"Finalment he decidit abandonar aquesta habitació. No sé a on arribaré per aquest camí... o el que m'espera a la fi del viatge. No sé si estaré triant la meva fi".
Yukito Kishiro; Gunnm.
Dec una explicació a algú? NO. Rotundament NO. Me la dec a mi? Això potser sí, perquè jo també em pregunto aquests dies: “... i a què cony ve tanta màxima Santi? Tant d'aforisme, frase o el que recoi sigui darrerament o com recoi es digui realment a això que fas?” Bé, els aforismes o màximes, per començar, les poso perquè m'agraden i perquè me les apunto i els llegeixo cada cert temps i al final se m'acaben per quallar al cervell i a vegades clavar-se'm al cor. Són perles que alguns han trobat o buscat i d'alguna manera han arribat fins a mi; són pedres precioses tallades per mestres artesans i artesanes que han esdevingut saviesa, ironia, sarcasme, filosofia, metafísica, humor... Armes per afrontar la vida. M'encanten, simplement, m'encanten. M'encanta pillar un llibre i marcar pàgines. M'encanta que una frase porti a l'altra i l'altra la següent i la següent a la tercera i la tercer a la quarta i així per sempre, per sempre, per sempre... Això és per a mi com per a alguns els diners, l'èxit, el poder, la fama, l'amor... A mi em mou AIXÒ, i punt.
Bé, és una defensa, i si pel que he escrit algú n'ha tret coses positves i li ha servit, doncs ja tinc el meu premi, perquè jo també m'he alimentat d'altres. Tothom es busca una espasa, un escut, unes sabates i un somni que perseguir mentre avança pels feréstecs i salvatges camins o viaranys o carreteres o autopistes de peatge de la vida. Amb bon o mal temps, tan se val. Tan de bo el món fos equiparable als designis del temps, com aquest cony de Juliol de bojos.
N'hi ha que neixen amb una herència sota el braç i s'hi aferren i a mi em sembla molt bé, feu el que us plagui, però també n'he vist a masses que perden el que eren abans d'heretar el que no van llaurar ells mateixos. Jo combrego més amb la idea del mestre que diu que “néixer essent fill d'una herència és tal com néixer mort”. Més o menys anava així.
A mi em van dir des que era menut que les coses cal suar-se-les. I només jo sé què m'he treballat i què no i amb què m'he i no m'he esforçat prou. També què se'm dóna bé i què no. Aquesta filosofia m'agrada a mi. Aquest és el meu camí, per molt ignot i terrorífic i de mal averany que els hi pugui semblar a d'altres que només volen bé per mi desitjant-me allò que a mi no em fa ni fred ni calor. Potser amb aquest bloc he estat una mica així, però es que sempre he trobat més gust a treballar-se les coses que no a obtenir-les. Això sí que se m'ha quedat. Potser massa i tot. La perfecció no existeix, però dirigir-se ferm amb la idea d'acostar-te al màxim a aquesta és el que a mi em fa viure. Altrament llavors sí que em penjaria d'un garrofer. Sóc inconformista i no estic mai satisfet de res del que faci perquè crec que sempre es pot fer millor, però de cap manera m'agradaria a mi acostar-me a la idea del món feliç de l'Hauxley. Això no, per favor! Qualsevol cosa menys això!
I amb tant de temps aferrat als marges dun forat negre al que estava destinat a caure, he acabat per perdre la força als braços i relliscar i deixar-me engolir. Aquí ara tot és estrany. Abans era divertit estar treballant-s'ho, mentre lluitaves “fent de formigueta” com van fer els meus familiars, els meus amics... Sóc el que sóc perquè he estat parit aquí perquè he pres coses bones i dolentes. Res més. Els que m'odien i els que m'estimen a parts iguals. Bé, jo no vull fer massa xivarri, massa remor, però sempre he estat perseguint-me a mi mateix. Em deia: “On collons vas? Segur que aquest és el camí? Estàs segur? Pensa que aquest i aquest i aquell et diuen que NO, que no hi arribaràs, que et decepcionaràs, que...”
Vaja, tot és perseguir alguna cosa, un somni. Tot és més divertit però mentre estàs treballant-t'ho i sempre m'ha aterrat més la idea de l'èxit en algun sentit que del fracàs, perquè el fracàs ja el conec jo i el tinc aquí al costat amb mi, i com diu un altre mestre català “les memòries les escriuen els perdedors, perquè els vencedors no ténen temps”.
Masses hi ha que un cop aconseguit el que desitgen canvien. Masses n'hi ha que als seus ulls s'hi veu la paraula “venjança”, i jo també he patit aquests atacs de frenesí. Moltes, moltes vegades.
Per altra banda, parlar de somnis o fites o aspiracions amb segons qui pot resultar contraproduent. Almenys per a mi, perquè masses són els que esperen resultats i alhora masses són també els que mesuren resultats per la quantitat de diners que t'hagin de reportar. Apuntava Pavese al seu diari que l'escriptor no hauria de viure mai únicament del seu ofici, perquè llavors ja s'ha venut d'alguna manera a aquells que el permeten viure d'això i aleshores deixa de ser ell mateix. I en fi, ara, a la ruïna econòmica i amb massa coses al cap i massa idees de canviar em sento amb els sentits esmolats com refotudes dalles, amb una verborrea incessant i malaltissa que s'apodera de mi i que només he pogut aplacar quan m'he assegut amb un boli o un teclat al davant. Només així sé controlar-me. Una bèstia, vaja. Una puta bèstia salvatge a la que ja no puc controlar i que la molt malparida surt ara quan li rota els putos ous i jo, o el meu antic jo, o potser el que mai vaig ser, ara estic aquí en un ambient nou, mirant-me entre els dits les putes cadenes trencades que li havia col·locat i decidint si una vegada més m'apujo a lloms de la bèstia aquesta o si em quedo allà on fins ara tot era – almenys -, suportable. A la fi amb confiança en mi mateix m'espanto un ou. Més que què vull, ara em pregunto: Què sóc? Què era? És xungo, xungo, xungo...
I com dic, ara que alguns em planyen per com de malament m'han anat professionalment, econòmicament les coses darrerament, començo a pensar diferent. Ells em planyen i jo em sento a la fi ple d'alguna cosa nova. Alguns – la majoria grans i als que sempre escolto però amb els que no sempre combrego -, es pensen que he llençat la meva vida per la finestra. I quina vida?, em dic jo. La vida que m'heu imaginat per mi o la que jo he desitjat?
I bé, això no recordo de si mai ho havia escrit aquí, però aquesta explicació me la dec, ara que això s'acaba. Escèptic com sóc, acostumo a contar-me moltes coses sempre per entendre totes les postures i trobar la meva. Fa un temps vaig exigir-me a mi mateix lluitar contra certes pastilletes de merda que m'havien receptat, unes que et feien parlar poc a poc, que no et deixaven pensar. M'asseia a l'escriptori i sentia el cervell embotat, però la bèstia salvatge seguia cridant a dins. Volia sortir a passejar.
Vaig descobrir fa un temps que certa persona va morir quan jo en tenia només onze. Va ser un lluitador de la vida, un patidor, un home que guanyava sempre als punts i no acostumava a noquejar mai. Tinc el seu diari de combat Miquel Rius guardat en un calaix a casa. L'he llegit poc, però jo també vaig començar a escriure coses a un diari, només que em semblava que la meva vida no era tant important, o que no tenia tanes coses a dir.
Mai he parat de fer-ho, de fet, d'intentar-ho... I com a “L'home Manuscrit”, jo també “He viscut sempre perdut dins d'una jungla d'interrogants, sense tocar parets, orfe de certeses. Sempre he triat camins abruptes. Camins ignots amb destinació ignota. Avance quan no sé on vaig. No sé mai on vaig. Cada matí comence una pel·lícula de que ignore la fi” - Baixauli-. Estic tant penjat de vida que em cal reconèixer que només podia explicar-me jo mateix perquè m'agradava viure.
I bé, com ja deia Pavese, “Vaig començar a conèixer el meu món a mesura que l'anava creant. No abans”. Jo mai vaig sentir-me el que sento ara bategant aquí dins. Potser a casa la frase “tocar de peus a terra” s'ha fet servir amb massa insistència quan ni tan sols saben què és per a mi tocar de peus a terra. Sí, s'ha fet servir massa, però no vol dir que això m'hagi limitat, sinó que m'ha obligat a treballar-m'ho més i més silenciosament. Allà a casa esperen resultats sempre, i això no està del tot bé crec jo. I bé, ara passo per una estranya fase de sobredosi d'autoestima. Ni tan sols sé perquè cony estic escrivint això ara, perquè sé que demà o d'aquí a unes hores em vindran dubtes d'haver-ho fet, perquè em conec, em conec potser massa bé però no del tot encara. Penseu-hi, penseu-hi també: podria estar-me escrivint tot això per a creure-m'ho jo i guardar-m'ho amb els centenars d'arxius oberts i que només jo he vist. El noranta cinc o noranta sis per cent de les coses que escric no surten mai a passejar a ulls dels altres, que no vol dir que sigui dolent ni bo, simplement que no està preparat per sortir, encara. Alguns ens qui confio se n'han llegit algunes coses, però només jo sé tota la palla i perles que guardo al disc dur esperant, esperant, treballant amb calma i sense pressa. Les presses no són bones conselleres.
Una altra cosa: quan no has sentit mai res propi i de cop un dia t'alces i ho sents, et sents estrany. De la timidesa eterna i el “saber nadar i guardar la roba” et tornes, d'un dia per l'altre, un arrauxat malparit que llença frases llancívoles només per no deixar-te trepitjar. Jo sé què és estar sota la sola de la sabata d'algú. Hi he estat moltes vegades, i a mi tampoc m'agrada massa. Escric tant per admiració als que escriuen com per amor real, però com deia el meu avi quan li preguntava per quan pujava a les cordes amb els guants posats: “Jo sortia a jugar, mai a lluitar. Sempre has de sortir a jugar, a passar-t'ho bé”. I resulta que un altre mestre també ho deia, de les paraules enllaçades: “cal jugar amb les paraules. No empènyer mai. Jugar, jugar sempre...”.
I tant per admiració com per a contestar es bufetades de la vida amb ganxos directes, però jugant sempre. Enfrontar-t'hi, lluitar o morir deixant-te vèncer, aquí teniu les opcions. Quina és la meva? Està clara, i la defensaré fins la mort; a capa i espasa i si cal, amb antifaç i un somriure murri i de sorna, si sento que així s'ha de fer.
Això m'agrada de la literatura: que és tant basta, tant infinita, que sé amb seguretat que està feta per a penjats com jo al que els hi cal fer alguna cosa més amb tot el que viuen. Contar-s'ho d'alguna manera un mateix esperant que un dia, quan ja has polit i restaurat la teva katana rovellada, aquesta talli l'aire i el faci xiular agut. Bé, tinc un problema amb mi mateix: el que pareixo jo escrivint em sembla massa fàcil de fer. Li estic perdent el gust a aquest xerrar per xerrar. Jo mai sabria posar el punt i final a res. Sempre hi ha més, més, més, més, més... En tot. Els escrits se m'allarguen sempre i els abandono. Fa uns anys estudiava un ofici tècnic d'una professió que em va acabar decepcionant. Preparava un accés a cicles formatius de grau superior. Una professora em va dir que ho feia molt bé però, això dels comentaris de text. Allà se'm va tornar a despertar el cuquet que ja m'havia rossegat de petit. Recordo que ni tan sols vaig estudiar català ni castellà ni anglès durant aquell temps. Ni tan sols anava a les classes perquè m'avorrien, recordo que només vaig matxacar-me a fons història i que la resta d'hores les passava al bar omplint la teòrica llibreta d'apunts del que se'm passava pel cap. Evidentment vaig passar i aprovar. A l'any següent vaig cansar-me del que estudiava, perquè les mates han estat sempre la meva puta bèstia negra, i quan t'encaparres a fer o a estudiar el que no sents, les decepcions sempre acaben arribant.
Anys després una altra professor, un escriptor, va dir-me: “Tu apuntes a novel.la”. Era a l'Ateneu Barcelonés això. D'això en fa menys temps, de quan just temptejava el terreny aquest. Però bé, sí, jo també hi vaig anar i també m'avorrien les coses allà. De mi allà no vaig aprendre massa, perquè els que m'envoltaven eren de debò genis que sabien com tractar les línies. Almenys dos o tres ho eren, així.
En fi, durant molts temps he mantingut un aforisme a l'escriptori. Molts n'han passat i molts se n'han anat, però només un s'hi ha quedat, un que diu que: “per a escriure cal estimar, i per a estimar cal conèixer” - Fante -.
Com a “L'home manuscrit”, jo també m'he estat buscant, m'he estat entenent. Si ho vull compartir o no, com m'han suggerit darrerament, és però una decisió pròpia. Alguns em diuen: “Ei, quin sentit té que facis això i que no ho expliquis, que no comparteixis això que mai penges? Per què collons t'amagues?” Ahir mateix m'ho deien. Vaig agafar una emprenyada de ca l'ample.
Hòstia! I tinc que anar escurçant...
Ha estat divertit això, però també ha estat nutritiu, ha estat el bloquet aquest un bon calaix de sastre, que és precisament al que aspirava. I ha estat això només? Potser sí, potser no, perquè no aspirava a res més aquí que ser l'esmolador que t'obliga a seguir i no abandonar. Perquè, a veure: què cony era això? Per començar ja vaig tenir por a definir-lo en el seu moment. La idea hi era, i jo em preguntava: “És literari? Es pot definir així?” Davant el dubte, posa “personal” millor, o “simple confusió”, o “palla mental”. Almenys te n'enfots de tu mateix, que ja m'agrada això també. Tenia molt present el que em van dir de petit: “Fes-ho fàcil, fes-ho senzill, que tant ho puguin llegir els d'abaix com els de dalt”. I l'altre dia li ho recordava, a qui m'ho va dir. Va flipar. Va dir-me: “Te'n recordes d'això?” I tant, i tant si me'n recordo. Recordo moltes coses.
I en fi: això és literari? Jo de petit llegia, dibuixava, escrivia una mica; però també feia alters coses com jugar a futbol a la plaça o al camp o sortir o jugar amb d'altres. Lentament això es va anar apagant. I per entretenir-me a vegades llegia algunes coses i em deia jo: Això està de puta mare, però és tan complicat... no es podria fer més senzill? És a dir, arribar a més gent? Aquí estava la qüestió de tot. I jo, què era? Què volia? Jo ho sabia, però no m'agradava dir-ho. La meva vida ha estat molt corrent, senzilla potser, i això és el que he volgut explicar. Sé amb què m'he guanyat la vida, sé com tinc les mans dels dies freds a l'obra, com m'han quedat les cames de còrrer amb safat, quins dits se m'han trencat, com vaig començar, d'on vinc, quina història m'arrossega. Sé què he fet, sé què no he fet, sé què vull, sé què i qui m'he trobat pel camí. He après algunes coses de la vida perquè m'he aturat a replantejar-me-la amb massa insistència. I per descomptat que no tot ha estat en els llibres com alguns em diuen, no sé si per bé o per mal. Els llibres només han complementat el que de debò m'ha agradat: viure, que dista molt de sobreviure.
Sí, per a mi ho era, però sempre he preferit dir-ho amb boca petita, amb un murmuri a cau d'orella, en confiança. Les frases i les paraules poden esclatar a vegades, poden agradar, poden no fer-ho però sempre ajuden a sentir alguna cosa, poden ajudar-te a entendre, poden enfonsar-te i poden mostrar-te el camí a viure, el camí a estimar.
Què era això? Res més que un calaix fosc, una escletxa en les parets del meu món, un calaix de sastre on aprendre una afició que lentament em devorava, m'exigia més i més i més i més... L'estimo i per això la necessito. Era això un calaix de sastre on aprendre allò que tant he admirat en secret de tots aquells que sempre he observat rere la tanca i de lluny. Alguns morts, d'altres inabastables. Vaja, jo em deia: “Però a veure, a algú li importa tres caralls lo meu? Jo no he tingut la vida de tal, tal o pasqual...” És una molt bona pregunta. Dono per fet – i sé -, que molts altres se l'han feta abans, la pregunteta aquesta de bracet amb la de: “A veure, sóc bo o no? Perquè jo no m'ho veig...”.
La meva raó de ser: aprendre, practicar, picar pedra. "Currar", mal dit però real. Això sí que sé fer-ho, diuen tots. “Currar”, sacrificar-me i estossegar quan em diuen que estossegui. I això s'ha acabat. Aquesta és l'única cosa que vaig aprendre a fer des dels onze anys: "Currar". Alguns amics em picaven a la porta del taller per anar a jugar a futbol. A casa em deien “Has d'aprendre a saber que les coses costa de guanyar-se-les”. I jo “Mai he sabut alliberar-me del treball i ja se sap que no hi ha res obtingut a través del treball que no sigui miserable” Hector Bofill – Neopàtria -
I ja que m'hi poso a tu et diré que sí, que tens raó, que el moment arriba i que sempre arriba el moment d'un o una si de debò ho espera i que cal saber acceptar-se; però cal saber també que fins i tot un moment té també el seu moment i que les persones funcionen a diferents ritmes. El que a mi em serveixi no té perquè servir-te a tu. Això li vaig dir l'altre dia a un amic: “Simplement cadascú va al seu cony de ritme, i el que vosaltres accepteu lliurement i on us llenceu per un atac de bogeria, potser jo trigaré sempre més a veure-ho, però hi arribaré igual. Necessito estar segur. Així que no m'especuleu amb el temps mostrant-vos com el mestre que m'ha donat l'espasa de cop. La meva espasa ja fa anys que l'estic esmolant, i si decideixo jugar amb escut i no treure-la mai, també és la meva decisió”. Tria el teu camí, que jo triaré el meu. Recordo que era petit i algú va dir-me: "No arribaràs mai a penjar-te del travesser..." I a mi, nois, noies, família, amics, vell mitjó sota el llit... Digueu-me que "no puc" i per a mi serà raó suficient per posar-me a treballar i a trencar-me les banyes per rebentar-vos la teoria i tornar-vos-la amb un llacet rosa. No és venjança, no és vanitat, se'n diu orgull i dignitat. No torneu a dir-me “no puc” amb alguna cosa, que això ho decidiré jo.
No és res dolent emparar-me en altres mestres per confirmar el que dic. Tota aquesta parrafada es podria definir en una senzilla frase d'un altre mestre, un que jugava a la contra, un que esperava i tornava les puntades de peu a la vida. M'hi sento molt identificat amb aquesta frase, una que diu: “I una altra cosa de la que vaig adonar-me'n és que jo aprenia molt poc a poc. "Jo no tenia ni puta idea de res, però la resta ho sabien tot en canvi. Semblava que sabien alguna cosa que a mi se m'escapava...". Bé, la dic de memòria, però això ha quallat. Cadascú segueix el seu pròpi repic de timbals, que diria un altre mestre, i a mi, al final, quan començava a prendre-li gust i a gaudir de la fi del camí, algú d'una revolada m'ha conduït al final sense pensar que potser m'hagués agradat treballar-me els darrers metres. Especular.
Admiro la gent que té les coses clares, la penya que no té vergonya per a res, les persones que apunten alt i es gronxen damunt el precipici del fracàs intentant accedir a la part alta de la realització, més que de l'èxit. Fa poc em van dir que he fet massa cas a segons qui durant massa temps. Llavors, aquests “segons qui” em diuen el contrari, em diuen que faig massa cas als primers. Això acaba essent un infern. A veure, és que sóc una joguina a radio-control jo o què? Mireu, lluny estic de voler administrar justícia. Només vull contar la meva part. Res més.
El precipici m'acollona, el gronxador m'acollona, sempre m'ha acollonit. He pensat que n'hi ha que de debò saben gronxar-se damunt el precipici. Jo no ho he sabut fer mai això. Li tinc massa respecte als resultats. Val, cony, sí, potser sí; potser sí que teniu raó: Potser em calia el copet a l'esquena per saber-me veure jo, però què cony; ni tan sols això m'agrada, perquè t'ho acabes creient i per molts que me'n donin, de copets a l'esquena, jo els necessito de qui els necessito, i aquest/s, només saben d'evidències i de copets a l'esquena quan fas el que et diuen, no el que tu vols. de fets. Ells et veuen un espurneig als ulls per quelcom que a ells no els fa ni fred ni calor i bé... Com ho comparteixes? Només amb fets, i per als fets damunt la taula cal primer pau, i pau no és el que m'ofereixen alguns; només confusió i perdre l'autoestima.
Jo era feliç aquí perquè jo no sé una puta merda de res. Només sé això, que ja va dir algun savi, però jo ho dic de debò: no tinc ni puta idea de res. Aquest cau és un cau per a admirar els que una vegada, i una altra, i una altra, i una altra... s'han alçat de la misèria. Valor, confiança, entrega, treball, humilitat... Això costa de transmetre si fas frases explosives. Però a veure, qui collons va pensar que seria agradable de llegir o escoltar, el que jo tingués per a dir? Ningú. Qui vulgui que es quedi, qui tingui dubtes o digui “no”, que s'aparti del meu camí. Com li vaig dir a algú fa un temps: "Jo ja m'estava arreglant la vida al meu rotllo, no em calia que s'especulés ni se'm donés pressa per a res". Sí, així m'agrada a mi, treballar en secret, entre tot ple de gent admirable morta o viva, amb records o realitat. Tan se val. En fi, gent que no ho va intentar mai, gent que ho ha fet.
He provat de fer una llista de tots els meus “mestres” i “mestresses”, i he trobat que s'allargaria massa, així que faig un gràcies general. Gràcies per passar-vos, gràcies per ser-hi, gràcies per haver escrit, gràcies per haver llegit, gràcies per dar-me gràcies quan no cal dar-les, gràcies per tot i una barretada i la cervesa que em prendré ara a la vostra salut. Gràcies a tots per passar-vos. Mai vaig voler-ho intentar per la simple raó que el que jo volia era fer-ho. Busqueu les línies de Bukowski, no recordo de quin coi de llibre eren. Allà hi ha la puta veritat del títol, que alguns es pensaven erròniament que em resultava un limitador quan el que era era un motivador general. En fi, aquest bloc deixa de tenir raó de ser ara. Ja tot està dit. Temps al temps. Al final potser sí que calia parlar-vos sense mesclar realitat i ficció.
I no és que hagi anat tant malament els darrers mesos, però és que també tinc la evidència que NO ha acabat de rutllar. Ho he fet, i no ha anat. Així és la vida, així que bé, passo de donar-li més voltes. Aquí queda. Sigui el que sigui, així ha de ser, així de simple, així de senzill. Estic de puta mare.
Ens anem veient, llegint, escrivint, bla, bla, bla... I gràcies. Hi sóc, sempre hi sóc. No se'm veu, com un franctirador, però sempre hi sóc. El que passa és que sóc tímid però a diferència d'altres, jo només que pretenc disparar lletres.
