Los domingos d' Alauda Ruiz de Azúa

Una pel·lícula sobre la possibilitat de la religió i l'església de caure en una estructura sectària. Vista des del País Basc potser encara és més comprensible. Posa una mica la pell de gallina.

 

Ainara (Blanca Soroa), una joven idealista y brillante de 17 años, ha de decidir qué carrera universitaria estudiará. O, al menos, eso espera su familia que haga. Sin embargo, la chica manifiesta que se siente cada vez más cerca de Dios y que se plantea abrazar la vida de monja de clausura. La noticia pilla por sorpresa a toda la familia, provocando un abismo y una prueba de fuego para todos.
https://www.filmaffinity.com/es/film584300.html

Los domingos es una obra extremadamente compleja que se cuenta desde una transparencia inaudita. Está repleta de detalles, de una austeridad que esconde una precisión en cada encuadre que alcanza unos niveles de depuración exquisitos. En efecto, Los domingos confirma que Alauda Ruiz de Azúa es una directora de raza indómita por su sigilo y determinación a la hora de reflexionar sobre temas tabú y atreverse a mostrarlos de una forma tan áspera como profundamente reveladora. Ver Los domingos es como un acto de fe, no sabes cómo saldrás de la proyección, si fascinada o disgustada. Enorme cine. 

https://www.fotogramas.es/peliculas-criticas/a67994261/los-domingos-critica-pelicula-concha-de-oro-san-sebastian/

Des del sofà desembre (2)

pel·lícules:

Uno de los nuestros  https://www.filmin.es/pelicula/uno-de-los-nuestros

El juicio de Eichmann https://www.filmin.es/pelicula/el-juicio-de-eichmann

Des del sofà, desembre

 Sèries:

Condenados,   https://www.filmin.es/pelicula/condenados

What it feels like for a girl, https://www.filmin.es/serie/what-it-feels-like-for-a-girl

Pel·lícules:

La tierra prometida, de Nikolak Arcel, https://www.filmin.es/pelicula/la-tierra-prometida

La taronja mecànica, d'Stanley Kubrick, https://www.filmin.es/pelicula/la-naranja-mecanica

2001, una  odissea de l'espai d'Stanley Kubrick, https://www.filmin.es/pelicula/2001-una-odisea-del-espacio

Barry Lindon d'Stanley Kubrick, https://www.filmin.es/pelicula/barry-lyndon

La chaqueta metálica, d'Stanley Kubrick, https://www.filmin.es/pelicula/la-chaqueta-metalica

Cayo Largo , de John Huston  https://www.filmin.es/pelicula/cayo-largo

Caledonian road, d’Andrew o’Hagan

 Un senyor totxo que m’emoasso sense gaires dificultats ia això ja diu bastant de la novel.la. Una b9na descripció del Londres actual, una bona teranyina de personatges de totes les capes socials que convieuen peruqe s8enfronten en una lluita que és la de. CLasses, suposo , adaptada al segle XXI. 

Un retrat punyent de les classes socials, la política i els diners explicat a través del destí comú de cinc famílies.

Campbell Flynn, historiador de l’art i biògraf de Vermeer, sempre havia sabut que, quan la seva vida s’esfondrés, ho faria en públic. Com a expert en celebritats, ha gaudit d’una carrera fascinant envoltat d’oligarques i aristòcrates, dissenyadors de moda i artistes de prestigi, sempre còmode tant amb l’elit intel·lectual com amb el gran públic.

Però ara el món està canviant. Una xarxa de secrets i crims sortirà a la llum, i Campbell Flynn serà incapaç de protegir-se de la devastació que podria suposar l’exposició dels seus privilegis.

https://mesllibres.cat/ficcio/9719-caledonian-road-9788417353650.html

https://youtu.be/ZV21_t9Gc74?si=5ZzC_AMRjrVZEX4u 

“Campbell Flynn,(es)  el clásico hombre liberal bajo presión. Cree haber vivido una buena vida, estar en el lado correcto de la historia. Le gusta presentarse como feminista y antirracista. El drama llega cuando la siguiente generación lo señala con el dedo y le dice que también él es parte de un sistema corrupto. Porque ahora es un liberal que vive en una casa de 7 millones de libras. Podemos despreciar las guerras culturales, pero no podemos ignorar su mensaje central: ha surgido una generación que no tolerará la injusticia que nosotros hemos tolerado. Espero con ansias leer las novelas que escriben”. https://www.elperiodico.com/es/ocio-y-cultura/20250526/andrew-o-hagan-caledonian-road-entrevista-117751411

des del sofà, novembre 2025

Sèries:

La sangre helada https://www.filmin.es/serie/la-sangre-helada

La  jueza Lewis  https://www.filmin.es/serie/la-jueza-lewis

Pel·lis: 

El maestro  , de Farah Nabulsi  https://www.filmin.es/pelicula/el-maestro-the-teacher

Nuremberg, de James Vanderbilt

 Al’acabar la peli en Miquel diu M’ha gradat molt i jo No m’ha agradat gens. E, se,bla falsa i no em crec que s’adeqüi a lamrealitat historica delmque van serbels judicis de Nuremberg. I encara més després d’haver vist el documental sobre el judici d’Eichman.

 

 Tras el fin de la II Guerra Mundial, con ocasión de los cruciales juicios de Nuremberg de los Aliados contra el derrotado régimen nazi, el psiquiatra estadounidense Douglas Kelley (Malek), encargado de determinar si los prisioneros oficiales nazis son aptos para ser juzgados por sus crímenes de guerra, se ve inmerso en una compleja batalla de ingenio con Hermann Göring (Crowe), mano derecha de Hitler. 

https://www.filmaffinity.com/es/film597108.html

Mercè Rodoreda, una biografia, de Carme Arnau

La Mercè Rodoreda, l’associo sempre amb l’admiració que li tenia la mare. O a mi m’hi sembla. Pel fet de ser una bona novel.lista dona, suposo. I això que MR potser havia arribat a experimentar un feminisme molt més radical que no el de la mare. M’ha fet gràcia submergir-m’hi una mica, també després de les cartes a l’Anna Murià

…

Descobreixo que la Rodoreda despotricava del feminisme.  M’atreveixo a dir que, com tanta gent, s'equivocava a l'entendre què volia dir aquesta paraula

.

Blue moon, de Richard Linklater

"I dissabte a la nit m’escapo també (tot són escapades, com pinzellades d’activitat cultural que no acaben de formar un quadre) a la Calàndria del Masnou, el meu refugi cinèfil a veure Blue moon. Torno pels carrers nocturns, foscos i deserts d’aquest poble que m'és tan antipàtic retrobant la valoració de la pantalla gran. I això que no és una pel·li de grans dimensions, de grans espais sinó tot al contrari, però la llagrimeta de solidaritat i tendresa cap a l’artista perdedor, borratxo i enamoradís no sé si hauria baixat al sofà de casa."

En su vocación por llevarnos y llevarse la contraria, el director maestro de la elipsis en cintas como Boyhood (una vida entera, real y verdadera en una película) se decide a contar los mismos 100 minutos que ocupan el metraje de la película. No hay saltos. Apenas uno al principio de unos pocos segundos que anuncia la muerte que vendrá del protagonista. Lo que sigue es un trozo de la noche del del 31 de marzo de 1943, en la que el legendario letrista Lorenz Hart (Ethan Hawke) y colaborador eterno del músico Richard Rodgers (Andrew Scott) se enfrenta al triunfo de este último con el musical de Broadway Oklahoma!; obra que marca la ruptura de los dos y con la que el primero nada tiene que ver. Todo discurre en el interior del bar Sardi's donde un público entusiasta celebra el triunfo el día del estreno. Mientras, nuestro héroe se lanza a casi un monólogo tan deslumbrante como tenso, profundamente herido y a la vez muy cerca del delirio. La vida, dice el protagonista, de repente se vuelve obsoleta. https://www.elmundo.es/cultura/cine/2025/11/27/69286c28e4d4d8b06f8b456f.html

Lisa Cohen d'Ada Klein Fortuny

 Me'l deixa l'Aina. M'agrada força aquesta successió de nòvios amants i marit... al final, però és una mica más de lo mismo cada cop. S'aguanta bé perquè no té més de 150 pàgines i perquè no té pretensions.

Descriu bé la varietat que hi pot haver en la.mateixa situació d'encontre-desencontre

No hi ha paraules, de Francesc Torralba

“Llegeixo  el llibre que en Francesc Torralba ha escrit sobre la mort del seu fill. No em sembla especialment profund ni il·luminador. Una mica tòpic més aviat. Però clar el tema em fa pensar.”

Hi ha moltes coses amb les quals no hi estic d'acord, però és un contrast constant amb la manera com vaig viure, com visc, la mort de la Marta.

El jardiner i la.mort, de Gueorgui Gospodínov

a tothom li agrada molt i a mi no tant. POtser perquè hi ha üestions personals que em distancien de l'experiència que s'hi reflecteix.

https://play.rtve.es/v/16343953

des del sofà, octubre

Pel·lícules: 

La receta perfecta de Louise Courvoisier. https://www.filmin.es/pelicula/la-receta-perfecta

El caso Frieda, de Maria Brendel https://www.filmin.es/pelicula/el-caso-frieda

Una mujer bajo la influencia, de John Cassavetes https://www.filmin.es/pelicula/una-mujer-bajo-la-influencia?origin=searcher&origin-query=primary

1984, de Michael Radford https://www.filmin.es/pelicula/1984?origin=searcher&origin-query=primary

Sèries:

El dinero de otros  , https://www.filmin.es/serie/el-dinero-de-otros

Fortuna, d'Hernán Díaz

Esplèndid! Dels millors girs de guió que mai hagi llegit. No perquè es busqui la sorpresa sinó per demostrar que res no és mai el que sembla. 

Hernán Díaz, premi Pulitzer amb 'Fortuna': el poder, és a dir els diners, com a fabricant de realitat https://share.google/WeVzdiBVDIp2ncK6J

La crítica que explica massa

L’epopeia d’Hernán Díaz sobre la manipulació del poder https://share.google/3nIHPbhHGFeY1ngx4

L'optimista d'E.M. Delafield

 Me'l deixa la Laia sense entusiasmes i, en canvi, m'entra molt fàcilment i em sedueix. Aire de novel·la victoriana en l'Anglaterra d'entreguerres: família de classe mitja, capellà vidu amb diversos fills i filles, amb amics, novios i enrenous, amb molta religiositat... M'ho passo molt bé.

El escritor Owen Quentillian regresa a la casa rural de su tutor de la infancia, el canónigo Morchard, luego de dos años en la guerra. Lo encuentra allí junto a sus hijos, ya adultos, como si nada hubiera cambiado. Pero el tirante régimen de obediencia doméstica establecido por Morchard, y sostenido sobre la base de un optimismo exasperante, una retórica florida y un autoritarismo disfrazado de rectitud, muestra pronto sus fisuras. La llegada de Quentillian desencadena en la familia una serie de cambios que, como un búmeran, impactan también en la defensiva postura cínica del escritor ante la vida.


Estupenda representación del estertor de la moral victoriana y sutilmente irónica respecto de las modas de entreguerras, El optimista se lee sobre todo como una moderna comedia de costumbres y, en la senda de Jane Austen, nos deja un elenco memorable de personajes y agudas reflexiones sobre el carácter inevitable, y hasta deseable, de los cambios.

https://www.txalaparta.eus/es/libros/el-optimista?srsltid=AfmBOoqS6b26hXivxsYdkKrilEpgwa5Kr86F31cr9fOFBoG89cZAuea8

La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda

 Bon intent, nano. Però derrotat per KO a la pàgina 60

La mort i la primavera és una novel·la inacabada de Mercè Rodoreda, publicada el 1986 pòstumament.[1] La trama és atemporal. La novel·la reflecteix l'angoixa i la mort. Aquesta és la més tràgica de totes les novel·les escrites per Rodoreda. El protagonista és un adolescent que viu en una societat cruel, per això la mort es transforma en una deslliurança. L'espai sagrat de la novel·la és el bosc dels morts, on són enterrats. Abans de suïcidar-se el protagonista hi fa una creu, amb claus, que simbolitza Crist, perquè no aconsegueix establir cap mena de contacte amb la vida. En una solitud desolada seguirà el ritu del poble i s'encaminarà cap al suïcidi ritual: la mort arbrada. Les papallones representaran les ànimes i les abelles seran símbol de la mort i de la rexaixença. El foc és un símbol de llum i de veritat.[2]https://ca.wikipedia.org/wiki/La_mort_i_la_primavera

El secreto de la fuerza sobrehumana d' Alison Bechtel

Boníssim. Lesbianisme, orientalisme, addicció a l'esport, relacions familiars, amb un dibuix agradable, encara millor que el de les novel·les gràfiques anteriors de la Bechtel

...De este modo, y aunque pueda parecer por momentos que el secreto de la fuerza sobrehumana no es más que un pretexto para que la autora narre toda su vida con sumo detalle a través de su sostenida obsesión por el ejercicio físico, lo cierto es que acabamos descubriendo que cada una de las cuestiones existenciales que aquí se plantean nacen y conviven junto al llamativo título de la obra: descubrir el secreto de la vida sobrehumana significa descubrir cómo trascender la propia humanidad. Cómo trascender, por ende, las limitaciones a las que nos somete. Las dudas, el miedo, la decadencia… La mera posibilidad de fracasar desaparece. La perfección deja de ser algo a lo que solo se puede aspirar....

https://www.zonanegativa.com/el-secreto-de-la-fuerza-sobrehumana/

Notícia de la poesia catalana, d'Enric Casasses

Bon resum de moltes coses. Ramon Llull, Ausias March i la tradicio oral de la Decadència reivndicats. Com Maragall i Vinyoli...

 

(...)Per a Casasses, sis són les figures, les obres, els moviments o les realitats poètiques que donen forma i envergadura a la poesia catalana al llarg de la història, que en marquen un punt d’inflexió i la reorienten i la ressignifiquen, o fins i tot que la fan néixer o renéixer. El número zero de tot, diu, són els trobadors: Casasses escriu ple de nostàlgia del somni provençal, però és una nostàlgia vital, gens estantissa. Després, ve el número u, Ramon Llull, a qui dona una importància no només fundacional sinó perdurablement absoluta: encara avui som com som perquè Llull va ser, hi va ser. Després, ve el número dos, Ausiàs March, poeta medieval moderníssim, poeta antic postmodern, poeta sense adjectius i en majúscules. A l’hora d’explicar el període abans conegut com Decadència, Casasses fa una finta brillant i es treu de la màniga el número tres: la poesia anònima popular. És exacte: durant els segles d’arraconament i de castellanització, i més enllà d’excepcions com el Rector de Vallfogona, la poesia i la llengua catalanes es van mantenir vives i creatives gràcies al poble anònim. Per això, al cap de tants segles, va ser possible el número quatre, la figura estel·lar i complexa i claríssima de Jacint Verdaguer. I també la poderosa netedat violenta d’un Joan Maragall, que és el número cinc.(...)

https://llegim.ara.cat/critiques-literaries/poesia-catalana-segons-divulgacio-creativa-d-enric-casasses_1_5214535.html

https://www.3cat.cat/3cat/enric-casassesquan-he-tingut-moments-dificils-mhe-agafat-a-ausias-march/video/6313287/

L'assassí cec, de Margaret Atwood

Me'l deixa.l'Edith 

Sense entusiasmes. Em de gust la saga, els personatges d'aquest Canada d'entre guerres, empresaris, miionaris... altres coses em fan més mandra, la ficció futurista... 

L’Iris Chase, una dona de vuitanta-dos anys, viu sola i empobrida a Port Ticonderoga, antic feu de la seva família influent caiguda en desgràcia. A la vegada que s’enfronta a la senectut, l’Iris medita sobre la seva vida, en especial sobre les estranyes circumstàncies de la mort de la seva germana, la Laura, poc després de la Segona Guerra Mundial. Estirar el fil del record fa que la frontera entre el passat i el present comenci a desdibuixar-se, traslladant la protagonista—i el lector—als esdeveniments que van constituir el teló de fons de la seva joventut: la Gran Depressió, les dues guerres mundials, els albors dels moviments sindicals i la publicació pòstuma de L’assassí cec, la controvertida novel·la atribuïda a la Laura que la va convertir en autora de culte. En aquest llibre, guanyador del premi Booker l’any 2000, Margaret Atwood demostra un cop més la seva insòlita perícia narrativa, ordint un relat bell, inquietant i extraordinàriament sofisticat considerat per molts la seva obra mestra.
https://www.quadernscrema.com/cataleg/lassassi-cec/

Els desposseïts, d'Ursula K. Le Guin

Aquest Le Guin sí que m'agrada i em passa millor que La mà esquerra... Potser perque el personatge de Shevek és molt més persona i les seves circumstàncies estan més a l'abast d'una trama més reconeixible.

Premi Nebula a la Millor Novel·la, 1974. Premi Hugo, 1975. Premi Locus, 1975. Premi Prometheus categoria Saló de la Fama, 1993. En Shevek, el protagonista, és un físic que intenta desenvolupar una teoria temporal general. Anarres, el seu planeta, és en teoria una societat sense govern o institucions autoritàries. Però fent recerca, es va adonant que la revolució que va crear aquest món està estancada, envoltada de murs que haurà d'enderrocar. Les estructures de poder comencen a sorgir allà on no n'hi havia. En aquest moment decideix emprendre un viatge molt arriscat al planeta original, Urras, buscant un diàleg obert entre els dos mons per poder divulgar les seves teories lliurement fora d'Anarres. La novel·la detalla la lluita per alliberar-se que ha de dur a terme tant a Urras com al seu propi món, Anarres. Els desposseïts d'Ursula K. Le Guin és un clàssic de la ciència-ficció, reclamada com la millor literatura des del feminisme i des de la construcció de la primera utopia que no està basada en un imperi. Una novel·la imprescindible, d'una profunda crítica social i política, escrita amb l'habilitat i el detallisme del que només és capaç Le Guin.

La mà esquerra de la foscor, d'Ursula K. Le Guin

Tenia ganes de Le Guin però se'm fa pesadet i el deixo.