S’acaba d’editar aquest gener a Anagrama un llibret de Nick Hornby que amb un títol com Dickens y Prince. Un tipo de genio muy particular necessàriament m’havia d’atreure l’atenció. D’entrada sobta la idea de posar en una mateixa frase dos personatges aparentment tan diferents —no comparteixen ni nacionalitat, ni època, ni àmbit professional—, de manera que tot sembla indicar una ocurrència nascuda en una vetllada alcohòlica en un pub. Però aviat Hornby s’afanya a assenyalar algunes similituds interessants, com per exemple que tots dos van morir a la mateixa edat, que van gaudir d’una popularitat colossal abans d’haver arribat als trenta anys o que van patir alguna mena d’abandó durant la infantesa.
En realitat, mentre que Dickens va morir als 58 anys, a Prince li faltaren gairebé cinquanta dies per tenir-los. Bé, no cal ser tan puntimirat, de fet una tal edat podia considerar-se provecta a l’època victoriana, però al segle XXI estem a un pas de classificar-la com a juvenil. També podríem adduir que en el terreny de la música pop l’èxit —si arriba— sol produir-se abans de la trentena, mentre que a la literatura acostuma a ser més tardà. Pel que fa a les respectives infanteses, cadascuna va ser desgraciada a la seva particular manera. Són ben conegudes les estretors que patia la família de John Dickens i el trauma de per vida que va sentir el jove Charles quan el van enviar a treballar a una fàbrica de betum. Els pares de Prince, tots dos músics, no disposaven d’una economia gaire més sanejada, i a partir del seu divorci el jove prodigi va anar rebotant entre les cases dels dos progenitors fins acabar dormint al soterrani d’un amic de l’escola.
El que no es pot negar és que tots dos foren uns pencaires fora de tota mida. Apart d’escriure quinze novel·les —en alguna ocasió de forma simultània—, gairebé totes de talla XL, Dickens va produir centenars de contes i articles periodístics, Fou l’autor de nombroses obres teatrals, en l’escenificació de les quals s’implicà fins al punt d’actuar en alguna d’elles. També fou editor de publicacions periòdiques, incansable escriptor de cartes i promotor actiu de diverses causes que considerava justes com la protecció de la infantesa o el dret a l’educació. Viatjà freqüentment donant conferències i escenificant monòlegs a partir de les seves obres amb un èxit aclaparador. I no cal menystenir la seva atrafegada vida social i les exigències de la seva nombrosa família.
Prince no presenta aquesta diversitat d’interessos. La seva principal obsessió era la música: compondre-la, interpretar-la i enregistrar-la; però el volum de la seva producció no admet comparacions. Es calcula que entre els anys 1983 i 1984 va gravar 108 noves cançons i el seu llegat de cançons encara no publicades s’estima entre tres i cinc mil, el que garanteix un futur ple d’àlbums inèdits durant les properes dècades.
Un altre punt de coincidència entre els dos artistes és la seva defensa dels drets d’autor com a conseqüència de la seva immensa popularitat. Dickens va haver de lluitar pels seus drets i contra la pirateria en una època en la qual la comunicació de masses era encara a les beceroles. En el seu moment les seves reivindicacions no foren enteses, ja que el fet que el plagiessin o l’editessin clandestinament era considerat una mena d’homenatge. Prince per la seva banda va tenir molts problemes per mantenir el control de la seva obra enfront de la indústria discogràfica. Molts recordarem la seva rebel·lió contra Warner Bros que va materialitzar-se rebatejant-se amb un símbol impronunciable.
Una dada curiosa que també agermana a Dickens i Prince és la relativa pèrdua del favor del públic a la darrera fase de les seves respectives carreres, potser perquè tanta facilitat creativa sol acabar derivant en desinterès. Hornby completa el panorama aportant també dades sobre les seves vides sentimentals i familiars, tot i que en aquest cas no es pugui dir que guardin similituds.
Dickens y Prince es ameníssim i ve ple d’informació curiosa i perspicaç. Recomanable per a qualsevol amant d’un dels personatges titulars o del propi autor, que no pot ocultar que aquesta mena de Vides paral·leles és una excusa per parlar de dos artistes difunts que estima, admira i li continuen servint d’inspiració pel seu propi treball. En definitiva una obra més sòlida i emotiva del que la seva mida podria suggerir.
