Desenganyem-nos!
El millor que li pot passar a un poeta
és el desamor.
Haver-se d’esforçar per sobreviure
altra vegada en solitud,
– un contra un mateix –
i esgrimir,
amb un bolígraf per floret,
l’aire que separa el geni del paper.
Sense enemics a qui acusar,
redescobrir, vençut, el somiqueig;
i en treure el mocador,
estornudar un vers covat
de feia dies
i dels mots, fer-ne boletes
entre els dits,
fins a sentir-se petit-petit,
ben poca cosa,
com la paraula “moc”.
Definitivament, el millor,
– oh, sí!-
és que et plantin!
I si pot ser,
durant l’estadi efervescent de tonteria
en què estàs a punt de recaure
en l’escriptura cursi
de les roselles obrint-se
o la fluixa metàfora
dels ulls blaus com oceans.
Poetes, feu-me cas…
I si no us deixen, planteu-vos!
(O acabareu escrivint poemes com aquest)
Poesilvia 
