Simplement:

bona entrada al 2006!

Y en la última noche del año...
...12 uvas...
...comilona...
...fiesta...
...pareja...
...bebida...
...risas...
...bailoteo...
...tranquilidad...
...música...
...familia...
...ver salir el sol...

...mis mejores deseos para este año que empieza de una estrellita de nada que aspira a momentos de felicidad!
:)

casualidades (miqui puig en directe)

Avui Miqui Puig in concert!!!
L'Atmella del Vallès a les 22:00h (tb hi haurà Glissando)

Una miqueta d'info made in: http://www.muzikalia.com/

Una de las sorpresas del año. Sin duda uno de los mejores artefactos pop que se han dado en este país en los últimos años, viene de la mano de del que fuera líder de los Sencillos, Miqui Puig y su primer disco en solitario: Casualidades. Tras Colección de Favoritas y la disolución del grupo en 2002, Miqui se había convertido en un reputado DJ y colaborador en diversas publicaciones, hasta que por fin se ha atrevido a dar el paso como solista.
Ayudado por Joan Ramón Bernabé en las programaciones y con la colaboración de personajes como Diego Vallaso (Duncan Dhu, Cabaret Pop), que pone voces en “Tipo Loft”, Silvia (vocalista de Niza) o la mítica Jeanette cantando en la fantástica “La Puta Canción De Amor En La Que El Chico Gana”', Casualidades es un trabajo sin desperdicio que aúna lo mejor de Sencillos, el tecno más bailable, el soul y el pop, mucho pop.
Desde la sensual “Casualidades” que abre el disco, con un tufillo al 100% Colombian de los Fun Lovin Criminals, pasando por la coral (casi a lo music hall) y agridulce “Tan Lejos, Tan Cerca”, la reflexiva ”El Punk-Rocker Enamorado” o las pegadizas “Totalmente a Favor”, “Te Quiero Ahora, Te Quiero Luego” o "Revival" … nada sobra en este disco.
Estamos a favor, totalmente a favor del rock'n'roll, del tecno pop, y de Miqui Puig. (i jo també!)

poem&inocent

Uno de mis últimos "poemas"
(sóc ambiciosa, ho sé, però últimament es podria dir que intento fer alguna cosa que pugui semblar poesia...)

Los días son eternos en esta ciudad
y las luces no brillan como antes.

Mis mañanas no quieren llegar
y la cabeza se me nubla más que nunca.

Ya no puedo ni escribir en medio de la nada,
necesito pensar en ti para dar forma a las palabras.

---

Sólo algo más sobre mi ayer: tube uno de los cumpleaños más completitos de mi vida. Sí, conseguí en un mismo día ver a la gente que más quiero (o hablar con S, que está por Asturias...), leer posts multiples de mis amables bloggers que me animaaaaaron muchísimo, cantar (delante de gente: quina vergonya!!!!), comer churros con chocolate ;) , ver a Al tocando la guitarra, soplar velas virtuales que me envió shhhh! y las reales que me puso mi madre en un delicioso pastel que hizo ella, dar muchos besines, y aunque me cueste reconocerlo, admitir que soy un poquito feliz con los que tengo la suerte que esten por mi mundo.
:)

Ah, aunque parezca mentira sobreviví al 28/12 sin que me hicieran ninguna inocentada!!!

Y ya para acabar, recomendación musical que a mi me llegó en forma de regalo, New Order - Bizarre love triangle

hoy 21 (me hago mayoor!)

Once upon a time, a little girl was born in Barcelona... exactly 21 years ago...
i aquesta little girl, resulta que sóc jo! Sí, sí, l'estrellita de nada que es dedica a escriure les seves aventures, festetes, pors i desamors en aquest espai avui fa 21 anyets...! Ai com passa el temps!!!
Sembla ser que això de néixer el dia dels innocents marca... així he sortit!!!
xD

Així que un any més al sac!

I aquesta tarda, xocolata amb xurros i crêpes amb els meus nens a casa, que farem una tarda ben dolça per allò de combatre el fred ;)
N'hi ha que no hi seran perquè estan de vacances o perquè treballen :( però tot i això serem uns quants... la tarda pinta interessant!

I per als amiguetes virtuals que m'aneu llegint o per als que jo llegeixo, doneu-vos per convidats a crêpes virtuals (dolces o salades, al gust del consumidor), a xocolata, pastetes o cafè; al merenar que més us agradi!!!
:)

Doncs això, un petonet ben fort i bon dia dels inocents (sí, sí, conya tota la que volgueu, però aquí l'estel va néixer sent una bona inocentada!!!)

8

Vuit coses que em fan feliç:

Pensar (en ell, en ella, en l'ex de l'amiga, en els de casa, en el meu fillol, en el futur, en demà...)
Amics (el Sergi: que està per les Asturies..., l'Al: indescriptible, la Isabel: o companya d'aventures d'aquests darrers temps, la Mireia i el Robert: ells ja són un duo, els meus cubanitos...)
Riure (sola, en companyia, a duo, per casualitat, amb la i: ji, ji, ji, amb la e: je, je, je; amb tu, amb un desconegut, llegint blogs, llegint llibres, amb la tele, pel carrer...)
Animar i que m'animin (everybody need somebody...)
Dibuixaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaar
Olor d'herba mullada; de coco; de Malboro barrejat amb ambientador que fa el meu cotxe per culpa d'ell; de gasolina (però en petites quantitats); de platja...
Xerrar (em pensava que no trobaria res que comences per "x"...) xD Sí, vull converses interessants, vanals, sobre el temps en un ascensor, amb ell, amb ella, amb mi mateixa! No vull callar ni deixar d'escoltar a tot aquell que amb una paraula sigui capaç de fer-me vibrar...
Amor (del que fa patir, del que t'omple - o et buida-, del que dura, del que és breu, del fraternal, del platònic, però sobretot, del que se n'apren).





Espero que tots esteu d'allò més bé.
Mil gràcies als que passeu per aquí, em deixeu consells, m'animeu i em feu somriure.

mentirijillas de aspirante a heroína

Ahora que vamos despacio, (bis)
vamos a contar mentiras, tralará, (bis)
Vamos a contar mentiras.

Por el mar corren las liebres, (bis)
por el monte las sardinas, tralará, (bis)
por el monte las sardinas.

Una mentirijilla piadosa ayer me salvó de una cena de trabajo xD
y acabé cenando con unos amigos (acoplada repentina, jejeje). Resulto sencillamente genial: pizza, cava y el Party&co. Sí, terminamos jugando a hacer mímica, describir personajes, dibujar y todo eso..! Mis A&Al son unos cracks de la mímica! Lograron adivinar cosas realmente increibles! Peaso equipo eran estos dos, si algun día mi vida depende de un mimo, jeje, ya sé a quien voy a llamar! ;)

Risas con gente muy especial y una buena noche, que acabó intentando encontrar un sitio para tomar la última copa! Además, mi pobre coche estaba como un cubito de hielo!! Al y yo intentando quitar el hielo que tenía por todas partes... las manos nos quedaron heladísimas y luego, estaba cerrado o estaban cerrando!!! grrr! No hay nada abierto a las 2.50 de la mañana!! (sólo pedíamos un bar...). Y claro, tener que bajar a Bcn para encontrar un sitio abierto... puff... mejor que no.
xD

Hoy recomendación musical :)
Ya que hablo de mentirijillas, nada mejor que el disco de Marc Parrot: Mentider
(i si he de triar una cançó, doncs Superheroi, perquè de vegades tots voldríem tenir superpoders per poder volar, trancar murs, o fer coses de més profit, com intentar que la nostra gent fos realment feliç).

fotossss...

Ara ja tinc alguna foto de la passada nit de dijous, aquí: la Silvia (un gran descobriment, després d'haver-ne sentit molt a parlar ara sóc jo qui també pot dir que aquesta noia és genial!), la Isabel et moi... a l'Apolo, quan la festa de veterinaria ja estava en funcionament ;)
I com es pot comprovar, el que també estava en funcionament era la barra! Si és que havíem de consumir perquè els pobrets que acaben aquest any tinguin calerons per fer un viatge dels bons, bons... Era una bona causa ;)

I en aquesta, amb el Carlus, que no Carles ni Carlos... (m'equivoco?)
L'havia de conèixer, jejejje, duia una samarreta escrita en àrab! I a sobre em va recomanar un documental sobre el cultiu de l'hachís.(Ah, a la samarreta hi duia escrit precisament això... jeje, ho vaig poder llegir i entendre! -l'àrab és fàcil amics!!!)
xD

Adéu, adéu!!!!

(Sí, mi cara era esa, diría que no acabo de tener claro en qué momento de la noche me hicieron esta foto...)

xD

dicen

Dicen que venimos al mundo a sufrir,
que la vida es un engaño.
Que si juegas tienes que jugar a ganar
que eres lo que tienes y tienes lo que te mereces
vives, ganas, pierdes, dicen que es así.

(...)
He venido a este mundo a vivir, la vida es un regalo
y si juego es porque me gusta jugar,
no soy ni más ni menos ni se que es lo que me merezco
siento, vivo, pienso, más puedo perdir.

Supongo que hace unas semanas no habría podido pensar que esta última estrofa es más que cierta. Hace días estaba en momento "o contigo o sin ti", ahora no. Cuento mis realidades y dejo de ser una "somiatruites" (és que m'encanta imaginar-me algú somiant truites), para ver lo que tengo, lo que no, lo que puedo perder y todo aquello por lo que luchar un poco puede merecer mucho la pena.
Mi cuore necesita acción (cierto), la uni va mu bién (estoy happy happy), los de casa van tirando y los amigos (mis más mejores, los que se cuentan con una mano), esos estan "vivos" y más o menos tocando con los pies en este suelo que a veces resvala demasiado...

Yo tampoco sé que me merezco y, hoy por hoy, sí: la vida es un regalo y me encanta que en mi "regalo" haya gente como los que me hacen sonreír.

ferreiro i vetparty

Hoy toca un jueves movidito: Iván Ferreiro y fiesta de los amigüitos de veterinaria en el Apolo. Se intentará sobrevivir porqué mañana toca trabajaar!!
Al amigo Ferreiro no le conozco demasiado, pero llevo su disco a cuestas desde ayer y me empieza a gustar de verdad... Un disco que se llame "canciones para el tiempo y la distancia" en tiempos de distancia tiene que entrar más que bién ;)
Pos eso, hoy de concierto y de copitas.

Y como no, cancioncita: Mi furia paranoica

te inventaré en cualquier mirada

(...)

te inventaré cada mañana

pendientes (mis cosas pendientes)

(...)

no es que me asuste

que el tiempo se me pase tan aprisa

sólo me inquieta un poco pensar

que tal vez mañana

yo sea

demasiado viejo

para ser lo que he dejado pendiente

(Jorge Bucay)

No he leído nada de Bucay, puede que algún día lo haga.

El otro día encontré un poema de este hombre y el fragmento de aquí arriba sencillamente me pareció brillante.
Yo diría, y sin miedo a equivocarme demasiado, que lo que nos pasa a muchos es que no nos da miedo el paso del tiempo sino que lo que más nos “asusta” es todo aquello que no vamos a hacer, lo que nos puede llegar a quedar pendiente por no querer hacerlo cuando podemos, por pensar que tenemos mil historias mejores en que involucrarnos, por…

Supongo que la clave esta en ver que hay tiempo para mucho, lo que no implica que haya mucho tiempo.

Así pues, yo diría que se tiene que intentar hacer lo que uno quiere, con quien se quiera y cuando se pueda (ya que por mucho que quieras, el factor tiempo acaba condicionando muuuchas cosas).

Yo estoy intentando no tener "demasiado pendiente", aunque hoy por hoy firmo cualquier papel que me asegure que mis "sueños pendientes de realizar" algún día seran parte de mi pasado, cosa que querrá decir que los he hecho ciertos y que los podré recordar (sí, soy adicta al amor platónico y al placer de la nostálgia).

Total, esto se merece una cancioncita: In my life (Beatles)

(...)

There are places I’ll remember

All my life though some have changed

Some forever not for better

Some have gone and some remain

All these places have their moments

With lovers and friends I still can recall

Some are dead and some are living

In my life I’ve loved them all

But of all these friends and lovers

There is no one compares with you

(...)

La versió feta per la Marató de TV3 que canta el Lluís Gavaldà (En la meva vida) està més que bé. Ah, l'anunci també em sembla molt adequat, te una sensibilitat especial, que com a mínim fa que cada vegada que l'enganxo a la tele me'l quedi mirant i acabi cantant la cançoneta, sobretot la darrera frase (que em posa la pell de gallina):

"d'entre totes les persones, no n'hi ha cap semblant a tu".

Què carai, no vull que em quedi mai pendent dir aquestes coses! Abans em feia pànic dir-li a algú que era especial per mi, ara diria que no.

Suposo que quan experimentes en pròpia pell com n'és d'important algú per tu no et fa por dir-li que et fa falta, que d'entre tothom no hi ha ningú com ell...

Suposo (torno a hispotetitzar) que en el meu present hi ha dos individus que no s'assemblen a ningú i sense els quals la meva vida no seria el mateix. Tenen unes característiques diferents i són part de mi per situacions viscudes, per moments, per mil històries compartides; me'ls estimo pel que són i perquè sempre hi són.

Un hi és des que tinc memòria i l'altre des de principi d'estiu, i per moltes coses que passin, per molts sentiments o persones que es creuin per les nostres vides, per molt o per poc que ens veiem, diria que ells dos (l'amic i l'amat) sempre seran d'aquelles persones que entre una multitud sobresortiran i que seran capaços d'encertar-me els ulls amb la seva mirada per veure què penso i no vull dir. L'un continuarà apareixent quan pensi en ell (telepatia?) i l'altre continuarà compartint nits, festes, amics i desenganys (pròpis, aliens, provocats...); continuarà jugant a dir-me que és feliç, o potser com l'altre dia, quan li pregunti "com estàs?" tornarà a dir-me que "viu".

Petonets des de la lluna

^^

el senyor amb barba i americana

Avui és dilluns, un dilluns moolt fred en què aniré a St.Pau a veure al meu tiet, que avui l'operen... Tot i que sé que aquesta informació no li arribarà, avui el meu text és per ell, per a aquella persona que de petita em feia riure i evitava que em barallés massa amb el "plasta" del meu cosí, jeje.
El meu tiet és un senyor amb barba i americana, sempre que penso en ell el veig igual!! I també veig els seus ullets blaus, vius i inquiets, que ho intenten mirar tot sense que es noti. Com s'arriba a assemblar a la iaia...
Ostres, i què poc que ens veiem!!! Suposo que hi ha families que es troben sovint, sopen, dinen o se'n van de festa, jejejje, però en el meu cas, la majoria del contacte que mantinc amb ells és via telèfon i això que vivim a mitja hora de cotxe! Però aquestes coses passen, no saps ben bé perquè, però el contacte es perd i sobretot te n'adones quan algú està més fotut del compte...
Això sí, quan ens veiem hi ha una mena de vincle amb aquest senyor que se'ns va fent gran (com tots)..., hi ha una relació especial amb el meu barbut preferit ;)
Amb ell he parlat de música, de vacances, de la uni, del xicot que no tinc, de què és això de fer-se gran, de ma mare (que és la seva germana), dels avis (que ja no hi són), ..., de mi. Però el que més em sorprèn és que aquest senyor de traje sense corbata (últimament ja no en porta), sempre respon un "estic bé, vaig fent" a qualsevol pregunta que se li faci. Sempre està bé per parlar amb la seva germana o amb mi, sempre està bé i encara que no pugui "gaire", sempre somriu.

Res, que per a tots els tiets i persones del món mundial que ho poden passar una mica malament: ànims!!
I sobretot, no perdeu el somriure, que les coses amb bon humor passen millor :)

lemmon tree

I'm sitting' here in the boring room
It's just another rainy Sunday afternoon (encara que avui sigui dissabte)
I'm wasting my time, I got nothing to do
I'm hanging around, I'm waiting for you
But nothing ever happens and I wonder

I'm driving around in my car
I'm driving too fast, I'm driving too far
I'd like to change my point of view
I feel so lonely I'm waiting for you
But nothing ever happens and I wonder

I wonder how, I wonder why
(...)



I wonder, o no.
I feel so lonely però no sé a qui espero...
(El que espera desespera y el que viene nunca llega)



Mi corazón pertenece a quien lo quiera comprar y no se lo cargue con demasiada saña, que sinó pegar los pedacitos puede llegar a ser demasiado complicado. ;)

guitarra

Avui venia pensant en el món de la guitarra (instrument magnífic que no sé tocar). He recordat la nit a ca l'artista amb el Pau i l'Al tocant la guitarra i jo amb els bongos (je je), el dilluns de tornada de la feina en què al tren em vaig trobar amb un amic músic (con la guitarra a cuestas) que em va dir que vol llegir el que escric :) Criatura, quina bona fe!! I també l'he recordat a "ell". Aquell individu que va aparèixer a la meva vida com per casualitat i que me va deixar entreveure que quan ets en un país que no és el teu, els problemes poden venir d'on menys te'ls esperes. Aquest home un bon dia va marxar i nunca más se supo... (m'encantaria saber on pares company...)
Parlem-ne, en aquell moment estava plena de mals de cap relacionats amb un individu de procedència dubtosa :p i aquest amable desconegut d'ulls negres va compartir amb mi unes tardes de cafè amb llet (o te amb menta, jeje) plenes de converses en què ens vam carregar la monarquia del Marroc, vam parlar de filosofia i vam filosofar :)
També hi va haver una passejada fins al restaurant en què m'havia de trobar amb uns amics que feien anys, i va ser una estona que va passar volant tot i que els dos caminavem poc a poc, molt poc a poc, perquè arribar a la porta del restaurant volia dir que ell marxaria i que jo havia de trobar-me amb la meva gent. I aquest home un bon dia va marxar i nunca más se supo... (m'encantaria saber on pares company...). Però el que més recordo, i de fet el que m'ha fet pensar en ell aquests dies, pot ser és el més insignificant. Una nit d'un dia qualsevol en què jo estava al sofà fent panxing (sí, fer el gos de tant en tant és bò) i em va sonar el telèfon. Era ell, i em va dir que li havia encantat la trobada casual (el dia del sopar d'aniversari dels meus amics), i bla, bla, bla, coses maques que em van encantar la veritat, però no les recordo del tot... El que sí que recordaré per molts anys que passin no serà el que ens vam dir (mala memòria), sinó el que ell va fer, em va dir: "escolta" i es va posar a tocar la guitarra per mi, per telèfon (que amb una veu llunyana m'havia dit que deixava allà al costat perquè volia que escoltés una cosa). Van ser gairebé tres minuts de música que havia fet ell i que em va fer frepar com mai. Va ser el meu primer concert per telèfon, el meu concert privat. Després de tocar va tornar a parlar-me i només em va dir: "descansa i somia molt, bona nit". I amb un "descansa i fins aviat" me'n vaig despedir jo.
Un adéu dolç per una persona increïble que només he tornat a veure una vegada, en una trobada casual, ell tenia pressa i jo també. I d'això ja en fa ben bé un any, però puc assegurar que a aquest bereber el recordaré sempre.


I com no, la cançó per avui és del Jorge Drexler: Guitarra y vos ("una canción que dice que uno sólo conserva lo que no amarra").





"Apunta a la luna, y si fallas, al menos estarás entre las estrellas"

No sé de qui és la cita, però avui me la faig meva. Ell em va ensenyar que això de voler és poder costa molt, però que si no ho proves segur que et quedes sense.
;)


Petonets des de la lluna

Razz i poemilla :)

Avui pintaré i acabaré el meu avantprojecte d'una vegada (que encara amb la calma em passarà el termini per enviar-lo i que em donin el super APTE que espero... I llavors a treballar per tenir-lo clavadet a final de curs). :) I sí, suposo que trobaré alguna estoneta per escriure, que la nit d'ahir va ser "profitosa", tinc material, jejejjej. Les vides dels del meu entorn són una font inesgotable d'experiències que, fins i tot, acabo experimentant jo! Ja ho provo ja, però aquesta colla em supera de lluny en el tema d'experiències surrealistes... ;)
Nit de Razz amb gent de veterinaria, amb floggers, coneixent altra gent (actors que havíem vist al teatre, jeje, però que no recordo com es diuen...), i a la diva (o al divo, depen de com es miri) de la nit: La Prohibida. Quin personatge!!!! Però va ser curiós.. (noche de petardeo absolut.. qüestionable però cert! I jo fent fotos al person que em passa música d'aquesta "dona" i a ella, i repetint, perquè la Prohibida no s'agradava...)
Jeje, però com que "estic de bones" un trosset d'un dels poemes que faig ara per acabar:
(...)
No juegues a pensar que eres feliz
cuando solo vives de tus sueños.
Nadie que se quiera un poquito
tiene que perder la cabeza con irrealidades.

Una sonrisa no indica nada.
Una caricia puede ser un simple roce casual.
Unos ojos que brillan al mirar
sí pueden indicar que algo sucede:
seguro que alguna mota de polvo
esta a punto de hacerles llorar.

Sembla molt dràstic, però en el fons és optimista...
Obrir els ulls sempre és bò i més si és quan toca, jejjejje. Tot i que poder obrir els ulls cada matí és una de les coses més maques que ens passa i diria que de les menys valorades.
Apa, per ara ja n'hi ha prou, me'n vaig a dinar! xD

las noches del no-puente

Hoy noche de Razz...


Estel al volante (aparteu les criatures!!!).
En serio, es indignante que la gente todavía dude de mis capacidades como aprendiz de conductora suicida, jejejje (que ya solo me faltan un par de semanas para cumplir mi primer año motorizada) ;)

Ah, la foto es del sábado pasado, una noche muy especial, jeje, acabamos en El Clap de Mataró y luego con guitarras (y yo con unos bongos), tocando -e intentando cantar- canciones de Estrechinato, Sabina, Dire Straits en el estudio de un conocido... Si a las 5 de la mañana se puede cantar decentemente, o por lo menos intentarlo :p
Ya se que con un poco de retraso, pero grácias a mis compañeros de aventuras, de canciones y de las noches futuras que todavía tienen que llegar.



"Estrellita de nada" se convierte en cometa para viajar sín rumbo fijo por un universo lleno de astros por descubrir.

resumiendo (te quiero by me)

Aunque tenga el corasonsito por los madriles, tengo la cabeza en su sitio, por lo menos aún aguanta sobre las espaldas... y
aunque (bis) el cuore últimamente este rebelde, diría que por muchas batallas perdidas, esta guerra la va a ganar la razón (mi cabezita, que sirve pa' mucho más que como objeto decorativo).
Total, que después de un invierno frío una fría primavera (eso es probable), pero lo que no tengo tan claro es que quiera seguir con el juego que he ha dado "vidilla" hasta ahora. Me parece que ya me cansé de muchas cosas (p.ej. de las canciones de Alejandro Sanz que me vienen a la cabeza sin motivo aparente.) No me gustas Sanz, pero estuviste presente en mi época de instituto... Ahí aprendí que no me acabas de cuadrar, pero algunas de tus letras se gravaron en mi memoria... Como esta, que me viene al dedillo para resumir lo que ahora decía:

(...)

No sé como decirte que hoy

me he dado cuenta

que ya no me enloqueces,

cara de muñeca.

Estoy cansado de vivir

de esta manera

(...)

Y que mejor que para resumir mis momentos, la canción del maestro: Resumiendo (cierto es que mi Sabina es el clásico, pero a este le voy a dar una gran oportunidad, empezando por robarle unos versos para hacer de ellos un manifiesto al optimismo).

(...)

Ten a bien recibir de mi parte un abrazo de amigo,

Cuando estalle la guerra estaré en la trinchera contigo.

(...)

Resumiendo,

Que te tengo ley,

(...)

Estos días he estado a puntito de perderte gran amigo y no me ha dado la gana!! xD

Te quiero demasiado como para dejar de verte... carinyet, no tendrás esa suerte.

En serio nen, m'importes massa. Si fossis una altra persona ja t'hauria dit adéu, però a tu et vull amb mi fins que te'n cansis o jo ja no pugui més ;)

Sigues feliç i explica'm-ho, això voldrà dir que hi ets i que comptes amb mi.

Si tu estàs bé, jo també.

---

Nota: petita espurna, no deixis que ningú t'apagui.

Escriptura creativa, soparet i la Jurado

Ahir, dia raro, mooolt raro...

Un día de prehivern d'aquells que fa un temps ni m'hauria adonat que passava de llarg, però ahir no. Em vaig aixecar amb el cap poc clar (no estic malalta ni molt menys), tenia mil idees que m'anaven i em venien per la closca, moltes coses passant com estels fugaços pel meu davant. Una amiga no fa gaire em va dir que estic "així" perquè em passen moltes coses, potser massa, però bé.
Últimament intento sobreviure equilibrant l'èxtasi amb el fracàs, la por, l'alegria (de trobar somriures), la tristesa (de no entendre què dius), la ràbia, la ironia (d'aquells que m'estimen), el sarcasme (meu, teu...), ... Intento sobreviure i no caure en bogeries imbècils de creador frustrat per no acabar tallant-me una orella com va fer aquell... ;)
No, seriosament, des de fa un temps estic experimentant emocions que no havia viscut fins al moment i per això de vegades costa molt aconseguir controlar-ne la intensitat (del que es viu, del que es diu i de com es reacciona). El que diria que tampoc tinc massa "controlat" són totes les tonteries que puc arribar a escriure en forma de poema (més o menys llarg, més o menys ben fet, més o menys semblant a algo que pugui passar per poema...), si més no, després de tres o quatre dies d'intents frustrats, he tornat a escriure alguna cosa decent.
Per fi ha acabat novembre, és un mes que no m'agrada. No sé si això té cap mena d'importancia, però amb la conya estem a dos de desembre i tinc ja tinc un parell de textos acceptables... I què carai, diria que també tinc millor els ànims (o això sembla). Sí, ja sé que desembre implica Nadal, consumisme, pares noels borratxos, pelis cutres i tot plegat, però després d'un mes qüestionable, n'ha de venir un de bò. Segur.

Millor que no marxi tant del tema, jo estava amb el meu ahir. Que entre estones d'escriure i estones de dormir (la siesta és un dels millors invents de la història!!!!!!), vaig acabar la nit a Barcelona: de cenita! Sips, estic tornant als bells costums de compartir nits de dijous - o de quan sigui - amb bona gent (sí, ho he escrit amb B, perquè és bonic, ohhh!). Ahir, sopar de bocata amb els companys de la ràdio perquè l'Albert (el meu món és plè de personetes amb aquest nom...) acabava l'etapa a Ràdio Barcelona... ara que ens començavem a conèixer, jops... però ens continuarem veient per la uni!! Això sí, després el gran descobriment...

...


...


EL KARAOKE!!!

Evidentment, no vaig cantar (hi ha coses que encara em fan massa vergonya), però vaig ser-hi (i la temptació de pujar a l'escenari cutre d'aquell antro també, jejejej). Vaig descobrir gent amb unes veus impressionants, d'altres amb molt bona voluntat ;) i també a dos guiris borratxos que cantaven cançons de l'Elvis com ningú!! (Sí, ben mamats que anaven, però quina veu!!!!). Ah, només entrar un company va tot decidit, tria cançó i per sorpresa meva comença amb Rocío Jurado, cançó: "Ese hombre". Diós, no em vaig poder aguantar i vaig trucat al visionari que me la va descobrir amb l'excusa que Fangoria en te una versió...
Total, que tot i no voler anar-hi (perquè m'havia d'aixecar aviat, bla, bla, bla...) he acabat arribant a les tres a casa! I evidentment, el despertador a les set ha tornat a sonar...

... life is hard, però per moments com aquest val la pena aguantar ;)

Funcionalismo, Neruda y Manu Chao

Para los días raros, una buena dosis de Manu Chao

... y una dosis mayor de funcionalismo (sí, soy gris, tengo matices, aunque si tengo que escoger, elijo negro.)

Yo ya no leo Platón, mepezaré con Epicuro.
Ahora mismo lo que acabo de releer es "20 poemas de amor y una canción desesperada", si

"me gusta cuando callas porqué estas como ausente",

pero yo no puedo vivir en tu ausencia,

necesito verte y tenerte cerca.

No sé como te quiero

no sé ni siquiera porqué

lo que sí sé, y detesto,

es que quiero querer quererte

aunque la razón no lo entienda,

aunque mi razón enloquezca,

y un final confuso sea lo único a lo que pueda aspirar.

(Me he permitido apropiarme de una frase de Neruda, perdón por la osadía...pero ha sido un impulso incontrolable mezclar un mito con mi pseudopoesía!!!!!!!!!).
Y ahora, Manu Chao, poeta, músico... genio.

LUNA Y SOL

Todo es mentira en este mundo

Todo es mentira la verdad

Todo es mentira yo me digo

Todo es mentira ...¿Por qué será?...

Esperando la última ola...

Esperando la última rola ...

Arriba la luna Ohea...

(...)

Arriba la luna Ohea...

(...)

Mentira la mentira

Mentira la verdad

Mentira lo que cuece

Bajo la oscuridad...

Buscando un ideal

Buscando un ideal

¿Cuándo será?

¿Cuándo será?

¿Por dónde saldrá el sol?

LA DESPEDIDA

(...)

Hoy me he burlado

De la tristeza

(...)

Hoy mi modesto espacio es para él.

El gran Sabina esta en Barcelona, dando lo mejor en el Auditori y yo en casita (las entradas volaron en dos horas...), pero siempre me quedará la prensa para enterarme de como fue - y las explicaciones de una compañera de clase, que por pura chamba consiguió entradas -.

Al parecer, en el concierto de ayer consiguió levantar el Auditori en múltiples ocasiones, y soltó perlas para todo el mundo. A sus músicos les dijo: "Sois la orquestra del Titanic, porque seguís tocando aunque yo me hunda". Se ve que recitó un trocito de uno de sus poemas, por aquello de compensar los años de ausencia en los escenarios (y en este caso, en los escenarios catalanes), y sonó algo como: "Cuando me ponen los cuernos en 'los madriles', paso de policías y alguaciles, y me alquilo una suite en el Raval". Además, cuando cantó Y nos dieron las 10, cambió la palabra "municipales" por "mossos d'esquadra". Lo suyo sí es integración.

Y el concierto continuó, con ritmo y canciones de Pi de la Serra (Passejant per Barcelona), y luego se marchó y el público gritó "eh, Sabina, así no se termina", y volvió para hacer sonar los clásicos que hacen temblar al más pintado: Calle melancolía, Princesa, Magdalena... Total, que el concierto parece que fue de los de quitarse el sombrero (o el bombín, por aquello que el maestro siempre sale con bombín y bastón).

Y ahora, un trocito de "Contigo", una canción del gran poeta que después de pasarlo muy mal, parece que como el ave fenix, resurge de sus cenizas:

(...) porque el amor cuando no muere mata,

porque amores que matan nunca mueren. (...)

"Contigo", una canción que habla de como se puede llegar a querer a alguien sin más (y de lo insoportable que puede ser 'demasiado' amor).

Alles ist zuerts fürs Auge da und nachher für den Gedanken

La frase diu algo semblant a que tot és per als ulls, després per al pensament.
El problema és que en el meu cas diria que funciono al revés: primer penso, cavilo, dono voltes, torno a capficar-m’hi, penso i repenso per no pensar que estic pensant…, i després trec el cap per mirar i adonar-me de les coses (o intentar-ho). I després de tot això arriba el gran “pataxaaaaaaaaf”, és a dir, la trompada que suposa un gran bany de realitat. Banys de realitat o dutxetes per sorpresa (tot i que seria més exacte parlar de “manguerassos per sorpresa”...), que en comptes de fer-me obrir els ulls encara em sembla que me’ls tanquen més.

Potser serà que tanta aigua no em deixa veure bé les coses?





Ah, evidentment, tot i que xerro una mica en alemany, la frase de dalt no és meva... és el titular “d’estrena” d’una nova revista de moda, tendències, de tot allò que ara s’inclou en el mot “cool”... el magazine en qüestió es diu Hekmag i està acabat de treure del forn, però no sé si es pot comprar aquí (la revisteta en qüestió a Deutschland val 6’5€). Però si més no la portada és molt xula (per veure-la bé: www.hekmag.com).

I'll Be There For You

So no one told you life was gonna be this way
Your jobs a joke, you're broke, your love life's D.O.A.

It's like you're always stuck in second gear
And it hasn't been your day, your week, your month,
or even your year
but..

I'll be there for you
When the rain starts to pour
I'll be there for you
Like I've been there before
I'll be there for you
'Cuz you're there for me too...

You're still in bed at ten
And work began at eight
You've burned your breakfast
So far... things are goin' great

Your mother warned you there'd be days like these
Oh but she didn't tell you when the world has brought
You down to your knees that...

I'll be there for you
When the rain starts to pour
I'll be there for you
Like I've been there before
I'll be there for you
'Cuz you're there for me too...

No one could ever know me
No one could ever see me
Seems you're the only one who knows
What it's like to be me
Someone to face the day with
Make it through all the rest with
Someone I'll always laugh with
Even at my worst I'm best with you, yeah

It's like you're always stuck in second gear
And it hasn't been your day, your week, your month,
or even your year...

I'll be there for you
When the rain starts to pour
I'll be there for you
Like I've been there before
I'll be there for you
'Cuz you're there for me too...

I'll be there for you
I'll be there for you
I'll be there for you
'Cuz you're there for me too...

laia

Ahir va ser un dia de meravelloses sorpreses.

Vaig començar de bon matí amb un colom que em va vacil·lar de mala manera. Situem nos: Granollers, 8 i poc del matí. Estel aturada en un pas de zebra esperant el verd al semàfor. A l’altra banda del carrer un colom baixa volant i es para sobre la vorera (com passa cada dos per res en una ciutat plena de coloms raquítics). Bé, semàfor de vianants en verd, començo a passar i el colom flipat també! Ens vam creuar al mig del pas de zebra. Evidentment em vaig girar per veure què feia la bestioleta i va pujar a la vorera i tan tranquil es va quedar picotejant a terra. És a dir, vaig començar bé el dia: un colom va creuar caminant el pas de zebra en sentit invers al meu, per tal d’anar a recollir les miquetes de ves a saber què a la vorera de davant...
Sé que sona estrany, però em fixo en aquestes coses...

Total, que després que els pajarracos aquests em facin començar un dia de manera “diferent”, he d’anar a l’altre extrem i fer un breu de com va acabar el meu divendres 25.11, un dia que no havia de ser res de l’altre món.
La nit va acabar a l’As de Copes, uoooo, summum de la festa granollerina... (o no). La cosa pintava bé, perquè hi era amb gent a qui estimo molt, no perquè el lloc sigui de visita obligatòria quan algú és de pas per aquí.. Només entrar sento que hi ha posada una cançó que es diu “Out of time”, de Blur, que em porta molts records del FiB de fa tres anys i que a més, no és una cançó de les més “punxades” pels dj’s amants dels èxits que mouen masses, però a mi m’encanta :) La resta de música de la nit va ser molt més que acceptable!! (com es pot arribar a fer el pallasito amb “Every you and every me de Placebo, jejjej). I a sobre, per marxar em posen Nirvana mentre deia adéu al Sergi. Sí, va faltar Rammstein o una mica de Manson per ser com quan teniem uns anys menys, però nen, la cosa ja no és el que era... xD

Però el millor de tot, a part de la companyia que ja sabia que tindria, va ser que em vaig trobar a la meva Laieta!!!!!!!!! Mare meva, com m’estimo aquesta nena! No sé perquè, però de vegades hi ha gent que fa molt que no veus (i quan dic molt, vull dir moooolt) i que els recordes i els tens presents sempre. Això em passa amb aquesta personeta incandescent, que encara que haguem estat 4 anys sense veure’ns el fet de trobar-nos ahir i posar-nos al dia en plan “resumeix la teva vida en cinc minuts”, senzillament va ser genial. Ostres Laia, ara que hi penso, no recordava com pots arribar a dir amb els ulls. Conserva aquesta mirada i si et plau, continua apareixent per sorpresa, que em vas donar una gran alegria.

Una cançó. Youssou N’Dour: Beuguente (love one another).
Diu alguna cosa semblant a:
"My friend, if you stick to what you believe and be passionate, the “wolofs” said, you’ll find what you’re looking for. Because in life if you’re not passionate, you’ll never win."

dame tiempo, dame ganas y amaneceré...

Ahir vaig anar amb la Marieta al 52, un programa de Localia (on m'aguanten com a becaria des de juliol, jejejejejje). Total, que hi vam anar perquè hi anava la Rosana de convidada, sí, i també per veure'ls en acció, que tant temps a la casa i fent documents del programa i encara no els havia vist :p
Però un dels motius principals per anar-hi va ser que ens hem quedat sense entrades per veure-la en concert...!! Jo no és que en sigui una fan afèrrima, però m'agrada aquesta dona i algunes de les seves lletres fan posar la "gallina de piel" com deia aquell. En serio, val la pena donar-li una oportunitat. Potser serà que sóc massa sentimentaloide, però més d'una vegada sentint-la en "la soledad de mi habitación" (quan no hi ha ningú davant i aquestes coses) m'ha fet caure la llagrimeta!! Sí, sap tocar la fibra i també fer gràcia en certs moments :)
El darrer disc no l'he sentit, però xafardejant he trobat una cançó que m'ha fet gràcia, si més no té un títol xulo: "Sé feliz... es gratis". M'ha fet somriure.
Però com que no sé com sona (ni si m'agradarà quan la senti...), poso un trosset d'una cançó magnífica, d'aquelles ideals per moments "nyonyos" o per aquelles estones en què el cap s'omple de records... Es diu "En la otra orilla"

Antes de seguir con esta historia

De todo lo mejor lo guardo en la memoria

Antes de seguir y castigarnos

Prefiero el corazón de pie que arrodillado

Ah, al títol del post hi ha un vers d'una altra cançó d'aquesta dona, és diu "Lloré" i sí, també m'agrada :)

jarabe (la dosis)

Fa uns dies em van dir que escoltant una cançó van pensar amb mi perquè aquesta cançó parla de mi (que això ho digui algú que no ets tu mateix fa certa por). A més, una altra persona també em va comentar que en un viatge en cotxe va estar escoltant Jarabe de Palo amb uns coneguts seus i que també va pensar en mi...
Total, que com que no puc transcriure la discografia d'aquesta gent, posaré la cançó que en principi sembla ser que diu algo de la meva persona:

Menos Que Un Amor, Más Que Un Amigo

Qué bien que al fin dejamos de ser dos buenos amigos

el amor nos volvió completos desconocidos

y descubrimos que éramos totalmente distintos

empezar de nuevo a pesar del tiempo vivido.

Me cansé de ser,

tu hermano mayor,

tu mejor amigo,

tu socio, tu confesor.

Me cansé de ser

experto en el amor

que sentías por otros

otros que no eran yo.

Empezar a querer como nunca había querido

descubrir una parte de ti que no había conocido

y encontrar otro mundo ahí detrás que

... me habías escondido

y jugar a esos juegos que tu me tenías prohibidos.

Me cansé de ser...

Me cansé de hacer

de sabio profesor

de contarte historias

que no me creía ni yo.

Me cansé de poner

cara de comprender

de darte consejos

y de no decirte que yo...

Me cansé de hablar de amor y de no hacerlo contigo

me cansé de recoger lo que sobraba de tus líos

de no ser el que cada noche te quitaba el vestido

me cansé ser menos que un amor,

... y más que un amigo

No sé si és molt encertada o no, però la qüestió és que m'agrada moltíssim. Suposo que forma part de la meva dosis de Jarabe de Palo setmanal, per allò de no perdre d'on venim, ni qui som, ni res de res... Això sí, aquesta setmana ha estat compartida amb la super etoile du Senegal: mon ami Youssou N'Dour (mestre de la música africana i aixecador d'ànims per a moments "xungos"). Youssou, vous êtes genial!!

Sí, torno als jarabe, m'agrada molt aquesta gent. Sí, sí: bonitoo, dependee, ... (i què?) Si jo sóc la primera en criticar-los, però on hi hagi un "grita" que se quite todo lo demás!!!!!!!!!

mujeres maltratadas

El Instituto de la Mujer organiza una exposición con retratos de famosas que rinden homenaje a la mujer maltratada
MADRID, 22 Nov. (EUROPA PRESS) -

El ministro de Trabajo y Asuntos Sociales, Jesús Caldera inaugura, esta tarde, la Exposición "18 Segundos" que, organizada por el Instituto de la Mujer en colaboración con la Comisión de Malos Tratos a Mujeres y el Ayuntamiento de Madrid, estará expuesta en el Círculo de Bellas Artes del 22 al 27 de noviembre.

Se trata de 18 retratos de mujeres del mundo de la cultura, el deporte y el arte, que han cedido su imagen para representar la dimensión social de los malos tratos a las mujeres.
La Exposición también incorpora una pieza musical, elaborada expresamente para el evento, y su título corresponde a la información de Naciones Unidas de que cada 18 segundos una mujer es maltratada en el mundo.
Los autores de esta Exposición son el fotógrafo Ivan Hidalgo, el pintor Alejandro Marcos y la música de Miquel Tomàs Reig.
Las mujeres que han participado son: las actrices Silvia Abascal, Genma Cuervo, Lola Herrera, Cayetana Guillén, Laia Marull, Belén Rueda, Maribel Verdú, Paz Padilla y Aitana Sánchez-Gijón; las deportistas Arancha Sánchez Vicario y Araceli Segarra; las cantantes Cristina del Valle y Sasha Sokol; la soprano Ainhoa Arteta; la bailaora Sara Baras; la sexóloga Lorena Berdún, la periodista Angels Barceló y la presentadora de televisión Ana G. Siñeriz.

http://www.nosotras.com/

Segur que heu vist les imatges a la premsa o en alguna altra banda. Hi ha fotos molt bones i em sembla genial que la gent que disposa d'espai als mitjans ho aprofiti per fer coses com aquesta. Una bona iniciativa prou ben realitzada (opinió modesta i més que mai, personal).

martes de carnaval

(Escher)
















Hay veces que lo mejor que uno puede hacer es reinventarse.


Esta mañana he dado con mi nuevo proyecto: 21 poemas, canciones o algo que se les pueda parecer que si todo va como espero, estaran listos para finales de diciembre.
Acepto ideas... :)

Aprenent a veure i viure

Jo tinc por de la foscor,

sobretot quan tu no hi ets,

doncs amic meu tens raó,

necessito veure’t!

(Això és una de les coses en què treballo ara, ja té unes quantes estrofes...)

Suposo que els caps de setmana s'han de saber valorar per qui hi ha, pel que passa, pel que es veu, pel que es viu... per mil coses d'aquelles que passen desapercebudes el 90% de les vegades. Així que anem a pams.

Divendres, després de multiples moments d'indecisió: copa i Clap. Sí, de nou per Mataró, com fa molt temps, amb música d'aquella que fa temps que no escoltava en un antro el qual podria anomenar-se discoteca... (Rumba, rumba, rumbeta bona..! Em va faltar Dusminguet, com passava en aquelles nits de Clap de fa un cert temps, però hi va haver mooltes altres cançons, suposo que ja clàssics dins el meu present..). Mare meva, em feia falta ballar, i hi tant si ho vaig fer!! (Intentaré que en properes ocasions, quan se'm digui "Estel, no em deixis beure més", fer-ho de debò!! A veure si em faràs cas...!). Total, que després del Clap: l'after-Clap, que es va convertir en més de mitja hora de paciència solitaria dins el cotxe, amb cançonetes de l'Elvis (sí, sonó You're always on my mind), cançonetes alegres, altres més tristes... i una passejada per un parc de ciment d'una ciutat com Mataró, on puc afirmar que a les 4 del matí hi fa un fred que pela!! I quan la companyia esperada va sortir de l'edifici davant el qual m'estava, cotxe i cap a Granollers. I tot, per ser acabat en un moment de sinceritat no apte per a ments massa afectades per excessos d'alcohol...
(Diria que potser vaig parlar massa, però a tu no et puc amagar res. Sí, aunque me joda, no m'agrada no dir-te les coses... em fa massa mal mentir-te i acabo xerrant amb un estil bocamoll i metepatas, però t'ho havia de dir...
Em sembla que a altes hores de la matinada és quan tu i jo parlem millor, no...?)
Així que tres paraules per al divendres: música, espera i sinceritat.

Dissabte, ains dissabte... canvis de plans per un tubo i al final, després del curs de cooperació on em van confirmar com es diu "joder" en àrab ;) (cosa útil de saber!!!!!!!!!!) i de sentir-me un guapa en dues ocasions (del meu profe i d'un company de classe, jejejje, a veure, era l'única noia! m'han de cuidar!!!); havia d'anar a celebrar un aniversari, que es va convertir en apalanque al sofà, sí, sí, sofà i a dormir... teràpia genial per evitar nits d'aquelles on no saps què fas, on ets o perquè acabes aguantant el cap a borratxillos passats de voltes que et diuen que t'estimen molt... així que tot això no va passar i jo vaig acabar gaudint de gairebé 10 hores de son. Tot un plaer.
Per definir el dissabte: On the sofa (Sidonie, que genials que són en directe - en anglès magnífics, en castellà...). Ah, per adaptar-la bé del tot, "boy" passa a ser "girl", perquè lo de singing songs, home, doncs sí, singing songs on the sofa and arrrround my room, que és prou gran com per deixar-me voltar i fer l'imbècil sense molestar ;)

This boy is just lying on the sofa

Making plans to be happy tonight

This boy’s singing sad songs on the sofa

Singing songs, just singing songs

(...)

I diumenge, matí inexistent (no perquè m'aixequés gaire més tard del normal, sinó perquè la veritat és que el que vaig fer i res és el mateix). Això sí, portava certa cara de felicitat perquè tot i no veure el peaso partit de dissabte nit, sí que el vaig sentir, i ja em veus a mi amb un somriure d'aquells macos de debò al veure la cara del d'esports d'Antena 3 (sí, el vaig anar a buscar expressament)... Va haver d'admetre-ho, un 0-3 tan espectacular va fer aixecar al Bernabeu...!!!! Magnífic, magnífic, Ronalinho és un crac.

I sí, per celebrar l'efemèride del dia (20-N) vaig tastar cava per dinar, que una ocasió com aquesta no passa sovint: el barça va guanyar el dia abans de la data de l'aniversari de la mort del paquito.

A la tarda, al cinema: "Entre yo y el dictador". Una peli feta de sis curts dirigits per joves realitzadors (un dels quals era davant nostre, sí, sí, a Granollers hi havia un dels autors del projecte). I posterior debat, les opinions i participants del qual podrien ser més que qüestionats, però només diré que gràcies a les intervencions del públic assistent, la cosa va millorar molt. La peli és molt recomanable (hi ha curts millors que d'altres per al meu gust), però val la pena. Em sembla que la passen divendres per TV3.

Ah, abans però vaig endur-me l'amic Albert a descobrir els paisatges de Lliçà, sí, llocs on ens duien d'excursió amb l'escola i que feia anys que no trepitjava. Suposo que el fet de tenir-lo per allà em va suposar un cert "xoc", perquè havia ajuntat el meu present amb racons del meu passat més llunyà. Però l'objectiu de la miniexcursioneta, que era trobar una foto de tardor diria que es va acomplir (arbres amb fulles de colors i un riu, bucòlic però real).

És curiós com les coses ens poden arribar a sorprendre...

Calamaro, hoy y mañana

Peassssssssso concert!!!!!
Calamaro se salió!! Y encima con Ariel Rot, que bueno... Canciones del último disco (que todavía no he oído), canciones míticas, mucha guitarra - ya me gustaría a mi conseguir que un pedazo de madera con cuerdas pueda sonar así...!!!-, mucho humo de procedencia dudosa que consiguió crear un ambiente genial ;)
Ah, me reafirmo, escuchar hasta la saciedad un cd de Calamaro dos días antes del concierto (por aquello de ir preparada) funciona, jejejjje; disfruté, canté, bailé, y aunque no ví demasiado (soy bastante peque y siempre hay torres en forma de tio bailón delante de mi), me lo pasé muy bién. Necesitaba un cambio de aires y este hombre consiguió hacerme olvidar de mucho, aunque no sólo él. (GRÀCIES ÀLEX, per si ho llegeixes)
Me quedé con las ganas de una camiseta (¡Maradona 10! En el concierto no sonó Maradona, pero a mi me parece sensacional esa canción...). Supongo que ya era suficiente por un día, así guardaré mejor el recuerdo (que la economía no está para muchos trotes ;) y además hay unas cuantas fotos para combatir aquello del olvido, jejejjje).
Y descubrí una canción genial:

A veces esperando las oportunidades,

no se ven y se tira todo a la marchanta

(...)

Mirando las golondrinas en el cielo,

no se ven otras golondrinas al alcance de la mano

es cuando la estupidez gana por afano

a la suerte que nunca llega si la estamos esperando

¿Cómo? ,¿cuándo? y ¿Por qué?

son demasiadas preguntas para hacerle al destino

a veces estamos finos y otras veces nada que ver

pues hay que caminar antes de empezar a correr

La culpa es un invento muy poco generoso,

y el tiempo tremendo invento sabandija,

será que será suficiente con que uno elija,

porque si no la buena fortuna pasa de largo

Y vos tan orgullosa que nunca me avisaste

que tal vez, fuiste mía un verano...

(...)

Y hoy, pues bueno, el día ha empezado como algun otro: yo sentada en un banco de Paseo de Gracia escribiendo algo que pretende ser poesía (intentando terminar un texto que ya tiene muchas estrofas y que habla de cosas que duelen, de gente a quien amo, ...supongo que habla de mí, de mis neuras y de recuerdos del verano, jejjejjje).
Sobre lo que haré hoy, pues ni idea... una llamada me ha dicho que mis planes pueden cambiar, de lo que quiera a lo que haga puede haber una gran distancia. Lo que sí puedo decir es que lo que pensaba que haría mañana se ha "suspendido", otro día supongo. Pues bién, viva los cambios y la ¿improvisación?

Lo que esta claro es que mañana charla con mi niña (hay muucho que contar xD ) y sí, intentaré tener una radio o una tele cerca que me permita disfrutar del espectáculo (Madrid-Barça). Espero que este grupo de innombrables se dedique a jugar a fútbol, deje de "joder con la pelota" (Serrat al poder), y no rompa piernas a doquier (que el buen deporte no consiste en conseguir un mayor número de lesionados en el equipo contrario...).

Así que hoy no sé, mañana, tampoco, lo que quiero es ser un poquito más feliz, dejarme de hostias y conseguir pisar Madrid, jejejjeje, que ahora ya tengo excusa (Mari, em deixaràs venir??ja saps que jo ocupo poc i parlo lo just, no molesto gens... prometo portar-me bé i tirar-te una maneta amb el TFC, perquè sí, algun dia hauràs de fer uns escapadeta a la capital...i si em deixes jo m'hi apunto!!!!)

manu

No todo lo que es oro brilla.
(Proverbio chino e infalible)

O como Manu Chao y su música para amansar las fieras le pueden venir a una a la cabeza media horita antes de salir del "trabajo". Y sí, algun día escucharé la BSO de Princesas, lo tengo pendiente, lo sé.

---> me repito: Hoy Calamaro (una noche de humos, mil canciones por descubrir...)

calamaro

HOY

"Qué infinita es la frontera entre la angustia ya la felicidad.

Todo volverá a ser como era en algun momento y lugar."

Si él lo dice... todo es cuestión de fe...

Hoy puede ser un gran día (¡duro con él!) xD

Quines ganes que tinc de veure a aquest home!! (21.30 al St.Jordi!!) Resulta que ha fet moooltes més cançons conegudes per la meva pobra culturilla musical del que em pensava...això m'agrada.

nancys rubias

De esto no habia hablado...
Fuimos a verles/las el pasado viernes. Nancys Rubias en el Razz!!
Una noche especial y parecida a aquellas de no hace tanto.

Bailar para olvidar (una gran canción, que un osado copiloto se atrevió a decir que era una baladita del estilo de Tears in heaven)
(...)
Bailar para olvidar
que no se note que he vuelto a llorar
sigo bailando y no voy a parar.
Y por mucho que bailo
no me puedo olvidar.
Bailar, bailar, bailar,
todo da vueltas, todo es especial,
nada se acaba porque no hay final.
(...)



Hoy día de nostalgia.
Cuando no puedes tener a quien quieres te acuerdas infinitamente más de los que ya no estan aquí (descubriendo Talkie Walkie - Air- y calmadome con Calamaro - ya falta menos, mañana en vivo y en directo)

estel (jo mateixa)

estel passada per aigüa (plujaaaaaaaaa!)
estel xopa (després de la pluja!)
estel cabrejada (massa sovint)
estel ploramiques (continuo patint)
estel de peus a terra (després de patir, la reflexió)
estel somiatruites (després de la reflexió, la desil·lusió)
estel perdonavides (desil·lusió no, tolerància)
estel cabrejada (tolerància, i una merda!tinc dret a emprenyar-me!)
estel repetitiva (és dins la closca, no vol sortir)
estel monotemàtica (com que hi és es fa present massssa vegades)
estel en busca de mussa -o mussol- (que sigui assequible, el platonisme cansa)
estel en busca del seu sol (busco, però el sol que he trobat no m'il·lumina, m'enlluerna, em cega...)
estel en busca de consol (sí, em fa falta. em va encantar que em diguessis que recordaves el darrer dia que ens vam veure perquè "una cara bonita no se olvida". em vas fer riure. em vau encantar).
estel enfeinada (la tele, la tele, la uni, francès, anglès, la tele, els meus nens, la tele...)
estel amb ganes de volar (no se'm tallen les ales tan fàcilment, sóc dura de pelar!!!)
estel amb ganes de marxar (ser-hi, o no, quedar-me amb tu, o no; fent camí)
estel sense ànims per flipar (sí, ploro pels racons, però no puc fer-hi res, tot i que estic controlant-me...)
estel sense llum (tot i que la meva gent s'hi esforça un munt, encara no sé si torne a brillar)
estel dins la ciutat (barcelona amunt, barcelona avall...!)
estel sense sol (i no només perquè avui plou)

En definitiva, estrellita de nada en la periferia de una galaxia menor. Una, entre tantos millones y un grano de polvo girando a su alrededor. (Drexler, Jarabe de Palo, ..., o lo que es lo mismo, como alguien puede llegar a describir mi vida en una canción).

cap de setmana

Dissabte nit: tortugues ninja, gaudins, mar adentro (fa més gràcia després d'haver compartit un concet amb l'amenàbar!!!!), repas per la fauna televisiva de matinada... una nit tranquileta amb els meus nens.
Va haver-hi però un petit problemilla, l'Audrey va tornar a mi, però amb un petit trau...això ja passa... diguem que hauré de restaurar l'obra. (Potser feia falta que un quadre parles per mi, per allò de veure refletida la realitat...).

Mans a colls,
colls amants.
Amic amat,
amant fugat.

I avui, bé, avui. Tornant el meu "mamut" particular, que ja era hora que tornés a la seva propietària. I fent de repartidora de coses que s'han de donar, tot i que per "burra" no ho he pogut entregar tot (no serveixo per aquesta feina)!!!I altres coses, que diguem que també van bé (banys de realitat, xooooooff, de cap a l'aigua).

En fi, avui és el principi de quelcom diferent, millor o pitjor, jo què sé. Però avui diria que és un principi. M'agrada començar coses, encara que sigui sense haver-ho buscat/volgut/triat.
Començar és bò.

I suposo que tinc una bona notícia entre els meus múltiples maldecaps, llagrimetes (que no paren,sóc una font en potència) i històries sense fi: dijous CONCERT DEL CALAMARO al st.jordi.
Canvi d'aires.
Canvi d'estil.
Seria rodó si a sobre puc veure al Drexler al Liceu, ni idea del tema entrades, ni preu... però seria genial. Tot és proposar-ho.

bla, bla... pregunta

aina anta habibi??

fonètica pura, àrab de principiants...
o pregunta sense resposta perquè ara mateix diria que no se sap.
Mein Liebe ist nicht mit mir, er ist wo er wurde sein.
Mein Liebe ist nicht allein, aber ich bin sicher: der Sonne scheint!
No sé si ho he escrit bé, però això també pot ser alemany per a principiants...

ceci n'est pas un yeux

miro...

miro amb curiositat com evoluciona el meu món i penso com seria sense mi.

continuaré mirant...





(Imatge del mestre Erscher, una bona manera de veure el món és des dels seus dibuixos. Ja m'agradaria a mi que no hi haguéssin "dalt" o "baix", i que les coses potser no tinguessin ni "principi" ni "final")

Avui toca dir quatre veritats (d'aquelles que no es diuen perquè tothom ja les sap...).

Només una coseta per les meves nenes companyes de batalles en això de la publi i les rrpp: això no seria el mateix si vosaltres no hi fossiu...! A més, qui aguantaria les meves neures??? Ja sé que si res no es torça (que no passarà) aquest any acabem (ueeeeeeeeee!!!!), però ostres, això implica que l'any que ve ens veurem poquet, poquet; perquè ens coneixem, sinó només fa falta pensar en què ens passa als estius... Nenes, que m'encanta poder regalar-vos samarretes, compartir dinars de fiambrera i evidentment, viatgets metro amunt - metro avall... i què dir, gràcies per viure els meus maldecaps :) que sense els vostres consells i aquelles xerrades d'abans d'entrar no hauria estat el mateix.

També una menció per a aquelles personetes que han aparegut en el meu món gràcies a això de fer anglès, jeje. He de dir que avui ja no són "companys de classe" d'aquells amb qui et portes molt bé, però de qui t'oblides al sortir. Sou aquelles que com qui no vol la cosa, i malgrat haver-nos conegut fa mooooolt, ara resulta que em veieu canviar, patir, suposo que em veieu ser jo (si més no de tant en tant, que això de ser un mateix costa massa...!); i sí, estoy en ello, intento fer cas al "don't worry be happy" (continuaré admirant els sols somrients al meu llibre o on sigui!!).

Un altre, abans compartia classe amb mi, ara més aviat comparteix viatgets en cotxe o vespres de teatre, jjeje. Suposo que si no fos per això d'haver passat per classe d'anglès hi haver estat de costat durant uns quants dimecres, avui per avui no podria considerar-te com ho faig. Evitaré qualificatius ;) jjejejjjejejjeje. Ah, diria que he trobat un qualificatiu no evitable, jeje, et faré el meu crític literari, doncs diria que has llegit bona part de la meva producció (encara que potser no tota la que voldries!).

Per altra banda, hi ha individus que hi han sigut sempre (hi ets tu nene). Amic de l'ànima que poses cançons massa adequades fins i tot sense saber-ho!! Sí, Dusminguet i Macaco for ever, jejejjeje. I va, una miqueta de Melendi, perquè des que me'n parles, no ho sé, em comença a caure simpàtic i tot aquest penjat!!

I n'hi ha d'altres que hi són més del que em penso, perquè de vegades em truquen, em busquen o em deixen escoltar-los (o explicar-me, jeje; dialogar). M'encanta que algú que amb prou feines sap qui sóc, em pugui conèixer fins uns nivells preocupants... i que em convidi a pastís de xocolata!! jejejjejeje, tot i que encara no hem trobat el moment. O que em digui que unes cookies van bé per això de fer passar la tonteria ;) Evidentment, gràcies per compartir pors amb mi i per intentar viure les meves. Ah, i també per descobrir-me musiqueta!!

Com no, una referència als meus cubanitos, sí, sí, el nom ja us ha quedat fixat! A veure si la cosa rutlla i podem fer algun projecte xulo de debò!! Gent, em feu sentir genial.

I clar, què dir d'aquells individus que tenen la santa paciència de continuar enviant-me un missatget per dir-me que ja està bé, que no em veuen el pèl!! Prometo que quedarem parella, que sóc una impresentable, però encara sóc conscient del que he de fer, jeje. Si més no intentar que al proper correfoc no se'ns incendïi la palestina!! ;)

Suposo que me'n deixo un munt, de persones que hi són (i que potser veig poc), de mags que em fan viure il·lusions, d'essers breus que passen, miren i se'n van; d'individus en general que m'ajuden a tenir una mica de vidilla, jejejejjejje. Jo què sé, anaboom (thanks), una abraçada també a aquella personeta que a un "ens veiem" em respon un "ens llegim", a la familia (política, jeje, o políticament incorrecte)... ara això m'ha sonat com l'anunci aquell de para él, para ella, para todos... jejejej

En fi, que fins la propera, fins demà, o fins a pròxims estius, o jo què sé.

la tornada d'en Houellebecq

La nova del Houellebecq arriba demà. A veure si és capaç de mantenir el nivell... suposo que això de ser algú a qui li "rellisca" tot i ser un semifenòmen de masses no ha de ser fàcil de compaginar!!
Llegiré "la possibilitat d'una illa". "Plataforma" em va agradar, és una visió certament diferent sobre el turisme sexual. És molt recomanable perquè descriu aquelles realitats políticament incorrectes que no agraden. El millor de tot però, no és el cúmul de barrabasades que pot arribar a acumular en una sola pàgina, sinó que escriu bé (cosa estranya avui) i és capaç de mantenir el ritme i despertar l'interès... com a mínim amb mi ho va aconseguir (opinió íntima i personal) ;)

Fly me to the moon

Fly me to the moon
And let me play among the stars
Let me see what spring is like
On Jupiter and Mars
In other words hold my hand
In other words darling kiss me

Fill my life with song
And let me sing forevermore
You are all I hope for
All I worship and adore
In other words please be true
In other words I love you



Una cançó bonica.

A les estrellitas de nada també els agrada la lluna; i a mi, si és plena, em meravella. :)

horòscop

M'estic començant a preocupar...!
Horòscop d'avui al diari "x", que la publicitat no me la paguen :p

Capricornio
Los días se hacen noches cuando no te veo; y las noches, días bellos cuando el sueño me muestra tu imagen.

Preguntas...:
¿y si resulta que no recuerdo mis sueños?
¿Y si de día eres demasiado caro de ver?
¿Y si también me gustan las noches sin dormir?
¿Y si cuando sueño, sueño despierta?
¿Y si...?

Me gusta mucho vivir esas noches oscuras en que las estrellitas de nada como yo pueden divagar libremente, sin prisas, sin tensiones, solo con la única intención de poder disfrutar de la presencia de otros astros más o menos brillantes que aparecen a su alrededor.
Y también quiero esos días, entre el estrés y la nostálgia que me dejan revivir momentos, volver a olores que me transportan a imágenes, canciones que me recuerdan tu risa, soles sonrientes que me gritan: don't worry, be happy!! Días llenos de luz que no quiero que se apaguen por la llegada de la oscuridad de noches no deseadas...

¡Quiero mis días y quiero mis noches!

No me gustan los cambios de última hora, los días de día, y las noches, de noche.
Realidad o sueño... no lo sé, pero no quiero que se me altere el orden natural de lo que ha sido mi mundo hasta hoy (que teniendo 20 años diría que puedo distinguir entre mis días y mis noches, independientemente de cuando duerma ;) jejejej)

Quiero dejar de creer y crear utopías que solamente sirven para alejarme de lo que quiero y tengo...

>>I ara el meu te amb llimona, una mica d'energia abans d'agafar el tren cap a Vic...<<

Dissabte

A n g o i x a
Angoixa de ser tant petit
Angoixa de ficar-me al teu llit
Angoixa de no ser prou
Angoixa de no tenir cap sou.

Angoixa de ser artificial
Angoixa de no ser original
Angoixa de ser divertit
Angoixa de ser ensopit.

Però si hi ha algo que sé, és que t’estimo
Però sí que és veritat que jo t’estimo....
encara que sobre això: No opino!

Angoixa de ser un detergent
Angoixa d’haver d’obeïr
Angoixa d’estar angoixat
Angoixa de no saber què dir.

Angoixa d’estar arraulit
Angoixa de llepar el teu pit
Angoixa de ser un malparit
Angoixa de morir ajupit.

Però si hi ha algo que sé, és que t’estimo
Però sí que és veritat que jo t’estimo....
encara que sobre això: No opino!

Busqueu substàncies barates i dures
i també busqueu pares comprensius,
i busqueu sobretot lleure lleure
lleure amb tu, pagesa, amb natges de festa.
Pagesa pagesa, amb natges de festa.
Pagesa pagesa, amb natges de festa.
Pagesa pagesa, amb natges de festa.

Angoixa de ser el teu desig
Angoixa d’estar estabornit
Angoixa d’anar enclenxinat
Angoixa de ser el teu sospir

Angoixa de voler molt més
Angoixa de perdre els cabells
Angoixa de perdre el meu cap (i el teu cap)
Angoixa de tu i de mi.

Un bon dissabte amb Le Petit Ramon,
un bon dissabte en un nou entorn.
(Evidentment, bona lletra acompanyada de bona música i d'un directe molt recomanable).

per no caure "al olvido" ni necessitar piscòlegs massa cars...

Hay veces que un grupo de "piii" pueden joder una noche genial...
La cosa pintaba bien, buen teatro, mejor compañía...No sé porqué escribo en castellano, debe ser el efecto ART (¡acento argentino comprensible!jeje), així que tornem al que em toca.
Ahir era "una noche especial" i ja ho va ser ja! Va ser una nit ràpida, jeje, una nit de silèncis i mirades, una nit de comentaris fets per tres tios dalt d'un escenari que em (ens?)reflectien massa; una nit d'esquivar als "electromacarrillas" que es van colar al Razz. Una nit.
Així que entre comentaris aliens que es movien entre llibres de Sartre (?) i olivetes, allí estavem els dos. Dos amics amb pseudoproblemes derivats de l'evolució més o menys lògica de la pròpia relació. Dos amb algo perquè lluitar, com diu la cançó "això es pot salvar", jejejjeje. Però anem a la clau del dilema: com diuen a l'obra (o si més no, jo em vaig quedar amb això), les veritats sobre les parelles no compten (o no han de comptar!I és que si es diuen poden acabar amb una batalla airada en què rep el menys implicat. A mi això de colocar bistecs o pèsols a l'ull de ningú per fer marxar blaus, com a que no m'acaba de convèncer. Tant és.). El que sí que és evident és que un amic te poc a dir sobre les històries de l'altre, que per això són de l'altre! - un recolzament mínim és el que fa falta o un consell d'aquells d'última hora per evitar viure un enfonsament com el del Titanic!!!-; perquè el que importa és l'amic de debò, aquell per qui s'hi ha de ser, aquell per qui pots fins i tot plorar, aquell, només aquell; perquè és MASSA FÀCIL PODER PERDRE ALGÚ A QUI T'ESTIMES TANT i que per una tonteria com poden ser "certs sentiments" (que venen, van i se'n van...potser no és el millor. "Eso del querer" fa dir coses, fa viure coses, però que tenen una durada incerta! - I amb tu no vull durada, no vull un fins demà o un fins d'aquí tres dies. No.-
Què carai, em veig en condicions de dir una cosa: t'estimo massa com per compartir moments en què sé que no hi he de ser, com per no ser-hi si no hi podré ser bé. No vull fotret, ni acabar-me fent més mal del compte, per això, hi ha coses a assimilar (amb xocolata o sense), que no puc mastegar d'avui per demà... Però diguem que estic pel segon plat, deixa'm les postres i llavors ja ho podré païr tot!
Però d'això ja n'hem parlat, massa o massa poc, no ho sé, o potser no com toca (o tocaria),- jeje, deixo els condicionals, d'acord-. El que vull dir és que a veure si hi ha més nits amb menys cansament i menys gent estranya al nostre voltant que si més no, ara parlo per mi, em puguin permetre gaudir de la teva presència.
Em queden massa coses per viure, veure i patir amb tu com perquè alguna nit o moment "complicat" em puguin fer repensar el que em passa pel cap.
Jo que sé, potser fa falta viure una bona nit de música (concert de divendres que ve?) o perdre'ns de debò en això de composar coses, jeje, però si m'aguantes, "puedo prometer y prometo" ;) moments bons, dolents, oportunitats perquè m'engegis (creativitat carinyet, creativitat!!), viatges?, cine, peticions d'ajuda per treurem pesats del damunt...! i mil històries més!!!Temptador??
Per avui ja prou d'escriure! Suposo que em feia falta deixar per escrit allò que més o menys he dit parlant, per allò que les paraules se les emporta el vent...
Però ara que ja he dit les quatre coses del dia, em toca triar una cançoneta. Cal posar-li música. a cançó es diu "la noche inventada", i és de Family. I la frase (el trosset d'estrofa):
(...)déjame hacerte una foto con las nubes detrás,
quiero tener algo tuyo si un día te vas,
dibújame una noche llena de cohetes naranjas (...)

Cert és que ningú ha d'anar enlloc, però per si de cas...
Una foto nova, una cançó, una mirada, una experiència...

Que avui sigui un bon dissabte, de sopars, de Razz, d'Apolo o de nit traient el cap per la finestra per veure alguna estrella agosarada.

ART

Deu ser que necessito imatges...
Visc entre imatges que em corren pel cap, entre imatges que em marquen i entre imatges que vull veure però que només m'aparèixen somiant (si tinc sort de recordar-les). Suposo que per això també m'agrada pintar (o si més no, intentar-ho de vegades).
Podria dir que pintant faig aparèixer les imatges que m'agraden, que em fan por, que em calmen... pinto per mi, sí, però és una bona manera de dir el que no es té nassos a dir, a fer, a ser...

I així, què millor que una foto per descriure la meva nit d'avui? Són els tres actors d'ART, l'obra de teatre que marcarà el principi de la vetllada :)
(Idolatrado maestro Darín, hoy nos veremos las caras. jeje, mejor dicho, yo le veré a Ud. ...)

Sí, sí, aniré al teatre a veure aquests tres senyors i acompanyada d'un altre senyor més que especial... Nit masculina, jeje, esperem que sense pesats...

I després, com no, nit de Razz amb l' _Al_

Aquesta nit anirà bé.

Per si de cas, i per allò de posar-li música a tot, avui toca parlar de Il ballo del Mattone, de la Rita Pavonne. (No recordo si el títol és exactament aquest, el meu italià deixa molt que desitjar!!!)Peça clau de Nueve Reinas. Una gran història feta en imatges.

Hoy dos...(por si resulta que mañana no puedo)

Ohne dich kann ich nicht sein
Mit dir bin ich auch allein
(…)


sí, això és Rammstein (bé, un trosset d'una lletra molt xula que he trobat per casualitat...)
com sempre, els bons descobriments són casuals...!!

way of ... life?

Oda al croissant de xocolata d’un dimecres qualsevol (com aquest)

Entre ulleres de sol i cabells
he aconseguit veure què volia,
doncs necessitava una alegria!

No és que sigui fàcil d’acontentar
però em conformo amb ben poc:
un somriure sincer, una cançó,
o quelcom dolç per esmorzar.

Així que entre places i carrers
encara apagats per manca de gent
he anat a cercar el meu reconstituent!

I no, no necessito prozac,
ni coca, ni conyac!
el que vull és ser capaç
de tenir-te prop home fugaç!

I t’anomeno així perquè des d’ahir
m’has fet viure (i partir)
com de ràpid pots deixar de ser aquí!

Per això ja no et dic flama,
ni tan sols home pacient
des d’ara carinyet seràs
com la xocolata dels meus menjars!

Així que ja saps el que passa:
ets més que ben valorat,
més aviat desitjat...
Però en cap cas,
seràs pres amb assiduïtat!

I és que les coses que més es volen
no sempre es poden tenir,
així que amb calma i mesura et miraré de redescobrir
tal i com he fet avui amb la xocolata del croissant
d’un dimecres qualsevol a les vuit i poc del matí.



3-4-3-4-3-4-5-5
estructura irregular, ja ho sé, però això d'escriure per impuls al mig de passeig de gràcia fomenta que passin aquestes coses...

M'està passant alguna cosa estranya, escric als llocs més inesperats... no sé si ets la meva mussa - o escric per absència de-, el que si que sé és que si continuo amb aquest ritme aviat podré tenir material suficient com per publicar alguna cosa!! (o perquè l'adaptis i li puguis possar musiqueta!!!)

Houston, tenemos un poema (o una vida en forma de canción)

¡Houston tengo miedo, quiero bajarme de aquí!

Ahir vaig tocar de peus a terra més que mai.
Em vaig oferir com un regal perquè les coses que canvien han d’anar cap a millor, no ens podíem quedar amb un mal sabor de boca, no? Així que vaig aparèixer amb ganes de canviar les coses i diria que més o menys me’n vaig sortir (es va intentar).
La nit va ser d’aquelles que acabaran caient “al olvido”, si més no per mi, doncs no va suposar gaire més que quatre somriures còmodes, molt de cotxe i poques promeses acomplertes. La nit va ser bona perquè tu hi eres (independentment de la resta que jo pugui dur d’escorta salva soledats), però sort de l’amic comodí que duia al cantó perquè sinó la tornada amb cotxe hauria estat crítica o l’espera a l’avantsala de l’acció, encara més. Ah, una nit de necessitat alcohòlica i fumeta que tinc... tampoc la vaig poder fer efectiva!! Vaig acabar conduint... i a més, tampoc vaig escollir l’hora de marxar...(cosa que se m’havia promès, però això diria que ho teníem tots força clar ja d’entrada) :(
Hi ha milers d’altres coses a dir, a comentar, com ara la conversa prèvia a l’inici del viatge, jeje. Potser sí que ens fa falta distància, temps, o potser (com em vas dir), el que em fa falta és un bon polvo... no ho sé pas, el que sí que sé que no em fa falta és viure trucades a telèfons sense cobertura per intentar trobar-te (que ja et vaig perdre una vegada entre la multitud ;) i ho vam passar molt malament...), o desaparicions sobtades per atacs de ballaruca aliena; o què carai, no vull veure com reps perquè els meus coneguts siguin massa “simpàtics” quan s’ho proposen (ja sé que no t’afecta home insensible, però diguem que m’afecta a mi)...
Total, que com et vaig dir al cotxe anant a la recerca del passatger número tres, o com vaig dir-te al brindis del principi de la nit al Razz: brindo per les nits, les tardes o els esmorzars que vindran (i ara afegeixo un brindis “virtual” per tu). Ja sé que hem dit més d’una vegada allò de qui convé menys a qui, jeje, però saps què passa? Tu ho vas dir, a això nostre li falten els papers, però hi ha massa “contractes” engegats per enviar-ho a rodar...! Hi ha un cap de setmana (mira l’agenda i posem data!!), en què em regalaràs la teva presència (tranquil, que et tornaré sencer!). Em deus una cançó (segur que no vols que sigui només musical?? Les meves lletres ja saps per on van, i si canvio d’estil potser t’emprenyes, je je.). També hi ha un intent de fer alguna peça “artística” en comú, que ens hauríem de plantejar, no? Ah, i una altra cosa, jejejejjejej, carinyet, buida l’agenda que em deus un viatge a Madrid ;)
Ara de debò, jo no sóc ningú per jutjar-te ni per opinar d’amb qui et mous, intentaré ser-hi en la mesura del possible, però si es torna a parlar de coca al cotxe m’emprenyaré de debò, independentment que em paris. ((Ei, tens una capacitat sorprenent per parar comentaris meus, jeje, m’agrada.!!!)) xD
El que sí que sóc és algú per decidir si vull o no la teva companyia (sempre que hi estiguis d’acord), i em penso que ja saps el que he triat. Això sí, potser tens raó i la darrera nit va ser la d’ahir, potser no... (jo diria que divendres que ve hi haurà un altre intent en condicions diferents...). Ara bé, si no hi ha nits, hi haurà matins, sortides de sol, vespres de teatre o matinades sota pins per terres valencianes en lluita constant contra aranyes assassines (next july??)!!!!
Seriosament, viu-lo i quan necessitis parlar (sé que tots som molt forts, i que això de parlar no és necessari, però per si de cas, aquí estic...); nits de cinema a la caixa (comencem quan vulguis); una taxista amateur; un somriure o aguantar neures alienes; recordat de mi... que encara que sigui una “estrellita de nada”, de tant en tant, em fa falta veure el sol.

I Just Don't Know What to Do With Myself

I just don't know what to do with myself
Don't know just what to do with myself
I'm so used to doing everything with you
Planning everything for two
And now that we're through

I just don't know what to do with my time
I'm so lonesome for you it's a crime
Going to a movie only makes me sad
Parties make me feel as bad
When I'm not with you
I just don't know what to do

Like a summer rose
It needs the sun and rain
I need your sweet love to ease all the pain
I don't know just what to do with myself [x2]
Baby if your new love ever turns you down
Come on back I will be around
Just waiting for you
I'm still so crazy for you

I don't know just what to do with myself [x2]
Baby if your new love ever turns you down
Come on back I will be around
Just waiting for you
I'm still so crazy for you

No No No No
I don't know what else to do [x3]
I'm still so crazy for you
No No No No


Com sempre, hi ha persones que ens marquen, i aquestes persones solen anar acompanyades de música (o directament de MP3)...
aquest cap de setmana hi ha persones que m'han fet sentir música celestial i d'altres que han donat la nota! xD
Però com sempre, la casualitat ha fet que algú que hi és quan em fa falta poses una cançó de la BSO de la Boda de mi mejor amigo (que és I just don't know what to do with myself), i com qui no se n'adona, em fes desconectar amb mil burrades i històries sense sentit, és a dir, gràcies.. Això sí, el millor del cas és que una bona dosi de Dusminguet fa marxar aquelles llàgrimes que com un intrús aparèixen en tardes en què l'única previsió és arreglar una habitació plena de trastos...!

Ara, també espero que avui sigui una nit interessant, encara que m'hagi de limitar a mirar les estrelles que les boires no em deixaran veure... Still wondering to find my sun.

palabritas

Me despego de mi vida solo para verte de lejos.
Necesito que me dejes un ratito con mis miedos,
y que me entregues el silencio de tus ojos,
para verlo y quererlo,
pero sobretodo para entenderlo.

Ansío momentos de lucidez.
¡Que la rabia me ciegue menos!
Que hoy el pánico me deje ver
todo lo bueno que eres y
lo frágil que puedes llegar a ser.

Quiero entender tus temblores,
para saber más de mis amores,
pues pequeño, eres mi clave en presente,
y sublime e insolente
actúas entre perdones.

No quiero ni que me hables,
solo mira y comparte tus pesares,
tus calores y los peces de tus mares.

Pues yo acepto tus verdades,
tus reglas, regalos y flores,
sin pensar jamás en cambiar las condiciones.

Quiero ser alguien en tu historia,
más que una foto en tu memoria,
más que un triste recuerdo de un pasado que se fue.

No busco un ser vago flashback que puedas tener mañana,
ni una imagen gastada sobre papel,
solo quiero quererte y que te dejes querer.

jarabito

Empezar a querer como nunca había querido
descubrir una parte de ti que no había conocido
y encontrar otro mundo ahí detrás que me habías escondido
y jugar a esos juegos que me tenías prohibidos.

Me canse de ser...

Com sempre, una mica de jarabe per descriure els meus moments (els bons i els dolents).
Sí, la cançó és menos que un amor, más que un amigo, una de les moltes cançons que aquesta gent ha fet i que em descriu fins a uns nivell increïbles. És cert, el meu present es mou entre aquestes paraules. Però com sé jo on és la frontera entre la amistad verdadera y el amor, si es que la hay ? Aquesta frase també és d’ells, és la intro de la cançó agua (mítica, tòpica i típica, però per al meu gust infravalorada).
En conclusió, què en puc treure d’això? Suposo que problemes ;)
No, seriosament, en la meva vida hi ha molt, però que molt poques persones de qui m’hagi enamorat – o per qui pugui dir que he sentit alguna cosa semblant a amor -, cosa que no vol pas dir que hagin estat parelles meves, ni molt menys!
Suposo que estic dient una obvietat ja que ahir un senyor que no conec pas de res, em va dir en mig d’una conversa sobre música que un grup (anomenem-lo “x”) descriu la seva vida com ningú en forma de cançons, ja que parlen del que a ell li passa: que sempre s’enamora de qui no s’enamora d’ell, i al revés, que les vegades que algú s’ha enamorat d’ell, ell no ha sentit el mateix... És a dir, diria que estem davant d’una de les veritats més absolutes del gènere humà: l’enamorament és un estat de tonteria passatgera, jejejeje, que fa tendir a les burrades més incomprensibles!! Com ara intentar escriure en una trista pàgina en blanc (sí, jo intento mantenir la sana costum d’escriure sobre paper), el que et passa pel cap, pel cor, per l’estómac o per on sigui que van aquestes coses... Però com que resulta que no és pas fàcil, surten textos, frases o intents de poemes, que barregen mala hòstia, por, inseguretat i l’estima més absoluta. Traducció: són bombes de rellotgeria fetes perquè no siguin llegides si no és amb mooltes copes de més...! (O perquè puguin acabar sent traduïdes en textos cantables amb una musiqueta emprenyadora de fons).
I com que yo soy tan solo uno de los dos polos, de esta historia la mitad (això és made in Drexler – otro de mis pseudomitos- diguem que el que em toca fer és anar tirant, que les coses tampoc estan tant malament :) i a més, això de patir una miqueta pels que et tenen el cor robat ja va bé... com diu l’anunci, sense la por no sabríem que som vius, no? I sí, por de la por, por de dormir, por d’un munt de coses, por d’estimar massa, por de mi... però què carai, suposo que ja em va bé una mica de vidilla que sinó estic massa avorrida...
Això sí, una nit de festa, xocolata o pelis de plorar amb les meves nenes no me la treu ningú (tindrem la nostra nit de gresca, prometido).
I per altra part, també cal que digui que per molt que me canse de ser lo que sea (hermana mayor, confesora, menos que un amor...), el que no faré és cansar-me de ser-hi. Això mai. Perquè per la gent que m’importa, per als quatre gats que hi sou de debò, abans vosaltres que jo.
Bon cap de setmana :)

potes

aprenent aprenent, diria que em carrego coses d'aquest intent de "blog"...
:p
sí, estic avorrideta i amb poca feina, per això em puc permetre luxes com aquests d'escriure i poder mig pensar què posar...
ich brauch was zu tun, ich brauche kaffee, ich brauche schokolade! ich brauche gute gespräche, ich brauche spaziergänge, shoppingtouren und autofahrten mit meinem lieben auto. ich brauche musik, ich brauche partynächte, ich brauche lachen. ich brauche sonne und das meer, ich brauche jemanden der sonntags mit mir frühstückt, ich brauche jemanden, der kinofilme mit mir ansieht und dvds. ich brauche alkohol, außerdem gute freunde. nicht viele, aber gute! (...) liebe brauch ich auch, aber die versteckt sich noch vor mir...irgendwo. dann mein ich, ich brauch drogen, aber das stimmt gar nich! : )

Oxígeno

Avui he descobert una revista nova i gratuïta, resulta que es diu Oxígeno, nom molt adient que m'ha arribat com una confirmació del que em va passar ahir.

Sí, ahir vaig agafar "oxígeno" al deixar anar una d'aquelles coses que si no les dius van creixent, creixent, fins que ja no les controles, i a mi ha estat a puntet de passar-me... i fullejant mentre baixava per Psg. de Gràcia he descobert que en un altre article deia una cosa prou intel·ligent: no sólo se vive de Yesterday. Evidentment, article pro Liverpool i Beatles (grup amb cançons que marquen moments, vides, xerrades...). El que volia dir és que amb el no només es viu de yesterday s'ha confirmat la meva realitat: ja està bé de viure de records - més que bons- i cal entendre, analitzar i actuar en consideració amb tot tipus de percepcions reals; és a dir, com m'han dit aquest matí al tren: les pel·lícules són pel·lícules, la realitat és una cosa radicalment diferent (gràcies).

Per això, des d'ara en endavant ja està bé de rallades i tonteries de postadolescent ingènua, cal afrontar les coses i com diu un profe meu: no s'han d'eludir els problemes! Així que com vaig fer ahir, encara que me cueste horrores, INTENTARÉ dir les coses clares abans que un problema es converteixi en un conflicte irresoluble.

Carinyet que si llegeixes això - cosa que em faria molt feliç perquè voldria dir que encara aguantes els meus textos ;) - vull que sàpigues que independentment de què t'hagi dit, no m'agradaria que et pensis que et lliuraràs tan fàcilment de mi per a futurs concertillos (que encara queda molt per al de mitjans de novembre!!)... però el que sí que et demano és una mica de paciència, perquè hi ha coses que no són fàcils del tot i més quan el que està en joc és una relació tan genial com la que m'has demostrat que es pot tenir amb una personeta com tu.

Don't worry, be happy!! (at least as much as you can!)