Trens: contra un model espoliador

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Image

Quant fa que els trens i la xarxa ferroviària de l’Estat a Catalunya estan en una permanent deixadesa? Que els combois passen tard i també arriben tard a destí? Que molts usuaris -ara un tram, ara un altre- han de completar el recorregut amb autobusos? Que un nombre important d’abaixadors, estacions, vagons i vies es troben en un estat lamentable? Que no s’informa correctament els passatgers de les anomalies que han de patir i que es van repetint un dia darrere l’altre? Que ni el traçat, ni la freqüència dels trajectes no s’han actualitzat d’acord amb el creixement demogràfic? Que ni Renfe ni Adif no han destinat els diners ni els materials adients per als manteniments bàsics ni per a revertir aquest estat general de misèria? El càlcul es perd dècades i dècades enrere. Fa tant que aquesta situació es manté que ha esdevingut un model, un mètode. El que han implantat i seguit els successius governs del PSOE i del PP –per limitar-nos al període constitucional- que s’han anat alternant en la direcció de l’Estat amb la complicitat dels partits que els hi han ajudat quan no han tingut una majoria parlamentària, entre ells CiUJunts, ERC i l’esquerra difusa i mutant. Qui es vulgui desfogar –o dissimular- demanant i/o practicant cessaments, culpant-se recíprocament o fugint cap endavant negociant gestions compartides entre l’Estat i Catalunya, que ho faci. Però el problema és estructural: mentre Espanya tingui l’oportunitat de mantenir el seu mètode d’espoli i de marginació sobre Catalunya –de solidaritat entre regions, en diuen- ni els trens, ni d’altres problemes que ens crucifiquen tant o més que aquest, s’acabaran de resoldre per bé. A veure si ho entenem els electors i també els de la Xarxa de Plataformes d’Usuaris de Tren de Catalunya que el dia 7 de febrer han convocat una manifestació alternativa a la de l’ANC i del Consell de la República adduint que els perjudicats per aquesta situació són de tots els signes polítics. Estaria bé que no fossin també masoquistes.

Il·lustració generada per IA

Boicots amb cua de palla

Etiquetes

, , , , , , ,

Image

La inclusió del documental “Ícaro, la semana en llamas” en el catàleg de Filmin ha provocat el rebuig i el boicot de diversos sectors de l’independentisme que es volen donar de baixa de la plataforma. En el documental s’explica la vivència de diversos membres de la policia espanyola durant la tardor del 2019, quan varen ser enviats a Catalunya per reprimir els actes de protesta contra les sentències del procés. Es tracta d’un film victimista, sensacionalista i prim de qualitat com un paper de fumar que no ha tingut cap recorregut d’exhibició remarcable, però que és ben real i exacte pel que fa al punt de vista dels cossos policials i de la societat espanyola que els encoratjava al crit de “a por ellos”. És natural, per tant, que ens indignem davant d’una pseudo- epopeia d’aquestes característiques. Ara bé, en comptes d’enxerinar-nos pel que ja sabem que en pensen i en diuen els espanyols, i en comptes d’atacar aquesta plataforma, quan fem veure que no en sentim ni en veiem d’altres que són més presents i més constants a casa nostra, potser ens hauríem de preguntar què se n’ha fet de les nostres responsabilitats. On han anat a parar, per exemple, la infinitat de documents visuals que relataven el procés i l’1 d’octubre? On són els dos milions de persones que van votar afirmativament en el referèndum d’independència? O, almenys, on és el mig milió que va recórrer Catalunya en les sis marxes sobre Barcelona l’octubre del 2019 mentre el valents “ícarsarmats fins a les dents se sentien atemorits per “les mirades d’odi” dels catalans? Què se n’ha fet del nostre relat? On s’ha amagat o en què l’hem convertit? En un ciri? O en una palma que anem passejant amunt i avall mentre falquem governs espanyols i ens governa el país algú que un dia es va manifestar amb Vox, Ciudadanos i el PP i a favor de l’espanyolitat i de la repressió policial i política i de l’independentisme?. Ja podem anar fent boicots, amb la cua de palla que tenim.

El galliner esverat i el pinso, picat

Etiquetes

, , , , , , , , , , ,

Image

La política sol oferir espectacles grandiloqüents que o bé acaben com el rosari de l’Aurora o bé es converteixen en una fumera que es perd cel amunt com la del foc d’encenalls i d’allò que s’havia esbombat i promès no en queda ni rastre. No cal que fem, ara i aquí, una relació d’exemples il·lustratius. N’hi ha prou que cadascú recordi les múltiples promeses electorals que li han posat d’esquer per atraure’n el vot i quantes no s’han materialitzat mai o han arribat més tard del que tocava. Siguin les que siguin, ara hi podran afegir la reforma del sistema de finançament autonòmic que ERC ha negociat amb el govern espanyol malgrat que s’hagi fet acompanyar d’un gran soroll mediàtic dels republicans, del PSC, del PSOE, dels mitjans de difusió –que no d’informacióoficialistes i ideològicament afins al pactisme. En primer lloc, perquè té tots els números perquè no s’aprovi. Per passar el sedàs legislatiu al Congrés de Diputats, la proposta hauria de comptar amb els vots de Junts -que ja han deixat clar que no votaran pas a favor de res que no porti la clau de la caixa a Catalunya– i també els del mateix grup socialista, on s’ha de veure encara que votaran els diputats més afins a la discrepància protagonitzada pels socialistes de Castella-La Manxa i d’Astúries. I en segon lloc, si malgrat tot s’arribés a aprovar, difícilment es podria posar en pràctica considerant que encara s’han de dur a terme trobades bilaterals entre els governs autonòmics i l’espanyol -amb el relleu de la titular d’Hisenda, Maria Jesús Montero, pel mig-, que ens penja al damunt un convocatòria d’eleccions generals que ens pot caure al cim en qualsevol moment, i que el Partit Popular ja ha anunciat que revocarà l’acord adoptat. En definitiva: el galliner autonòmic està esvalotat perquè a l’aviram no li agrada com es reparteix el pinso. Però ni els que en volen més ni els que no els agrada com es reparteix, no s’adonen que no cal fer tants d’escarafalls per un blat de moro que està picat.

No som ni la cendra d’un havà

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Image

És molt difícil analitzar els fets que s’estan produint al món des del filtre de Catalunya perquè la transcendència del que està succeint s’escapa dels escenaris regionals. Podem intuir que Rússia no aturarà els atacs contra Ucraïna fins que esquarteri el país, recuperi el territori de parla russa i col·loqui un govern titella a Kíiv. Que Israel acabarà d’arrasar Gaza i de foragitar-ne els palestins i que el convertirà en un nou assentament colonial amb finalitats turístiques, satisfent alhora els seus desitjos i els del capital judeo-nord-americà. Que l’administració Trump arrodonirà el cop d’estat a Veneçuela per recuperar-ne el control polític i econòmic i, sobretot, la indústria del petroli, i que anirà traient rèdits de l’ombra que projecta per tota l’Amèrica del Sud. Que la UE potser aturarà les amenaces del president nord-americà contra Dinamarca per arrabassar-li Groenlàndia per les bones o per la força, però que, tal vegada, serà a canvi de no criticar ni immiscir-se en la seva política expansionista. Però els vents que bufen són de tramuntana, exciten l’ànim imperialista de les tres grans potències mundials i fa tot l’efecte que totes aquestes disputes, i subhastes com les de Cuba o Taiwan, s’acabaran adjudicant seguint dos dels mecanismes més antics de l’intercanvi, que s’apliquen des dels patis de les escoles fins a la política internacional. El primer, i principal, és l’aplicació universal del dret de domini, una mena d’article 155 no escrit però comunament acceptat, mitjançant el qual cadascú es fa seva qualsevol cosa que és del seu interès i que està en poder d’algú més dèbil o més necessitat, aplicant-li la llei del més fort. L’altre és el l’intercanvi de cromos: et canvio el que jo vull pel que tu vols. I un cop fets els tractes, qui vulgui podrà anar a bramar a una ONU paralitzada per les mateixes potències, que li eixugarà les llàgrimes i els mocs. I nosaltres, en aquest tauler d’escacs, no som ni tan sols un peó; potser ni la cendra de l’havà que fumen els jugadors de la partida.

El color dels Reis de l’Orient no importa

Etiquetes

, , , , , , , , ,

Image

Els Reis de l’Orient són esmentats per primera vegada en l’evangeli de Sant Mateu i no s’hi diu quants eren ni de quin color tenien la pell. Segles més tard, la literatura religiosa els va anar adjudicant nombre, nom, ètnia i vestimenta i fins a finals del segle XIX no es van fer les primeres processons o cavalcades. És fàcil comprovar, per tant, que la transposició i l’evolució de l’epifania de Jesús des de la fe cristiana cap al costumari popular, primer, i cap a l’embut consumista, després, ha passat per molts intèrprets i per incomptables guions, escenaris i disfresses. I que qualsevol representació que se n’hagi fet, s’ha donat per bona si ha servit per transmetre il·lusió als infants, amor als adults i respecte per a una de les múltiples tradicions de la nostra societat. Carrosses, turbants, corones, túniques, capes, ceptres o maquillatges han estat sempre eines imprescindibles per crear aquesta escenografia. Pensar, doncs, que fer servir el maquillatge de color negre per al Rei Baltasar és més discriminatori que fer servir el blanc per al Rei Melcior, són ganes de buscar-li cinc peus al gat. De passar per alt que la cavalcada dels Reis de l’Orient és una de les representacions més pretèrites en què s’hi fa palesa la igualtat interracial i de demostrar que s’ignora la història, el sentit i el context d’aquesta celebració. Ho haurien de saber, les entitats que fan vida a Catalunya i que exigeixen als organitzadors de diferents cavalcades que substitueixin reis i patges maquillats de negre per persones amb la pell natural d’aquest color. No és que la seva reivindicació sigui extemporània, ans al contrari és positiva. Però en cap cas pot posar en dubte ni el relat de la celebració, ni les bones intencions dels organitzadors, que prou feina tenen per reclutar voluntaris per muntar el seguici. I encara menys en un món com el nostre, on el que s’ha de destenyir no són els personatges de les representacions teatrals sinó els de la vida real.

Valents amb els miserables

Etiquetes

, , , , , , , , , ,

Image

S’acaba el 2025 i els traspàs d’any ve carregat d’auguris gens bons. A Badalona, per exemple, s’hi ha materialitzat una qüestió que és latent a tot el país. Com a ciutadà, em resulta difícil d’imaginar que la primera autoritat d’una ciutat sigui incapaç de coordinar els seus propis serveis socials, els de la Generalitat, la Creu Roja, Càritas i la resta d’entitats socials del municipi per a evitar que hi hagi gent que malvisqui al carrer o en construccions abandonades. A Badalona, a Girona, a Reus o a la Seu d’Urgell. Tant se val on siguin els que es trobin en aquesta situació o d’on vinguin, perquè és alhora una qüestió d’humanitat, de salut pública, de convivència i de seguretat. Tan difícil com resulta, també, creure que un alcalde –o el col·lectiu d’alcaldes que es troben en aquesta situació- no són capaços d’arraconar les diferències i les tàctiques partidistes que els separen per bloquejar junts la política del país fins que les institucions nacionals governin i legislin per ajudar-los a resoldre el problema. El que no s’ha de fer és el que ha fet l’alcalde Garcia Albiol, que ho ha resolt de la pitjor manera possible: ha utilitzat la força per desplaçar-los a la intempèrie, ha agreujat la seva precària situació, ha permès que un grapat de veïns cap-calents n’impedeixin el re-allotjament transitori en un centre parroquial, ha anat personalment no pas a aturar-los sinó a escalfar-los encara més, ha eludit la responsabilitat de buscar solucions com a primera autoritat local que és i s’ha amagant-se darrere d’una pretesa incompetència institucional que en realitat és personal. Veurem si s’escampa el seu exemple de persona covarda que es fa el valent davant dels miserables i el miserable davant dels poderosos, o si actua com a vacuna perquè altres alcaldes del país no caiguin en el mateix parany populista. Però vist el panorama que es presenta arreu del món, no podem pas ser gens optimistes.

El temps que necessita Pedro Sánchez

Etiquetes

, , , , , , , , , , ,

Image

Tothom se’n fa creus que Pedro Sánchez no vulgui plegar i convocar eleccions generals després de tots els merders que s’estan destapant al seu partit. Però allò que el sentit comú aconsellaria a qualsevol persona cabal no és sempre aplicable a la política i encara menys a la situació actual del PSOE. La fragilitat dels pactes de legislatura, els casos de corrupció i d’abusos i la divisió interna al partit han incrementat notablement el desgast propi de governar i l’oposició s’ha encarregat d’amplificar tots aquests factors fins a un punt d’erosió irreversible. Sánchez sap que li han fet la pell, però no vol marxar i deixar al seu partit una herència ruïnosa -sobretot perquè els sondejos el mantenen a poca distància, amunt o avall, del Partit Popular– ni a Espanya entregada l’ultraconservadorisme sense oposició ni resistència. Per això necessita més temps. Per trobar un relleu al PSOE, on no té la condició de líder sinó de llogater perquè no ha aconseguit fer desaparèixer les regalies de les baronies històriques, ni aglutinar les bases al seu voltant, ni atraure nous caps territorials que no desembarquin des de la Moncloa. I per trobar relleu en la candidatura a la presidència. I d’on el traurà, el temps? Doncs de l’ansietat del Partit Popular per omplir el calendari electoral més immediat amb convocatòries autonòmiques com la de demà a Extremadura, el 8 de febrer a l’Aragó i el juny, a Andalusia. I d’anar refent els tractes amb els socis de legislatura: ell sempre té a punt noves ofertes i cap dels seus aliats es fa el sord si poden estirar peix cap al cove, especialment bascos i catalans que veuen una nova oportunitat en la remodelació de govern que es produirà tan bon punt l’abandonin Maria Jesús Montero i Pilar Alegria per anar cap a Andalusia i l’Aragó, respectivament. La ruptura intermitent de Junts i la visita de Junqueras a la Moncloa són indicadors que Pedro Sánchez duu pel bon camí aconseguir la pròrroga que necessita.

La vacuna es diu independència

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , ,

Image

Com a ciutadà que li deu vida a la sanitat pública, haig de subscriure tots els arguments que han portat molts metges catalans a fer una aturada durant el dimarts i el dimecres d’aquesta setmana, i a repetir-la el 14 i el 15 de gener vinents perquè tots reivindiquen, també, millores per al sistema de salut de Catalunya i per a l’atenció als ciutadans. És inconcebible, per exemple, que els torns de guàrdia encara siguin de 24 hores i que, a més a més, per manca d’efectius, per compensar les baixes remuneracions, o per combinacions de festius de la plantilla, hi hagi professionals que empalmin les guàrdies amb una jornada laboral ordinària que està molt per damunt de la que està vigent per llei. És injust que les guàrdies no computin a efectes de jubilació, que els salaris no permetin blindar els quadres professionals i que la mitjana de temps per visita mèdica en una consulta sigui de 10 minuts. Ara bé: cap de les anomalies, ni de la resta que es denuncien, es pot analitzar fora del context dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya, dels quals el Departament de Salut en rep un 29 per cent, la dotació més elevada de tots els departaments governamentals. La dura i crua realitat és que les prestacions sanitàries han de competir amb les prestacions d’ensenyament, de seguretat ciutadana, de vies de comunicació i del transport, de cultura, d’agricultura, de pesca, d’indústria, de comerç, de turisme, i que la manta pressupostària és massa curta per abrigar tothom. Els metges de Catalunya, acostumats com estan a fer diagnòstics, s’haurien d’adonar que, quan es tracta de guarir els mals del sistema sanitari català, no es poden limitar a reclamar que se’n tractin només els símptomes sense atacar-ne també les causes. Qualsevol acció de millora serà sempre curta i provisional mentre no es pugui recolzar en una sobirania política i econòmica, en un sistema fiscal que impedeixi que 22.000 milions d’euros surtin de les mans dels ciutadans d’aquest país per no tornar. I la vacuna ja saben quina és.

Junts i PSOE, renyits de per riure

Etiquetes

, , , , , , , , , , , ,

Image

Quan algú vol partir peres amb algú altre i ho vol fer de veritat, no es queda darrere la porta que acaba de rebotre esperant que li vinguin a pregar que es quedi. Se’n va de veritat i no li veuen més el pèl. Qualsevol altra actitud és comèdia. Per això, si Junts diu que el pacte amb el PSOE encara és possible si els socialistes satisfan totes les exigències que li plantegen, i Pedro Sánchez els corre al darrere flagel·lant-se per no haver complert els tractes i oferint-los-en de nous, vol dir que la legislatura encara té corda, tot i que sigui esfilagarsada i que s’hi hagin de fer equilibris al damunt. Faria de mal creure una altra cosa. En primer lloc, perquè no ha passat res que Junts no sabés que passaria, si hem de fer cas del que deien els seus portaveus abans que els resultats electorals els situessin en el forat del pany de l’actual legislatura. Sabien perfectament que, tard o d’hora, Pedro Sánchez tornaria a incomplir els tractes i que es posaven en un cul de sac quan els van acceptar. En segon lloc, perquè també sabien que les costures del PSOE donen pel que donen –que és per ben poc- i que amb la llei d’Amnistia s’han estirat tant que s’han esparracat pels recosits on nien i bramen tota aquella rècula de personatges que fan bona la dita que no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. Per tant, esperar-ne més seria d’una ingenuïtat patològica. I en tercer lloc perquè Junts, com ERC, vol ser la principal força sobiranista de Catalunya i això no és possible sense capitalitzar les rendes de tot el peix al cove que es pugui arreplegar. L’esperit pactista que el procés independentista havia blasmat i bandejat torna a dominar en el tarannà dels catalans com ho demostra la majoria que sosté la legislatura en el Parlament de Catalunya i la minoria que sosté la del Congrés de Diputats d’Espanya.

Xais i pastors en el viarany democràtic

Etiquetes

, , , , , , , ,

Image

Tant li fa si ens creiem o no els resultats de les enquestes del Centre d’Estudis de l’Opinió (CEO). Tant li fa que a cada casa hi hagi llumeneres capaces de fer travesses electorals més precises, més esbiaixades o pel broc gros. Tant li fa que entre tots tinguem una capacitat d’anàlisi tan superlativa que ni la IA la podria millorar i que ens permeti saber per què pugen o baixen el nombre de diputats que s’endevinen per a cada partit. Tot plegat, només són ingredients per fer bullir l’olla i el que compta, de veritat, és que en el pòsit d’aquesta escudella s’hi pot llegir l’avenir, com feien els antics xinesos amb el te. L’hemicicle que sortirà de les properes eleccions al Parlament de Catalunya serà tan fragmentat que farà summament difícil que s’aconsegueixi, primer, la formació d’un govern i, després, una legislatura completa i estable. Continuarem vivint en la mateixa precarietat política dels darrers anys, sota l’espasa de Damocles d’uns pressupostos bloquejats o prorrogats i amb el xantatge permanent de l’avançament electoral, amb tot el que ambdues coses comporten de càrrega per a la ciutadania i de llast per a la democràcia. Perquè una democràcia és sana i forta quan garanteix la participació ciutadana i quan disposa de mecanismes i recursos per evitar que les perversitats polítiques converteixin la cambra legislativa en un mercat de Calaf i paralitzin la gestió dels afers públics. Abans que es confirmin els auguris, hi haurà alguna formació que sigui prou valenta per afrontar una reforma política que doni estabilitat als pressupostos de les institucions i que bloquegi els períodes legislatius de forma similar a com es fixen els mandats municipals? O haurem de ser els ciutadans que els deixem ben clar que no volem contribuir a convertir la política en un espectacle i que, per avançar en els viaranys democràtics, els pastors som nosaltres i ells són el ramat, i no a la inversa?

Design a site like this with WordPress.com
Per començar