Dia 31 de gener es fa l’Encesa de torres, talaies i talaiots de la Mediterrània pels drets humans, una iniciativa que va néixer a Mallorca l’any 2016 amb dos objectius clars: d’una banda, sensibilitzar sobre el drama de la immigració al Mediterrani; i, de l’altra, reivindicar el patrimoni històric de torres, talaies i fortificacions. Es tracta d’una iniciativa que enguany ha comptat amb la participació de les Illes Balears, Catalunya, el País Valencià, l’Aragó, Andalusia, així com altres punts del Marroc i Cisjordània. Una acció internacional de memòria, solidaritat i cultura de la qual, un any més, s’ha desmarcat el PP de Menorca: el Consell Insular ha deixat de ser el coordinador de l’encesa, que només s’ha fet a Maó, Ciutadella i es Mercadal, amb alcaldes d’esquerres, gràcies a la implicació del Fons Menorquí de Cooperació. Es veu que encendre focs per dir fort i clar que els drets humans no es negocien, que no són una opció ni un privilegi i que són la base del nostre pacte social i de la nostra dignitat col·lectiva, com es diu al manifest, no els deu semblar un propòsit prou important. També és cert que al PP de Menorca li agrada encendre un altre tipus de focs.

Em sap greu veure com consensos del passat han quedat reduïts a cendra. En el tema lingüístic, evidentment, amb una proposta de modificació del Reglament d’usos lingüístics damunt la taula que atempta directament contra la Llei de Normalització Lingüística, aprovada el 1986 per unanimitat de tots els grups polítics. O el desmantellament de l’Agència Menorca  Talaiòtica, sense director des de fa mesos i amb altres dimissions d’experts ben sonades. Amb propostes (provocacions?) absolutament innecessàries i que només remeten a la cursa amb VOX per veure quin dels dos ens recorda més temps passats, com poden ser ‘la semana de la Hispanidad’ o la tria del conferenciant de la Diada del Poble de Menorca. O el tracte al personal del Consell, que ha provocat la contractació d’un coach per intentar apagar l’incendi…

Així les coses, és evident que a Menorca ens ha tocat patir la pitjor versió del PP, que governa també el Consell de Mallorca i que continua participant activament en l’encesa pels drets humans. Aquí els tenim entretinguts encenent focs que només deixen en evidència el seu tarannà i la seva incompetència. I, per cert, com deia aquest diari fa uns dies, les oposicions al cos de bombers de Menorca encara no s’han resolt, després d’un any i mig d’haver-se fet. Afegim més llenya al foc.

(Article publicat al diari Menorca de dia 1 febrer de 2026)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

El mes de desembre passat, el periodista i actualment diputat independent per Esquerra Republicana a Madrid, Francesc-Marc Álvaro, va ser a Menorca per presentar el seu darrer llibre El franquisme en temps de Trump, un assaig que parla del creixement de les dretes més extremes i que, en darrer terme, ens enfronta directament a la realitat preocupant que vivim, que no és altra que la de la democràcia amenaçada pel feixisme. Una amenaça que, per desgràcia, a les Balears i a Menorca coneixem bé, amb dos governs, autonòmic i insular, condicionats per VOX. En aquells moments, Trump encara no havia segrestat el president de Veneçuela ni havia amenaçat  Grenlàndia ni l’Iran. Tampoc s’havia fet públic que el Consell de Menorca convidaria l’empresari milionari i exportaveu de Ciutadans, Marcos de Quinto, a fer la conferència de la Diada del Poble de Menorca per projectar la seva “mirada liberal sobre el tema de l’habitatge”, i que, mirin per on, aplaudeix Trump. Així, idò, és ben cert que tot el que va malament és susceptible d’empitjorar.

Al llarg del seu llibre, Francesc-Marc Álvaro parla, entre d’altres temes, sobre el fet que s’ha posat de moda entre els joves, més entre els homes, ser fatxa. L’extrema dreta ha fet calar el seu missatge. S’adreça al ciutadà “com un dels seus”, no com un polític, amb un estil simple, directe, col·loquial. A més, juga amb la perversió del llenguatge, de paraules com llibertat o dissidència, que en boca seva perden tot el sentit. Hem de reconèixer que, a l’altra banda, hem comès l’error de creure que les generacions nascudes durant la democràcia assumirien els valors democràtics i no ha estat així. A més, hem entrat a l’era de la postveritat en què les fronteres entre veritat i mentida es confonen, i, sobretot, hem d’assumir que la política no sempre ha sabut donar resposta als problemes reals de la gent. I, quan tot això passa, és un perill per a la democràcia. I aquí som.

El llibre acaba amb una sèrie de preguntes que interpel·len directament el lector. Què podem fer per aturar aquesta onada de feixisme? Com s’arriba, des de l’esquerra, no només a la raó sinó també a les emocions dels ciutadans? Com es fa aquest pas de la indignació a la mobilització, com deia Hannah Arendt? Respondre no és fàcil però s’ha de fer, amb projectes polítics coherents que atenguin les necessitats dels ciutadans. I amb ciutadans, cadascú des del seu lloc, disposats a desmuntar falsedats i manipulacions.

(Article publicat al diari Menorca de dia 18 gener de 2026)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Quan parlam de llengua catalana, els incompliments legals a què ens tenen acostumats els governants de PP i VOX a les Illes són nombrosos i posen en evidència la seva ferma voluntat d’afeblir-la tant com puguin, bé sigui saltant-se directament les lleis que s’hi refereixen, bé sigui a través d’interpretacions esbiaixades del que diuen, o cercant les encletxes que permeten esquivar-les. En qualsevol cas, totes aquestes actuacions van en contra del que, segons l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears i la Llei de Normalització Lingüística, aprovada per unanimitat, s’espera de les institucions públiques, que tenen el deure de preservar i fer créixer la llengua pròpia de les Illes. Així les coses, potser fer una síntesi d’alguns dels darrers fets més rellevants en aquest sentit, encara que siguin coneguts, pot ajudar a fer-nos una idea de la magnitud de l’envestida.

Comencem, idò, pel principi, pel nom de la nostra llengua. L’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, en el seu article 4, diu clarament que la llengua catalana és la pròpia de les Illes Balears. Aquest és, per tant, legalment, el nom que apareix a totes les lleis i el que han d’emprar les administracions. Quan, per exemple, s’empra la denominació menorquí per referir-se a la llengua es crea confusió sobre la seva unitat, però, sobretot, s’intenta rompre la seva integritat, açò és, fer-li perdre la seva modalitat comuna (diguin-li  culta, estàndard o literària) amb la qual el català ha dialogat i dialoga de tu a tu amb la resta de llengües normalitzades del món. Aquesta modalitat és la que ha d’emprar l’administració, com es diu a l’exposició de motius de la Llei de Normalització Lingüística: “amb el corresponent respecte a les modalitats lingüístiques pròpies de la tradició literària autòctona”, i és la que ja empraven, per exemple, Ramon Llull o Joan Ramis. El motiu pel qual PP i VOX fan mans i mànigues per arraconar la modalitat comuna i més formal del català és clar: perquè reserven aquesta funció de llengua de cultura al castellà. Per tant, quan diuen que defensen el menorquí, en realitat el que fan és reduir la nostra llengua a una llengua d’anar per casa. Per dir les coses que han d’arribar més enfora, ells ja en tenen prou amb el castellà.    

Si passam a analitzar el que diu la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears, aprovada l’abril de  1986, enguany farà quaranta anys, veurem que el llistat d’incompliments augmenta. El primer objectiu de la llei és clar: “fer efectiu l’ús progressiu i normal de la llengua catalana en l’àmbit oficial i administratiu“. La modificació del Reglament d’usos lingüístics (RUL), que el Consell Insular de Menorca va aprovar inicialment fa poques setmanes, va clarament en sentit contrari perquè el que fa és, justament, donar més presència al castellà. D’altra banda, segons marca la llei, “s’ha d’assegurar el coneixement i l’ús progressiu del català com a llengua vehicular en l’àmbit de l’ensenyament”, i el Govern Balear  s’encaparrota a impulsar un Pla de segregació lingüística a les escoles que va clarament en contra de la llengua catalana, tot i que el fet de ser voluntari i no normatiu de moment en salva la legalitat però, per sort, també l’ha duit al fracàs més absolut. Podríem parlar, també,  del català a la sanitat pública, del fet que la llei marca que l’única forma oficial dels topònims a les Illes és la catalana, etc, etc, però ja no tenim més espai.

Aquest breu repàs evidencia que l’ofensiva actual en contra de la llengua catalana és intensa. Tanmateix, manllevant una expressió de Màrius Serra que ha fet fortuna, si llegim del dret i del revés el nom de la nostra llengua, hi trobarem el camí a seguir: CATALÀ A L’ATAC! I aquí som, una vegada més.

(Article publicat al diari Menorca de dia 8 gener de 2026)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris