Fa molt de temps que pense en la transcendència intel·lectual de dibuixar. Quan estudiàvem ens varen transmetre la importància que tenia. Hui en dia encara intente entendre en quins nivells, o si és del tot cert. El que tinc clar és que va lligat a l'individu i a la necessitat de construir llenguatge dins del col·lectiu.
Dic CONSTRUIR llenguatge. No dic CREAR. Crear, creen les dones quan gesten i parixen. També pense que amb tot el que ens ve, cada vegada més, el misteri de dibuixar està en una qüestió neuronal i orgànica dels humans en fase de desvetlament (IA; un altre front discutible), i no tant en la utilitat de canalització política del mitjà.
Com escriure, fer música, ballar, actuar, performar... Evidentment, àmbits diferenciats i en els quals actuen diferents elements de l'estructura orgànica humana: cos-organs-superfície-espai (...)
Per suposat que en l'esglaó posterior, l'ésser humà utilitzarà el llenguatge per a les seues batalles i objectius vitals, però en el cas del dibuix, ara mateix, no li veig altra transcendència intel·lectual que la del desvetlament de les funcions orgàniques humanes.
Tot el que no siga això, estaria en la tradició històrica i popular de dibuixar o pintar per a il·lustrar històries, relats, o discursos. La capacitat narrativa o suggestiva de dibuixar una imatge ESTÀTICA i SILENCIOSA que narra generant un contingut simbòlic, més o menys velat, més o menys hermètic, més o menys interpretable.
Aquests són els dos camins possibles que podrien resumir una funció de l'art del dibuix que no siga estrictament utilitarista (deixaríem de banda el dibuix per al disseny industrial) i que des del Renaixement, ha lluitat per un reconeixement intel·lectual que es va materialitzar al llarg de tota la modernitat, ara en crisi. És per això que hem faig aquestes preguntes. No són noves. Simplement, s'accentuen donat el nou paradigma cultural al qual ens haurem d'enfrontar, i que paradoxalment, també hem creat nosaltres.
També crec que el fet de pensar sobre "el dibuix" o "l'art" hauria de servir per a alguna cosa que no siga acumular dades. Que pensar és també posicionar-se i ha de ser un procés que no amague la seua funció política. Ha de servir per aclarir quines pràctiques ens beneficien i quines no i ha de tenir algun tipus de qualitat crítica, ètica o moral. Independentment de quines siguen les posicions adoptades.
Si no, estarem practicant un art cortesà o un art estrictament tècnic. I no estaria malament això. Seria l'últim reducte? No, seria un marc perfectament acceptable i que ja coneixem. D'això es tracta, d'anar entenent en quin punt estem i quins marcs o formats serem capaços de transitar en un futur, amb la capacitat humana de CREAR (ara sí).
Bones festes i feliç 2026.
Dic CONSTRUIR llenguatge. No dic CREAR. Crear, creen les dones quan gesten i parixen. També pense que amb tot el que ens ve, cada vegada més, el misteri de dibuixar està en una qüestió neuronal i orgànica dels humans en fase de desvetlament (IA; un altre front discutible), i no tant en la utilitat de canalització política del mitjà.
Com escriure, fer música, ballar, actuar, performar... Evidentment, àmbits diferenciats i en els quals actuen diferents elements de l'estructura orgànica humana: cos-organs-superfície-espai (...)
Per suposat que en l'esglaó posterior, l'ésser humà utilitzarà el llenguatge per a les seues batalles i objectius vitals, però en el cas del dibuix, ara mateix, no li veig altra transcendència intel·lectual que la del desvetlament de les funcions orgàniques humanes.
Tot el que no siga això, estaria en la tradició històrica i popular de dibuixar o pintar per a il·lustrar històries, relats, o discursos. La capacitat narrativa o suggestiva de dibuixar una imatge ESTÀTICA i SILENCIOSA que narra generant un contingut simbòlic, més o menys velat, més o menys hermètic, més o menys interpretable.
Aquests són els dos camins possibles que podrien resumir una funció de l'art del dibuix que no siga estrictament utilitarista (deixaríem de banda el dibuix per al disseny industrial) i que des del Renaixement, ha lluitat per un reconeixement intel·lectual que es va materialitzar al llarg de tota la modernitat, ara en crisi. És per això que hem faig aquestes preguntes. No són noves. Simplement, s'accentuen donat el nou paradigma cultural al qual ens haurem d'enfrontar, i que paradoxalment, també hem creat nosaltres.
També crec que el fet de pensar sobre "el dibuix" o "l'art" hauria de servir per a alguna cosa que no siga acumular dades. Que pensar és també posicionar-se i ha de ser un procés que no amague la seua funció política. Ha de servir per aclarir quines pràctiques ens beneficien i quines no i ha de tenir algun tipus de qualitat crítica, ètica o moral. Independentment de quines siguen les posicions adoptades.
Si no, estarem practicant un art cortesà o un art estrictament tècnic. I no estaria malament això. Seria l'últim reducte? No, seria un marc perfectament acceptable i que ja coneixem. D'això es tracta, d'anar entenent en quin punt estem i quins marcs o formats serem capaços de transitar en un futur, amb la capacitat humana de CREAR (ara sí).
Bones festes i feliç 2026.
