirà com una novel·la de física-ficció.

De física-ficció perquè l’espai físic —geogràfic— que s’hi descriu és una barreja d’elements orogràfics, paisatgístics, toponímics, històrics i polítics extrets de la Rússia natal de l’autor i dels Estats Units, de manera que la condició russoamericana de Nabòkov queda perfectament traspassada a la novel·la. L’espai és elàstic, intercanviable, dúctil, com ho és també el temps —el gran tema d’aquest llibre, al costat de l’amor—, que apareix distorsionat, inaprehensible: de fet, no només el temps, sinó tot allò que caracteritza cada època descrita a la novel·la. Així, en ple segle XIX —Ada i Van són nascuts respectivament el 1872 i el 1870— veiem circular vehicles de motor, comprovem l’existència de mitjans de comunicació propis de la segona meitat del segle XX, i assistim a converses en què es parla d’obres literàries que no veuran la llum fins unes dècades més tard. Tot plegat fa que el terra que trepitja el lector sigui movedís, inestable, i que l’experiència d’endinsar-se en el món que ens presenta Nabòkov sigui sovint onírica, a voltes plena d’equívocs, sempre màgica i juganera. El lector, doncs, ha d’estar disposat a jugar, a deixar-se enredar.

Ada i Van, els protagonistes principals d’aquesta crònica familiar, ens arrosseguen en la seva aventura vital i amorosa al llarg de més de vuit dècades —al final del relat, Van té noranta-set anys; Ada, noranta-cinc—, per bé que bona part de l’acció queda focalitzada en els mítics estius passats a Ardis Hall, a l’època en què aquests dos cosins germans que resulten ser més germans que cosins passen de la infantesa a l’adolescència. Cap semblança, sigui dit de passada, entre la història d’aquests dos germans amants i la d’una altra parella inoblidable de la literatura universal com són l’Agathe i l’Ulrich, que protagonitzen la part final de L’home sense atributs, l’obra magna de Robert Musil. No, no pretenc comparar les dues novel·les: no té cap sentit fer-ho, i no seria just. Ara bé, és indiscutible que en totes dues hi ha molta poesia i molta bellesa.

Més comparables són, en canvi, Ada i Lolita, les dues filles més famoses de Nabòkov. De fet, Ada no deixa de ser una Lolita, però té la bona pensada de seduir un jove que només té un parell d’anys més que ella, cosa que permet veure amb molt més bons ulls una relació amorosa que no deixa de ser incestuosa; alhora Nabòkov es pot esplaiar en la descripció d’una joveneta sense escandalitzar el lector pel fet de situar-la sota l’abraçada lasciva d’un home unes quantes dècades més gran. Ho dic perquè en ple segle XXI, a l’època del revisionisme i la cancel·lació d’autors, Nabòkov corre el perill de ser vist només com un escriptor que es recreava imaginant noietes seduïbles; d’altres el defensaran dient que el que feia era justament denunciar el comportament dels pederastes. Que cadascú pensi el que vulgui. En tot cas, Nabòkov és molt més que les seves Lolites. No en va, he dit abans que és un narrador molt intel·ligent, sovint brillant, capaç de mostrar a Lolita la cara més fosca de l’ànima humana; però capaç també de convertir Ada o l’ardor en una obra vital i lluminosa com poques. És per això que és una llàstima que una novel·la com aquesta sigui avui pràcticament introbable.

No diré pas que siguem davant d’una de les grans obres de la literatura universal; tampoc és un llibre que hagi d’agradar a tothom. És simplement una finestra que dona al jardí on romancegen un parell de joves amb temps per endavant abans de l’hora de sopar. «Un important ornat de la crònica el constitueix la delicadesa del detall pintoresc: una galeria enreixada; una bonica joguina perduda entre els miosotis d’un rierol; papallones i orquídies als marges de la novel·la; un vel llunyà vist des d’una escalinata de marbres; un cabirol heràldic que gira el cap devers nosaltres en el parc ancestral, i moltes, moltes coses més.»

A qui sigui que ho pugui fer: reediteu-lo.

L'Acció Paral·lela

Un blog amb males intencions