I aquí tanco la revisió que Stanley mos fa a Fatxa sobre l’emergència de l’extremadreta els últims anys. A l’epíleg destaque la dinàmica de l’extremadreta per a normalitzar allò que fins aquell moment havia sigut impensable. I ho explique en sa iaia, jueva a l’alemanya nazi, que visitave un camp de concentració com a treballadora social: trobave un gran contrast entre les aberracions del camp de concentració i la normalització que n’havien fet fins i tot los jueus de Berlín. I això quadre en lo que Trump, o Milei, han fet bandera: moure la finestra d’Overton. Segons esta perspectiva, les propostes polítiques tenen diferents graus d’acceptació per part de l’opinió pública, des d’allò impensable o radical fins allò que és acceptable, raonable, popular o normal. Tradicionalment en política s’ha usat la tècnica del peu a la porta: los venedors al carrer comencen per una cosa fàcil, com demanar l’hora, perquè una vegada ham establert relació tindràs més difícil en confrontar una demanda més difícil. O en política, introduixco una qüestió menor raonable, per a després ampliar-la a un tema menys popular.
Trump s’ha especialitzat en la tècnica oposada, de la porta al nas: començar per una proposta clarament impensable, perquè la finestra s’obre fins normalitzar una altra que inicialment ere radical. I Stanley escriu lo llibre en un moment en què Trump iniciave el seu primer mandat i encara no havie desenvolupat algunes de les polítiques més extremes: la declaració d’emergència per construir el mur en Mèxic, la devolució de sol·licitants d’asil, la retirada d’acords internacionals com l’Organització Mundial de la Salut, lo negacionisme durant la COVID-19 o, sobretot, l’intent de revertir els resultats electorals que va culminar en l’assalt al Capitoli.
La idea d’aixecar un mur entre els Estats Units i Mèxic va passar de ser una extravagància a estar al centre del debat. I en la dinàmica habitual de controlar el debat, Trump va pujar l’aposta proposant que el mur lo pagarie Mèxic. Si finalment no s’ha fet lo mur és poc rellevant, perquè això ha aplanat lo camí a normalitzar polítiques migratòries dures que en aquell moment es consideraven radicals.
Fa uns mesos , la discussió internacional estave en milers de morts en una campanya de genocida d’Israel a Gaza. Trump va ampliar la finestra a allò impensable: fem net, i convertim Gaza en un resort turístic, la Riviera de l’orient mitjà. I poc importe què s’ha fet més tard, perquè la foto d’afavoridor de la pau entre Israel i Palestina se l’ha emportat ell. Capacitat d’obrir debats impensables, i quan tots hi estem parlant, ell ja en té un altre en cartera.
Ja fa uns quants Viles i gents que vinc revisant les idees que per a Stanley caracteritzen l’extremadreta històrica i contemporània. Una idea central és trencar el principi liberal de la igualtat: consideren que ni tots som iguals, ni tots ham de ser tractats com a iguals. A efectes pràctics, això ho trobem quan anem al doctor i algú s’exclame perquè les consultes mèdiques estan plenes i col·lapsades de moros. Implícitament considere que ser moro t’haurie d’excloure del sistema sanitari. Com dirien los seguidors de Llados, «hay fucking niveles, bro!». I implícitament, també s’evite el debat real sobre la inversió en serveis públics.
Com que a ulls del feixisme ja vivim a un món prou just, los discursos ultres estan replets de victimisme contra els moviments socials que intenten transformar-lo: des d’aquell que el dia de Santa Àgueda demane «quin és lo dia dels hòmens?» fins los moviments preocupats per «la discriminació contra la raça blanca», passant pels que se senten perseguits per «sentir-se espanyols». Són col·lectius que senten com perden privilegis històrics, però es consideren víctimes.
Ja vam veure al primer Viles de la sèrie que l’ordre públic ere una de les premisses definitòries de la dreta política. La singularitat de l’extremadreta és que associe la delinqüència en la immigració. I Abascal té bastants bons exemples:«España padece una invasión migratoria brutal que nos ha robado las fronteras y nos ha robado la paz. Exigimos deportaciones inmediatas» (lo subratllat és meu).
I de la delinqüència es deduix una altra pota històrica de l’extremadreta, que és l’ansietat sexual. Abascal després d’una violació en la que volie generalitzar la relació entre immigració i violadors, s’exclamave perquè “los españoles trabajadores tengan que estar pagando con sus propios impuestos y manteniendo a los violadores de sus hijas”. Fixeu-tos en tots los matisos. És un marc mental a on la dona no es definix com a ciutadana, si no com a filla o com a parella. La dona quede definida per la seua relació en l’home, no com a persona de ple dret.I el patriarca mostre el seu patiment perquè ja no pot protegir la pròpia família. Una dinàmica que Hitler i els nazis ja van promoure en la vergonya negra al riu Rin. A partir de la I Guerra Mundial, França ocupe Renània en les seues tropes colonials africanes. Los nazis denuncien suposades violacions massives de dones alemanyes blanques per soldats negres de l’exèrcit ocupant, i que «l’artèria principal del poble alemany corre flaquejada per hordes de negres africans». I, atenció al gir de guió, los nazis apliquen lo primer principi de propaganda, simplificant-ho a l’enemic únic: tot això ocorre perquè «els jueus han portat el negre al Rin».
Anem a pel quart Viles en la sèrie de reflexions sobre l’extremadreta. Ja ham parlat de la complexitat de definir dretes i esquerres, però també de l’auge actual de l’extremadreta, i de tres paral·lelismes històrics: un passat mític que mou les accions actuals, marcar confusió sobre la «realitat», o l’ús de la «propaganda». L’autor que seguíem, Stanley, identifique alguns pilars més. Avui en veurem tres.
L’enemic de la propaganda o de la desinformació és l’intel·lectualitat. Hitler diu a Mein Kampf que cal adaptar el nivell de complexitat del missatge al grau de comprensió del menys intel·lectual entre el públic a qui es dirigix. Perquè lo raonament no atrau; l’emoció, sí. I natres tenim un exemple molt nostre. Aquell «¡Mueran los intelectuales! ¡Viva la muerte!» que aparentment exclamave el fundador de la Legión l’any 1936 a la Universitat de Salamanca és prou il·lustrador de l’antiintel·lectualisme feixista. Contemporàniament, Trump té una guerra oberta contra les universitats americanes, perquè les considere massa progressistes (en diu WOKE). Per supost, la propaganda trumpista, en un malabarisme propagandístic, ho disfrasse en una «garantia de la llibertat d’expressió». A un espai, l’acadèmic, a on la garantia de discussió lliure és més alta que en qualsevol altre àmbit social. Però a les nostres terres ja tenim cert paral·lelisme antiintel·lectual: los moviments ultra d’aquí sembren dubtes respecte el coneixement científic sobre el canvi climàtic o les agències meteorològiques.
Un altre punt clau per a Stanley és la ciutat. Per a Hitler, Viena ere un cau de cosmopolitisme, barreja de gents i races, i paràsits dels subsidis. I al seu torn, l’espai rural ere l’essència purificadora de l’home autosuficient. Un ruralisme que aquí, als ultres, no els ha funcionat tan bé com en altres llocs: tot i que VOX ha intentat capitalitzar el més que raonable descontent agrícola, posant damunt d’un tractor als seus líders de fachaleco verd, la falta de base territorial als pobles li ha fet molt difícil penetrar en espais ja ocupats per una dreta tradicionalment conservadora ben arraïlada.
I Stanley també destaque la centralitat del treball per als ultres. A l’entrada d’Auschwitz encara s’hi pot llegir «El treball et farà lliure». Una gran ironia nazi per a donar la benvinguda a un camp de concentració. Com la nostra fina ironia. Immigrants que ocupen sistemàticament aquells treballs més exigents físicament, que els fills dels pobles no volem ocupar: arreplegar fruita, portar granges de gorrinos, (a)rossegar fusta. I simultàniament, los immigrants són diana continuada d’atacs per parasitar el sistema. Fina ironia.
Natxo Sorolla Publicat a Tribuna deLa Comarca, 22/8/2025
[Versió ampliada]
Héctor Castro sostiene que la distinción entre «lengua» y «dialecto» es completamente relativa (La Comarca, 15/08/2025). Sitúa el núcleo de su argumentación en la célebre frase que Weinreich reproducía: «Una lengua es un dialecto con un ejército y una marina». Más allá de esta posición relativista —aunque Castro no lo explicite—, el objetivo de su texto es defender que no existe ningún fundamento objetivo sobre el que la investigación académica pueda sustentar que en el Matarranya se habla «catalán». Por tanto, considera que puede imponerse sin problemas la denominación de «aragonés oriental» o «chapurriáu», y singularizarlo. Como si para definir los límites de las lenguas, la unidad política entre Peñarroya y Echo borrase por completo la similitud lingüística objetiva entre Lledó y Horta. Manteniendo el argumento relativista, podría imponerse que en el Matarranya se habla un dialecto del «naxi», la lengua china a la que pertenece el “lapao”.
En el espacio donde escribe Castro se sostiene, erróneamente, que la denominación de chapurriáu es histórica. Sin embargo, la primera referencia es de 1923, en el Atlas Lingüístic de Catalunya (ALC), donde Griera recoge «català chapurreat» como denominación en Maella. A su vez, aparece como «català» en Calaceite, Mequinenza, Tamarite y Benabarre. ¿Y cómo lo llaman con anterioridad? Los eruditos locales no dudan en su filiación con el catalán. Ni Braulio Foz de Fórnoles, ni Santiago Vidiella de Calaceite, ni Maties Pallarés de Peñarroya se refieren a la denominación de chapurriáu. Ni para criticarla. ¿Y antes? En 1798 un funcionario de Monroyo anota sobre textos locales “si Torredearcas ô el Sr. Juez de Comision necesitan traducido al castellano, el Ydioma Catalán, se hará” (Favà, 1996). ¿Y antes? En 1555 Hernando de Aragón y Gurrea, arzobispo de Zaragoza y Virrey de Aragón, dice que «hasta oy en día todo lo que está en frontera de Cataluña y Valencia, los aragoneses como Monçón y su tierra y Fraga y Favara, Maella, La Torre del Conde, Fresneda, Valderrobres, Vinazeit [sic], Fonespalda, Monrroy y Aguaviva y toda aquella tierra, con la de Teruel que confrontaron Valencia, todos hablan los aragoneses catalán, y los catalanes fronteros Aragón ni palabra».
Pero más allá de la evidencia de los datos, y volviendo a los dialectos y el poder: Weinreich ayudó a estandarizar el jiddish, y creía que esta lengua tenía plena legitimidad, más allá de la falta de ejército. Pero es que tampoco se cumple su aforismo en dirección opuesta, dado que Estados con ejército propio no luchan para que sus variedades del árabe sean lenguas diferenciadas, a pesar de no ser intercomprensibles. Evidentemente, Weinreich no proponía un criterio científico. Lo que explicitaba era un aforismo. Como pionero de la sociolingüística, quería destacar la importancia del poder en la distinción entre lenguas y dialectos, a diferencia de la lingüística estructuralista con la que confrontaba. Y es que la lingüística, en la actualidad, cuenta con criterios establecidos para distinguir lenguas de dialectos, como la tipología gramatical, la mutua inteligibilidad, y evidentemente, los avatares históricos, políticos y sociales que explican por qué el mismo criterio no se ha interpretado de la misma manera a lo largo del mundo y de la historia. Por lo tanto, debe entenderse el contexto crítico del aforismo para no abrazar el relativismo postmoderno.
En nuestra realidad histórica, Guillermo Tomás (2020) sostiene que la construcción histórica de las lenguas va asociada a la emergencia de los Estados medievales. En consonancia con el aforismo de Weinreich, considera acertadamente que la necesidad de una escritura asociada al poder favoreció la distinción entre castellano, aragonés o catalán. Ahora bien, dentro de Aragón coexistían localidades adscritas a la scripta aragonesa y otras a la scripta catalana. ¿Entonces, por qué no se considera que se habla aragonés en esta parte de Aragón? Porque la diferencia objetiva era tan marcada que ni siquiera el poder político podía ignorarla. Y eso no está reñido con el hecho de que, pese a la indefinición de la frontera política en esa época, tampoco se aludiese a la cuestión lingüística para debatir sobre la identidad de estas localidades.
Con todo, el aforismo continúa siendo útil para entender hasta qué punto el poder puede moldear la realidad y su interpretación. Desde el ámbito académico, es necesario superar el nacionalismo banal. En primer lugar, para entender por qué el relativismo lingüístico se ensaña con toda clase de lenguas minorizadas, pero no pone en duda la homogeneidad y dignidad del castellano. Y en segundo lugar, para no obviar dónde reside el “ejército” real que moldea nuestro “dialecto”. Contemporáneamente, “poder” significa decidir qué televisiones no pueden emitir en el Matarranya o qué lenguas deben aprender los alumnos del Matarranya. Y los despachos de este poder están en Zaragoza. Posiblemente, por ello se ha roto con la tradición histórica y se ha llegado a legislar sobre la “lengua aragonesa propia del área oriental” sin darle su nombre histórico. Por el “ejército” de nuestro “dialecto”.
Pero al final, resulta preocupante que se importen dinámicas de conflicto como el valenciano. Se suele atribuir al secesionismo la afirmación de que «el valenciano es tan nuestro que incluso podemos dejar de hablarlo». O dicho de otra manera, tanto esfuerzo dedican algunos a diferenciar el chapurriáu del catalán que acaban olvidando lo esencial: preocuparse por su uso.
Natxo Sorolla – Profesor del Departamento de Sociología y Psicología, Universidad de Zaragoza
Als anteriors Viles tractàvem l’extremadreta en termes teòrics, i en relació a l’actualitat més immediata de la batalla Trump-Musk. Ha arribat lo moment de revisar si l’extremadreta global contemporània (Trump, Orbán…) té paral·lelismes en referents històrics. Per a Jason Stanley, que és professor de filosofia a Yale, les similituds són clares, tal com expose al seu reconegut llibre Fatxa. Com funciona el feixisme i com ha entrat a la teva vida (2018).
Per a Stanley, una pota de l’edifici nazi és un passat mític de la nació, un món germànic antic idealitzat, que els ajudarà a canviar un present indesitjat, formant un III Reich pangermànic. D’eixos temps millors mitificats s’esborre qualsevol record pertorbador. I no és difícil veure que l’eslògan trumpista per a «Fer Gran Amèrica de Nou» (MAGA) passe per recuperar un país harmònic que manté l’hegemonia mundial. O també té paral·lelismes en la crida hongaresa d’Orbán cap a un passat idealitzat, perquè «Europa només es pot salvar si troba el camí de retorn a la seua identitat cristiana».
Per a Stanley, a més de mitificar el passat, una altra pota de l’extremadreta passe per qüestionar la realitat actual, la irrealitat. No només en format de fake news, sinó estructuralment, en teories de la conspiració. Per a l’antisemitisme en general i el nazisme en particular, Los protocols dels savis de Sió desvelen una conspiració jueva per a dominar el món mitjançant la maçoneria i el marxisme. Per més que eixe sigue un document fals que va legitimar el linxament de jueus (pogroms). D’aquí ve la famosa conspiración judeo-masónica nostrada. I la irrealitat reapareix en forma de caceres a Torre Pacheco arrebossades de fake news i vídeos falsos. Tot s’hi val, si desperten la passió per perseguir moros.
Per a Stanley hi ha una pota més de manipulació al nazisme, que ja no només passe per manipular el passat i el present, sinó també el futur, mitjançant lo llenguatge. La propaganda oculte els objectius polèmics de les propostes al·ludint a ideals acceptats per la majoria. I pose com a exemple la defensa de l’«autèntica democràcia germànica» per part de Hitler a Mein Kampf: una plasticitat del concepte de democràcia per a definir un sistema on hi ha una responsabilitat individual real del líder. Evidentment, una vegada s’arribe al poder, sense declarar-ho lo líder de l’«autèntica democràcia germànica» ha imposat un règim autoritari, gràcies a la propaganda, i no torne a sotmetre’s a l’avaluació de la ciutadania. Per a Stanley, estos mètodes de propaganda que oculten l’objectiu real són similars a les conspiranoies que van fer córrer proposant que Obama era un espia d’origen musulmà, o les que criminalitzen col·lectius sencers com los negres als Estats Units (o els immigrants aquí).
Lo romanç entre Donald Trump i Elon Musk ha acabat com lo rosari de l’Aurora. Dient Trump que «la manera més fàcil d’estauviar diners al nostre pressupost és eliminar les subvencions i contractes governamentals a Elon».
Però és que Musk està molt forrat. Per a fer-se una idea, ell solet té un patrimoni que ronde el pressupost de l’Estat espanyol. Se dedique a fer cotxes elèctrics (Tesla), coets i satèl·lits (SpaceX). Al seu moment, xarxes mundials com Twitter o Facebook controlaven los continguts més polèmics (fake news) i van acabar per fotre fora a Trump, en agitar des d’allà la presa del Capitoli. Però Musk treballe en magnituds tals que va desemborsar un 10% del seu patrimoni per a comprar(-li) Twitter (a Trump). I és que Musk és formalment, també, el principal donant de la campanya electoral de Trump. Que li va tornar el favor nomenant-lo cap del Departament d’Eficiència Governamental (DOGE), per a reduir la despesa de l’Estat en un sentit ultraliberal.
Però este mes de juny ha arribat la crisi de parella, moment en què Musk ha considerat que Trump està portant una despesa pública excessiva (i ha tret ajuts als (seus) cotxes elèctrics). I s’ha obert la caixa dels trons entre els titans, en un conflicte públic i notori. Al nivell que Musk ha associat Trump en la pedofília, i Trump ha amenaçat que això dels contractes que té en lo Govern «ho revisarem tot. Són molts diners». Destil·lant testosterona. Sacs d’incorrecció política. Autoritarisme en estat pur. En sintonia a la seua tradició política.
A Europa, tot allò que hi ha més enllà del Partit Demòcrata, mos son(av)e massa radicalitzat. Però exactament, què volen esta gent, que estan al replà de l’escala? Són ultraliberals o neocons? Són rupturistes o establishment? No mos enganyem. Ni encaixen en lo feixisme de tall paternalista al que est(àv)em acostumats. Ni es pot obviar que ells tenen clars los nostres referents: a la seua investidura Trump no va convidar Caps d’Estat, sinó que va fer vindre a Abascal (VOX) i altres ultres (Milei, Orbán, Meloni, Farage, Fico….). O explícitament han donat suport a Alternativa per Alemanya, vigilat per extremista des del mateix servei d’intel·ligència. La mare quan ix a obrir, porte la bata posada. Què volen esta gent, que criden de matinada?
En política s’entén que les posicions se mouen entre l’esquerra i la dreta. Una tradició que ve de la Revolució Francesa, en què a l’esquerra de l’Assemblea estaven los que demanaven canvis i més poder del poble, i a la dreta, els que defensaven la monarquia i l’ordre establert. En termes econòmics, l’esquerra tendeix a privilegiar la justícia social, i per tant, l’intervencionisme: cal un Estat fort. I la dreta tendeix a privilegiar la llibertat, i per tant, la iniciativa individual: lo lliure mercat s’equilibrarà. En termes socials i de valors, l’esquerra s’associe en valors progressistes, com la laïcitat de l’Estat, la igualtat de gènere o el reconeixement dels moviments LGBTIQ+, i la dreta s’associe en valors tradicionals, com la família. Però si esgarrapem una mica més, la cosa es complique, perquè les tradicions polítiques de cada país són diferents. Per exemple, tot i que la llibertat s’ha associat tradicionalment a la dreta (liberalisme), al nostre context l’esquerra, per oposició al franquisme, sempre ha abanderat la llibertat. De fet, possiblement cal distingir dos classes de dretes: la dreta conservadora, molt focalitzada en l’ordre i la moral, i la dreta liberal, mol focalitzada en la llibertat individual en termes socials. Una vegada tenim apamades les grans diferències entre dreta i esquerra, ve un pas més complicat: quins són los seus extrems? L’extremaesquerra habitualment se situe entre les posicions de tradició marxista (de dalt cap abaix, amb un Estat centralitzat) i les de tradició anarquista (de baix a dalt, amb major autogestió popular). I què és l’extremadreta? S’associe a les posicions més ultres de la dreta conservadora. En termes globals, són moviments socials i polítics que privilegien lo lliure mercat local, però l’actitud nacionalista de l’Estat els fa proclius al proteccionisme en termes internacionals, oposar-se de manera oberta a la lliure circulació de població immigrada, posant en primer pla l’ordre i la moral que consideren tradicional, i solen ser crítics en lo feminisme. Lo terme extremadreta hi ha qui considere que té una càrrega pejorativa. Possiblement per això hi ha qui parle de dreta alternativa, neocon(servadors), dreta populista… Un espectre polític que està de pujada.
Ja fa quatre Viles i gents que dono voltes a la gestió del multilingüisme: que si la pau multilingüe a Suïssa, que si els esforços per mantindre el francès nordamericà al Quebec, que si la importància del poder al neerlandès de Bèlgica. Però què hi fotem en tot això, aquí, al Matarranya, en la nostra llengua?
Me reitero: m’agrade viure a un món divers, perquè mos fa més adaptables a un món canviant. Però la diversitat no és una paraula forra. La diversitat no vol dir que els dèbils adopten allò que imposen los forts. No vol dir que passem a parlar castellà. O anglès. La diversitat mundial passe per mantindre esta llengua que ham heretat a este trosset de món. I una llengua menuda i minoritzada com la nostra es manté només si una comunitat de parlants se l’estime, li manté el prestigi, és la llengua del territori i li conserve les seues funcions. Aixina ho mostren los casos d’èxit. És a dir, que per a viure integrat a una comunitat aprenc eixa llengua. I sempre pots triar viure com un expat a les grans urbs cosmopolites o jubilat a la costa. Però quan la llengua ja no és necessària per a les noves generacions, la llengua ja no conserve les seues funcions, i és una llengua amenaçada. I aquí estem en una situació crítica: ara és lo moment clau per a evitar caure al pou de les llengües amenaçades (com a Alacant, Perpinyà o l’Alguer).
I com a minoria lingüística a Aragó què podem aprendre d’eixos casos d’èxit que ham anat repassant? A la Franja no és que mos plantegem com fer que els que arriben aprenguen la llengua. És que ni està assegurat que la gent del territori l’aprengue i la transmitixque. Actualment, quantes converses entre xiquets al carrer son en la llengua del territori? Quants xiquets que parlen una llengua en un pare i l’altra en l’altre, només parlen castellà al carrer? Quants n’hi ha ja que, parlant la llengua a casa, només usen lo castellà al carrer entre ells? Tenim una llengua completament subordinada.
Però per a on podem escomençar? Quatre dècades després de l’Estatut d’Autonomia podem exigir garantir la base: que aquí la llengua s’aprengue a escola, i que sigue llengua que funcione per a aprendre altres coses, com història o naturals. Que sigue la llengua de cohesió. Quins aliats tenim? Lo principal és la força dels nostres ajuntaments i comarques. Sense això, lo Govern d’Aragó farà i desfarà, depenent del color de cada legislatura. Parlem-ne?
Lo món és multilingüe, i això és un fet objectiu. Però si el multilingüisme és bo, i per tant, lo món ha de continuar sent divers, o si el multilingüisme per definició es roín, i per tant hauríem de tendir a parlar tots la mateixa llengua, és un judici de valor. A mi, personalment, m’agrade viure a un món divers, a on hi ha xiquets que parlen llengües menudes en tota la plenitud que els ha ensenyat la família. I en definitiva, a pesar que els Estats han maldat per fer països homogenis a força d’excloure la diversitat lingüística del sistema, hi ha minories lingüístiques, com la nostra, que en contra de tot pronòstic, perseveren generació a generació. La diversitat lingüística forme part de la humanitat. Però donar-li un valor positiu al multilingüisme no és un fet evident ni un fet menor: venim d’una tradició religiosa que des de l’antic evangeli presente el multilingüisme com un càstig de Déu, per haver intentat anar tots a una a Babel. Per això Jahvè va «confondre el llenguatge de manera que no s’entenguen los uns en los altres».
Als tres Viles anteriors presentava tres casos d’èxit en la gestió del multilingüisme: contextos diversos que han perseverat per evitar que la llengua gran es menjo la menuda. Cadascun en los seus matisos. Una Bèlgica assentada en lo conflicte entre dues llengües que conviuen d’esquena, un Canadà de base migratòria navegant entre les aigües d’assegurar la tria personal de les llengües i les de la perseverança territorial de la minoria francòfona, o una Suïssa que fundacionalment creu en les bondats de posar límits clars: una llengua = un territori.
Crec que entre els tres casos mostren que els límits clars entre comunitats lingüístiques (principi de territorialitat) que es reconeixen entre elles, asseguren la pervivència pacífica de la diversitat lingüística. Però hi ha un punt clau que fa molt inestable el consens i el respecte: lo poder. Quan la minoria francòfona de Canadà o els belgues neerlandòfons tenen los mecanismes per a marcar els seus límits, la majoria anglòfona de Canadà o els belgues francòfons fan tot lo possible per a dificultar-ho. I la tendència habitual és conflictivitzar el multilingüisme. I imposar el principi de personalitat: la majoria ha de poder funcionar en la seua llengua al territori de la minoria. Però el gran problema és que el principi de personalitat fa molt més inestable la pervivència de les llengües minoritzades, com la nostra.
Quina llengua parlen a Bèlgica? Algú dirà: «belga». Un altre el corregirà: «francès, no?». Bèlgica és una mica més complexa. És considerat un Estat-coixí, que amortigüe la frontera cultural entre l’Europa germànica i l’Europa llatina: los parlants de neerlandès a Flandes, que representen aproximadament 6 de cada 10 belgues, i els parlants de francès a Valònia, que representen aproximadament 3 de cada 10 belgues. I també tenen un coixí intern, Brussel·les, considerada una regió bilingüe, que aplegue 1 de cada 10 belgues, i fa de capital de Bèlgica i d’Europa. Una àrea originàriament neerlandòfona, però que a efectes pràctics actualment té una majoria francòfona.
Però en realitat la delimitació actual de Bèlgica té la seua història: múltiples guerres entre les grans potències europees com França i Anglaterra pel control dels Països Baixos, i les tensions internes entre catòlics i protestants, acaben per desembocar en la creació d’un estat belga de nova creació l’any 1830. Lo nou rei belga situe el francès com a llengua de Bèlgica i de l’elit. Lo neerlandès, tot i ser la llengua majoritària de la població, quede relegat a llengua popular i rural.
I les tensions no es fan esperar, perquè els flamencs exigeixen més reconeixement del neerlandès. Los censos incorporen preguntes lingüístiques des de 1846 fins 1947. I després de la segona guerra mundial lo conflicte intern creix, les fronteres entre flamencs i valons se mouen a cop de resultat censal, fins lo punt que hi ha qui considere que el cens, més que una estadística objectiva, s’està convertint en un referèndum subjectiu. La sensació dels flamencs que el seu territori es va aprimant per l’expansió de la conurbació bilingüe de Brussel·les fa augmentar les tensions. I finalment, l’any 1962 arriben a un pacte tàcit de deixar com estan los límits entre francòfons (Valònia) i neerlandòfons (Flandes), i decidiran no fer mai més cap cens lingüístic. Lo que alguns han definit com un bàlsam de la ignorància. I que ha anat desembocant en un Estat que té dos comunitats lingüístiques que viuen d’esquena, cada una en la seua llengua.
Xarxes socials i llengües 
