A partir d'ara - xavimenos.com
For now on - xavimenos.com
7/15/2011
2/19/2011
1/10/2011
Marco Aurelio
“Hay personas que cuando nos prestan un servicio no dudan en reclamarnos el crédito por él. Otras, sin llegar tan lejos, nos mirarán en secreto como sus deudores y tendrán muy presente lo que han hecho por nosotros. Pero también está el hombre que, podemos decir, no es consciente de lo que ha hecho, como la vid que produce un racimo de uvas y luego, habiendo entregado su fruto legítimo, exige tan poca gratitud como el caballo que ha corrido su carrera, o el mastín que ha alcanzado su presa, o la abeja que ha libado la miel. Como ellos, el hombre que ha cumplido una buena acción no lo proclama en voz alta, sino que sigue haciendo otra más, como la vid que continúa produciendo las uvas del verano siguiente”.
1/05/2011
Post 1000: Un espill/Un espejo/A mirror
1000 posts. Qui m'ho havia de dir.
1000 posts. Nunca me lo hubiera imaginado.
1000 posts. Unbelievable.
No better picture to illustrate this celebration than using this picture that I took today while waiting for the A train at the 14th station. A lonely mirror facing south, a train that comes and the reflection of the people that were waiting for the platinum tainted car. A mirror in the subway, a reflection of a second. An explosion of life.
1/03/2011
12/31/2010
12/29/2010
10/08/2010
Lo Que Me Queda Por Vivir
Vídeo realizado para la presentación del libro de Elvira Lindo, Lo Que Me Queda Por Vivir.
8/09/2010
7/29/2010
7/27/2010
7/26/2010
7/25/2010
7/08/2010
Post 987: Us presento el meu fillol
Hi ha experiències que et canvien la vida, i si no la capgiren de cop, com a mínim el forcen a reflexionar sobre el món que ens envolta. Demà farà dues setmanes del meu retorn a Nova York després de passar dues setmanes viatjant per Colòmbia tot gravant documentals per la Fundació Peus Descalços (www.fundacionpiesdescalzos.
Em resulta impossible oblidar-me dels contrastos que vaig presenciar allí; dels barris rics de Bogotà a les chavoles de Altos Cazucá; de la bellesa colonial de Cartagena de Índies a la pobresa del barri que envolta l'aeroport internacional d'aquesta ciutat. De conèixer una nena que mai havia vist unes escales mecàniques ni un avió i que mai havia menjat una hamburguesa, a veure com les classes més benestants de Bogotà es mengen un filet a la zona G de la capital mentre l'aeroport El Dorado s'omple de jets privats...
En 15 dies he descobert moltes coses, però segurament la més important és que la noblesa és una de les virtuts humanes més importants... Dit d'una altra manera: un pot ser pobre però honest. Un no pot tenir totes les comoditats de l'anomenat primer món però no s'oblida de somriure i de ser agraït. Una família no pot tenir accés a supermercats del primer món, ni una casa amb cadires de fusta però el primer que fan quan el reben a un és obrir la porta, preparar-te un cafè i fer-te un raconet on asseure's.
A Colòmbia he vist com l'educació pot transformar vides i com els petits canvis poden generar uns grans beneficis a la comunitat. Per això he decidit apadrinar un nen de la Fundació... Amb un sol dolar al dia, es pot donar l'oportunitat a un nen colombià de construir un futur pròsper ja que amb aquests diners, la Fundació Peus Descalços garanteix una educació de qualitat i una alimentació a un dels seus alumnes... Aquesta és una de les múltiples avantatges d'apadrinar un nen...
Avui us vull presentar al Manuel... Ell és el meu afillat. Viu a Chocó... una de les zones més oblidades i més pobres de Colòmbia. Es un fill de desplaçats; el seu pare va ser assassinat per la guerrilla i la seva mare es va veure forçada a abandonar la seva llar i viatjar fins a Chocó on vivia la seva mare... En Manuel és un nen ple de vitalitat i és una persona molt intel-ligent... L'hauríeu de veure com utilitza el seu ordinador OLPC (one laptop per child) i com juga a futbol... També hauríeu de veure com ajuda a la seva mare a cuidar de la seva germana petita i el bé que parla... Aquí els deixo amb una carta que m'ha escrit, la primera... Com en Manuel hi ha milers de nens a Colòmbia que tenen el dret a tenir les mateixes oportunitats que nosaltres... A les seves mans està la possibilitat de fer realitat un canvi. Amb 70 cèntims al dia poden ajudar a trencar el cercle de la pobresa. Apadrinin un nen, us ho recomano de tot cor. Per a més informació, visitin la pàgina web de Peus Descalços.
7/07/2010
Els Anys Perduts
(text publicat al blog de Catalans pel Món de TV3 el 20 de maig)
A Nova York la primavera ja ha arribat. A Central Park, els cirerers que envolten el llac més gran, l’anomenat Reservoir, ja han florit, tot tenyint de color rosa clar les tranquil·les aigües d’un dels meus indrets preferits de la ciutat.
Arriba la primavera i amb ella m’envaeix una certa tristor en llegir el que succeeix a la meva terra. Intento lluitar contra aquesta invasió melancòlica, dient que aquest estat encaixa més amb la tardor que amb l’explosió primaveral que la ciutat està vivint... Però no puc. Llegeixo els diaris i em poso trist.
Tant a Catalunya com a Espanya hem perdut 10 anys. I la culpa no és dels polítics sinó tota nostra. Com a ciutadans ens agrada donar la culpa als nostres representants institucionals, però sempre oblidem que nosaltres els hem elegit i que com a ciutadans tenim el deure de participar activament en les decisions polítiques.
Si hi ha una cosa que he après en aquests quatre anys als Estats Units és el valor que donen a la responsabilitat cívica: els ciutadans participen activament en totes les eleccions, els periodistes i els polítics accepten el repte de les entrevistes dures i en profunditat. En resum, la ciutadania americana sap que la democràcia és un règim fràgil que s’ha de defensar en cada moment, amb un president que es dirigeix cada setmana a la ciutadania explicant la realitat amb una transparència que a un espanyol, acostumat a viure en un somni, li podria resultar desagradable.
En canvi, a Espanya i Catalunya hem entès la participació democràtica en uns referèndums sobre la independència de Catalunya que en lloc d’unir-nos en separen, amb una relació periodistes-polítics que fa fàstic (polaritzats, amb la falsa demagògia del “Tengo una pregunta para usted” en què la pregunta més dura és “Sap quin és el preu d’un cafè?”), amb periodistes i columnistes setciències que poden opinar tant de l’últim gol de Messi com de la situació econòmica mundial o la marea negra del golf de Mèxic.
Em fa ràbia veure un país que dedica titulars a fets com que el president no sàpiga el preu d’un cafè. Jo no vull un president que sàpiga el preu del cafè. Jo vull un president que conegui la realitat econòmica, que tingui l’empenta necessària per dirigir-se a la nació en un discurs televisat i ens digui a la cara que hem perdut 10 anys: que hem volgut viure com els rics, que hem volgut ser un país nòrdic quan la xarxa econòmica i social no ens ho permetia. Que ens digui que hem de canviar el model productiu, que hem de ser més responsables, que com a ciutadans hem de demanar als polítics austeritat i que aquests posin fi a la política del malbaratament. De demanar als polítics que redueixin el nombre d’assessors i d’institucions públiques (ajuntaments, consells comarcals, diputacions, conselleries, generalitats, ministeris, televisions i ràdios públiques, ambaixades catalanes de pandereta, viatges oficials, etc.). Que ens digui als ciutadans quant ens costen els cotxes oficials de tots aquests càrrecs polítics, que ens diguin quants diners ens hem gastat amb “xecs nadó” i amb anuncis que ens diuen “Catalunya le sienta bien a tu pelo”. Que ens digui per què organitzem actes a Nova York, tot invitant periodistes a volar des de Barcelona a la ciutat dels gratacels perquè, tal com em va dir un dels responsables, "si sortim a 'La Vanguardia' i a Catalunya Ràdio ja estarem més que contents".
Necessitem canviar. Des de la distància em poso trist en llegir aquestes notícies. I el que em fa més ràbia és que la persona que s’atreveixi a dir el que he escrit, serà considerada, de cop, un enemic de la pàtria. Abandonem la pàtria, les discussions nacionalistes, els viatges oficials multitudinaris i posem-nos a treballar. Siguem més responsables. Per desgràcia, tots sabem que els nostres fills no viuran millor que nosaltres (ens hem polit tots els recursos). Com a mínim, comencem a canviar perquè els nostres néts puguin viure en un país millor. La decisió no és difícil: és a les nostres mans.
A Nova York la primavera ja ha arribat. A Central Park, els cirerers que envolten el llac més gran, l’anomenat Reservoir, ja han florit, tot tenyint de color rosa clar les tranquil·les aigües d’un dels meus indrets preferits de la ciutat.
Arriba la primavera i amb ella m’envaeix una certa tristor en llegir el que succeeix a la meva terra. Intento lluitar contra aquesta invasió melancòlica, dient que aquest estat encaixa més amb la tardor que amb l’explosió primaveral que la ciutat està vivint... Però no puc. Llegeixo els diaris i em poso trist.
Tant a Catalunya com a Espanya hem perdut 10 anys. I la culpa no és dels polítics sinó tota nostra. Com a ciutadans ens agrada donar la culpa als nostres representants institucionals, però sempre oblidem que nosaltres els hem elegit i que com a ciutadans tenim el deure de participar activament en les decisions polítiques.
Si hi ha una cosa que he après en aquests quatre anys als Estats Units és el valor que donen a la responsabilitat cívica: els ciutadans participen activament en totes les eleccions, els periodistes i els polítics accepten el repte de les entrevistes dures i en profunditat. En resum, la ciutadania americana sap que la democràcia és un règim fràgil que s’ha de defensar en cada moment, amb un president que es dirigeix cada setmana a la ciutadania explicant la realitat amb una transparència que a un espanyol, acostumat a viure en un somni, li podria resultar desagradable.
Em fa ràbia veure un país que dedica titulars a fets com que el president no sàpiga el preu d’un cafè. Jo no vull un president que sàpiga el preu del cafè. Jo vull un president que conegui la realitat econòmica, que tingui l’empenta necessària per dirigir-se a la nació en un discurs televisat i ens digui a la cara que hem perdut 10 anys: que hem volgut viure com els rics, que hem volgut ser un país nòrdic quan la xarxa econòmica i social no ens ho permetia. Que ens digui que hem de canviar el model productiu, que hem de ser més responsables, que com a ciutadans hem de demanar als polítics austeritat i que aquests posin fi a la política del malbaratament. De demanar als polítics que redueixin el nombre d’assessors i d’institucions públiques (ajuntaments, consells comarcals, diputacions, conselleries, generalitats, ministeris, televisions i ràdios públiques, ambaixades catalanes de pandereta, viatges oficials, etc.). Que ens digui als ciutadans quant ens costen els cotxes oficials de tots aquests càrrecs polítics, que ens diguin quants diners ens hem gastat amb “xecs nadó” i amb anuncis que ens diuen “Catalunya le sienta bien a tu pelo”. Que ens digui per què organitzem actes a Nova York, tot invitant periodistes a volar des de Barcelona a la ciutat dels gratacels perquè, tal com em va dir un dels responsables, "si sortim a 'La Vanguardia' i a Catalunya Ràdio ja estarem més que contents".
Necessitem canviar. Des de la distància em poso trist en llegir aquestes notícies. I el que em fa més ràbia és que la persona que s’atreveixi a dir el que he escrit, serà considerada, de cop, un enemic de la pàtria. Abandonem la pàtria, les discussions nacionalistes, els viatges oficials multitudinaris i posem-nos a treballar. Siguem més responsables. Per desgràcia, tots sabem que els nostres fills no viuran millor que nosaltres (ens hem polit tots els recursos). Com a mínim, comencem a canviar perquè els nostres néts puguin viure en un país millor. La decisió no és difícil: és a les nostres mans.
7/04/2010
Subscribe to:
Comments (Atom)
