Les idees a vegades es fan realitat

Som al Centro Dramático Nacional, a dins hi ha un escenari amb butaques i a dins de l'escenari una taula de ping-pong i prou, de moment. L'espectacle comença i les idees fetes realitat se superposen, magistralment, i d'una taula de ping-pong et fiques sense saber-ho en un partit de ping-pong d'enginy. És la creació feta teatre, és metateatre fet dins un teatre que fa de laboratori. Las ideas, diuen, i en aquest títol: un meravellós joc de paraules, perquè el que veurem són idees portades a la realitat. És el fet. És el mecanisme mateix de la creació portat a escena.

Primer discutint sobre la verasimilitud del creador, diuen "¿puede una persona con síndrome de Down ser creadora?, ¿puedes creerlo?, ¿cómo hacemos para que sea verosímil?" I en el moment de voler-ho fer verosímil no estàs ja dibuixant un prejudici? No estàs demanat al públic que es col·loqui en el moment reflexiu que et fa dir: "Puc pensar això?" "Ho estic pensant?" i "Si ho penso, vol dir que és així com ho hauria pensat des de bon principi?". Així, des del principi, l'efecte mirall posa el creador en el seu lloc: manipulador d'idees i de públic; i també posa al públic en el seu lloc: ésser voluble o tenir consciència crítica?

Sigui com sigui, l'obra segueix en una bonica i acurada reflexió metateatral, en el text i també en la posada en escena: imatges superposades sobre una taula de ping-pong, de moments passats que es repeteixen el present que s'enregistren i es reprodueixen sincronitzadament, perpètuament. "Solo de pensarlo me mareo" diu el mestre i jo penso en la frase de Borges: "los espejos y la cópula son abominables, porque multiplican el número de los hombres". En Las ideas es multiplica també el moment de la creació teatral, en una mise en abîme tan perfecta que no sembla calculada, tan calculada que sembla improvisada: l'(im)posSIble allà mateix. 

Finalment, l'obra també ens porta a pensar: dins el joc del que és real i el que faig perquè sembli real on queden les idees? On queda allò que copsem per després poder discutir-ho, portar-ho al nostre dia a dia, a la taula de la tertúlia d'havent sopat, a les converses de cafè amb els amics? És a dir, si l'artifici és també realitat calculada i si la realitat calculada pot ser real, què en fem dels polítics que surten en pantalla de plasma, què en fem de la realitat no actuada i dita real? Què en fem d'aquestes idees venudes com a reals que són les que han d'ajudar-nos a configurar el nostre govern, la nostra política, el nostre dia a dia? I tot això entretinguts, passant una hora rient i veient experiments que tot i semblar absurds provoquen reflexions com aquestes.

Acorar: cop mortal al cor

Acorar, romana, acorador, mestrança, matances, Mallorca. L’univers reduït al llenguatge, les fronteres del parlar i de lo nostro, són tan inassibles com clares. Un homo fort que mata, però que no fa res més, una dona que tot ho comanda, sense dir res. Maneres de fer d’antes, anquil·losades en el temps, però adaptant-se a l’ara. Que si perdem mots de coses perennes i en guanyem de coses que passen, és que estem molt malament com a espècie. Que si no ens sabem organitzar, és perquè plouen doblers, és perquè la política es fa a cop d'apartamento. Ara bé, s’hi va, s’hi fa, s’hi pasta i se senten les observacions dels padrins, les monsergues del pare al fill, les repassades de les dones. Les dones: univers basat en la prestesa, la precisió i el saber fer ancestral. Els homes, hi són. Fàbula de la vida, de la fina ratlla que separa el ser-hi o no ser-hi, i de creure’s més lliure per no ser porc, per ser qui decideix el moment en què a un altre se li acaba la vida. I la vida és això: passar, sentir, ser-hi. Acorar, romana, acorador, mestrança, matances, Mallorca.

Terra baixa, bella i plena

Vaig al Borràs, feia temps que no hi anava, des dels Coleman, ha plogut i dijous plovia també. El temps passa, sí, però Terra baixa és Terra baixa i l'Homar és l'Homar. Podríem dir que són dos clàssics del teatre català, un l'ànima i l'altre el cos.

Si ens fiquem dins l'obra, com si fos una poncella, i anem gratant endins, hi trobem que en queden quatre personatges (Manalic, Núria, Marta, Sebastià) i que ells en són l'essència. És un clàssic i els clàssics són essència i són dir-ho tot amb poques paraules, perquè tota la resta és sobrera. El teatre clàssic català, però –i no sé si és el teatre que hi ha arreu, però sí que, humilment, m'atreveixo a dir que és un teatre que s'ha trobat aquí durant un temps– ha revestit de parafernàlia la poncella i n'ha fet una declamació i un embalum que no passen per la porta de cap altre escenari que no sigui el del nacional, posem per cas. Llavors, correu-hi tots a buscar aquelles cares conegudes que puguin omplir butaques i deixem-nos de teatre petit, de teatre sentit, de teatre de poble (xerrica? aguanta, que vinc). I dic posem per cas, perquè aquest és un muntatge petit i sentit que ve assessorat per l'Albertí, i que, per tant, ja diu alguna cosa potser, dels canvis d'aires. Però també, no pas casualment, el director és en Pau Miró, al qual vaig començar a seguir amb la trilogia de Búfals, Lleons i Girafes, precisament fill del teatre petit i sentit de les sales Beckett, Versus, Tallers (allò que tenia el Nacional un dia i que ja ni ens en recordem, però que estava molt bé). He abandonat el meu estil críptic i ambigu per aquesta magarrufa explícita i gens poètica, però necessària per situar-nos. Aquest muntatge no és habitual aquí i això mereix un "és notícia".

Dit això, Manalic entendreix el cor, és la bellesa en acció, és bondat, com diria Rousseau (com deia molt bé Olivares d'una altra manera a l'Ara, l'altre dia: després de la seva crítica, totes les altres són sobreres, també, no m'hi escarrassaré). Núria s'apunta al carro de la bondat, ens poden fer riure les sortides innocents, d'un i de l'altre, però el nostre riure desemmascara que som de la terra baixa, que som part de la hipocresia de Sebastià, de la subjugació de Marta. Som terra baixa, però potser voldríem ser bondat, salvació, però ai las!, no hi ha escapatòria per als prejudicis de l'espectador. Hem arribat fins aquí perquè sabem que és teatre, clàssic, català, he mort el llop. Però no sé si hem arribat fins aquí perquè som capaços de treure'ns la màscara de la riota i posar-nos en la pell del llop ara i després, en la pell del pastor. En la contenció trobareu la resposta, en el xiuxiueig sentireu dringar potser la veritat del vent fred a la cara.

 "Les hommes cultivent cinq mille fleurs dans un même jardin... et ils n'y trovent pas ce qu'ils cherchent... 
Et cependant ce qu'ils cherchent pourrait être trouvé dans une seule rose ou un peu d'eau."
 Il·lustració d'Elontirien

Tandy: per fi Angélica