m'he posat aquesta foto com a fons d'escriptori

la vaig fer un dia anant per Barcelona, crec que era a la Diagonal
hi havia un contenidor d'obra ple de runa, i al costat, a terra
dues flors de plàstic.

tinc ordinador nou
perquè el meu
el de sempre, vull dir,
va petar fa dies

ens estem fent amics
coneixent les intimitats
i aquestes coses que es fan
amb els ordinadors nous
ja saps

surt una franja verda aquí dalt que posa:
El Monitoreo de fraude está activado

no sé com es fa perquè no surti

és molt previsor i avisador, el meu amic
i m'ho vol posar tot tan fàcil,
però tant, que a veagades no l'entenc
m'enreda i se'm fa un nus als dits.

aquests dies de vacances no escric gaire
no em ve prou de gust

ahir em vaig trobar l'Autet, feia molt temps
que no ens vèiem perquè ell està per allà i jo per allà
i em va preguntar per què feia fotos a la tele

no ho sé
perquè m'agrada fer fotos?
tinc fotos xules. el que passa és que no sé què fer-ne.
les guardo.
tinc fotos xules però també és cert que en tinc que són
una autèntica porqueria. Fer fotos a la tele té això.
si surten com una autèntica porqueria no és culpa teva.
ara que, si surten xules, tampoc no és culpa teva.
tot depèn del realitzador, del càmera
o del director de fotografia o de qui sigui.
Si enganxes un bon enquadrament pot sortir una foto xula.
La veritat, però, és que les més xules no m'adonava que les feia.
Em sortien així. I això també és culpa de la càmera
perquè triga un segon a obrir l'obturador a partir del moment
que disparo. I un segon a la tele és molt de temps,
tant de temps que pots estar amb un d'aquells que maten
a l'Iraq i en un segon ets enmig d'un aiguat a Katmandú.
Les fotos més xules les he fet així, a l'atzar. Quin mèrit.
Per això no sé què fer-ne de les fotos xules, perquè el mèrit,
la qualitat, buf, quines bestieses. No en tinc de talent, res d'això.
El que tinc és molt de morro. Aprofito el talent dels altres,
del realitzador, del càmera o del director de fotografia.
És clar que sí. Aquest món està ple de sangoneres.
Ens habitem els uns als altres!, deia no sé qui.
Aquest estil que utilitzo, per exemple, per dir tot això
no és meu. No és el meu estil. Sóc una mica amorfa,
com la sang abans de contenir-se dins d'un cos.
En Holden Caulfield, per això, no ho hauria dit així.
Oh, i tant que no. N'estic segura.

Una altra cosa que m'agrada
és fer fotos a la tele
amb zoom petit, in in.


agafo detalls, o m'apareixen detalls,
curiosos, estètics, incomprensibles

m'agrada, especialment,
capturar les cares,
mil.lèsimes de segon
d'un fotograma

la màxima precisió d'un gest

m'agrada la textura dels fragments

m'agrada, sobretot, la perspectiva de fuga, d'evasió

això de les perspectives impossibles

fer fotos a la tele no té res d'especial
però és xulo quan no fan cap cosa a cap canal
i jo estic cansada de fer massa

m'estiro al sofà amb la càmera
i deixo la primera pel.lícula que trobo
encara que sigui del Kevin Costner.

Miro la pel.lícula per l'objectiu de la càmera
i me n'adonc que no era pas un crac
el director de fotografia...

espero que aparegui la imatge que em sorprengui,

el detall, la textura d'un fragment, la perspectiva impossible

totes les fotos aniran
directes a la paperera de reciclatge

em canso de disparar i vull plegar, a més,
la peli és una porqueria
però és que és tan forta, l'obsessió
perquè, encara que no tingui res d'especial,
fer fotos a la tele, és com fer un pols amb l'atzar
i així vaig fent fins que, de cop,
enmig de l'escena més llarga de Waterworld,
en ple oceà, apareix una papallona.




ja la tinc!

l'atzar em brinda un altre regal dels seus

molt de gust, _dersu