M’infiltro dins l’esglèsia
per la porta petita de la dreta.
Em dic a mi mateixa
que no és superstició,
sinó supervivència
(si algú surt per l’esquerra
en el moment que entro
podria obrir-me el nas).
Fa un fort fred de febrer
i una àvia de ganxet
encén dues espelmes
(pantone roig Malboro)
a dins d’una capella
i resa de genolls.
A mi em perdonaran,
però l’os de la canyella
el tinc mig boterut
i a més sóc molt escèptica
i no solc exhibir
el meu dolor en públic
i menys a uns ulls de pedra.
El meu mal és discret,
marcat per creus petites;
com molles al camí,
les pors, com s’alimenten!
M’assec a la penombra
d’un banc del lateral.
Les ànimes que em passen pel costat
semblen fantasmes
arrossegant vestigis de tristesa.
Jo veig tots aquests rastres
estampats als tons
del gris humit
de les parets del temple.
Algú ha perdut un fill,
l’altre la feina,
algú ha guanyat un mes
com un regal de vida,
o ha descuidat l’amor
dins la rutina.
I jo que agafo fred,
em cordo la jaqueta
i encaro la sortida
amb un suau raig de llum
de colorins al front
fins que obro la porta de l’esquerra.
Poesilvia 
