Thurn und Taxis d’Andreas Seyfarth, d’encàrrecs per Alemanya!
Avui us portem un joc d’Andreas Seyfarth, creador de l’afamat Puerto Rico; i que el 2006 s’endugué el premi Spiel des Jahres (Joc de l’Any), un dels més importants del món.
És un joc senzill però que m’agrada molt. És curiós com un descobreix que jocs que no ho hauria dit mai li agraden. Des d’aquí i a partir d’ara, em declaro fan dels jocs de rutes!
MECÀNICA
El Kàiser encarrega a la família Taxis la creació d’un servei de postes que uneixi les principals ciutats alemanyes. Aquest tema, basat en fets reals, serveix de punt de partida i li dóna un punt de realisme històric al joc. Fans del fantàstic que busquin experiències semblants, potser preferiran l’Elfenland.
El joc és senzill: cada torn els jugadors han d’agafar com a mínim una carta de ciutat d’entre les sis disponibles i jugar-ne com a mínim també una per a començar una ruta o continuar la que estiguin construint, afegint-hi ciutats adjacents a algun dels extrems de la ruta. Si estem construint una ruta però no tenim cap carta que s’hi pugui afegir, l’haurem de descartar.
Taulell de Thurn und Taxis amb la partida a punt de començar
Les 6 cartes a escollir i les bonificacions de ruta llarga
Al final del torn podem decidir tancar la ruta (si té un mínim de tres ciutats de llargada) i llavors la puntuem i posem les postes. La col·locació és un dels primers punts clau del joc ja que podem col·locar o bé una posta a cada una de les provínices per on passa la ruta, o bé una posta a totes les ciutats d’una província per on passem.
Tenir postes en totes les ciutats de determinades províncies, o un mínim d’una posta a cada província, ens donarà punts addicionals. Com també ho faran les rutes de 5 o més ciutats.
Tenir una posta a totes les ciutats liles o a les de les dues províncies verdes, ens donarà punts addicionals
Finalment, tenim els carruatges que van del 3 al 7. Per a aconseguir-los, hem de fer una ruta amb un mínim de ciutats igual al del carruatge i a més s’han es guanyes progressivament, és a dir, no podem aconseguir el 4 sense el 3, etc.
Partida a mitges...
El joc acaba quan un dels jugadors aconsegueix el carruatge número 7 o col·loca la seva última casa. Llavors s’acaba la ronda i es conta els punts del carruatge més altres punts aconseguits per províncies i rutes llargues i es resta el número de cases per col·locar.
Jugador acostant-se al final de partida: carruatge de 6 i varis bonus addicionals per rutes llargues i posicionament de postes
Per a posar-hi una mica de teca, cada torn podem demanar l’ajut d’un personatge: l’administrador ens permetrà substituir les sis cartes disponibles, l’encarregat ens permetrà agafar dues cartes de ciutat en un sol torn, el conductor posar-ne dues en un torn; i el responsable de carruatges, aconseguir un carruatge amb una ruta una o dues ciutats més curta del necessari. Alerta perquè si no tenim tots els carruatges anteriors, per molt que tinguem el responsable de carruatges, no ens servirà de res.
JUGANT
El primer que hem d’avisar és que aquest és un joc senzill i que es juga en una mitja horeta si els jugadors saben al què van. En general hi ha poca interacció entre jugadors ja que tothom pot posar postes a tot arreu. L’única interacció es dóna en el moment d’agafar les cartes ja que, apart d’agafar les cartes que ens interessen, també podem agafar les que necessita el nostre oponent, forçant-lo a fer servir l’administrador (canviar les 6 cartes) o fins i tot a descartar la ruta. La victòria sol raure en trobar el punt d’equilibri entre els dos aspectes.
Més enllà d’això, es tracta de combinar en la major manera possible les cartes que van sortint per a poder construir les rutes i posicionar les postes on ens interessi. Hi ha gent que va a fer rutes llargues des del principi per a endur-se més punts de bonus i d’altres que van seguint les mides necessàries per a aconseguir els carruatges i acabar la partida abans.
En el fons no hi ha una tàctica millor ja que hi ha un factor d’atzar inevitable que ens pot obligar a variar l’estratègia pel què haurem d’anar avaluant les nostres possibilitats a cada moment.
El trobo particularment interessant a dos jugadors perquè apart de ser més ràpid permet construir una certa estratègia. Jugant a quatre, és pràcticament impossible saber quines cartes t’arribaran al pròxim torn.
ENS AGRADA:
– Joc ràpid i senzill, però no absent d’estratègia.
– L’atzar introdueix un factor de rejugabilitat força elevat (per mi) que fa que cada partida sigui diferent.
NO ENS AGRADA
– Poca interacció
SI T’HA AGRADAT, T’AGRADARÀ: Elfenland, Ticket to Ride… Si us plau lectors, recomanacions de jocs de rutes!!!
BONUS: el joc es pot jugar online per torns a yucata.de, que de fet és on el vaig descobrir; però també hi ha una versió gratuïta per a pc que podem trobar a la imprescindible llista de Sebastian Sohn de jocs de taula amb versió pc (item número 282).
D’oca a oca a l’Ara Criatures
Amb una mica de retard, ens fem ressò de l’article sobre jocs de taula que es va publicar al suplement Ara Criatures del 20 d’agost i que anava sobre els jocs de taula.
Honestament, és d’aquells articles que et deixen sensacions contradictòries: per una banda és fantàstic que es dediqui un article a aquest tema, i des d’aquí donem les gràcies a la gent de l’Ara. És encara més fantàstic que es facin ressò del nostre blog i dels nostres comentaris.
Però… havia de ser al suplement de criatures? Quan camí ens queda per recórrer…
I finalment, quan veig que dels dotze blocs que es recomanen, nou són de botigues… De fet és el què ja sabem, que no és que a Catalunya no es jugui, que es juga i molt; però hi ha molt poca difusió en català. De fet hi ha vària gent catalana amb blocs fantàstics que els escriuen en castellà per temes de proximitat i de millor difusió.
Després de queixar-me i rondinar una mica (i és que mai estem contents!) torno a donar les gràcies a la gent de l’Ara per dedicar aquest espai a una cosa fantàstica com són els jocs de taula.
I tota la gent que ens llegiu per primer cop, us recordem que al núvol d’etiquetes de la dreta teniu “Guia per novells” on podeu llegir totes les entrades introductòries al mundillo.
Buscant jocs per Nova York!
Les vacances ja s’han acabat, però almenys aquest any hem tingut la possibilitat de fer un viatge bastant amb cara i ulls: Nova York i Washington!
No entrarem en detalls, només dir que és espectacular. Tot és gran i desproporcionat, potser massa per mi, la veritat.
En tot cas, per a estalviar feina, ja portava ullada la única botiga de jocs que hi ha Manhattan, des d’aquí; però per tema d’itineraris i pes, ho vam deixar per l’últim dia.
Va ser a l’atzar, caminant per Brooklyn, un dels barris més definitivament recomanables de Nova York, que ens vam trobar de cara i ben bé per atzar, amb la fins llavors desconeguda The Brooklyn Strategist.
És una barreja de botiga, lloc de joc, club i cafè on vam ser d’allò més ben atesos, soda de llimona inclosa. Tot i que la oferta de jocs per a provar era d’allò més interessant (Le Havre, Troyes, Inca i molts d’altres), no teniem el temps per a provar-los; tot i això no podíem marxar d’allà sense un souvenir: Dominant Species.
És un joc de GMT Games, una companyia americana especialitzada en wargames. Com que aquest és un camp que he tocat poc, però pel qual tinc una certa curiositat, i a més he llegit coses bones del joc; em vaig animar a comprar-lo. També és clar, el fet que em costés menys de 40 € quan per internet a qualsevol botiga espanyola, no baixa dels 60. Avantatges de comprar producte local?
Això es va confirmar quan dies després vam anar a The Compleat Strategist: la botiga!!
Piles i piles de jocs de tot tipus s’apilen en els dos escassos passadissos, des del terra fins al sostre. Un malson si no vols comprar, i més si vols fer-ho.
Salivera, salivera...
Afortunadament, amb les maletes a punt de rebentar de records i altres souvenirs, només vam poder comprar el Jaipur, un joc que quan vaig voler comprar aquí s’havia esgotat i que a més és per dos jugadors. Un passatemps ideal per al viatge de 14 hores (entre escales i demés) que tenia a la vista.
A diferència del cas anterior on l’estalvi era considerable, aquest joc ens va costar uns 22 € mentre que aquí el pots trobar a les botigues on-line per menys de 20 €. La situació es repetia amb la majoria de jocs, que fins i tot aplicat el canvi no eren més barats del què els podríem trobar aquí.
Uns quants dies després, una altra casualitat: remenant en una botiga de llibres de segona mà a Washington, vam descobrir que el nom de la botiga deu venir d’un llibre del mateix nom sobre la teoria de jocs.
Aquí podeu trobar l’extracte de Google Books: The Compleat Strategist.
Així a primera vista, i comptant amb la gent que hi viu, Nova York no sembla una ciutat molt jugadora. Però és clar que només hi vam ser de passada. Si mai hi tornem, serà amb previsió de destinar un dia sencer a The Brooklyn Strategist i investigar el tema lúdic més en profunditat.
Variat d’estiu: el millor dels últims mesos
La manca de jocs propis a ressenyar ens ha portat a una certa apatia les últimes setmanes. Això no vol dir que no haguem jugat, ans al contrari, sinó que no hem tingut temps de parlar-ne amb tranquil·litat, cosa que tampoc farem ara abans de vacances.
En tot cas, aquí teniu un resum dels últims jocs jugats (llums i ombres). I primer les llums, és clar:
Thurn und Taxis: per als fans dels jocs de rutes, aquest n’és un de senzill però no absent d’estratègia, ja que hi ha diferents maneres de fer punts i aconseguir la victòria. Partides ràpides d’uns 30 minuts, de dos a quatre jugadors. Molt bo.
Aronda: abstracte per a dos jugadors que competeixen per conquistar el màxim de territoris. La gràcia està en què a partir d’un determinat número de territoris controlats, en podem guanyar d’altres directament, el què dispara un efecte conquista en cadena que és el quid del joc.
Finca: l’illa de Mallorca dividida en finques és l’excusa per a aquest joc de recollir. Una interessant mecànica de desplaçaments fa que haguem d’aprofitar-nos al màxim dels nostres contrincants per a recollir el màxim de fruita que després farem servir per a puntuar.
Macao: aquest joc ambientat en el comerç amb les amèriques combina una mecànica de combos de cartes per a aconseguir punts (a l’estil Dominion) amb un sistema d’aprovisionament igual d’interessant: com més recursos vulguem aconseguir, més ens haurem d’esperar per a utilitzar-los. Mentrestant els recursos sobre el taulell es van gastant. Un joc de complexitat mitja-alta que no decebrà a aquells que busquin un repte.
Brass: clàssic de Martin Wallace sobre la revolució industrial a Anglaterra. Un joc dur però senzill on la complexitat ve (tal com hauria de ser) de tenir clar quina és la millor jugada d’entre totes les possibles, més que no pas d’unes normes extremadament complexes (amb algunes punyetetes, això si). Jugat al taller de la Ludotecla.
I les ombres, és clar, perquè sempre n’hi ha:
Ra: un joc de subhastes que va deixar indiferent a tots els de la taula, que, tot sigui dit; tampoc érem fans d’aquest tipus de joc. Per una quarta part del preu i la mateixa “diversió”, tenim el seu germà petit, Razzia. Un joc inexplicablement situat en els primers llocs del ranking de la bgg, que aportarà poc.
Cuba: aquest joc ha sigut comparat sovint amb el Puerto Rico, i de fet, la semblança és més que evident en la mecànica de gestió de recursos que combina tria de personatges i plantacions que generen recursos. Tot i que hi faria una segona partida, el vaig trobar molt dirigit i amb poca flexibilitat. L’aspecte en què supera clarament al Puerto Rico (i és que tampoc és massa difícil), és en una gràfica colorista i suggestiva.
Hi ha altres jocs que no m’han agradat però són més desconeguts, pel què he pensat que tampoc valia la pena sobrecarregar d’informació. Puc dir amb alegria, com crec que queda clar, que he jugat a més jocs que m’han agradat que no pas dels altres.
Esperem poder tornar després de vacances amb les forces renovades i més informacions i ressenyes.
Bon estiu a tothom!
En Pere Pau Listosella, més conegut en el món lúdic per Kokorin, és un autor català de socarrel, d’aquells noms que vas sentint a anomenar, sens falta, de tant en tant, però la veritat és que fins fa ben poc no havia tingut l’oportunitat de provar cap dels seus jocs.
Per sort, el destí de vegades posa les coses al seu lloc i la passada Fira JugarxJugar de Granollers, vaig poder provar l’Ali Babá, el restyling del Teseu que publicarà Hurrican Games durant aquest any. El joc utilitza una mecànica força innovadora (almenys per a mi) per a simular la orientació dins una cova. Érem sis jugant, i per descomptat se’ns van acabar les llànties sense ni tan sols trobar el tresor.
L’altre joc de’n Pere Pau, que vaig jugar recentment gràcies a en Ribouldingue que és un tros de jugador (tant t’explica jocs a la PatiTrobada, com porta la meitat de la seva ludoteca al Tast de Jocs, com te’n deixa algun per a què el provis, o es presta a respondre una entrevista). Gràcies a ell, vaig poder provar aquest 21 Motines que, després d’una edició limitada autoeditata pel propi Pere Pau, veurà la llum de la mà d’Asylum Games, una petita editorial de nova creació.
Imatge de l'edició autoeditada
Imatge de la nova edició d'Asylum Games
MECÀNICA:
Després de la parrafada que hem dedicat a la introducció, segurament ningú té ganes de saber ni de què va el joc, així que seré breu.
Els jugadors són mariners i un d’ells és el capità i per tant el que pren totes les decisions. Si el capità vol anar a comprar peix, a comprar peix s’ha dit! Si vol anar a comprar gel? A comprar gel! Per descomptat que ell es queda el millor i deixa només les rampoines per als seus subordinats, que fins i tot se’n poden anar amb les mans buides… En resum, no és pas un capità com aquest:
Així doncs, no és pas estrany que els mariners, enlloc de seguir el capità, decideixin gastar la seva acció en amotinar-se per a fer-lo fora i posar-s’hi ells. Llàstima que el nou capità no sol ser pas millor que el vell i els motins es solen succeir fins que s’arriba al 21. Pel mig, caldrà comprar peix i gel per a conservar-lo, pescar potser, buscar tresors, i, per descomptat, vendre més peix amb més gel perquè el d’abans ja se’ns ha fos.
El taulell de 21 Motines
La roda de motins
La casella del gel
Per tal que aquesta ressenya no sigui desastrosa del tot, us poso un exemple d’una de les accions com és anar a buscar gel. El capità quan tria anar-hi ja rep un glaçó directament. La resta de glaçons a repartir es calculen tirant un dau de sis i sumant-hi dos. Però també es comença a repartir pel capità el qual segurament sortirà d’allà amb tres glaçons, mentre que si sou quarts o cinquens, us n’emportareu un i gràcies.
JUGANT:
La gran aportació del joc al món de les mecàniques, és el concepte del capità i els motins. Tot i haver-hi fet només un parell de partides, ja s’intueix que el joc té una component psicològica força important. Donar als altres el què volen, o una mica del què volen, el just per a què no es rebelin sol ser complicat ( i més si vas a buscar gel); però també és la gràcia del joc.
En el nostre cas vam jugar una mica cop calent (primeres partides, inevitable) i al final el guanyador ho va ser perquè, sense massa estratègia tot s’ha de dir; va poder vendre dos lots de peix al preu més alt. Vam aprofitar poc algunes de les opcions com els tresors o la llotja, on cada un dels jugadors fa una acció diferent (peix, gel, etc); i no vam tardar gaire a entrar en una ronda de motins continus. Amotinar-se et dóna el lideratge el torn següent, però també et fa perdre aquest. Què faràs?
En l’apartat de les crítiques, dir que ser el primer a vendre (i més si vens un lot gran de peix), et dóna molt avantatge perquè a part de punts de victòria també guanyes diners. Això et permet comprar i amotinar-te més fàcilment, etc.
En resum, un joc prou interessant, fàcil d’entendre i de jugar però amb fons. Duració una hora aproximadament.
ENS AGRADA:
– La mecànica del capità i els motins. Real com la vida mateixa: triar el què et va bé, podent donar als altres el mínim per a què no s’enfadin.
– El joc no enganya, no espereu un LeHavre. No és un joc de gestió.
– Producte autòcton!
NO ENS AGRADA:
– Els rics més rics i els pobres més pobres!
SI T’HA AGRADAT, T’AGRADARÀ: Die Speicherstad, Edel, Stein und Reich
BONUS: els companys de Cubo Magazine, juntament amb en Pere Pau han publicat diferents posts al seu web explicant el procés de creació del joc des dels primers prototips fins al què és ara.
Die Speicherstadt de Stefan Feld, a la cua!
Speicherstad, és una zona molt concreta de la ciutat alemanya d’Hamburg on hi ha els molls de mercaderies. Servidor va ser-hi per casualitat fa una pila d’anys i us puc assegurar que és un paisatge urbà realment característic.
Foto pròpia de l'SpeicherStadt d'Hamburg. Per un cop, no ha calgut tibar de Wikipedia.
En tot cas, aquest és l’ambient on Stephan Feld ambienta el seu últim joc.
MECÀNICA:
Cada jugador disposa inicialment de tres meeples i cinc monedes.
Es destapen cartes en funció del numero de jugadors i es col·loquen sobre els corresponents edificis del taulell. Sobre cada posició de carta, hi ha una casa amb vàries posicions.
Comença la ronda: cada jugador, per torn, col·loca un dels seus treballadors a la casa de la carta que li interessi, i en la casella lliure més aprop d’aquesta. És a dir, si un jugador ja s’ha col·locat en aquella casa, ens col·locarem a la segona posició, si n’hi ha dos en tercera, etc.
Meeples fent cua per a comprar cartes
Quan tothom ha col·locat tots els seus treballadors, s’inicia la venda per la carta situada més a l’esquerra. El propietari del peó més proper a la carta té la possibilitat de comprar-la per un número de monedes igual al numero de peons que s’hi han col·locat. Si decideix passar, el peó es retira i el propietari del següent peó té la mateixa possibilitat. Al haver-hi un peó menys, el cost també serà inferior en una moneda. L’operació es repeteix amb totes les cartes disponibles. Si alguna no és adquirida, al acabar la ronda s’elimina i es reomplen totes les cartes.
A partir d’aquí, i tenint en compte que aquest és el procediment per a adquirir cartes, el joc es converteix en una gestió de recursos força més convencional.
Per una banda tenim els vaixells que porten mercaderies, sempre tres i escollides a l’atzar.
També tenim els diferents tipus de professionals als quals podem vendre una mercaderia del seu tipus a canvi d’una moneda.
I per acabar tenim els contractes que requereixen una combinació específica de mercaderies i que si els completem ens donaran punts de victòria al final de la partida. Al final d’una ronda s’han d’ubicar immediatament totes les mercaderies que hem guanyat, ja sigui en un contracte, venent-les als professionals, una pot anar al nostre mercat, i si no en podem vendre tres qualssevol a la reserva a canvi de diners o d’un cub d’un altre tipus que hi sigui disponible.
Contracte a mig completar... per això no em donen ni cinc... a veure si amb un altre vaixell...
Existeixen algunes cartes especials, com el magatzem que et permet guardar fins a quatre mercaderies, o el banc que et dóna una moneda addicional al final de cada ronda.
En paral·lel tenim els bombers i els incendis que funcionen de manera totalment apart: les cartes del joc es divideixen en quatre estacions diferents que es reconeixen pels diferents dorsos. En cada pilot s’hi posa una carta d’incendi.
Hamburg es crema, es crema Hamburg...
Quan surti, el jugador amb més bombers sumarà tants punts de victòria com valgui la carta d’incendi, i el que en tingui menys, els restarà. Això potser no té gaire impacte a la primera estació que la carta d’incendi val 1, però les últimes que valen 3 i 4 punts respectivament, poden marcar una certa diferència.
JUGANT:
El més interessant (i potser l’únic) és, sens dubte, la mecànica de cues; que introdueix un factor psicològic molt potent.
On ens posem en primer lloc? En una carta que volem, o en una que no volem especialment, per despistar? Ser el primer vol dir que els altres es posaran segur darrere nostra per a fer pujar el preu. Es pot arribar al punt de posar dues fitxes pròpies a la mateixa carta per tal d’incrementar “ficticiament” el preu. I totes aquestes reflexions al meu favor, com les puc fer servir per a perjudicar els altres?
Per a acabar-ho d’adobar, a Speicherstad no sobren precisament els diners. Es perden ràpid i costen de guanyar, alerta amb en què els invertiu.
Més enllà d’això, la part de gestió de recursos és força convencional i sense massa res de nou. Els bombers són una trencada d’esquena que no saps ben bé com prendre’t, tot i que clarament no se’n pot prescindir si es vol guanyar. Una crítica que vaig llegir sobre aquest joc, i que vaig trobar molt encertada, el definia com un joc construït al voltant d’una mecànica (la de cues).
Personalment sempre he estat terrible endevinant les intencions de la gent. Per això sempre perdo jugant a l’Edel, Stein & Reich, que té algunes semblances amb aquest, o als Homes LLop.
El problema d’intentar endevinar les intencions de la gent és que sempre s’acaben comportant com els dóna la gana i no com tu voldries, encara que el què tu esperaves que féssin els beneficiï més que el què finalment fan.
En resum, joc lleuger per a gent a qui agradi el “marramango” social.
ENS AGRADA:
– La mecànica de “cues”: lleugera però original i per donar-hi tantes voltes com es vulgui. Alerta amb l’anàlisis-paràlisis.
– La manca de diners. Alerta amb les inversions perquè les bombolles inmobiliàries duren poc en aquest joc.
NO ENS AGRADA:
– La resta? Tampoc això, però està poc elaborat.
SI T’HA AGRADAT, T’AGRADARÀ: Edel, Stein und Reich, La Resistència, i per a temes més seriosos: Offrandes.
BONUS: Reflexions sobre Die Speicherstad a Gaming with my Suegra.
Podeu jugar-hi on-line a Yucata.de, una fantàstica pàgina de jocs de taula amb mecànica de torns. És a dir, les partides es juguen discontinuament en el temps i fins i tot rebeu un mail quan us toca.
Fira JugarxJugar, edició 2011.
Com cada any, s’acosta la data de la fira “JugarXJugar” de Granollers, una de les més conegudes de casa nostra. Enguany se celebra la cinquena edició i les dates triades han estat els dies 3, 4 i 5 de juny, el proper cap de setmana. Com és habitual, els assistents podran conèixer jocs nous de la mà dels seus creadors o dels voluntaris de “Ayudar Jugando” que, gustosament, us explicaran les normes bàsiques per practicar amb cadascun dels jocs que s’hi ofereixen.
Podeu consultar el tríptic i podeu seguir les notícies més actuals al blog http://firajugarxjugar.blogspot.com/
5è Concurs de creació de jocs de Granollers
Fa pocs dies es va fer públic el palmarès del 5è Concurs de Creació de Jocs de Granollers, un dels més importants de l’estat (juntament amb el Juego del Año cordobés), i segurament “el més” a nivell amateur.
El volum de jocs presentats (161) conjuntament amb la gran quantitat de jocs estrangers (85) que s’hi han presentat, denoten el prestigi creixent d’un festival que es celebra ben bé a casa nostra.
Els jocs es podran jugar a la Fira de l’Ascensió de Granollers que es celebra el cap de setmana del 4 i 5 de juny a la ciutat, en el marc de la Fira Jugar x jugar, que també acollirà altres activitats com el Campionat d’Espanya d’Agricola.
Tampoc voldria afegir palla innecessària al què altres ja han dit abans (i millor), així que us recomano de llegir els comentaris de’n Marc Figueras que ha format part del jurat i en parla al seu magnífic blog Vexillum. Son-in-law, l’artífex del divertidíssim (i a la seva manera molt didàctic) blog Gaming with my suegra, ha fet una repassada a cinc dels millors jocs que han sortit de les últimes edicions del concurs. Us convidem a donar-hi un cop d’ull de cara a possibles adquisicions.
Des d’aquí felicitem els guanyadors encara que no ens entenguin (és anglès!) i als finalistes, i esperem que algun dia potser nosaltres també hi serem.
Florencia… Renaixement… les principals famílies de la ciutat, des dels seus luxosos Palazzos, fomenten les arts i les ciències. No és només una qüestió d’art i saber, sinó també de prestigi: la família que patrocini els artistes que facin les obres de més qualitat gaudirà també de reconeixement públic i poder. Qui serà el més gran prìncep?
MECÀNICA:
L’objectiu del joc consisteix doncs, en agrupar els artistes al nostre Palazzo i fer-lo el màxim d’atractiu per tal que els nostres artistes realitzin treballs que ens donaran diners i/o punts de victòria. Els treballs dels artistes han de tenir un nivell mínim per a computar, i aquest nivell augmenta a cada ronda, però també sabem que hi ha una sèrie de factors que ajudaran a què aquestes feines donin un millor resultat.
Cada artista té un paisatge, una llibertat i un edifici que incrementen el nivell de les seves obres. Com que els artistes són gregaris, el número d’artistes que tinguem també es suma al total de l’obra. Per acabar, un bufó que distregui els artistes en els moments de tensió, també puja aquest total.
El joc es juga en nou rondes i cada una consta de dues fases:
– Subhasta: disposem de tres elements de paisatge (llac, jardí i bosc), l’arquitecte, el bufó, les cartes de prestigi i les cartes de reclutament. El jugador inicial escull un dels elements i inicia una subhasta que guanya el que puja el valor més alt. A continuació es van subhastant els elements. El jugador que ja ha guanyat un element aquella ronda, ja no pot pujar més. Només es pot agafar, com a màxim, un element de cada tipus per ronda.
Punt mig de la subhasta, els llacs i els arquitectes ja han estat agafats aquesta ronda
– Construcció i evolució: tenim vàries opcions, des de comprar una llibertat, construir un edifici, fer que un dels nostres artistes faci un treball, comprar cartes de bonus per a pujar els punts dels treballs, o comprar cartes de professió addicionals (comencem el joc amb tres).
Tot el què podem comprar!
Els elements de paisatge i edificis, necessaris per a millorar els treballs dels nostres artistes, es col·locaran dins el nostre Palazzo seguint normes força estrictes sobre el contacte. És fàcil quedar-se sense lloc ràpidament. Comprar arquitectes ens ajudarà a rebaixar el preu dels edificis o ens permetrà construir-los adjacents.
El Palazzo es queda petit ràpidament...
A l’hora de fer el treball, es computarà tot el què suma punts al treball (paisatges, llibertats, cartes de professió, edificis, bufons). Opcionalment, s’hi pot afegir una carta de bonus que haguem comprat i que, si complim una condició concreta, afegirà més punts a l’obra. El total de punts de l’obra multiplicat per 100, són els florins que guanyem per a seguir apostant. Podem, i de fet haurem, de canviar al moment una part d’aquests florins per punts de victòria a un rati de 200 florins per punt. Altres aspectes ens donen punts addicionals, però molt menors comparats amb aquest.
El marcador de punts. A la dreta el mínim que ha d'assolir un treball en cada ronda per a realitzar-se
Com que les cartes de professió s’esgotaran ràpidament, apart de comprar-ne d’altres, podem utilitzar cartes de reclutament guanyades a la subhasta. Aquestes ens permeten intercanviar-la per qualsevol carta de professió ja jugada, i jugar-la com a pròpia.
Per acabar, tenim les cartes de prestigi, que senzillament ens donaran punts de victòria addicionals al final del joc si complim alguna condició.
JUGANT:
El primer que en podríem dir és que és un joc amable. Tot i que a priori podria semblar que hi ha d’haver autèntiques batalles pels recursos, la veritat és que hi ha molt poca tensió perquè hi ha elements de sobres de la majoria de tipus. El què no aconseguim aquesta ronda ja ho aconseguirem a la següent i en general els jugadors solen tenir vàries opcions per a no veure’s forçats a seguir puges massa cares.
Apart, tot i que les primeres rondes costa arribar al mínim per a completar un treball, aquest valor no s’incrementa proporcionalment i és força més senzill arribar-hi al final del joc, quan tenim cinc o sis cartes de professió més edificis, bufons etc; que no pas al principi. De manera que podem realitzar treballs sense tenir, per exemple, l’edifici requerit o la llibertat necessària.
Amb aquesta abundància de recursos, el joc es converteix bastant en un solitari on els jugadors fan el seu palauet sense ser molestats. Penseu que fins i tot quan fem servir una carta de reclutament, aquesta es dóna al jugador al que agafem la carta de professió i també li dóna un punt per als treballs, amb la qual cosa no hi perd res.
Aquesta amabilitat que el pot fer adequat per a jugadors novells, també el fa una mica obvi per a gent més experimentada que no es barallarà per un bosc i anirà al gra.
A nivell d’estratègia, la part senzilla és òbvia i és que cal comprar aquells recursos més comuns entre els nostres artistes ja que això vol dir menys inversions i menys espai ocupat al nostre palazzo.
La part menys òbvia és que hi ha diverses maneres d’assolir el nivell mínim per a completar un treball i construir edificis no sol ser la millor perquè l’espai disponible s’acaba ràpid apart de ser extremadament cars. El què ens gastem en arquitectes per a construir edificis adjacents, ens ho podem gastar en bufons i aconseguir més punts i que ens valen per a tots els treballs.
No menystenir tampoc les cartes de prestigi i reclutament. Tot i que sempre sembla que hi ha coses millors a fer, les primeres ens poden donar la victòria, i les segones són imprescindibles perquè els tres treballs inicials es construeixen ràpid.
ENS AGRADA:
- Maco i sobretot vistós. Una partida a la novena ronda fa força patxoca.
- Subhastes i gestió de recursos en una combinació de complexitat mitja-baixa. Ideal per a jugadors novells.
ENS DESAGRADA:
- Excessivament llarg
- Sobreabundància de recursos, poca lluita a les subhastes
- Poca interacció (i gens agressiva) entre els jugadors. La part positiva d’aquest fet és un altre cop que el fa ideal per a jugadors novells que es puguin fer enrera davant jocs de confrontació directa.
SI T’HA AGRADAT, T’AGRADARÀ: Puerto Rico, Agricola
Un grup d’investigadors-aventurers aterren en una illa misteriosa que corre perill d’inundar-se amb l’objectiu d’aconseguir quatre important relíquies i tornar a l’helicòpter per tornar a casa. La coordinació i la cooperació és essencial ja que La Isla Prohibida es tracta d’un joc cooperatiu contra rellotge.
Cadascun dels jugadors té una habilitat especial que cal usar coordinadament per aprofitar al màxim les possibilitats.
La isla prohibida és un dels últims jocs distribuïts a casa nostra per Devir. Es tracta d’una elegant capsa de llautó plena de caselles de cartró de qualitat, fitxes de plàstic i cartes. Amb aquests simples elements podrem gaudir d’aproximadament tres quarts d’hora d’emoció.
JUGANT
Primer de tot col·locarem un conjunt de localitzacions a l’atzar conformant un taulell de joc que, tot i que se suggereixi una conformació determinada, sospito que aquesta es pot anar variant.
Vista inicial del taulell de joc abans que l'illa... comenci a enfonsar-se!
Aquest serà el taulell de joc, per on mourem els nostres personatges en la cerca de tresors màgics. Com més ens moguem més possibilitats tindrem d’obtenir cartes que ens apropin a la cerca, però majors seran també les possibilitats de què parts de la illa s’inundin per sempre. Determinades localitzacions són més essencials que altres de manera que, si els jugadors no es coordinen correctament, es corre el risc que localitzacions vitals desapareguin i, irremissiblement, es perdi la partida.
Caselles amb la icona d'un tresor o la pista d'aterratge són vitals perquè si s'enfonsen no podrem aconseguir el tresor corresponent o abandonar l'illa
Moment de pànic: l'illa s'enfonsa i la meitat de feina per a fer... Res a envejar a Perdidos!
Barrejades amb les cartes de tresor, les cartes de "Suben las aguas" acceleren l'enfonsament
ENS HA AGRADAT
- La relació qualitat preu: al preu que podem trobar molts dels jocs a casa nostra, aquest és especialment assequible tenint en compte la qualitat dels elements que el formen. Presentat elegantment en capsa de metall!
- És un joc especialment indicat per potenciar valor de cooperació entre els més petits, públic que acollirà molt bé aquest joc.
- La possibilitat de triar la dificultat per no tenir les coses fàcils.
- L’atzar en triar l’habilitat de cada jugador comporta que calgui pensar bé les combinacions a l’hora de cooperar.
NO ENS HA AGRADAT
- Sincerament no he trobat cap element que em desagradi. Potser no és el millor joc del món, però sí molt interessant.
SI T’HA AGRADAT, T’AGRADARÀ: quan volgueu emocions més fortes, Pandemic, el seu germà gran del qual ja us parlàvem fa uns dies.
D'oca a oca 
