L'islam és la mort d'Occident

El debat públic avui a Occident és si està produint-se o no una invasió islamista que intenta transformar les societats cristianes en altres musulmanes. No és res de nou. Encara que molta gent ho hagi oblidat, els sarraïns, obsessionats amb la guerra santa, l'expansió de l'islam i l'aniquilació dels infidels ho han intentat tres vegades abans per la via militar, el 711 a la península Ibèrica, el 1529 i 1683 amb sengles intents dels turcs de conquistar Viena.

Com totes van fracassar, ara tracten de fer-ho per la via civil, a força d'immigrar en massa i deixar que la seva taxa de natalitat superior aconsegueixi una substitució demogràfica de les poblacions autòctones. Un projecte, a més, del que ja avisava Cervantes. I una vegada majoria, el pas següent serà la substitució de l'estat de dret liberal pel totalitarisme misogin de la Xaria.

Per a l'esquerra occidental, la cinquena columna musulmana a Occident, aquesta predicció és falsa i apocalíptica. Una excusa de l'extrema dreta per imposar la seva dictadura xenòfoba, racista, contrària a la immigració. La immigració, afegeix aquesta esquerra, és necessària per a compensar per la taxa negativa de natalitat dels occidentals. Aquests han de rebre-la amb els braços oberts i fer realitat el multiculturalisme, lluitant contra la "islamofòbia", un concepte inventat per impedir tota crítica a l'islam, amb el que aquest tracta de reintroduir en Occident el "delicte" de blasfèmia, aplicat al seu fanatisme totalitari. 

La fal·làcia del raonament és evident. Ningú no està en contra de la immigració. Sí, però, de la immigració musulmana que pretén imposar la seva llei a exclusió de tota altra. Aquesta intenció està explícitament formulada a l'Alcorà, el llibre pel qual juren els seus càrrecs els musulmans que hi accedeixen als nostres països. Els agarens són educats per a la guerra i només troben sentit a la vida batallant contra els infidels. No poden coexistir pacíficament amb cap altre poble, cultura o religió. Per això, quan no tenen infidels per combatre, es maten entre ells.

No hi ha cap possibilitat d'enteniment. Si volen sobreviure, les societats democràtiques, enverinades per la ideologia woke d'una esquerra antiamericana i antisemita, han de recórrer a la legislació d'excepció i prohibir l'islam als seus territoris. L'estat d'excepció, l'origen del qual es remunta a la dictadura del dret romà, és una institució de defensa dels valors liberals, democràtics de l'estat de dret. Cap estat tolerant no sobreviurà si tolera la intolerància. Si l'islam triomfa, adeu a l'individualisme, la igualtat de sexes i la llibertat de pensament i consciència en Occident. I adeu també a la música, la pintura, les arts, el teatre, la filosofia, la ciència. L'islam és pura barbàrie.

És tan evident que avergonyeix recordar-ho. Però no hi ha més remei, tenint en compte la contumàcia de la ideologia woke, avui hegemònica entre els mitjans de comunicació i els governs occidentals anomenats d'esquerra o progressistes.

Demà dedicaré el post a analitzar un dels exemples més acabats d'aquesta doctrina lliberticida, un article del periodista solipsista Vicent Partal. 

Tots els desastres tenen responsables

La magnitud de les catàstrofes provoca moments d'alta tensió emocional. El patiment, el dolor i l'angoixa propis i aliens ho inunda tot. I només queda callar i ajudar. Passat un temps, però, començaran a arribar les anàlisis més centrades i més matisades. En aquest cas en concret, com pensa el govern evitar l'acusació que mentre concedeix ajudes de milers de milions a països tercers per millorar els seus ferrocarrils, les estructures ferroviàries pròpies pateixen aquests desastres?

La resposta és fàcil de predir: aquestes catàstrofes són fets puntuals, excepcionals i no pas producte de la desídia, l'abandó o la incompetència. Però això no és cert. Hi ha infraestructures ferroviàries que pateixen les conseqüències d'aquesta negligència culpable i causen trastorns a la ciutadania durant anys. Només cal mirar el servei de Rodalies a Catalunya. L'obstinada negativa del govern espanyol a construir el corredor mediterrani acabarà produint desastres a les sobrecarregades autopistes que van al nord. I això no són fets excepcionals, sinó desídia sistemàtica per raons ideològiques que amenaça la vida de la ciutadania.

La casualitat ha volgut que la catàstrofe d'Andalusia coincideixi amb la sobtada afecció del president Illa i, encara que no ho sembli, tots dos fets comparteixen un element essencial. El senyor Illa ha rebut atenció hospitalària immediata i satisfactòria a l'Hospital Vall d'Hebron, com ha de ser. Però les xarxes s'han esvalotat, assenyalant que no tots som iguals i que els polítics tenen privilegis inacceptables. Un cop més.

Si l'acció del govern fos transparent, democràtica i honrada, segur que l'atenció immediata prestada al senyor Illa no aixecaria objeccions. Però, com tothom sap, aquesta no és pas la situació. La sanitat i la resta dels serveis públics a Catalunya (especialment l'educació) fa anys que estan infrafinançats i en situació lamentable mentre els governs de tots els nivells dediquen desenes de milions a objectius que no tenen res a veure amb els que haurien d'atendre. El govern català està sobredimensionat per donar satisfacció a tots els endollats dels partits que li fan costat i part dels seus recursos es dedica a tapar els robatoris descarats que aquests partits fa anys que cometen, com la DGAIA, per exemple i també a pagar tot el gremi periodístic, per tal d'amagar sistemàticament aquest aquelarre i perseguir els crítics i discrepants.

El resultat són llistes d'espera de mesos als hospitals públics, barracons i resultats desastrosos al sistema educatiu i una població asfixiada a impostos. Aquesta és l'arrel de la indignació que mostren les xarxes pel tracte preferencial que rep el senyor Illa (que cobra 140.000 € a l'any), a qui el sotasignat desitja ràpida recuperació.

I és el mateix que passa a Espanya, on una ideologia woke posa les dèries d'una esquerra fracassada per damunt dels interessos de la població autòctona. 

Catalunya i Palinur

A Palinur no li agrada parlar de si mateix. Considera que hi ha assumptes més interessants per tractar. De vegades, però, convé fer una parada per recuperar la visió de les coses, que tendeix a desdibuixar-se amb el pas del temps.

Fa més de deu anys l'intrèpid pilot d'Enees es va involucrar a la causa per la independència de Catalunya, tot i ser madrileny de naixement. Tant que conjuntament amb la família, va decidir traslladar-se a viure a aquesta terra.

Al principi, va tenir molt bona acollida. Els partits li demanaven que tanqués les llistes electorals a un lloc simbòlic. La CUP a les eleccions del 2015. A les del 2017, Rufián li va demanar que tanqués la d'ERC per Barcelona (lloc 85) i a les generals del 2021, la de Junts per Girona. Va acceptar sempre, fins i tot sense militar en cap partit perquè creia que eren independentistes.

Aviat es va adonar que no ho eren; que deien ser-ho per captar el vot de la gent, però només els interessaven els seus endolls, prebendes i sinecures. I ho va dir. Avui ja tothom sap que la partitocràcia catalana no és ni ha estat mai independentista, però, en aquells anys, entre el 2019 i el 2021, afirmar això era una heretgia, atès que tots els mitjans de comunicació (tots comprats amb diners públics) dominaven el relat al país i tenien a la gent enganyada.

Com a conseqüència, va ser sotmès a una política d'ostracisme als mitjans i persecució per tot arreu. Insults, amenaces de mort, difamacions i calúmnies a les xarxes. Palinur conserva un ampli mostrari.

Aleshores, dominava TV3 el corrupte comissari polític d'ERC, Sergi Sol. Aquest sicari decidia qui parlava i qui no en funció d'un criteri de partit que tenia la barra de defensar en públic (¡Viva TV3!), mentre el director de l'ens, Vicent Sanchis, obeïa ordres i tancava el mitjà a una veu crítica. El hereus d'aquesta parella d'inquisidors, Rosa Romà i Sigfrid Grass, tenen el mateix esperit censor a les ordres del mateix amo.

Vetat i exclòs de la vida pública, només li va quedar Twitter i un article per setmana al digital el Món, on també van pretendre censurar-lo fa un any per un article en què deia una cosa evident, que el profeta Mahoma no girava rodó. Tot i això, Twitter, aquesta plataforma que tots els corruptes i inquisidors volen tancar, té molta força. La de la veritat. I des d'ella es pot defensar amb eficàcia l'objectiu que va dur Palinur a aquesta terra i continua sent el seu: la independència de Catalunya.

Últimament, Palinur ha defensat dues causes que el consens woke dominant considera anatema: el dret de Sílvia Orriols a exposar pacíficament les seves idees sense ser agredida de paraula i obra per la catèrvola feixista i el d'Israel a tenir un estat amb fronteres segures davant de la mateixa catèrvola. De cop, han tornat els atacs de la premsa comprada i dels antisemites aliats de la barbàrie islàmica. El que passa per esquerra i no és res més que la nova forma del feixisme.

Però Catalunya serà independent i Israel vencerà.

NB: repassant Palinur per a documentar-me per a aquest post, m'he trovat aquest altre al blog "ardillanegra", de cinc de juni de 2019, "Adiós, Palinuro, adiós" que no havia vist abans i m'he emocionat. No sé qui ets, però, amb set anys de retard, moltes gràcies, ardillanegra!.

El femer català

Fa algun temps, un protegit de la partitocràcia catalana qualificava Twitter de “femer”. El protegit era un avançat, un pioner. Obria el camí a l'actual croada contra les xarxes. El govern britànic vol bloquejar Twitter, argumentant que la seva intel·ligència artificial, Grok, és pornogràfica. El d'Austràlia ho fa per lluitar contra la “islamofòbia”. La Unió Europea, també a l'ona prohibicionista, diu que Twitter és una font de desinformació i odi. Els mateixos pretextos que invoquen el govern espanyol i el català per censurar les xarxes que no els deixen robar en pau.

Els altres països que tenen prohibit Twitter són la Xina, Corea del Nord, Turkmenistan, Myanmar i, en bona part, Rússia. A aquests no els cal pretextar res. Les afinitats electives són evidents.

La llibertat d'expressió és com el lliure canvi. Tothom ho defensa en teoria i ho ataca a la pràctica. La lliure competència és el millor per a l'interès general, però la meva mercaderia ha d'estar protegida. És bo que les opinions competeixin en obert, però la meva ha d'estar fora de perill de les crítiques.

Això és el que passa a Catalunya, una partitocràcia clientelar basada en una conxorxa politicomediàtica que pocs gosen denunciar, però tots coneixen. Una classe política corrupta actua amb total impunitat, protegida per un entramat de mitjans de comunicació comprats amb diners públics que actua com a aparell de propaganda del sistema, ocultant les seves malifetes i censurant i silenciant les veus crítiques.

Si la teva única manera de defensar les teves opinions és impedir que els altres exposin les seves, les teves opinions no valen res.

Els mitjans que van estar mesos callant sobre l'escàndol de la DGAIA, estan avui dia i nit donant veu a Junqueras (que no té cap càrrec institucional) per rentar el cervell a la ciutadania. L'efecte és contraproduent. Com més explica el nyap que ha aconseguit, més es desprestigia.

L'esfera pública catalana és el regne de la mediocritat i la covardia. Ningú no gosa dir que el rei va nu per por de quedar-se sense feina. Tots escriuen al dictat de la corrupció governant i condemnen a l'ostracisme les veus crítiques. Han fabricat un règim d'eunucs sense professionalitat, dignitat ni vergonya.

El cas paradigmàtic del totalitarisme mediàtic és la radiotelevisió pública. En aconseguir el poder, ERC va convertir RTV3 en un aparell de propaganda del partit, a les ordres del director, Vicent Sanchis, assessorat pel corrupte comissari polític, Sergi Sol, que decidia qui parlava i qui no per la pantalla. La parella que els ha succeït, Rosa Romà, una altra camaradovski erki, i el ximple útil Sigfrid Grass, han convertit la televisió catalana en una revetlla espanyolista i anticatalana, dedicada a amagar les malifetes socialistes i republicanes i propalar la política antisemita i proislamista de l'esquerra woke, la que vota en contra de condemnar el feminicidi iranià.

I tota aquesta sinistra brossa diu queTwitter és un femer.

 

La decadència d'Occident

La supervivència dels organismes depèn de llur capacitat de resoldre els problemes que n'amenacen l'existència. La història mostra que les societats no són eternes. Les raons concretes de la seva desaparició són molt variades, però, en resum, moren quan es troben amb un problema que no poden resoldre.

Cap societat està fora de perill perquè l'acció humana és impredictible. Però la cultura occidental sembla pensar que aquesta llei ja no resa amb ella. Totes les periodificacions de l'esdevenir humà que han establert els pensadors més diversos, com Vico, Hegel, Smith, Millar, Comte, Engels, etc. i que, en el fons es redueixen a la tripartida de Lewis H. Morgan (salvatgisme, barbàrie, civilització), donen per fet que l'última (la nostra) és la definitiva i que aquí s'acaba la història. És l'optimisme de la Il·lustració, que es contraposava al pessimisme dels clàssics com Hesíode.

Tot i que hi ha hagut avisos respecte a la possible decadència d'Occident, des del famós llibre de Spengler el 1918 fins al d'Emmanuel Todd el 2024, l'autocomplaença europea no els ha parat esment. La cultura occidental, gràcies a la seva superioritat tecnològica, és indestructible. Occident no pot caure.

Tanmateix, el que demostra l'actual invasió islàmica, propiciada per la tolerància de la societat liberal-democràtica i l'estat del benestar, és el contrari. La barbàrie islàmica no només és incompatible amb la cultura occidental, sinó que busca la seva destrucció radical. Amb l'ajuda d'una esquerra que odia les seves arrels per frustració i enveja, i és la seva cinquena columna.

El mòbil de l'atac islàmic a Occident és que aquí s'ha arribat a un grau d'emancipació de les dones que amenaça la dictadura patriarcal. És a dir, l'islam combat l'Occident per preservar i estendre la seva estructura feminicida. Que també tingui el suport de les feministes d'esquerra occidentals no pertany al camp de la història sinó de la psicopatologia.

La imposició islàmica ja ha aconseguit, de fet, retrotreure'ns més de cinc-cents anys i submergir-nos en les guerres de religió dels segles XVI i XVII. Aquestes activitats de culte islàmiques a la via pública, davant de les esglésies cristianes, aquestes provocacions i atemptats als símbols i llocs de culte cristians i jueus, aquestes agressions permanents a tots els símbols religiosos no islàmics reprodueixen fil per randa les barbaritats que catòlics i hugonots van infligir-se mútuament a les vuit guerres de religió a França fins a l'edicte de Nantes, de 1598 (revocat, by the way el 1685) i que crèiem que havíem superat.

Doncs no. I ara ens trobem que, si volem sobreviure com a cultura, hem de prohibir l'islam a les nostres societats.

Són ells o nosaltres.

L'islam, l'Europa i l'Iran

Europa ha viscut sota l'amenaça militar de l'islam durant mil anys, des del segle IX fins a finals del XIX i primers del XX. Un mil·lenni de confrontació ha acabat impregnant l'ànima europea, des de les croades (Godofred de Bouillon és un dels “nou de la fama”) fins a la mort de Byron a Mesolongi en lluita per la independència de Grècia davant dels turcs.

Desmembrat el seu imperi després de la Primera Guerra Mundial, Turquia va deixar de ser una amenaça. L'islam, però, va tornar a la via militar a partir del 1948 encara que va concentrar el foc a Israel i així continua setanta-cinc anys després.

Ara, l'agressió islàmica a Europa no ve per la via militar (tret dels atemptats terroristes), sinó per la civil. Immigrants i refugiats per milions són una invasió. Una invasió que aspira a imposar un règim totalitari mitjançant la demografia.

Compta per això amb una cinquena columna de l'esquerra woke hegemònica als governs i als mitjans de comunicació. El seu relativisme cultural tanca els ulls a l'evident instrumentalització de les institucions de l'estat de dret per una ideologia que pretén abolir-les.

Els historiadors del futur, si en el futur hi ha historiadors, desentranyaran per què vol Occident suïcidar-se. Ara el més urgent és frenar la islamització. No es pot admetre sense res més governants musulmans per als quals la religió i l'estat són el mateix. L'esquerra haurà de passar comptes de la seva infame aliança amb l'islam.

Ironies del destí, Occident s'islamitza mentre l'Orient s'occidentalitza. Aquesta és la importància de la revolució a l'Iran. Des de la independència de Grècia el 1833 serà el primer país a alliberar-se del jou musulmà. Els perses no són àrabs i la seva religió, el mazdeisme o zoroastrisme, va ser substituïda per l'islam a partir de la conquesta de l'imperi sassànida cap a l'any 650. Si triomfa la revolució, posarà fi a la dictadura islàmica que es va instal·lar al país fa uns cinquenta anys amb el suport dels intel·lectuals d'esquerra com ara Sartre i Foucault. Pèrsia s'occidentalitzarà i la barbàrie islàmica perdrà la seva font de finançament més important.

Això és el que l'esquerra woke no vol, perquè debilitarà la invasió musulmana, amb la qual ha segellat una unitat d'acció contra l'enemic comú: Occident, especialment els Estats Units, l'imperi de Satanàs, i Israel, Satanàs mateix. Antiamericanisme i antisemitisme, els dos eixos que l'esquerra comunista ha heretat de la Unió Soviètica.

Per a neutralitzar la gerontocràcia feminicida persa, occident ha d'estar disposat a l'acció militar. La guerra preventiva és una opció racional i necessària. Tant racional i necessària com l'estat d'excepció, una institució de defensa de la democràcia, per acabar amb el perill de substitució de l'estat de dret pel califat.

Per què Catalunya no es pot independitzar d'Espanya?

Hipòtesi: perquè és el mateix que Espanya, però al revés.

Els espanyols no tenen consciència nacional en sentit estricte. El país és un constructe artificial de diverses nacions diferents, l'únic vincle del qual en comú és estar dominades per la nació castellana que els ha imposat la seva llengua i els ha fabricat una història a través d'una oligarquia a les ordres de dues dinasties estrangeres (els Àustries i els Borbons) que professa un patriotisme bombàstic, antinacional. Com que no tenen cap consciència nacional, no han elaborat autoimatges col·lectives compartides i s'han limitat a donar per bones les que els estrangers n'han elaborat, primer els francesos, des del segle XVIII i, després, els anglosaxons. No hi ha cap visió pròpiament espanyola d'Espanya que abasti tot el territori. Els espanyols es veuen a si mateixos amb ulls estrangers. Per això hi ha la “llegenda negra”. Són el que, en els termes de David Riesman a “La multitud solitària” coneixem com a gent “dirigida des de fora”.

Catalunya és al revés. Posseeix una forta consciència nacional que neix a la tornada del segle IX, amb l'anomenada “marca hispànica” de l'Imperi Carolingi, amb la seva pròpia llengua, tradició cultural i organització politicosocial. Tot i això, pels avatars de la història, a la guerra de Successió, va perdre el que li quedava d'independència després de la derrota de la República catalana al segle XVII. El centralisme borbònic va imposar una política de descatalanització que dura fins avui. Només ha conservat el dret civil, prova del seu nervi nacional. Catalunya ha hagut de sobreviure en una situació d'opressió i negació i s'ha desenvolupat com a resistència a la clandestinitat. Ha aconseguit mantenir viu el seu esperit nacional perquè ha viscut cap a dins. Els catalans són gent “dirigida des de dins” i “dirigida per la tradició”, sempre segons Riesman.

Però això els ha fet desconfiats, recelosos de tot allò que ve de fora. Els espanyols no tenen cap més visió de si mateixos que l'aliena; els catalans, en canvi, només tenen la pròpia, i desconfien de tot l'aliè, encara que no estigui viciat d'anticatalanisme o catalanofòbia. No tenen consciència de la seva força perquè no es veuen ni es volen veure des de fora. Si no ets català, no tens res a dir a Catalunya. Ignorar la visió externa és com llençar el nen amb l'aigua bruta. Deixa el país empobrit, consumint-se a les seves picabaralles internes i dona com a resultat que la nació estigui governada per catalans que són espanyols de cor. L'única diferència entre el general Primo de Rivera i Salvador Illa és que el segon parla català en la intimitat.

Junqueras, el lacai dels espanyols

El president d'ERC ha passat el cap de setmana passejant-se per tots els mitjans de comunicació que el seu partit, el més corrupte de Catalunya, controla amb mà de ferro. Ho pot fer perquè els finança amb els diners públics que s'estalvien del robatori de la DGAIA. Entrevistes per tot arreu, al·locucions radiades, xerrades, articles dels seus escolanets i beneficiaris, estil Eduard Voltes. I, per descomptat, ordre a tots els estómacs agraïts d'inundar Twitter amb lloances al gran líder.

El gran líder que, una vegada més, ha venut Catalunya per unes engrunes. La seva versió és que l'enèsima traïció és un benefici per a Catalunya en la tradició del “peix al cove”, atès que no li fan cap concert ni cap singularitat. Pujol, que aquest ocell acusava de corrupció, havia aconseguit recaptar el 30% de l'IRPF a Catalunya. L'espanyol Montilla el va elevar al 50% i ara ve aquest xerraire a demanar aplaudiments per haver aconseguit (i ja veurem si és sí) cinc punts percentuals més, fins al 55%, i sense tocar el model espoliador del cafè per a tothom.

Desesperat per no trobar l'acceptació que s'esperava i complint ordres dels seus amos espanyols, demana entrevistar-se amb Puigdemont i Sánchez Llibre per convèncer-los dels avantatges de la claudicació.

No sé què dirà Sánchez Llibre. Però estic intrigat per la reacció de Puigdemont i Junts. Aquesta provocació del lacai dels espanyols no els deixa gaire marge de maniobra. És un repte de Sánchez, especialista en el “més difícil encara” perquè obliga Puigdemont a triar entre aparèixer com a enemic del “peix al cove” català o acceptar el lideratge de Junqueras en el seu camí cap a la destrucció de Catalunya.

 

Iran, la fallida moral de l'esquerra

Ja són més de 3.000 les persones assassinades a l'Iran per la dictadura teocràtica que l'esquerra mundial recolza activament.

Un poble en lluita per la llibertat abandonat per l'esquerra mundial, els seus partits, els seus mitjans de comunicació, les seves universitats, organismes internacionals, ONG i altres organitzacions criminals.

Durant dues setmanes, el silenci dels mitjans de comunicació ha estat ensordidor. I, quan ja no han pogut amagar més temps la barbàrie, han propalat la versió del govern terrorista dels aiatol·làs: que la mobilització de milions de persones és obra del Mossad i de la CIA. Hi ha molts casos d'aquesta hipocresia inhumana. A Catalunya, el conegut antisemita Vicent Partal, després d'amagar la informació durant catorze dies, publica un article titulat Amb Palestina i amb l'Iran, intentant rebaixar la revolució antiislamista iraniana amb la propaganda a favor d'aquesta invenció neonazi que anomenen "Palestina".

Tota l'esquerra occidental fa dos anys que trona l'espai públic amb la suposada causa “palestina”, que no és altra cosa que odi als jueus. Igual que les anomenades “feministes”, mudes davant del feminicidi sistemàtic dels bàrbars islamistes iranians. Tots ells, periodistes, esquerrans i feministes, callen, tergiversen i menteixen per ordre dels qui els paguen. Són lacais dels petrodòlars de Qatar, Iran o Veneçuela.

La teocràcia iraniana ha tancat internet a tot el país per poder massacrar la població. Però no ho ha aconseguit car les antenes Starlink d'Elon Musk funcionen i permeten veure i saber què passa, malgrat el bloqueig dels dictadors.

Sense Twitter aquest crim contra la humanitat, aquest genocidi contra un poble (aquest sí que és un genocidi) no es coneixeria. Per això, els governants occidentals, castrati al servei dels ayatollahs com Keir Starmer del Regne Unit o Anthony Albanese d'Austràlia, volen tancar-ho per implantar societats estil orwel·lià, on la mentida és la veritat i el terror és l'alliberament.

És imperatiu que Israel i els Estats Units intervinguin militarment per posar fi a aquesta bogeria islamista desfermada contra una població inerme.

 

L'estafa Junqueras

Magnífica la performance de l'estel de la Tramuntana ahir!

Del que es tractava era de justificar el suport del partit més corrupte de Catalunya als pressupostos d'Illa per donar estabilitat al govern de Sánchez perquè l'última cosa que ERC vol a la vida és que hi hagi eleccions a Catalunya o Espanya.

Per fer-ho, la tribu d'estafadors va muntar un autèntic espectacle.

Sánchez va rebre a la Moncloa un home que no representa res a Catalunya, està inhabilitat jurídicament, no és conseller ni diputat i només president d'un partit de l'oposició els vots dels quals necessita. Així l'afalagava en la seva infinita vanitat i li pujava d'estatus. Després, aquest ocell es reunia amb el president de la Generalitat, i tots dos van decidir que s'aprovarien els pressupostos del PSC.

El resultat de la negociació és la perpetuació de l'espoliació catalana en el marc del cafè per a tothom que únicament aporta cinc punts percentuals a la participació de Catalunya a l'IRPF i IVA.

Tanmateix, es va impartir ordre a tots els militants i beneficiats de la màfia erki d'inundar Twitter lloant la gran capacitat negociadora de l'estel de la tramuntana. Aquest es va passar ahir tot el dia a la televisió, la ràdio, en entrevistes, col·loquis, declaracions als mitjans en l'operació més semblant a una rentada de cervell col·lectiva que es pugui imaginar. El palmell de l'abjecció periodística se l'emportava el subvencionat diari Ara.

Només cal saber què farà ara Junts que ha quedat fora de joc. Dependrà del que decideixi el seu president, un home que té la seva dona endollada a raó de 7.000 € al mes a la Diputació de Barcelona, ​​presidida pel PSC.

Així es tanca el cicle independentista que es va obrir fa deu anys.