Estimada Cora

10 12 2025
Image

Impactat per la notícia que Cora Weiss ha mort. 

Era gran, sí. Però sempre impressiona quan una persona referent i apreciada se’n va. I en aquest cas encara més: la Cora ens va deixar el 8 de desembre i el seu company de vida, Peter Weiss -advocat, activista pels drets humans i el desarmament nuclear- havia mort només 5 setmanes abans, el 3 de novembre. Després de 69 anys de vida, lluites i amor compartits, van estar separats només 35 dies.

Cora Weiss ha estat un actiu incombustible del feminisme, els drets humans, la denúncia de la guerra i l’activisme per la pau. Durant més de sis dècades ha desplegat el seu compromís en múltiples iniciatives, propostes i campanyes i, a través del seu testimoniatge i xerrades ha inspirat diverses generacions de dones i homes compromeses amb la pau.

Vaig conèixer la Cora a finals dels 90 i vam compartir aventures apassionants: la feina a l’IPB, la Crida per la Pau de La Haia, l’impuls i naixement de l’Oficina de l’IPB del Sud de la Mediterrània a Barcelona, etc.

Quan des de la Fundació per la Pau vam proposar-li de ser membre del Comitè Internacional de l’entitat va acceptar entusiasmada. Com no podia ser d’una altra manera en ella, era energia pura, va ser una de les més actives. I tot i que ja era gran no es va voler perdre la jornada i la festa pel 25è aniversari de la Fundació per la Pau.

A la Cora li encantava la vida. Compromís i lluita, si, però també s’ho passava bé i volia que la gent s’ho passés bé. Ser al seu costat era sempre una festa. Li agradava, també, gaudir del bon menjar. Una de les vegades que va venir a Barcelona vaig pensar que, després de l’acte, ens l’enduríem a sopar a un lloc especial del Gòtic. La idea era bona però vaig fer una mica tard. No tenien taules però, estranyament i màgica, em van oferir una perla: sopar al celler del restaurant, en un ambient ben especial. La Cora va quedar tan encantada d’aquell àpat -i ho devia explicar tant- que durant anys vaig anar rebent mails d’amics nord-americans seus que, quan venien a BCN, em demanaven pistes de restaurants…

Moltíssimes gràcies Cora, pel teu compromís i lluita, pel teu mestratge, pel teu suport en tantes coses, per la teva calidesa i pel teu somriure i per ensenyar-nos que es pot canviar el món i fer-ho amb alegria.





70 anys del No de Rosa Parks

1 12 2025
Image

Avui fa 70 anys que Rosa Parks va dir ‘No’ i va ajudar a canviar la història.

Tornava de la feina, va pujar al bus i es va asseure. Fins aquí, tot normal. Però no ho era enmig del racisme, institucionalitzat i oficial, que existia en alguns estats dels Estats Units. Als busos municipals de Montgomery hi havia seients reservats per a blancs, seients reservats per a negres i seients on hi podien seure negres… sempre que no hi haguessin blancs.

El conductor del bus li va demanar que deixés el seient lliure. Rosa Parks va dir que no. El conductor va avisar la policia, se la van endur i va passar la nit a la presó.

Aquest simple gest va ser el detonant d’una de les mobilitzacions ciutadanes més impressionants en la llarga trajectòria del moviment pels drets civils als Estats Units.

Durant més d’un any la comunitat negra va cridar al boicot dels autobusos municipals. La crida va ser seguida massivament. No només això, va organitzar mecanismes de transport per tal que, fent el boicot, poguessin anar a treballar.

Tot i que un jurat estatal va arribar a considerar que el boicot era il·legal, el cas va acabar al Tribunal Suprem que a finals de 1956 va posar fi a la segregació als autobusos.

No va ser fàcil: molts activistes negres, i alguns blancs que s’hi van implicar, van patir amenaces, represàlies, agressions físiques i tota mena d’atacs.

Rosa Parks no va seure perquè estigués cansada després d’una dia de feina. Va remarcar que ‘del que estava cansada era de rendir-me’.

70 anys després, aquesta història ens recorda algunes coses essencials. Per exemple, que:

1. Un petit gest de dignitat pot ser l’espurna d’un gran canvi.

2. L’organització col·lectiva és clau per a tota victòria ciutadana.

3. La noviolència, ferma, serena i creativa, és molt més humana que la violència. Però també pot ser molt més poderosa i efectiva.

4. Hi ha hagut -i hi ha- lleis, polítiques i governs injustos.

5. Davant la violència estructural, la resposta més valenta segueix sent organitzar-se, resistir i no rendir-se.

Gràcies Rosa Parks!





El Tribunal Penal Internacional va fent feina. I la fa bé.

14 10 2025

Tota persona o institució és limitada i presenta contradiccions.

Per això, en general i encara més en els temps que corren, crec que és important veure qui va en la bona direcció, malgrat errors i pífies, i qui no.

I el Tribunal Penal Internacional (TPI) és dels que va en la bona direcció. Amb les seves sentències ha impedit que quedessin impunes matances a la República Democràtica del Congo, a República Centreafricana, a Mali o, ara mateix, a Darfur, al Sudan.

I, encara pendent de la sentència final, cal dir que ha emès ordes de recerca i captura pels crims de Putin a Ucraïna, pels de Netanyahu a Gaza, pels del règim afganès contra les dones i pels de Duterte amb la seva ‘guerra’ contra les drogues a Filipines.

Falten coses? Sí, és clar. Però està demostrant que actua amb una considerable independència, rigor i coherència. I, això, ja és molt més del que fan bona part de les potències i governs que o callen (im)prudentment davant molts abusos als drets humans, quan no en són directament còmplices, o només denuncien els que els interessen.

I val la pena dir-ho. Perquè no tot va fatal. I perquè cal aplaudir qui, moderadament i precària, fa bé la seva feina.





Trump, ¿Premi Nobel de la Pau?

9 10 2025
Image

Ja fa mesos que Trump insinua, i fins i tot afirma, que mereix el Premi Nobel de la Pau.

La seva insistència egocèntrica i narcisista, alguns suposats èxits en la pacificació d’alguns conflictes, l’anunci d’aprovació de la primera fase de l’acord entre Israel i Hamàs, així com un cert desconeixement sobre com és i funciona el Premi, han fet que molta gent s’estigui preguntant seriosament -alguns amb inquietud, altres amb satisfacció- si el rebrà.

Crec que, uns i altres, perden el temps. Certament, com que aquest món està molt boig i hem vist -i veurem- coses molt bèsties, mai es pot descartar res del tot. Però, malgrat aquesta prudència, crec que podem afirmar ben tranquil·lament que no el rebrà.

I per moltes raons.

Una prèvia: hi ha gent que s’escandalitza pel simple fet que estigui nominat. Bé, cal dir que nominar algú és fàcil. Només cal que algunes de les persones o entitats que tenen la potestat de fer-ho (membres del món acadèmic, parlamentari i governamental d’arreu, així com alguns organismes i entitats, a més a més de tots els anteriors premiats) en presentin la candidatura. El Comitè Nobel, a partir de les candidatures rebudes, premia qui considera rellevant però no es dedica a vetar o suspendre candidatures.

Així, és possible que, que Trump, Putin, Netanyahu o Erdogan, per posar alguns exemples, puguin estar nominats per a rebre el Premi Nobel de la Pau? Sí. De fet, cal recordar que fa molts anys hi va haver gent que va presentar les candidatures de Hitler, Stalin o Mussolini. Però, per descomptat, això no vol dir res ni assegura res. Per aquest 2025, el Comitè Nobel ha rebut 338 candidatures. Podem imaginar, fàcilment, que no totes són precisament un exemple de persones o organitzacions compromeses amb la pau…

En tot cas, la primera raó per dubtar que Trump rebi el Premi és una qüestió de terminis. Sincerament, em sobta que durant tots aquests mesos s’hagi recordat tan poc. A principis de juliol d’aquest any, Netanyahu va fer saber que havia presentat la candidatura de Trump. Però… el període d’admissió per a rebre candidatures va finalitzar el 31 de gener. Vaja, aquell gest de Netanyahu podia ser moltes coses però una forma efectiva de presentar Trump per Nobel de la Pau 2025, no. Podria ser que algú l’hagués nominat abans? Sí, és clar. Però cal recordar que el 31 de gener en Trump feia tot just 10 dies que era president.

El Comitè Nobel, certament, sí que té potestat per presentar candidatures fora de termini. Però, sincerament, els veig molt lluny de presentar en Trump.

I això ens serveix per parlar d’un altre aspecte que genera confusió. Com que el Nobel a vegades ha anat a para a gent, podríem dir suaument, poc mereixedora del mateix, hi ha qui diu que tot és possible. Sens dubte. Però, al marge que diria que Trump supera qualsevol premiat dubtós i qüestionable anterior, cal dir que la forma de conformar, d’organitzar-se i de fer la feina del Comitè Nobel ha anat canviant molt. I, amb el temps, ha anat guanyant rigor, consistència i encara mes independència en la seva presa de decisions.

Caldria recordar, també, que sempre s’ha dit que quan es fa campanya per un nominat… això no juga a favor seu. Sembla que el Comitè Nobel no se sent a gust quan es parla massa d’una candidatura o quan tothom dona per fet que el Premi anirà a tal persona o entitat. Preserva la seva independència de criteri i no vol sentir-se pressionat. Fins i tot, en aquests casos, sembla que li agradi descol·locar tothom amb premiats interessants -fins i tot que havien sonat en altres ocasions- però que ara ningú no tenia present.

En aquest cas, no és que hi hagi gent fent campanya per Trump és que ell mateix en parla, en públic, i exigeix que se li concedeixi! Informacions de darrera hora apunten que ha arribat a pressionar directament el Comitè. Sí, una cosa que no s’havia vist mai. Però en Trump, ho sabem, és així. En tot cas, són pràctiques que no afavoreixen precisament les opcions de la seva candidatura, en cas d’existir.

Però l’aspecte de fons és el més rellevant: si un mira l’esperit fundacional del Premi, bona part dels premiats i, especialment, el to que ha anat marcant el Comitè Nobel en els darrers anys,  queda clar que hi ha una sèrie de valors que el Comitè Nobel aprecia especialment i que, és clar, no tenen res a veure amb Trump.

Els valors, les perspectives i els horitzons que ha anat remarcant i assenyalant el Comitè Nobel, són clars i recurrents: aposta pel multilateralisme, defensa del sistema de Nacions Unides, allunyament de postures unilateralistes, agressives i contràries a la norma internacional, defensa i promoció dels drets humans, estima pel dret internacional i el dret internacional humanitari, respecte i convivència entre diferents, etc.

Ara, penseu en Trump: menysprea radicalment Nacions Unides -traient-li, pressupost, desafiant l’Assemblea General, impedint que delegacions puguin acudir-hi etc.; trepitja i boicoteja la justícia internacional, arribant a perseguir els seus treballadors per, precisament, defensar els drets humans; barreja descaradament i pública negocis privats amb negociacions polítiques; es fa el fort amb els febles i calla davant dels forts; persegueix polítics, fiscals, funcionaris, candidats a alcalde, periodistes, universitaris, etc. simplement perquè no són de la seva corda, no els agrada o, encara més bèstia, simplement perquè fan bé la seva feina. I una llarg etcètera d’atacs a la democràcia, a l’estat de dret, als drets humans i a les normes de convivència més bàsiques.

En fi, Trump, evidentment, no mereix ni remotament el Premi Nobel de la Pau. Però és que el que ha anat premiant el Comitè Nobel els darrers anys no té res a veure amb allò que fa i diu en Trump.

No, en Trump no rebrà el Premi Nobel de la Pau.

Sí, hi podem pujar de peus: quan Trump vegi aquest divendres que el premiat no és ell, entrarà en còlera. Farà uns quants tuits vomitius, insultarà el Comitè i ves a saber si no acabarà pujant els aranzels a Noruega (o a Suècia, o a tots dos) o prohibint l’entrada dels membres del Comitè als Estats Units. Semblen coses enormement exagerades i bèsties, oi? Bé, són coses que en Trump no ha parat de fer quan ha volgut, sense cap mania, angúnia o límit.

Bon Premi Nobel de la Pau 2025!





Dos anys del 7 O: ¿hi ha solució?

8 10 2025

(Article publicat al Diari ARA el 08/10/2025: https://www.ara.cat/opinio/anys-7-hi-solucio_129_5519453.html)

Quan es parla de Palestina i Israel la polarització esclata. Encara més en els darrers temps. És clar, no parlem de coses banals sinó d’un conflicte duríssim i que ha generat quantitats enormes de brutalitat i patiment. Però, malgrat tot, no s’entén que hi hagi posicions tan allunyades quan no hauria de ser tan difícil establir unes bases mínimament compartides. El segon aniversari del 7 d’octubre és un bon marc per recapitular i plantejar cinc punts que podrien -haurien de- ser prou compartits per tota aquella gent que realment vulgui que els drets humans es respectin i que es pugui avançar cap a la pau.

1. La matança perpetrada per Hamas i altres grups armats palestins va ser brutal: 1.200 persones -800 de les quals civils- van ser assassinades i 5.400 van resultar ferides. A banda, 251 segrestades -una cinquantena de les quals, dos anys més tard, encara es troben lluny de casa. Fins i tot aquelles persones que estan a favor de la lluita armada com a forma de resistència davant situacions d’opressió saben la diferència entre combatre cossos armats -responsables i executors de l’opressió- i atacar a la població civil. Però més enllà de les morts i els segrestats, cal valorar i entendre també el 7 O pel profund impacte emocional (desconfiança, por, angoixa, etc.) que va generar en la societat israeliana. I, de retruc, com aquest xoc ha provocat que encara més israelians s’hagin desentès de Gaza, els palestins i una solució justa i pacífica.

2. L’acció d’Israel durant aquests dos anys supera tot allò imaginable i suposa un catàleg immens de crims de guerra i crims contra la humanitat: 67.000 morts (dels quals, 17.000 nens), 170.000 ferits i el 85% de la població desplaçada (algunes famílies, desplaçades moltes vegades). El 92% de les cases i unitats residencials afectades; 34 dels 36 hospitals atacats; 370 treballadors humanitaris assassinats, fam provocada i 455 persones que ja han mort de gana. El grau de deshumanització amb la qual Israel ha tractat els palestins no és només radicalment intolerable sinó absolutament insostenible. I és que l’horror patit a Gaza no només ha desbordat la indignació de molta gent arreu del món sinó que ha acabat per avergonyir a exresponsables governamentals i militars israelians i ha estat frontalment rebutjada per una part de la societat israeliana, no majoritària però tampoc irrellevant.

 3. Malgrat la importància del que va passar fa dos anys, i del que ha passat durant aquests dos anys, cal tenir ben present que el conflicte no ve del 7 O. És absurd voler fer creure que abans del 7 d’octubre de 2023 tot era una bassa d’oli i que és arran dels atacs de Hamas que el conflicte esclata. No, cal ser seriosos. Fa dècades i dècades d’un conflicte que ha generat un munt de guerres, violències, vulneracions de drets humans i pèrdues de vides humanes.

4. Tota solució a aquesta terrible situació passa per abordar les causes de fons del conflicte i no ignorar-les tot donant puntades de peu constants cap endavant. I el tema central a enfocar, abordar i resoldre és l’ocupació dels territoris palestins fixats en la proposta de partició de les Nacions Unides. Són dècades d’humiliació, discriminació i marginació dels palestins i de colonització i usurpació del seu territori. Cal recordar que el 1947 la proposta de les Nacions Unides, i de la comunitat internacional, era la creació de dos estats. I si bé l’estat israelià es crea el 1948, quasi vuitanta anys més tard el palestí encara no és una realitat i, fins i tot, algunes potències colonials clau en el sorgiment i desenvolupament del conflicte tot just ara acaben de reconèixer, i d’una forma més simbòlica que real, l’estat palestí. Cada cop és més evident -per explícita i pública- la voluntat del govern israelià d’ocupar tot el territori de la Palestina històrica, deixant als palestins només dues opcions: quedar-s’hi tot acceptant l’apartheid o bé la fugida i la mort. I amb aquest projecte de fer impossible un estat palestí lliure la pau esdevé inviable. 

5. Les solucions polítiques i les propostes de pau, per bé que difícils i complexes, són diverses: dos estats, un sol estat binacional, una confederació, etc. Però qualsevol solució política, qualsevol acord de pau, qualsevol disseny institucional ha de partir, i incorporar, un aspecte fonamental: jueus i àrabs han de poder fer la seva vida, sense opressions, exclusions, violències i amenaces, amb seguretat i confiança, i amb ple respecte als drets humans de totes i tots.





Gaza i La Vuelta

15 09 2025

Aquests dies sento molta gent que diu que l’esport no s’ha de barrejar amb la política. Més enllà del fet que, molt sovint, estan barrejats i que alguns dels que ho diuen són els que més ho barregen, podria dir que estic d’acord, sí. Jo també crec que l’esport i la política no s’haurien de barrejar.

Però compte: aquesta separació funciona si la política fa la seva feina.

I sí, després de quasi 2 anys, els governs europeus s’inhibeixen, callen o són còmplices dels crims de guerra que es cometen a Gaza, si la política falla clamorosament, llavors la indignació ciutadana per la barbàrie del govern israelià, i la inacció i la complicitat europees, es canalitzarà per altres bandes, com hem vist aquests dies.

Però no ens equivoquem, reflexionar sobre la relació entre l’esport i la política és molt interessant però el debat hauria de ser sobre què fan, i no fan! els governs per aturar el que està passant a Gaza: desenes de milers de morts, molts més de ferits, destrucció d’edificis, bloqueig de l’ajuda humanitària, fam provocada, continuats desplaçaments forçosos de la població civil, atacs a hospitals, prohibició de l’entrada a la premsa internacional, etc. I com, davant de tot això, els governs desatenen les demandes de Nacions Unides, les peticions de la justícia internacional, les crides de les agències humanitàries i les denúncies de les ONG.

Perquè una cosa és clara: si la política fes realment la seva feina, segur que no ens caldria dedicar temps a debatre sobre La Vuelta i les protestes perquè, aquestes, no existirien.





Estimat Fèlix

3 09 2025
Image

No parem de perdre gent imprescindible.

En part, sí, és llei de vida. En altres casos, se’ns en van massa d’hora. Però, en tots ells, la pèrdua sap greu personalment i col·lectiva.

En Fèlix Martí va impulsar moltíssimes iniciatives a favor de la llengua, la cultura, el país, el diàleg social i religiós, la tolerància, els drets humans i la cultura de pau.

A vegades ho va fer públicament, moltes altres vegades discretament però efectiva.

Estimat Fèlix, moltíssimes gràcies per tot.





Dones iranianes: silenciades dins i fora

12 07 2025
Image
L’escriptora iraniana Sahar Delijani

(Article publicat al Diari ARA el dia 11 de juliol de 2025: https://www.ara.cat/opinio/volen-iranianes_129_5439383.html)

Les dones iranianes són silenciades, en primer lloc, per un règim que les vol callades i sotmeses. També són silenciades per alguns que no volen escoltar-les: consideren que les seves demandes afebleixen el règim iranià (com si afeblir un règim reaccionari i retrògrad fos negatiu!). I, amb l’atac israelià i nord-americà a l’Iran, hem vist un altre silenciament: els que instrumentalitzen l’opressió de les dones iranianes per justificar qualsevol acció contra l’Iran però que, en el fons, no tenen cap interès real en la seva situació.

Patim una polarització que simplifica els missatges espantosament. I el clima bèl·lic ho agreuja. Durant els dotze dies de guerra va semblar que una persona crítica amb el règim iranià havia d’aplaudir les bombes. A la vegada, per altres, si estaves contra l’atac havies de donar per bo el règim. Discursos maniqueus que, tot i ser contraris, coincideixen en una cosa: ignorar i invisibilitzar les dones i homes que lluiten pels seus drets. I una bona manera de combatre aquesta simplificació és reconèixer, escoltar i amplificar la veu de les dones iranianes.

A l’inici de la guerra activistes i gent de la cultura, com la Premi Nobel de la Pau 2003 Shirin Ebadi, van rebutjar la guerra a la vegada que recordaven que el programa nuclear iranià no responia als interessos del poble sinó dels seus líders.

El que volen els iranians és solidaritat, no guerra. Si la teva visió d’alliberament només arriba a través de la destrucció de vides innocents, aleshores no és la llibertat el que busques”, ens recordava l’escriptora, activista i filla de presoners polítics (de fet, ella va néixer a la presó d’Evin), Sahar Delijani.

En una demostració lamentable de mansplaining un periodista li va preguntar a Delijani perquè els iranians no es revoltaven contra el règim enmig de la guerra. Ella va haver de recordar-li que els iranians estaven ocupats fugint de les bombes que els queien a sobre.

En acabada la guerra l’escriptora i artista de Teheran Haleh Anvari remarcava la paradoxa que els tres líders implicats en la guerra, Netanyahu, Trump i Khamenei es declaressin vencedors mentre els pobles israelià, nord-americà i iranià no s’havien beneficiat, en res, de la guerra.

De fet, els sectors crítics i dissidents de l’Iran han perdut molt. Per una banda, perquè els atacs militars fan que molta gent tanqui files amb el règim, encara que en sigui crítica. Per l’altra, perquè el règim ha incrementat notablement la repressió contra la població, especialment les dones, amb més assetjaments, arrestos, judicis i execucions.  

Com lúcidament ens recorda Narges Mohammadi, Premi Nobel de la Pau 2023, defensora d’activistes feministes i de drets humans, empresonada molts anys i ara en arrest domiciliari a Teheran “la democràcia i la pau no sorgiran dels passadissos foscos i terrorífics de la guerra i la violència. La guerra destrueix la capacitat i l’impuls de la lluita del poble per l’establiment i la consolidació de la democràcia.





Un Zweig contra la brutalitat i el fanatisme

6 07 2025
Image

Només seleccionant algunes de les cites imprescindibles d’aquest llibre ja em sortiria un altre llibre. I si escrivís els comentaris, referències històriques i acotacions actuals que em suggereix la seva lectura em sortiria una enciclopèdia.

Enorme aquest ‘Castellio contra Calví’ de Stefan Zweig, escrit aviat farà 90 anys i editat ara en català per La Segona Perifèria.

Un text sobre la disputa entre Calví i Castellio al Segle XVI, magníficament escrit, enormement lúcid i, a la vegada, un bàlsam davant les tones de brutalitat, violència, deshumanització, fanatisme i tonteria que patim.

“Sigui la idea que sigui, des del moment que recorre al terror per uniformar i reglamentar les conviccions alienes, totes i cadascuna deixen de ser una idealitat i esdevenen una brutalitat”

“La tirania dogmàtica que ha sorgit d’un moviment per la llibertat sempre és més dura i severa contra la idea de llibertat que qualsevol poder heretat”

“Qui no experimenta personalment la vida humana d’una manera plena i joiosa serà sempre inhumà amb els altres”

Castellio “Quan penso en el que és realment un heretge, només puc concloure que anomenem heretges a tots aquells que no estan d’acord amb la nostra opinió”

Castellio “Matar un home mai no significa defensar una doctrina, sinó matar un home”

Pels fanàtics, “el pacifista del propi bàndol sempre és més perillós que l’adversari més militant”

“Encara que no venci, la paraula prova tanmateix la seva presència eterna, i qui la serveix en aquesta hora ha provat que cap terror no té poder sobre una ànima lliure i que fins i tot el segle més inhumà encara deixa espai per a la veu de la humanitat”





Del 2% al 5%: una carrera absurda y loca

30 06 2025

(Artículo publicado en Eldiario.es el 26/06/2025: https://www.eldiario.es/opinion/tribuna-abierta/2-5-carrera-absurda-loca_129_12414227.html?utm_source=pocket_shared)

“España va a necesitar un 2,1% de su PIB para adquirir y para mantener todo el personal, todo el equipamiento, todas las infraestructuras solicitadas por la Alianza para hacer frente con nuestras capacidades a esas amenazas. Por tanto, el 2,1%, ni más, ni menos”.

Presionado por la OTAN y Estados Unidos, consciente de las dificultades que tendría en el Gobierno y el Congreso para aprobar un incremento del 5% e impulsado por sus problemas internos, Pedro Sánchez sacó pecho este domingo de haber conseguido que la OTAN no forzara a España a llegar al 5%. Aunque, después, tanto el presidente norteamericano, Donald Trump, como el secretario general de la OTAN, Mark Rutte y los líderes de otros países miembros le hayan afeado el gesto. En cualquier caso, si alguien pensó que Sánchez generaría algún tipo de movimiento crítico en el seno de la OTAN, ha quedado claro que no. Como mucho, y ya se verá, Sánchez habría conseguido una pequeña excepción para España, pero en ningún caso una enmienda al modelo militarista y armamentista de seguridad impulsado por la OTAN. El cierre de filas ha sido absoluto y la Declaración de La Haya ha confirmado el incremento del 5%.

Pero, más allá de esto, no sé si somos conscientes de la enorme velocidad y la brutal intensidad con la que las cosas han cambiado en relación con el gasto militar.

Hay una frase que nos puede ayudar a comprender la dimensión del cambio producido: “El presidente del Gobierno anunció que íbamos a llegar al 1,22. Ustedes saben que yo siempre he sido muy leal y muy honesta en el sentido de que nunca llegaremos al 2% en España, como la inmensa mayoría de los países.” ¿Es una cita de una analista independiente, de un economista preocupado o de una pacifista crítica? No, es una frase de la ministra de Defensa, Margarita Robles. ¿De cuando estaba discutiéndose el famoso 2% en la OTAN? No, de marzo de 2022, cuando ya hacía ocho años que estaba aprobado y, pese a ello, la ministra no tenía ningún problema en admitir públicamente que eso era una declaración de intenciones que, para nada, debía marcar inevitablemente el esfuerzo presupuestario del Gobierno y de otros países.

¿Cómo hemos pasado, en tan poco tiempo, de tener claro que el 2% era inalcanzable para la mayoría de miembros de la OTAN a ver cómo se impone el 5% y vivir como una polémica excepción que un miembro se quede en el 2,1%?

La propuesta de alcanzar el 2% del PIB en gasto militar apareció en la OTAN durante la primera década del siglo XXI. En la cumbre de 2006, en Riga, se sugirió y recomendó ese porcentaje como una forma de incentivar el gasto militar de los estados miembros. Pero no será hasta la cumbre de 2014 en Gales que la OTAN formalizará el compromiso del 2%. Ahora bien, se menciona a menudo esa cumbre pero con poca precisión. En la Declaración oficial de la Cumbre de Gales se afirma que los países que no cumplen el 2% “tendrán que parar cualquier descenso en defensa” y “proponerse avanzar hacia la directriz del 2% en el plazo de una década”. Parar cualquier descenso y proponerse avanzar hacia esa cifra tienen poco que ver con una supuesta obligación estricta e ineludible de alcanzarlo.

De hecho, hay que recordar que en 2014 solo tres países cumplían dicha directriz. Y, en 2022, ¡hace 3 años!, solo siete. Es decir, la mayoría de los países miembros de la OTAN, más del 75%, estaban lejos de alcanzarlo.

Luego, con la agresión rusa en Ucrania en febrero de 2022, todo se aceleró. Muchos países pasaron a alcanzar el 2% o a comprometerse, seriamente, a llegar a él. Pero no todo se explica por Rusia y la guerra en Ucrania.

En febrero de 2023, el entonces secretario general de la OTAN, Jens Stoltenberg, plantea abiertamente que “deberíamos ver el 2% no como un techo sino como un punto de partida, como un mínimo”. Un cambio sustancial que pasa a recogerse en la Declaración de la cumbre de Vilnius (2023), “invertir al menos el 2% del PIB anualmente en defensa”, compromiso que fue refrendado en la siguiente cumbre, la de Washington en 2024.

Y a partir de ahí una loca carrera alcista. Loca y absurda, porque no está fundamentada en un ningún análisis técnico sobre amenazas, riesgos, capacidades, etc. sino simplemente como objetivos lanzados en declaraciones que, rápidamente, son asumidas como metas obligatorias.

En febrero de 2024, Donald Trump, en uno de sus mítines para la carrera presidencial, dijo que los miembros de la OTAN debían gastar el 3% o, en caso contrario, no les defendería. Rápidamente, Stoltenberg, recogió el guante y afirmó que el 2% no era suficiente y que habría que ir hacia el 3%. A principios de 2025, Trump, ya como presidente, habló de que los países de la OTAN debían invertir el 5%. El nuevo secretario general de la OTAN, Mark Rutte, también en enero y en el Parlamento Europeo, ya oficializó el 3% como algo seguro. Y, ahora, en el documento final de la cumbre de la Haya se ha aprobado el 5%.

Impresiona cómo, sin un debate serio sobre seguridad y defensa, sin un análisis técnico y riguroso sobre amenazas y riesgos y sin una planificación sobre capacidades y vías para afrontar esas amenazas y riesgos, se ha pasado, con una velocidad de vértigo, del 2% –como un simple objetivo– a la obligación –bajo amenaza– del 5%.

Impresiona porque, seamos honestos, parece evidente que si Trump hubiera hablado del 3,9% (o del 5,5%) ese hubiera sido el porcentaje aprobado en la Declaración de La Haya. Para una institución como la OTAN, que se quiere formal y profesional, no parece que la imagen dada, más allá del absoluto servilismo de Rutte, sea muy seria.

Pero aún impresiona más que un presidente como Trump, que se negó a aceptar el resultado de las elecciones democráticas por las que perdió su presidencia, que detiene y expulsa ciudadanos norteamericanos de forma arbitraria, persigue la libertad de expresión en las universidades, insulta a Europa, permite todo tipo de barbaridades a Netanyahu, se ríe de Zelenski mientras se considera amigo de Putin, menosprecia las Naciones Unidas, los Derechos Humanos y el Derecho Internacional Humanitario y en vez de colaborar con el Tribunal Penal Internacional (TPI) para perseguir los crímenes de guerra amenaza con sancionar a los funcionarios del TPI que persiguen y documentan dichos crímenes, sea el que deba marcar la las prioridades, la agenda y el ritmo de las inversiones en seguridad y defensa de la OTAN y de Europa.

Quizá hay que recordar que en la carta fundacional de la OTAN se afirma que los estados miembros “reafirman su fe en los propósitos y principios de la Carta de las Naciones Unidas y su deseo de vivir en paz con todos los pueblos y todos los Gobiernos. Decididos a salvaguardar la libertad, la herencia común y la civilización de sus pueblos, basados en los principios de la democracia, las libertades individuales y el imperio de la ley.” Sabemos, por experiencia, que se trata de palabras vacías. Pero, aun así, hay que resaltar el enorme contraste alcanzado. Porque Trump puede ser muchas cosas, pero está claro que no es un presidente que respete el imperio de la ley, se comprometa con las Naciones Unidas o, en fin, promueva un mundo más justo, pacífico, seguro y estable.








Design a site like this with WordPress.com
Per començar