La dominació d’una comunitat comença en el terreny simbòlic: si el colonitzat és obligat a parlar la llengua del colonitzador, ja ha assumit una derrota íntima, una alienació profunda de si mateix.
Tània López, «El dret a la llengua és el dret a ser», Núvol, 02.10.2025. 🔗
Inclús sense programar, aquella vellea que mos acaçava proverbialment, tal com vam apendre quan érem menuts, ara s'ha convertit en una malesa pitjor: l'obsolescència quotidiana. Li canvie la pila al rellonge Lip dels anys xixanta de mon pare, però no reacciona. La llibreria Auca liquida el seu temps oferint lletres en paper vell i tanca. Les paraetes del Mercat Central van caiguent preses per la turistificació del centre de la ciutat. A l'aparell de música Yamaha E810 li se seca alguna resistència i no es posa en marxa, o alguna goma i no obri la portella del reproductor de discs compactes. La tauleta Fire 8 HD —que tampoc és tan vella— ha decidit que no encén la pantalla. L'Onyx Boox Note 10.3, més jove encara, fa anys que no rep actualitzacions i ara també decidix penjar-se a la mínima —va anar bé un temps, els dos primers anys, però ha durat poc; no em tornaran a enganxar els d'Onyx—.
Això sí, la llibreria tanca, però els llibres de paper continuen ben vius.
Ara que han difós a tort i a dret i han ofegat el sistema de salutació binari «bon dia / bona nit» amb l'intrús «bona tarda» (o «bona vesprada») derivat d'una lògica normativa mal entesa, al cap de les dècades de mirar de reüll als qui remugàvem «al meu poble només hi ha bon dia i bona nit», ara va i per fi algú ha fet l'esforç de pegar una miraeta a la cosa i va i inclús han arribat a comentar en el programa La Selva —no recorde quan— que l'esquema de dos salutacions —incloent vespre allà on es diu— era el que calia fer anar.
Per contra, encara tenim sobre la tauleta de nit la incoherent «mesa de negociació» dels qui fan anar les hipercorreccions com si una normativa pretenciosa tinguera més valor i utilitat que una simple «taula de negociació» —o del que siga—. És cosa de vore com en açò de la cultura la pretensió impositiva i dogmàtica és contradictòriament i incoherentment més cridanera i atractiva que la cooperació solidària i comprensiva.
Doncs, vists els pedantismes anteriors, convindria no pontificar ara amb l'accent obert del nom del cap i casal valencià.
Amb un retard de més de cinquanta anys: «és la primera vegada que la política lingüística adquirix un paper protagonista de primer ordre: incorporar-se a l’estructura de Presidència de la Generalitat» (paraules del conseller de Presidència, José Luis Díez Climent). Si ho fa el PP, la previsió és que això no era tan rellevant com mos semblava quan ho demanàvem. ¿I si ho haguera fet el Botànic? S'hagueren pogut penjar la medalla, però poc més, tenint en compte què van fer. Però fer-ho amb retard és millor que no fer-ho mai, proverbi cultural molt estés arreu. 🔗
La cosa és que no seria lògic que protestàrem ara perquè ho haja fet el PP. Una volta més, els estaríem cedint part del nostre patrimoni, que això mateix estan fent alguns amb la polèmica de l'accent: hi ha qui està anatematitzant una de les dos formes possibles en valencià, en concret i sobretot —com sol ser habitual—, la versió en occidental. Ja seria hora...
He llegit l'article «La mort del valencianisme en què m'he format» 🔗 d'Abelard Saragossà, que és un petit tall en la biografia ideològica del gramàtic —i que al final adreça explícitament a Ferran Suay.
Com que no deixe d'acudir periòdicament a la llibreria Fan Set i pague les quotes d'Acció Cultural del País Valencià com un ritual atàvic, em senc part d'eixe entorn cultural, però més per la vora quan es tracta d'ossificar el moll del pensament de manera incoherent i contradictòria amb la cooperació complementària que podem aconseguir resseguint els títols que trobem als estants de la llibreria. Em ve al cap que sempre hem d'estar pendents de conviccions i rutines reconfortants, hem de mirar de notar sempre la diferència entre llegir i salmodiar.
Després de l'eclosió botànica, em sembla que podem pensar que tot és possible i que, a voltes, inclús pot ser millorable. Anem fent.
Amb la nova situació de la política lingüística en la Conselleria de Presidència i les declaracions que han sovintejat estos dies en boca de polítics del pp, seria bo que estiguérem disposats a aplaudir alguna iniciativa positiva per a l'ús públic i habitual del valencià. No mos ha de faltar predisposició, per si de cas això que sona tan fals i retòric quan el conseller Díez Climent, que està llegint en castellà quan parla de qualsevol dels temes de la seua conselleria, canvia al valencià només per a parlar del valencià i amenaçar amb retallar el pressupost de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua si no es porten bé, tinguera un bri de substància.
La llengua no pertany a cap ideologia, provava a sermonejar un diputat de Vox... Però en realitat estava amagant conscientment els termes del debat que pretenia imposar: la llengua és la ideologia.
M'embolique discursejant i replicant per correu electrònic, sempre inútilment i innecessàriament, perquè tot ho han escrit fa temps i millor. La faena és llegir-ho o recordar-ho. Em ve al cap que no vullc deixar passar un dels «Dubtes» de la revista L'Illa número 88 de l'editorial Bromera, que almenys ha fet proposa un enfocament raonable en un tema en què hi ha massa ànims disposats a tirar de braç:
DubtesL’Acadèmia Valenciana de la Llengua reconeix València (accent obert) com a forma normativa, però el debat sobre la grafia continua obert. Diversos estudis defenen la pronunciació tradicional Valéncia (accent tancat) i proposen una denominació oficial bilingüe: Valencia/Valéncia. Un canvi així exigiria informes tècnics, consulta pública i aprovació institucional.
L’assumpte combina arguments històrics, fonètics i identitaris, i genera controvèrsia política i social. Tant defensors com detractors reclamen debat, recerca i consens. Com afectaria un canvi als tràmits, la senyalització o les aplicacions quotidianes? Podria influir en el sentiment de pertinença ciutadana?
Les últimes preguntes no són retòriques, perquè per a respondre-les cal sospesar els efectes positius i els efectes negatius. I per això al final acaba decidint la democràcia, que també té efectes positius i negatius, com podem vore allà on mirem i segons el moment. No donem «pa» més, però a voltes n'hi ha prou amb uns bons dubtes.
El sistema és l’error. La nostra civilització va interioritzar, en el seu nucli cultural, un patró sistemàtic d’acumulació per despossessió, de construcció per destrucció, d’estratificació per explotació: una manera de veure, pensar, actuar i habitar el món que només podia culminar en l’esgotament i devastació de les condicions per a una vida humana digna.
Gil-Manuel Hernàndez Martí, «El desordre implicat», Diari La Veu del País Valencià, 06.12.2025. 🔗
Hi ha qui deu haver llegit moltes diatribes, desqualificacions i penjaments relacionats amb l'accentuació del nom de la capital del País Valencià, però és possible que no haja pogut acostar-se als raonaments i les dades científiques, a més de les consideracions ètiques sobre el tema, aixina que els companys Ferran-Xavier Gimeno i Aznar i Josep Saborit Vilar n'han fet una breu síntesi entenedora i amable que deixa clarors i evita malíccies: «Sis silencis sobre l'accent de ValEncia». 🔗
Naturalment, ho trobarà dessaborit qui preferixca atracallar amb malíccies i menyspreus. En fi, en democràcia, cadascú expressa les seues neures com li sembla millor.
Enguany sembla que s'ha estés la necessitat de replicar el «cunyadisme» habitual dels dinars de família per Nadal. He vist diverses propostes pels mitjans, i l'última que m'ha arribat a la bústia és la del diari Ara, que oferix una petita baralla de cartes 🔗 on el tema exaltat pel «cunyat» de torn pot rebre una suau rèplica objectiva que aporte un poc de context, cosa que no desanimarà la disputa ni l'esperit «cunyar», perquè no cal animar-los, però tampoc convé que s'ho engulguen i que se'ls faça una pedra en el fetge.
Vorem fins a on arriba la cosa i si es concreta en positiu per als valencianoparlants: m'he apuntat a la iniciativa de la Fundació La Veu del País Valencià 🔗 d'incloure'm com a un d'eixos animalets que cal protegir dins del Grup Objectivament Identificable de Persones Valencianoparlants (goip-val).
Estaria bé que mosatros mateixos mos reconeguérem com a coŀlectiu per la banda de la llengua, que pareix que és una condició o qualitat pròpia que només reconeixen i promouen els nacionalismes i els imperialismes lingüístics que monopolitzen els instruments dels estats democràtics poc practicants, com ara l'estat més espanyolista que espanyol que encara sobreviu i manté les entreteles de l'invent.
Intente consultar un topònim en el Nomenclàtor Toponímic Valencià, 🔗 un web de l'Institut Cartogràfic Valencià, però hi ha algun problema amb alguns canvis de programació que estan fent. Els ho dic i responen ràpidament i amb amabilitat, cosa que cal agrair: corregixen el codi. Com que a mi continua sense anar-me bé, em suggerixen solucions, però de moment no han funcionat.
Demà continuarem mirant si ho podem apanyar. Amb el mòbil o des de casa sí que els funciona el web, aixina que també podria ser cosa del sistema informàtic de la Generalitat o de les Corts, que hi ha molts filtres implicats fins a arribar a poder fer la consulta. Mentrestant, la deixe caure i utilitze el visor cartogràfic, que em diuen que és una alternativa equivalent quant a les dades toponímiques. 🔗
A pesar que saben massa bé que és fals, es veu que algú en el govern valencià pretén que és correcte legalment imposar el castellà com a llengua única en les seues activitats. Els drets dels ciutadans i els deures de l'administració pública són aixina de tènues, prescindibles i arbitraris quan governen persones i funcionaris que entenen que la democràcia està a disposició de la seua comoditat personal o de la seua ideologia particular. Vam rebre fa uns dies un ES-Alert només en castellà-espanyol.
Fa un any sí que el van enviar bilingüe, amb el valencià com a clossa innecessària en segon lloc, perquè s'ha de notar i practicar sempre la subordinació del valencià al castellà. Les negligències i la burrera van provocar morts. Algun dia hauríem de provar amb el compliment dels deures i el respecte dels drets.
A banda, com ja sabem, això també passa a Catalunya, com llegim en El Món 🔗. A més, per si mos indignem lo suficient, podem fer alguna cosa més, reclamar amb la proposta d'Acicom:
🔗Canya en nom del Tio Canya contra la Conselleria d’Emergències de la GVA. ACICOM presenta queixes per no utilitzar el valencià.
El més fotut de tot és pensar que un llibre que va sortir fa un any ja és massa vell per parlar-ne.
Bel Zaballa i Madrid, «La colònia i la revifalla d'una llengua moribunda», Vilaweb, 09.12.2025. 🔗
És cosa de vore l'èxit que va tindre la crida d'Aznar a «los que pueden hacer, que hagan», que ha mogut el fangar de la corrupció contra el govern del psoe —i segons com, va bé, perquè els socialistes necessiten que els espenten per a fer res de bo—. S'han mobilitzat totes les forces de la poca vergonya, l'arbitrarietat i la impunitat, és a dir, els estats judicials, policíacs, periodístics —i els sectors més ultres del partit socialista—. Abans era amb l'excusa patriotera, però ara és pel moll de l'os ideològic i econòmic: no confien en el pa sancer, també volen les molles.
Ja ho va dir Martin Niemöller, però abans va ser Isop amb la historieta del pastor mentirós.W
És possible que el circuit acadèmic siga millor, espere que l'interés per la matèria de la pròpia disciplina deu fer que la connexió entre els espais científics i inteŀlectuals valencià i català mostre més agilitat en el flux recíproc de les idees i els treballs que el que s'intuïx mirant la disponibilitat de llibres rellevants d'autors valencians que he observat en algunes llibreries de Catalunya, directament en els seus webs o a través del web Todostuslibros. Per exemple, davant d'alguna absència clamorosa, he hagut de suggerir a la llibreria Ona de Barcelona que feren per oferir alguns llibres.
Ací estem més o menys connectats amb l'espai cultural i mediàtic de Catalunya a través de la xarxa, però diria que això només genera un pòsit que reforça el valencià en alguns àmbits, com ara en el musical. La resta d'àmbits patix prou l'estretor i l'embús gens democràtic que entrebanca el pas pel corredor mediterrani, sobretot quan es tracta del corrent que hauria de circular cap al nord, allà on... Bé, això era poesia i també mos va arribar.
La imatge que adjunte l'ha «plagià» —o com li vullguen dir— una de les versions d'algoritme massiu de la xarxa. Mirant-ho sense massa deteniment, podria condensar un relat de misteri o de por amb alguna d'eixes sentències del Tribunal Suprem espanyol que proclamen que les arbitrarietats i el prejuí són la font suprema del dret penal. Poden sentenciar per violència imaginària o per autoria possible, com si recrearen un plagi del dret democràtic amb informació deficient i impunitat manifesta.
M'arriba el Timete Deum, el bolletí informatiu d'antics alumnes del coŀlege Sant Vicente Ferrer de Sant Antoni de Benaixeve, que torna a contindre una informació en valencià, esta volta sobre uns Premis 9 d'Octubre. No acabem d'aparéixer ni de desaparéixer. Bé o malament, la temor de Déu va més associada encara a la imposició lingüística i castellana del projecte espanyolista. Són àmbits que no s'han acabat de recuperar, si algú pensar que hem transitat mai eixe camí de la devoció religiosa democràtica insuflada per un esperit valencià. Associe democràcia amb religió, perquè encara que siga cosa rara per ací, hauria de ser possible.
L'ama del gos que em perseguia em va dir «perdona». Sort que era menut i que s'ho va pensar un poc quan vaig parar de córrer i li vaig amollar alguns xits estridents mirant-lo des de darrere d'unes ulles d'eixes que fan espill. El va agarrar al braç, cosa que supose que al gos li va semblar un premi, però no vaig dir res perquè no tenia alé i perquè tampoc és que entenga d'això d'educar —ni gossos ni persones—. Els dos gossos que els atres passejants portaven lligats no van fer cas de mi.
Al jardí hi ha qui deixa també les cagueraes que fan els gossos, aixina que cal córrer vigilant no xafar-ne cap. A més, tiren botelles, pots i bosses, embolcalls de paper, plàstic, paper d'alumini... Sí, em va bé trobar alguna bossa de Consum per a anar omplint-la amb els residus que arreplegue després de córrer i que tire al contenidor groc tornant cap a la dutxa.
No sé què falla en tota esta història... Ah, sí, que me se va parar el rellonge abans de començar a córrer, aixina que no sé si vaig tardar molt o massa. Al final, com sempre, dos bosses plenes per al contenidor. Les cagueraes encara són biodegradables. I mosatros acabarem sent també de plàstic. «Perdona.»
El ric hipotètic es queixa dels impostos que amb prou faenes paga, però defensa les rebaixes fiscals als més rics perquè espera, algun dia, estar prou amunt per aprofitar-les.
Josep Antoni Nebot Garriga, «Com els suïssos», Diari La Veu del País Valencià, 05.12.2025. 🔗
La desconnexió de l'espai comunicatiu valencià —in extenso, Catalunya, País Valencià i Illes Balears— té més rellevància i es nota més quan són els catalans els qui mos mostren als valencians quina percepció tenen de com estan les coses per ací: tinc la sensació, sentint-los parlar en alguns programes —telenotícies, La Selva, Més Nit, que encara pensen que estem en aquells debats ontològics sobre la llengua de finals del segle passat. Com si no mos haguérem llegit els llibres sobre sociolingüística d'Aracil o de Toni Mollà. O com si no se'ls hagueren llegit ells, vist com han llançat a pedre la immersió i els recursos que invertien en política lingüística.
Això, hem deixat de barallar-mos per l'origen de la llengua. Ara estem en la fase de saber fins a quin punt mantindrem l'ús quotidià, farem una fusió comunicativa amb l'espai que mos pertoca, o una de capitalista que mos subscriurà a l'imperialisme de l'atra gran plataforma. De moment, com aquells, no avancem, però resistim a força de poció màgica i algun Obèlix ocasional.
M'arriba una resposta d'un dels meus diaris de capçalera en línia que s'excusen en una «qüestió pràctica» per a bandejar les cometes llatines: jo els havia fet notar que estaven utilitzant les saxones, que no són les més encertades en una llengua amb apòstrof, ja que els poden quedar nyaps tipogràfics com el que els apareixia en un article d'opinió:
...la seua incapacitat atàvica per pronunciar l’”ll”...
A més de posar cometes saxones que s'acumulen a l'apòstrof —apòstrof que tampoc caldria en este cas—, les primeres, que haurien de ser d'obertura, ¡són de tancament! En fi, supose que la «qüestió pràctica» és un eufemisme en lloc de desinterés o de gossera. M'estranya que no hagen topat amb la «qüestió» tan poc «pràctica» d'escriure en valencià.
Vaja, parlant de coses d'edició, de llengua i deixant de banda la gossera, el calendari del mòbil em recorda que hui és l'aniversari de Joan Francesc Mira Casterà. Diu la ViquipèdiaW que en fa huitanta-sis. Moltes cometes, gregues, si n'hi haguera.
Hi ha qui usa les animadversions com a vara de mesurar dels seus punts de vista i les seues posicions polítiques, ideològiques i inclús científiques —que aleshores deixen de ser científiques, deixen de tindre ni cap ni peus—. En un atre àmbit, m'ha semblat descobrir hui que l'algoritme del Copilot (de Windows) també té sentiments i estats d'ànim: ha estat més d'una hora negant-se a fer-me una macro en vba de Word responent-me que no podia parlar d'això amb mi, que li proposara un tema diferent.
Mentrestant he provat a vo què feen ChatGPT i Gemini amb la mateixa petició, i m'han oferit diverses versions de la mateixa macro. Aleshores, per mirar d'atenuar l'animadversió que pareixia tindre'm Copilot, li he demanat per què no em podia fer la macro. M'ha oferit un seguit d'excuses —basades en les instruccions amb què li havia definit els termes de la conversa: centrada en el lleguatge de les macros de Word— i, al final del somiqueig, m'ha proposat que li demane alguna cosa. Ahí va la bona: li he tornar a introduir la mateixa petició i, vaja, s'ha afanyat a respondre'm amb una versió ben consistent de la macro.L'algoritme deu estar experimentant a vore fins a quin punt mos pot fer xantatge sentimental.
Un dia algú comenta que l'xml dels documents de Word consevol dia el modifiquen, el deixen caducar o el transformen i mos l'inutilitzen. La tauleta Fire hd 8 d'Amazon no vol encendre la pantalla i ara només fa sorollets. El boox Note Pro 10.3 pareix que va degradant-se i cada volta li costa més mantindre's despert. El mòbil, com em sol passar amb els models actuals, cada dia va més lent... Wacom m'avisa hui, per sorpresa:
Lamentem informar-vos que Wacom Notes/Bamboo Paper/Inkspace deixaran d'estar disponibles. A partir del desembre de 2025, les aplicacions ja no estaran disponibles per a descarregar ni per a rebre actualitzacions ni assistència tècnica.
Per contra, la càmera Nikon L820 encara funciona com el primer dia: amb limitacions per a algunes pretensions d'enfocament i de precisió —cosa sabuda—, però aguanta, encara no li s'ha trencat res. O el televisor Philips Q528.2E.LB que vaig comprar d'unes rebaixes fa no sé quants anys, aguanta amb diverses llapisseres que el connecten a la xarxa.
Encara que mos semblen diferents i una transformació incomparable, si ho mires bé anem traslladant a l'àmbit digital les mateixes capacitats, talents, ànsies, ambicions, afectes, avarícies, enveges i malíccies que humanament anem conreant en els nostres petits caps biològics, que tampoc tenen recanvi. Deixarem d'estar disponibles a força de posar-mos al dia.
Passem per Abacus a Valéncia —documente l'ús escrit del topònim amb la grafia que li correspon per aquells que necessiten vore-ho escrit per a creure-s'ho; afigc que Dénia és Dénia, per als que encà no s'ho creuen— i note que, per algun motiu, hem de considerar saludable la incoherència entre la megafonia en català oriental i la poca oferta de còmics en valencià. Tinc sort i encara me n'enduc dos per als regals que faig per Nadal. Haurem de visitar Arribada o Fan Set —fa anys que ja l'Fnac mos va abandonar.
Per aprofitar el temps, hem anat abans de dinar, aixina que després mos se passa la vesprà volant pegant la becaeta. Coses que passen.
Tindre temps per a escriure és essencial: no estar subjecte a les regles capitalistes del mercat per a sobreviure és indispensable per a mantenir la llibertat d'expressió.
Alexandra Badea, «J’ai grandi dans une dictature. Il m’a fallu arriver en France pour oser écrire», Le Nouvel Obs, 18.11.2025.🔗
El programeta per al mòbil del diccionari de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua s'ha actualitzat fa poc. Es veu que l'han posat al dia amb un error que fa que no pugam fer la consulta avançà. Els he escrit i, pel que siga, almenys en estos detallets informàtics responen amb un poc més d'agilitat del que és habitual quan es tracta de temes lingüístics: m'ho han agraït i m'han dit que ho estaven mirant, que la setmana que ve ho tindrien resolt.
Anàvem xarrant sobre el fet que l'administració de les Corts Valencianes encara no ha implantat un model d'administració democràtica que mos semble acceptable: encara funciona amb el paternalisme i autoritarisme típics del final del franquisme i dels inicis de la democràcia. Si et comportes com esperen els qui gestionen l'administració, et fan un favor i no t'apliquen les normes; si no et comportes com ells desitgen, revisen les normes, les empitjoren i et carreguen la «culpa» —sí, no hi ha responsabilitat, hi ha culpabilitat—: resulta que n'estaves abusant.
La institució que hauria de ser la mostra i la garantia del funcionament democràtic funciona amb dinàmiques autocràtiques assentades en el poder personal: qualsevol aspecte reglamentari o legal és objecte d'interpretació. No hi ha res que siga regular i previsible. Els presidents i presidentes consecutius de la institució no han tingut encara cap projecte per a posar-la al dia i millorar-la amb una perspectiva d'aprofundiment en la gestió professional, ampliació de recursos i millora de les condicions i dels procediments.
¿Quant de temps poden durar les comissions de servei? ¿Quins requisits calen per a ocupar un lloc de treball? Pel que hem vist, depén de qui sigues i de com et portes amb qui t'has de portar bé. Fa vora vint-i-cinc anys que hi vaig arribar, i des del primer dia. Takse diu que cada passa avant n'han segut dos a recules. Som uns desagraïts, no mos mereixem la democràcia concedida en què vivim. Estan mirant de recular un poc més.
Al final de la participació de Magí Camps en el programa La Selva em sorprén quan fa una crida per a que, qui siga, que vaja escrivint l'onomatopeia uaŀla, ja que diu que no l'han introduïda en el diccionari «perquè no la trobem escrita, no se'n fa un ús general»... Bé, se'n deu fer un ús ben general, ja que la fa servir «el jovent» —per pocs que en siguen actualments els jóvens—. Ho deu haver dit per a animar l'escriptura.
Fa alguns anys que la sentim en tv3 mateix —alguns anys, no sé quants... ¡I que no la digueren en Plats Bruts!—, aixina que no és del tot una innovació. De fet, el mateix Magí Camps en va parlar l'any 2017 —i també posteriorment Enric Gomà— tal com recull el Rodamots 🔗.
En fi, sí que n'hi ha documentació escrita, però la cosa més rellevant és que, encara que no l'escriguera ningú, les normes ortogràfiques són l'instrument que permet predir la grafia de les paraules i, per tant, les que faciliten escriure això que sentim: «ual·la». Per cert, ja ho va escriure aixina Jordi Colomina l'any 1985 per a mostrar la pronúncia de guatla 🔗 —efectivament, la lletra t del dígraf tl o tll no s'ha de pronunciar... ¡Uaŀla!
Al llegir Lletres de resistència de Santi Cortés, quan topes amb les polèmiques periòdiques i repetides dels anys coranta, cinquanta, xixanta i setanta, perceps l'actualitat com una reedició mal corregida i molt augmentada d'alguns fenòmens d'aquells temps que es mantenen en l'actualitat: autoritarisme, intransigència, prejuís, dogmatisme... La democràcia ha permés que no hages de témer tant les conseqüències de les actituds i els caràcters dels qui tenen poder polític o personal; i la modernitat ha canviat els mitjans, però manté el contingut. Recorde aquell «cabinista» del diari Las Provincias o les «cartes al director»: ara tot això són comentaris a dojo que circulen per la xarxa; les maledicències circulaven entre línies, en pamflets i notícies —o en els edictes dels poders feixistes, que eren temps més foscos—: ara són videos i xarxes socials inclements.
Canviem els mitjans, però som els mateixos caràcters, i l'educació pública amb mitjans i recursos insuficients mal serà que permeta que millorem les actituds tant com pretendríem pensant que el progrés hauria de ser també això.
No sé si és per inèrcia que va topant amb els murs que tanquen el camp de joc, o si és que anem pegant-li trompà cap ací, trompà cap allà. L'any 1978 hi va haver una passa de rebot violent contra l'eufòria democratitzant d'aquell temps; ara, la llibertat d'expressió mos permet notar que hi ha un rebot masclista d'excessos verbals contra l'avanç feminista acabat de consolidar i encara tendre. La vida no és que vaja botant, és que va rebotant.
El primer dia de la setmana el Copilot em proposa una macro complexa per a crear autotexts a partir d'una llista de paraules. Es veu que n'hi han versions de Word per a parar un carro i les SUB i les Function van avisant que hi poden haver errors i per això proposa alternatives. No funcionen, però regire un poc el Word que tinc instal·lat i trobe la instrucció correcta per a activar la creació dels autotexts. ¡Bingo!, i en pocs minuts, no ha segut cosa d'hores com en atres ocasions.
Inici positiu, doncs, tot tement que la cosa no anirà del tot bé cap al final, quan s'han de conxorxar uns diputats del parlament valencià per a continuar l'obra de l'inefable Mazón Guizot.
En tota causa, a més de l'afirmació de fe, hi ha una jerarquia de valors morals i de caps d'acció.
Manuel Sanchis Guarner, carta 87, 10.11.1967, a Nicolau Primitiu Gómez, Lletres de resistència, edició de Santi Cortés.
La fitxa s'allarga, a pesar que he acabat la macro per a quan arriben les esmenes dels pressuposts: ara va i Alfonso Sastre va utilitzar en dos obres de teatre dels anys xixanta l'expressió «con perdón de la mesa» (segons els Corde). No és recular massa arrere, la documentació en valencià és més antiga (1926), encà que l'expressió parlamentària «con perdón de la mesa» es documenta ja en les Corts espanyoles del segle xix. Pegue els últims retocs, però no l'acabe.
En relació amb això de la indecència que pretén salvar l'expressió anterior, estem expectants per vore si mos envisquem una volta més, «amb perdó de la taula», llegint la sentència del president de la sala penal del tribunal suprem espanyol que deu estar redactant ara mateix. La parcialitat, els prejuís i la impunitat no haurien de tindre perdó en eixes les magistratures democràtiques.🔗 En això consistix la democràcia, en ser responsable dels encerts i dels errors. La corrupció i els àmbits d'arbitrarietat rovellen els fonaments del sistema. Sense perdó.
Hauria d'estar acabant la fitxa sobre l'expressió «amb perdó de la taula» que es sol considerar una originalitat del poeta Estellés —tot i que té precedents— i que alguns han convertit «amb perdó de taula», però em deixe dur pel relax que suposa aïllar-se dins de la ginmàstica cerebral d'anar pensant com fer anar les macros de Word que no t'acaben d'eixir —ni tan sols amb l'ajuda dels logaritmes augmentats, l'ia, eixa 'informació amuntegada' que confonem amb la inteŀligència.
Les macros de Word acaben eixint bé, encà que tinguen una sintaxi i uns procediments embolicats i millorables. En canvi, la realitat no té sintaxi, és com és, diria Takse mirant el paisatge humà amb què topa en l'ra, la realitat artificiosa en què vivim: cinc magistrats del tribunal suprem espanyol han decidit participar en el lawfare i, segons Martín Pallín (La Selva), 🔗 en un colp d'estat judicial. Hui, l'aniversari de la publicació del Tirant lo Blanch. Vaja.
Més amunt de la Sénia també diuen «encà» ('encara'), un tret occidental que les normatives han tendit a ignorar, cosa que no és eficient ni útil, perquè la funció d'una normativa hauria de ser mirar de regular la llengua en tots els aspectes, inclús en els detalls que són de lliure ús.
Bé, les regulacions democràtiques no s'han d'entendre coercitivament —eixa concepció és una rèmora de subordinació que sempre està en conflicte amb la coŀlaboració—, sinó com a instruments que faciliten els usos lliures de l'expressió en qualsevol àmbit. I només es poden facilitar coneixent-los, reconeixent-los, atenent-los i obrint-los portes i finestres expressives. He escrit «portes i finestres», com si fera un dibuixet infantil, amb teulà a dos aigües i xumenera... Com si estiguérem en una casa que mira i mos obri la porta al món.
Anem repetint esperances, afectes, malentesos, coincidències, odis o rancúnies... Sempre és temps de repetir l'animadversió exaltada de Maximilià Thous —supose que el fill— contra Xavier Casp, cap als anys quaranta o cinquanta, no ho recorde ara. Ara també tenim la nostra collita de neures i maledicències, antipaties o idolatries. ¿Per què? Perquè sí, i podria ser pitjor —podem mirar cap a Bangladesh, on estos dies han condemnat a mort l'antiga primera ministra del país—,🔗 aixina que, encara sort.
Mirem i escoltem un poc de la compareixença de l'encara president valencià Carlos Mazón Guixot, el president del Consell d'ineptes i negligents càrrecs del pp recolzats en l'ultradreta —ho apostrofe a posta, perquè no diguen que no ho han documentat...—. No és un juí encara, però no pareix que els diputats s'ho hagen preparat per a traure res en clar, ni tan sols per a intentar que Mazón aporte cap veritat que vullguera callar o que caiga en mentires evidents que siguen perseguibles judicialment —encara que és probable que no ho puga evitar—... El parlamentarisme democràtic espanyol a voltes sembla posseït per l'esperit dels procuradors del franquisme: la transició va transformar el feixisme en partidisme, que deu ser el substrat orgànic on creix l'exhibicionisme.
Per contra, entenc que les víctimes accepten el poc de consol que poden sentir quan alguns dels diputats li han fet engolir a Mazón un poc del fang —en forma d'insults i retrets— que ell va repartir amb la seua indolència mortal aquell dia d'octubre que encara és un guixot per explicar en la seua biografia.
La crítica legítima es basa en fets verificables o interpretacions fonamentades i honestes; la difamació conté informació falsa, exagerada o manipulada amb l'objectiu de perjudicar algú.
Eva Piquer i Vinent, Difamació.
Després de la mamografia, més encara en el cas de les mamelles denses, convé fer com a prova complementària una ecografia. Espanta que et telefonen administrativament per a comunicar-te la cita sense cap més explicació de la causa. Damunt, esta setmana és una d'eixes en què, com diuen, ¿vols caldo? Dos tasses. Entre la prepotència insultant d'uns, les obsessions sulfuroses d'atres i l'estrés acumulat per un clima laboral insalubre, només faltava la tocà inesperà de l'hospital per a reblar el clau i malmetre un poc més els ànims.
Passem per Abacus i carreguem uns quants llibres, a vore si una riuà de lletra pot entintar les idees i que tot siga com un relat que podrem somiar.
El «Backpacker» —malnom que un company li va posar a un polític del pp que venia amb motxilla al parlament valencià— fa hores i hores en la terrassa del bar de baix de casa. Entre setmana i caps de setmana.
Segons Takse, eixa és la seua faena, fer temps al bar, xarrar amb uns i atres i telefonar a càrrec dels diners públics. Sembla que en lloc de tonificar-se, ha tornat amb un extra musculat de demagògia del gimnàs, tot i que no dic que no siga certa la seua percepció —en coneixem alguns—, però és possible que això siga una part de la faena política: estar en contacte amb el viver dels vots, el carrer, el bar, la plaça... I no podem oblidar-ho: fins a El Ventorro i més enllà.
Tornant pel mercat de Mossén Sorell, per davant de La Rentaora, una conversa en valencià casolà: un cambrer parla sobre les llistes d'espera de la sanitat pública amb uns clients. Estava fent-me a la idea que Copilot, Gemini, ChatGPT —i tants com n'hi haigguen— serien els nostres futurs interlocutors... Com si encara tinguera la iŀlusió que és possible dialogar amb una màquina... Bé, segons com, l'experiència quotidiana ja m'ha demostrat que és cada volta més estrany allò que es dia, no ja fer un barret, sinó conversar, dialogar. S'estilen més els monòlegs o, poant en atres temps, les catilinàries. Autoritarismes comunicatius paraŀlels a algunes pretensions polítiques borrascoses.
¿A què trau cap discutir periòdicament amb estúpids? A res de bo, ja ho diu el llibre. El llibre no dia que te s'apegava: notes com vas enviscant-te, fins que quedes apegat a les rancúnies i els retrets, a les rèpliques insultants i rabioses. Fuig, fuig —diries, però no convé ni insinuar-ho.
Intentem anar deixant passant les hores, els dies, mirem de desenviscar-mos amb racions de silenci, però hi ha una malíccia a l'aguait, maürant les males idees des de la talaia.
Les neures —sense arribar a fòbies— i el Dormicum tenen la somnolència com a conseqüència que no t'esperes. Sents parlar, anotes mentalment una expressió, una paraula volandera...., sí, l'«asprella» que hi havia en les séquies mentres estiraves la corda del mornell que ton pare dirigia amb la perxa. I te se fon tot a negres, com el film que et pesaves que estaves vegent... O era el Polònia. Té igual, son per a apagar la mola de cal dentista.
Algú que és incapaç de destriar el gra de la palla, de distingir allò que realment està malament d’allò que és una neura personal, algú que es dedica a rectificar coses que ja estan bé, no és un bon mestre.
Jaume Salvanyà Cristòbal, «Virgili, l’influencer del bon català, un venedor de fum», Núvol, 27.10.2025.
