És molt difícil analitzar els fets que s’estan produint al món des del filtre de Catalunya perquè la transcendència del que està succeint s’escapa dels escenaris regionals. Podem intuir que Rússia no aturarà els atacs contra Ucraïna fins que esquarteri el país, recuperi el territori de parla russa i col·loqui un govern titella a Kíiv. Que Israel acabarà d’arrasar Gaza i de foragitar-ne els palestins i que el convertirà en un nou assentament colonial amb finalitats turístiques, satisfent alhora els seus desitjos i els del capital judeo-nord-americà. Que l’administració Trump arrodonirà el cop d’estat a Veneçuela per recuperar-ne el control polític i econòmic i, sobretot, la indústria del petroli, i que anirà traient rèdits de l’ombra que projecta per tota l’Amèrica del Sud. Que la UE potser aturarà les amenaces del president nord-americà contra Dinamarca per arrabassar-li Groenlàndia per les bones o per la força, però que, tal vegada, serà a canvi de no criticar ni immiscir-se en la seva política expansionista. Però els vents que bufen són de tramuntana, exciten l’ànim imperialista de les tres grans potències mundials i fa tot l’efecte que totes aquestes disputes, i subhastes com les de Cuba o Taiwan, s’acabaran adjudicant seguint dos dels mecanismes més antics de l’intercanvi, que s’apliquen des dels patis de les escoles fins a la política internacional. El primer, i principal, és l’aplicació universal del dret de domini, una mena d’article 155 no escrit però comunament acceptat, mitjançant el qual cadascú es fa seva qualsevol cosa que és del seu interès i que està en poder d’algú més dèbil o més necessitat, aplicant-li la llei del més fort. L’altre és el l’intercanvi de cromos: et canvio el que jo vull pel que tu vols. I un cop fets els tractes, qui vulgui podrà anar a bramar a una ONU paralitzada per les mateixes potències, que li eixugarà les llàgrimes i els mocs. I nosaltres, en aquest tauler d’escacs, no som ni tan sols un peó; potser ni la cendra de l’havà que fumen els jugadors de la partida.