- Endevineu qui compleix 21 anys? Green Day – Boulevard Of Broken Dreams (3:30 min) També podríeu haver dit The Killers – Mr. Brightside, també valdria dir Jamelia – Superstar
- La familia creix (cyanide & happiness)
- La dansa de seguici d’una aranya paó (22 segons)
- No pots portar a Jackie Chan a un concurs de reptes (2:35 min)
- La típica trituradora de metall que tens a l’oficina (78 segons)
- Steve Martin recollint un premi (3:37 min)
- La Sotana: Diguem les coses pel seu nom (1 min)
Cas típic 4084: noi li agraden Boulevard Of Broken Dreams
Posted: 2025-12-05 in Recull dels divendres1
Amants del futbol avui esteu de sort! Avui recupero el CT1476
Col·lecció de frases de grans pensadors del futbol
1- “No me importaría perder todos los partidos, siempre y cuando ganemos la Liga.” (Mark Viduka, ex delantero del Newcastle)
2- “El problema es que no ha entrado el balón” (Sergio Ramos, defensa del Real Madrid)
3- “Quiero agradecer a mis padres por mi carrera, en especial a mi padre y a mi madre”. (Altobelli, ex delantero del Inter)
4- “No me gustaba jugar en Italia, era como hacerlo en un país extranjero”. (Ian Rush, futbolista galés que militó en la Juventus)
5- “Me gustaría jugar en un equipo italiano. Como el Barcelona.” (Mark Draper, centrocampista inglés)
6- “He remitido al club una solicitud para ser traspasado. Pero déjenme decir que no quiero dejar el Leicester.” (Stan Collymore, delantero inglés)
7- “Estoy tan feliz como uno puede estar. Pero he estado más feliz.” (Ugo Ehiogu, ex defensa inglés)
8- “Recibí un golpe en mi tobillo izquierdo. Pero algo me dijo que era mi derecho.” (Lee Hendrie, ex centrocampista inglés)
9- “Los brasileños son de Sudamérica. Los ucranianos serán mas europeos.”
(Phil Neville, ex defensa del Manchester United)10- “Esperemos es un adjetivo que no quiero utilizar para hablar de la vuelta de Ronaldo”. (Zenga, ex portero del Inter)
11- Periodista: “Y usted, ¿cómo lo hace para correr tanto?, ¿cuántos pulmones tiene?”
– Héctor Puebla (ex futbolista chileno): “Bueno… Uno, como toda la gente, ¿no?”12- Periodista: “¿Cuando te fuiste al Milán te pagaban mucho o poco?”
– Claudio Borghi (ex futbolista argentino): “No, ni lo uno ni lo otro, sino todo lo contrario.”13- Periodista: “Tenemos información de que se están haciendo gestiones para que vaya a jugar al extranjero. ¿Nos podría decir de dónde lo están pidiendo?”.
– Murci Rojas: “Bueno, del país no puedo contarles nada… Sólo puedo adelantarles que se trata de un equipo brasileño.”Acabem amb un triplet de David Beckham:
– “Definitivamente quiero que Brooklyn, mi hijo, sea cristianizado. Pero no se todavía a que religión.”
– “Alex Ferguson es el mejor entrenador que he tenido nunca a este nivel. Bueno el es el único entrenador que he tenido a este nivel. Pero es el mejor entrenador que nunca he tenido.”
– “Mis padres siempre han estado conmigo apoyándome. Incluso desde que tenia 7 años.”
Diferencies de nomenclatura entre el futbol europeu i el futbol americà
Futbol hologràfic en el Japó.
Jugada tàctica
I per acabar un jugador que… només se’m acut dir “Por favor Carrasco!”
Les Brigades Fantasma – John Scalzi (320 pàgines)
Les Brigades Fantasma és el segon llibre de la saga de la Vella Guàrdia, potser recordeu el primer llibre del CT2534 ara fa gairebé 9 anys. Per què esperar 9 anys per seguir llegint una saga? Senzillament perquè me’n vaig oblidar.
En aquest llibre canvien de protagonista, aquí el protagonista ja no és la ment d’un vell posada en un cos millorat d’un jove, en aquest llibre el llibre forma part de les Brigades Fantasma, que es tracta de l’ADN d’un mort posat en un cos jove i millorat acabat de néixer, però com que porten incorporat de sèrie un ordinador al cervell poden consultar i llegir tota la informació pràcticament al moment, d’aquesta manera tens soldats que tenen setmanes de vida plenament formats i operatius per passar a l’acció, amb l’avantatge que no són clons.
Són llibres d’acció ambientats a l’espai on la humanitat ha sortit a colonitzar planetes, gràcies a una tecnologia de salts espacials, però lamentablement no és l’única espècie intel·ligent que ha decidit fer el mateix, i malgrat que la galàxia és gran, la quantitat de planetes habitables no és tan gran, però si una cosa en sap la humanitat és de fer guerres, i això és el que trobarem en aquest llibre. El llibre és entretingut sense més ni més, però és prou interessant perquè em posi a llegir el següent llibre.
Después de ver La guerra de las galaxias todos quisieron un sable de luz y les irritó que la tecnología para fabricarlos no existiera realmente. Todos estuvieron también de acuerdo en que los ewoks se merecían la muerte.
―¿Quién es el pariente muerto? ―preguntó Cloud, recogiendo las cartas. ―Es complicado. ―Inténtalo. ―Es el clon del hombre para albergar la conciencia del cual fui creado. ―Vale, tenías toda la razón: es complicado.
Conocemos seiscientas tres especies inteligentes dentro del horizonte de salto de la Unión Colonial, Dirac. ¿Sabes a cuántas tiene la UC clasificadas como amenaza, lo que quiere decir que las FDC pueden atacarlas preventivamente a voluntad? A quinientas setenta y siete.
Nota: 6/10
- Under the skin (2013) [5,8][2]: Segons demostren les estadístiques d’aquest blog, els homes busquen a Scarlett Johansson, en aquesta pel·lícula passa just al contrari, Scarlett Johansson busca homes. Contemplativa, amb molt poc diàleg. No m’agrada aquest tipus de cinema experimental.
- Nomadland (2020) [6,7][3]: Una dona té una vida de rodament vivint en la seva furgoneta i a base de treballs temporals, però no està sola, hi ha tot una comunitat de gent que viu fora de la tònica de la societat. La pel·lícula no és dolenta, però l’he trobat molt avorrida. Més que una pel·lícula m’ha semblat un documental. Tres Oscars, millor peli, direcció i actriu.
- Puro vicio (2014) [6,0][3]: Cine negre ambientat en els anys 70. On un detectiu drogoaddicte buscarà l’amant desaparegut de la seva exparella fins que és ella la que també desapareix. Hippies, drogues, policia, minifaldilles i molts personatges que es creuen en aquesta història i compliquen seguir la trama si estàs despistat, tot regat amb un humor psicodèlic. Pel·lícula massa llarga, inconnexa i complicada pel meu gust.
- The act of Killing (2012) [7,8][4]: Documental sobre el genocidi que es va fer a Indonèsia després del cop d’estat del 65. És hipnòtic veure com els botxins no tenen cap problema a reconèixer les atrocitats criminals, autèntics psicòpates que van gaudir assassinant. El problema es que el documental no dona gaire informació, se centra sempre en els mateixos protagonistes i la seva ofensiva pel·lícula.
- Stockholm (2013) [6,5][6]: Dos joves desconeguts es coneixen i s’agraden, tot previsible fins que arriba la meitat de film i les coses es posen estranyes. Obra de teatre de dos personatges dividit en dos actes ben diferenciats. Et fa pensar en el mal del segle XXI, la salut mental.
- La paradoja de Antares (2022) [5,9][6]: Una investigadora del SETI, que treballa amb mitjans precaris, com tots els investigadors del país, haurà de verificar un senyal artificial per comprovar si tot és cert, lamentablement coincidirà amb el dia més tràgic de la seva vida. Podem veure com li fan xantatge psicològic a aquesta científica per tot arreu. La pel·lícula m’ha agradat, però al final m’ha fet vomitar de la gran cursileria que posa en contradicció el caràcter del personatge principal.
- The Brutalist (2024) [7,0][6]: La història d’un arquitecte jueu que fuig d’Europa després de la Segona Guerra Mundial, primer les coses són difícils, però té un cop de sort. La pel·lícula està bé, és un tros d’història, i l’epíleg també, però els últims 45 minuts van per un camí que no m’ha convençut. És d’aquells films, que tot i no ser d’acció es gaudeixen més en la pantalla gran.
- Durante la tormenta (2018) [6,4][7]: Durant una nit de tempesta s’estableix una connexió entre 1989 i 2016 en la televisió d’una casa, aquest canvi provocarà la creació d’una línia temporal alternativa. Seguint els tòpics de les pel·lícules espanyoles sempre han d’aparèixer infidelitats, enganys i drames, es veu que una connexió temporal no és suficient al·licient. Hi ha diverses coses que no tenen sentit en la trama, però dir que el paper de la policia en aquesta història és totalment inversemblant és quedar-se curt. És d’aquells guions que mai saben quan parar d’afegir més girs. Però reconec que la pel·lícula té el seu interès.
- 22 anys compleix aquests dos grans clàssics: No Doubt – It’s My Life (4 min) i Linkin Park – Numb (3 min)
- Tres dècades abusant dels ultraprocessats (4 min)
- Què fas aquest cap de setmana? (Cyanide & Happiness)
- Pregunta a Mel Brooks (5 min)
- Un tros de glacera que es fragmenta (44 segons)
- Sort que ja no soc jove
- Els animals més sorollosos del planeta (1 min)
- Gary Oldman en desitja un bon Dia d’Acció de Gràcies (1:43 min)
Avui recupero el CT1494
Continuem amb la llista de les meves 35 pelis preferides. Avui toquen les pel·lícules que fan paròdia del gènere en el qual pertanyen. Sé que en general aquest tipus de pelis no són gran cosa, però personalment a mi em fan molta gràcia que voleu que us digui.
El quinto elemento: Ciència-ficció a l’estil Luc Besson, amb acció, humor, armes ben grosses, una òpera ben animada i el destí de l’univers a les mans d’una pèl-roja i un taxista. Qui havia dit que cal tenir uns grans pits per ser sexy? Que li preguntin a la Milla Jovovich i el seu estrany i morbós vestidet blanc. En resum, ciència-ficció ben fresca i original.
Això és òpera
Una terapia perillosa: És cert, aquesta peli no està mai en les llistes de les millors pel·lícules de ningú, però està en la meva llista, què passa? A mi m’encanta veure tot un actoràs amb majúscules com Robert De Niro parodiant-se del tipus de pelis de mafiosos que l’han portat a la fama. Mira que en Billy Cristall no m’agrada gaire, però sense arribar a fer un bon paper, tampoc fa nosa en la pel·lícula que és portada completament gràcies a Robert De Niro que és tan bo quan fa papers seriosos que quan fa comèdia.
“Es usted bueno, es muuuy bueno”.
Falses aparences: Sí, ho reconec, no sé què fa aquesta peli en aquesta llista. Però hi ha una sèrie d’elements que fan que aquesta peli normalilla es converteixi per mi i pràcticament només per a mi en una bona peli. El primer de tot és Matthew Perry, en Chandler de Friends, de fet, el meu personatge preferit de Friends, que justament en el film fa de Chandler total. Per altra banda, en Bruce Willis en una peli totalment d’humor, autoparodiant-se, tot fent el mateix paper de tio dur de sempre per mi és d’allò més divertit. Ei! I la trama sense arribar a ser excel·lent, no està pas malament!
La dona d’en Matthew Perry és dolenta
Els Mercenaris 2: Per mi no hi ha res més divertit que veure els actors fent-se autoparòdia dels personatges que interpreten. I si en els mercenaris 1 ho intentaven, en els mercenaris 2 ho aconsegueixen. Un munt d’avis en mig d’una peli d’acció rient-se d’ells mateixos, recopilant les frases memorables de les seves millors pelis, exagerant els seus personatges i… Chuck Norris fent de Chuck Norris.
Chuck Norris és Déu
Mars Attacks!: Fart de la típica peli d’extraterrestres malvats que ataquen la terra? Fart de la típica peli d’extraterrestres bons jans que es vol posar en contacte amb la terra? Els terrícoles sabem reaccionar quan ens ataquen molt fàcilment. Els terrícoles intentem posar-nos en contacte quan venen en to de pau. Però quan les intencions dels extraterrestres semblen una cosa, però són una altra estem totalment venuts (menció especial a l’escena dels francesos). En resum, una paròdia genial del gènere d’extraterrestres.
Aquesta escena representa l’esperit de la pel·lícula
Maleïts malparits: És cert, el títol en català sona ridícul, però què hi farem… El que importa no és el títol, el que importa és que Tarantino s’ha atrevit a fer conya sobre els Nazis, a fer conya sobre un Hitler histriònic, exagerat i pràcticament dement, tant és que la història real no sigui així, Tarantino fa el que vol perquè gaudim. I un altre tòpic capgirat, els aliats que en comptes de ser valents soldats heroics són uns carnissers sapastres. Tot això sense parlar de l’espectacular Hans Landa, un nazi tan ben actuat i tan ben malparit que… que… no tinc paraules.
Italians natius de la Itàlia profunda
El suec protagonista del hombre del norte fa de matabot en la sèrie del mateix nom que adapta el primer llibre de la saga de matabot (CT3889). Bastant fidel al llibre, m’ha agradat, espero que no hagi sigut l’únic i que segueixin altres temporades, i també que l’èxit serveixi perquè vagin traduint els altres llibres de la saga. Contant que el llibre arriba just a les 150 pàgines u podeu imaginar que la temporada és curta, i així és, 10 capítols de 25 minuts, fins i tot simplifiquen alguna part de la trama com la part final amb la trampa de les dues llançadores. Per algun motiu llegint el llibre m’havia imaginat que l’aparença del matabot seria dona, però resulta ser un home gegant de 194 cm, però tot bé, posa cara de pòquer tal com cal per a aquest cíborg misantrop. No és la sèrie de l’any, però és fresca i passa bé. Us deixo el trailer
Matabot té un 6,2 al filmaffinity i un 7,4 a l’imdb.
Nota: 7/10
Per cert, m’he vist la segona i tercera temporada de “Què passaria si…?”, segur que recordeu la primera temporada en el CT3510. Us faig un resum dels capítols d’aquesta segona temporada per si us ve de gust mirar-los. Aviso que els primers capítols són independents, però els últims són dependents respecte a altres capítols de la temporada.
- Blade Runner on la Nèbula investiga la mort de Yondu.
- El jove Peter Quill s’enfrontarà als Venjadors dels anys 80
- Happy fa de John McClane en la torre Stark
- Ironman participa en un Mario Car extraterrestre.
- Una versió alternativa de la peli de la Viuda Negra
- Els nadius americans no són exterminats gràcies al fet que tenen el Teseracte
- Hela, deessa nòrdica de la mort, aprèn filosofia pacifista oriental
- Venjadors en els temps de Shakespeare
- Moltes llums de colors
Tercera temporada:
- Godzilla-Hulk contra els Power Rangers Venjadors.
- Agatha (Bruixa) vs Kingo (Eternals). Hollywood vs Bollywood.
- Soldat d’Hivern i Guardià Roig són Thelma i Louise.
- Howard the Duck i Darcy tenen un ou… I was made for loving you baby, you were made for loving me
- La noia Ironman s’enfronta al Misteri (el dolent de la peixera al cap de Spiderman)
- Western amb toc fantàstic a l’estil Hard West 2 amb Shang-Chi
- Equip de superheroïnes variat fan moltes llums de colors
- Batalla de poders absurds estil Bola de drac
La segona temporada té un 6,0 al filmaffinity i la tercera un 4,9. Concordo que les temporades van de més a menys, on els guionistes van tan perduts amb les escales ridícules de poder que ja no saben com tancar-ho tot, més enllà de “Posa-hi més colors brillants”.
Nota 2ona: 6/10
Nota 3era: 5/10
- Shrek – All star (2 min)
- TV Wall Live
- El client sempre té raó (Cyanide & Happiness)
- Stallone i Schwarzenegger es van fer amics de grans (4 min)
- Feliç dia internacional del bloqueig de majúscules! (Va ser el 22 d’octubre)
- L’evolució natural dels cotxes (xkcd)
- Qualsevol vídeo del món està a YouTube (xkcd)
Avui recupero el CT1495 on parlo de pel·lícules que m’han agradat i no sé posar en cap categoria concreta.
Últim dia amb el final de la llista de les meves 35 pelis preferides. Avui l’agrupació és una mica dispersa, avui toca totes les pel·lícules que no encaixaven en les altres categories.
La princesa promesa: Si agafes tots els tòpics dels contes de fades i els ajuntes tots, hi poses bon humor i poses personatges memorables al davant de tot, que et forma? Shrek? No! Ni de conya! Tens la princesa promesa! Hi ha amor, hi ha humor, hi ha acció, hi ha mort, hi ha drama, hi ha la millor lluita d’espases, hi ha de tot! Soc Iñigo Montoya, tu vas matar al meu pare, preparat a morir!
Duel de craks
Amelie: Qui ha dit que les pel·lícules romàntiques no tenen cabuda en la meva llista? Amelie és el millor exemple de com fer una peli maca i que no sigui cursi. El film destil·la bon rotllo i alegria per tot arreu sense ser embafador. Amelie aconsegueix fer feliç a la gent del seu voltant amb tot de petits detallets genials. A part de posar de moda els nans de jardí viatgers.
A Amelie li agrada…
Gladiator: El Ridley Scott va decidir rescatar una peli de romans quan feina molt que ningú apostava per elles i la va encertar de ple. Bona acció, una trama senzilla però eficient. Només començar ja tenim una batalla espectacular entre els romans i els bàrbars, i les escenes de lluita l’arena també són molt bones.
“Mi nombre es Máximo Décimo Meridio, comandante de las tropas del norte, general de las legiones Félix, leal servidor del verdadero emperador, Marco Aurelio. Padre de un hijo asesinado, marido de una mujer asesinada, y alcanzaré mi venganza, en esta vida o en la otra”.
Salvar al soldat Ryan: El millor de la peli està al començament. És la fantàstica escena del desembarcament aliat en una platja infestada d’alemanys. De totes les pel·lis bèl·liques que he vist, aquesta escena les supera a totes. Però el film continua sent bo després de l’espectacle visual inicial. Hi ha franctiradors, tota mena de blindats alemanys, metralladores amb un calibre brutal, etc. No m’estranya que després d’aquesta obra mestra en Hanks i el Spielberg en tinguessin ganes de més i fessin la meravellosa Germans de sang.
Millor haver-se quedat a casa aquell dia
Braveheart: Per què serà que els catalans sempre ens acabem identificant amb els pobles oprimits com ara els escocesos? A la realitat en William Wallace no es pintava la cara de blau ni era un pobre desconegut amb una espasa enorme, però a qui coi li importa la fidelitat històrica quan tallen caps com aquell qui talla pastanagues? A més, que no tot és violència i ensenyar el cul a l’enemic, perquè qui no s’emociona quan en Wallace fa el discurset sobre la llibertat?
Puede que nos quiten la vida… Pero jamás nos quitaran la Libertaaaad!
Cadena Perpetua: Pel·lículon amb majúscules. És dels pocs films que crítica i públic es posen d’acord per deixar-la pels núvols. Tot i ser del tòpic tema presidiari, i que sigui una peli llarga, en absolut es fa pesada. Serà que els actors són realment bons? Serà que la història emociona? Serà que el protagonista és un crac? Serà que el final és molt maco? Tot això i més. Segur que aquesta peli també estarà entre les vostres pelis preferides, i si no ho està és que no l’heu vist.
Tornar a sentir-se normal
American Beauty: No podia ser que fes una llista de les millors pel·lícules i no aparegués en Kevin Spacey com a protagonista! American Beauty és l’Amèrica autèntica, és el somni americà real. És un tio amb problemes, un adolescent amb problemes, una adolescent amb problemes, un veí amb problemes, tothom té problemes! En una societat perfecta i idíl·lica com a Amèrica tothom hauria de ser perfectament feliç amb la vida solucionada, doncs no és així, ningú està bé. Si fins i tot es pensen que filmar una bossa de plàstic és art! Acabes la pel·lícula pensant: “Doncs quina merda tot plegat”.
La meva feina consisteix en…
Django desencadenat: Christoph Waltz no és el protagonista, però com si ho fos. Tota la pel·lícula funciona gràcies a ell (altre cop com a Maleïts malparits). Tot i que s’ha de reconèixer que els papers de DiCaprio i Samuel L. Jackson també són molt bons, especialment DiCaprio que en pocs minuts supura carisma en cada escena. Però el caràcter i la seguretat que demostra el dentista és inigualable. La peli és exagerada com ella sola, només cal mirar els litres i litres de sang, és fantàstic, és Tarantino. Són 2 hores i tres quarts que no vols que s’acabin.
El KKK en acció.
Avui ajunto dos llibres curts sota un mateix títol de cas típic controvertit.
Tots són Nazis – Aleix Saló (160 pàgines)
160 pàgines, i pràcticament totes amb dibuixos, així solen ser els llibres d’Aleix Saló, però això no vol dir que el seu contingut no sigui bo. En aquest llibre ens explicarà com les paraules “nazis” o “feixistes” han anat perdent tot el significat per culpa de la repetició en absolutament tots els àmbits, fins i tot en els més contradictoris possibles. Una breu repassada de la història política d’Espanya recent fins al 2020, on la principal l’estratègia política dels partits consisteix a dir nazis als altres. Dels llibres de l’Aleix que he llegit, segurament aquest és el menys divertit, però possiblement més el més informatiu. Si haig de ser sincer l’he trobat interessant però força repetitiu.
Nota: 6/10
Ets un merda, i ho saps – Jair Dominguez (176 pàgines)
Disfressat de fals llibre d’autoajuda el bo d’en Jair ens explicarà com no ens hem de comportar per tal de no ser, segons el seu encertat criteri, una persona menyspreable. Ho farà principalment amb humor i mala llet a parts iguals. Atacant a totes les filosofies barates que fan servir els llibres d’autoajuda, i també tocant els temes sociològics principals en els quals es basa la nostra societat. No està malament per tractar-se d’un llibret de menys de 200 pàgines i molts capítols. Té algunes frases divertides, però en general no és gran cosa.
«Avui tinc visita amb el psicòleg». Si em donessin un euro cada vegada que sento aquesta frase, ja tindria diners per comprar-me un avió i estavellar-lo contra el Col·legi de Psicòlegs de Catalunya. Res més lluny de la meva intenció que fer-ho, Déu me’n guard. No he dit res, senyor jutge.
Si arribeu a explicar a la vostra àvia, quan era jove, que us compraríeu un robot que aspira la casa per menys de cinquanta mil pessetes, s’hauria mort allà mateix. Ara expliqueu-li a un quillo de l’Hospitalet que s’acaba de comprar un Roomba que d’aquí dos anys, pel mateix preu, et podràs comprar un cíborg que et farà el sopar i l’esmorzar i si et poses tonto potser també et fa una palla abans d’anar a dormir. Li costarà molt d’assimilar-ho. De fet, potser se sent tan amenaçat per l’adveniment de la singularitat que et clava una navalla al clatell.
Un home californià de quaranta-cinc anys va afirmar que deixar de masturbar-se durant set-cents dies va atorgar-li superpoders. Com ho veieu? Set-cents dies. Dos anys ha estat l’home sense tocar-se la titola, i no només es troba més bé, sinó que diu que té superpoders. Concretament, un superpoder. Quan us diuen superpoder, penseu a volar, fer-se invisible, tenir una força descomunal, tirar rajos pel cul. Qui sap? La imaginació és el límit. Però voleu que us digui quin és el supoderpoder que ha assolit aquest senyor després de set-cents dies sense escanyar la rata? Doncs, en paraules seves: «SENTO UNA GRAN PAU INTERIOR».
És molt fàcil agafar una bossa d’escombraries i llençar-ho tot, però encara és més fàcil trobar excuses per no fer-ho: oh, és que això m’ho va regalar la meva ex. Oh, és que això m’ho va comprar el meu amic mort. Oh, és que això… CALLA! Calla i no m’expliquis la teva vida. Si buides la casa de merda, guanyaràs espai per omplir-la de somnis. Quina frase tan maca, oi? Qualsevol guru de l’autoajuda us la cobraria. Jo us la regalo.
Nota: 6/10
PS: Em mereixo un premi per la maquetació tan acurada d’aquest post. No sé per què no em dedico al front-end…
- Beetlejuice – Day-o (Banana Boat Song) (2 min)
- La Biblioteca de Babel de Borges convertida en un algoritme (gairebé) infinit
- Kidding: La màgia darrere de les càmeres (1:44 min)
- Rowan Atkinson a l’esquetx “Award Ceremony Bad Loser” (3 min)
- Dos minuts de TV3 expliquen el terratrèmol electoral que viurem
- La Cova de Fingal (15 segons)
- Hiperactina: Aquests hàbits et faran viure més (i millor) segons la ciència (15 min)
Avui recupero el CT1456 un post sideral
Avui us porto unes quantes dades sobre cosa nostra, és a dir, el sistema solar.
Us heu preguntat mai què passaria si un forat negre entrés al sistema solar? Si tothom es podria imaginar que no passaria res de bo… però exactament què passaria? El meu amic Yuri i la seva pissarra ens ho expliquen detalladament, és llarg, però val la pena llegir-ho.
Per què la lluna (o el sol) a vegades es veu més gran? Hi ha un parell de teories al respecte, però sembla que cap de les dues no acaba de convèncer del tot. Llegiu-les i jutgeu vosaltres mateixos.
Sabeu que és el Globe? Es tracta d’un sistema solar fet a escala, on l’edifici del Globe representa el sol (de pas, es tracta de l’edifici en forma d’esfera més gran del món amb els 110 metres de diàmetre). A diferents distàncies del Globe es troben els altres planetes amb les seves respectives mides.
La distància entre la terra i la Lluna. Quan mirem de nit al cel i veiem la lluna, diem “guaita”, això està aquí mateix, però realment no és tan a prop com ens pensem la majoria de mortals. En aquesta imatge es veu a escala (of course…) la mida de la terra i la lluna i la distància que els separa.
Per acabar una frase simpàtica dels meus amics de Microsiervos:
Esto va a ser mas largo que un día venusiano sin pan
Recull de les últimes 8 pel·lícules que he vist ordenades de pitjor a millor, segons el meu gust, això no vol dir que siguin millors pel·lícules, simplement és el que a mi m’agrada. Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.
- The Marvels (2023) [4,5][4]: Hi ha tres superheroïnes que es diu Marvel i s’intercanvien de lloc i han de lluitar contra els malvats Kree. La pel·lícula és un caos absolut, hi ha molt combat, molta llum, moltes explosions i molts gats i l’únic que fa és encadenar una escena d’acció amb una altra. Les tres protagonistes psse, la trama l’he trobat caòtica, simplement saltar d’una lluita a una altra, i l’humor tampoc m’ha convençut, llavors què queda? Res. Entenc que és complicat idear un argument interessant amb un personatge tan absurdament poderós com la Capitana Marvel, crec que és per això que li tinc antipatia a aquest personatge.
- A Different man (2024) [6,4][4]: Un home amb la cara deformada se sotmet a un tractament experimental. La pel·lícula té uns girs desconcertants. Realment no m’he sentit còmode veient-la. Potser serà que no m’agrada el teatre social.
- Brave (Indomable) (2012) [6,5][4]: Una princesa escocesa no li va la vida de princesa i prefereix una vida més moguda. L’he trobat infantil, em dec fer gran. Comença interessant i amb missatge feminista, però llavors es fa avorrida i tòpica. Esperava més de Pixar a part d’una demostració de com de bé poden animar uns cabells arrissats.
- Capitan America: Brave New World (2025) [4,8][5]: El nou capità Amèrica haurà de lluitar contra un nou malvat que manipula la ment de la gent. No és dolenta, però és anodina, un entreteniment molt discret, esperava més caràcter per part de Marvel. Potser al nou capità Amèrica li falta carisma, però segur que una trama més interessant també hauria ajudat.
- Deja vu (2006) [6,2][6]: Truquen a un expert en explosius quan un ferri explota, llavors l’FBI el recluta per ajudar-los, ja que aquests disposen d’una càmera que pot veure el passat, tal com sona. La trama de línies temporals s’aguanta molt justeta amb pinces, però com que hi ha acció i Denzel Washington cau bé la pel·lícula és entretinguda.
- Thunderbolts* (2025) [6,2][6]: Quan la CIA decideix prescindir dels vells supersoldats que feien missions extraoficials, aquests no es deixen jubilar-se. Antiherois que veuen que no tenen raó de ser, gent sense futur, ni esperances, ni ganes de viure, deprimida, que formaran equip per desfer-se l’última amenaça per a la humanitat. Un intent de Marvel per no mostrar el mateix arquetipus d’heroi de sempre, i funciona prou bé.
- Kinds of Kindness (2024) [6,1][7]: No és una pel·lícula, són tres, amb un sol nexe en comú. La primera és la d’un home que li dirigeixen la vida. La segona és la d’una dona que torna a casa, però el seu home pensa que no és ella. La tercera és sobre una secta que busca la seva escollida. Són tres històries totalment surrealistes, no m’acaben de convèncer, però és impossible deixar de seguir-les per veure cap a on porten, perquè són delirants. Lanthimos és únic. Ara tinc ganes de veure més pel·lícules de la fantàstica Emma Stone.
- Heretic (2024) [6,3][7]: Dues joves missioneres mormones tenen la mala sort de predicar a la casa d’Hugh Grant. M’ha agradat veure a Hugh Grant en un paper totalment diferent de l’habitual i que clava a la perfecció per tal que la pel·lícula et mantingui atrapat. M’agrada el clima de tensió i incertesa constant que planteja la pel·lícula. Llàstima que com sol passar amb aquest tipus de pel·lícules el final costi de creure.
- Shaun of the Dead: Don’t Stop Me Now (3 min)
- Els conservants fan molta por!
- Què faríem sense els filòsofs!
- El govern ens vigila! (HTZ còmic)
- Les partícules, les nostres petites amigues
- L’evolució de les bosses de patates (35 segons)
- Simplement gats (1 min)
Avui recupero el CT1460 un record de quan la gent visitava aquest bloc
Us he explicat mai d’on ve la gent perduda? Vull dir aquella gent que estan navegant per internet i com aquell qui no vol la cosa acaben arribant al meu bloc.
- A través de les imatges del Google Image Search me n’han arribat 3.553, bastants més de les que han arribat per exemple a través del cercador normal de webs de Google, només 983.
- Només per comparar, el buscador de Microsoft Bing m’ha portat 22 visites, patètic…
- Encara continua arribant algun visitant despitat a través de pons007.blogspot.com, en total 2.946. I si contem la base de blogger és a dir blogger.com/home li haurem de sumar 2.122 visites més. I sumar-li 261 visites més si contem el “nou” domini pons007.blogspot.com.es.
- Directament des del reader portem uns 2.415. Realment em semblen pocs.
- 1104 venen de wordpress, la veritat, no sé com exactament, perquè no em crec que algú faci servir el buscador de blocs del wordpress.
- Farre.cat m’ha portat 906. Suposo de quan era un bloc viu es clar.
- Fins i tot aparec en Yahoo repuestas com a resposta vàlida quan realment el post no dona la informació que necessiten, tot afirmant categòricament que “si no es esa no existe”. Això m’ha portat 848 visites, indesitjables tots ells.
- Facebook porta 791 d’aquells que cliquen a totes les coses del timeline de la gent.
- El netvibes de la Montse m’ha portat 436 visites, segurament totes seves. Aprofito per saludar-la, hola Montse!
- L’enllaç del bloc de l’anomenat inútil m’ha portat 425 visites. No cal que us molesteu a fer-hi clic, el bloc està mort i en terrat, no se que passa que els blocs del meu voltant solen estar morts i enterrats, pobrets…
- De moment el bloc ha aparegut com a font de Cuanta razon per 3 posts: Alf’ombra, atención i tío. El curiós és que les imatges han estat enviades des de tres usuaris diferents. En total 370 visites.
- 328 venen de xarel·10, curiosament un bloc que continua en actiu. Però avisat queda de la maledicció de portar visites al meu bloc.
- Fins i tot un bloc tan mindundi com Crític de Cine col·labora amb 319 visites. Que serveix com a exemple que no hi ha bloc petit el qual no pugui col·laborar amb una gran causa.
- 302 venen de twitter. Sí, nois tinc twitter! És el (Oh! Sorpresa!) pons007. Segurament els observadors més hàbils ja s’hauran adonat que en la barra lateral del bloc apareix una petita mostra sota el calendari amb el nom de “Twitter Updates”.
Continuar amb la llista seria avorrit, ja sabeu, blocs coneguts que aporten el seu gra de sorra amb els seus enllaços de la barra lateral.
Pons's blog 
