Vés al contingut

Poder executiu

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Image
Palau de la Generalitat de Catalunya, seu del poder executiu català (Sant Jordi 2023).

Sota la doctrina de la separació de poders, l'executiu és la branca del govern que s'encarrega d'implementar o executar les lleis, i de treballar en els assumptes diaris de l'estat.[1] La figura principal del poder executiu és el cap de govern. L'executiu és anomenat "l'administració" en els sistemes presidencialistes o "el govern" en els sistemes parlamentaris. El cap de govern dels sistemes presidencialistes (anomenat "president")[2] té més independència de la branca legislativa, ja que, a diferència dels sistemes parlamentaris, no és elegit pel parlament pel partit o la coalició amb més seients, sinó que és elegit directament pel poble per sufragi. A més, el president és alhora el cap d'Estat. En els sistemes semipresidencials, com el model francès, s'estimula el paper del Parlament i un executiu que és dual (president i govern), la separació de poders que proporciona permet superar el bloqueig en cas de falta d'articulació de majories en el Parlament.[3]

En les monarquies constitucionals, com Espanya, el monarca, qui és el cap d'Estat, és el cap del poder executiu de iure, i el primer ministre (o president del govern, en el cas espanyol), a qui tècnicament designa, és el cap del govern del monarca.[4] En la pràctica, però, el cap d'Estat té un poder molt limitat, i designa com a primer ministre a qui la població va elegir per mitjà del sufragi, encara que les decisions es realitzen a nom del monarca.

En conjunció amb el president o el primer ministre, la branca executiva consisteix del gabinet i dels departaments o ministeris executius del govern.[2]

La formació del concepte de Poder executiu

[modifica]

En el món clàssic hi havia una certa idea de les funcions de l'estat, tot i que amb una visió limitada de la funció deliberant, en la interpretació d'Aristòtil aquesta funció no abasta l'emanació de lleis sinó clarificació de normes que ja venien donades. Només contemplava dues funcions estatals, la d'executar, com govern i administració, encomanada als magistrats i la de jutjar.[5] Tot i representar òrgans diferents per funcions diferents no hi havia la incompatibilitat pròpia del modern sentit de separació de poders, al poder un mateix membre del jurat exercir com a magistrat (funció de govern).[6]

Tant a la polis grega com a la República romana, funcions diferents estaven amb freqüència representades en la persona d'una mateixa magistratura. Es podria dir que era degut al poc interès del constitucionalisme clàssic per la llibertat, ni reconeixement dels drets individuals inviolables pel poder estatal. Ho centraven tot la igualtat davant la llei i l'estat de dret.[7] A l'època medieval, el filòsof Marsili de Pàdua en el seu Defensor Pacis (acabat cap el 1324 i publicat per primera vegada el 1522 a Basilea) va aportar idees defensant l'autonomia de la comunitat enfront dels condicionants religiosos, suposant una clara guia per la teoria política contemporània, amb una clara anticipació de la idea moderna de sobirania popular i de la tesi central de la doctrina de l'estat modern sobre la insuficiència del dret natural i la necessitat del dret positiu, com a germen per la distinció hegeliana entre l'Estat i la societat civil.[8][9] Tot tenint en compte els condicionants que suposen emmarcar els conceptes en el pensament medieval, Marsili en la seva teoria de la llei humana distingeix el legilator humanus, el poble com a titular de la plenitud de poder i un òrgan amb atribucions de govern, el pars principans, com executor de la llei amb finalitat del bé general,[10] per això alguns autors com Harvey C.Mansfield situen Marsili de Pàdua amb el seu Defensor Pacis com a punt de partida de la moderna doctrina del Poder executiu, en convertir per primera vegada els conceptes de execució i executiu com a tema propi de la ciència política.[11]

La tradició moderna del dret natural, bàsicament en oposició a l'Escolàstica, va començar al segle xvii, instituïda pel filòsof alemany Samuel Pufendorf, i aquest a l'hora tenia com a precursor el neerlandèsHugo de Groot amb l'obra De Jure Belli ac Pacis (1625), que iniciava una nova línia del dret natural modern basada en una nova idea de la propietat, base de la justícia. Totes les teories del dret natural servirien per formular les bases teòriques sobre els fonaments de l'estat i la política. Locke era un admirador de la teoria del dret natural de Pufendorf. La idea del Poder executiu la trobem a Locke en la seva obra Assaig sobre el govern civil,[12] En aquest assaig, concretament en el seu capítol XII hi defensa l'existència dels poders legislatiu, executiu i federatiu de l'estat. El poder legislatiu determina en quin sentit dirigir la força de l'Estat per la seva pròpia protecció i protecció dels seus membres, però per evitar enfrontar interessos als de la resta de la comunitat, una vegada promulgades les lleis defensa «un poder permanent que s'ocupi de l'execució de les lleis que han estat dictades i encara tenen vigència. Per aquest motiu, el poder legislatiu i l'executiu són sovint dos poders separats».[12] Si bé el punt de partida queda indeterminat en proposar l'exercici conjunt amb el poder federatiu, ja consten els perfils difusos que caracteritzen el poder executiu en el Dret públic, en sotmetre l'executiu i el federatiu al poder legislatiu i per altra la idea prerrogativa de convocar i dissoldre les reunions del legislatiu, més enllà de la mateixa execució.[10]

La separació de poders prendria el seu fonament teòric en el tractat de teoria política publicat per Montesquieu a Ginebra el 1748 L'esperit de les lleis (De l'Esprit des lois), llibre XI.[13]

En l'origen del constitucionalisme s'atribuïa el poder legislatiu a les cambres i el poder executiu al rei, qui l'exercia mitjançant els seus ministres, considerats com a col·laboradors directes, però sense ser un òrgan separat. A causa d'aquest concepte inicial, el constitucionalisme monàrquic tradicional ha prescindit usualment d'una regulació específica del Govern com òrgan separat de la figura del Rei. Progressivament, en la pràctica política, les monarquies constitucionals van evolucionar cap a un govern com a institució diferenciada, amb els ministres i presidits per un primer ministre.[14] Per la seva part, la Constitució espanyola s'allunya d'aquesta tradició present en altres textos constitucionals i en el seu títol IV (Del Govern i de l'Administració), regula l'estructura i funcions del govern com òrgan constitucional diferenciat i amb entitat pròpia.[14]

L'esperit de les lleis de Montesquieu

[modifica]

A L'esperit de les lleis[15] Montesquieu hi expressa que «tot home que té el poder és portat a abusar-ne […] A fi que no es pugui abusar del poder cal que, per la disposició de les coses, el poder freni el poder» (Llibre XI, capítol IV).[16] Segons la seva teoria, per prevenir l'abús de poder, cal separar els poders en legislatiu, executiu i judicial, així s'evita la concentració de poder, aturaran els excessos que poguessin fer els altres i es regularan mútuament.[17] L'obra té un propòsit de combat polític, reflecteix la situació específica i els objectius immediats de Montesquieu, dirigida contra uns determinats adversaris polítics, cercant uns determinats objectius.[18]

Composició i funcions

[modifica]

El Govern estatal, segons l'article 97 de la Constitució espanyola, dirigeix la política interna i externa, l'administració civil i militar i la defensa de l'estat. Exerceix la funció executiva i la potestat reglamentària per al compliment de la Constitució i de les lleis. El Govern forma part de l'Administració i la dirigeix, però la seva funció va més enllà, també té una potestat reglamentària, reconeguda constitucionalment al President del govern, tot i que també és tradició constitucional reconèixer la dels Ministres, amb Ordres Ministerials, normatives en general organitzatives dels departaments, però no és excepcional que també hi hagi normativa vinculant pels ciutadans, regulat per diverses lleis específiques i, per tant, col·labora amb la producció normativa, amb el legislador formal que és el poble, representat per les Corts Generals.[19] La composició del govern espanyol, segons la Llei 50/1997, està integrat pel president que dirigeix i coordina els seus membres, estableix el programa polític, representa al govern, també amb la figura de la vicepresidència, tot i que no obligatòria i poden coexistir diverses, exercint funcions encomanades pel president, així com les de representació en la seva absència, a més de complir les funcions pròpies del ministeri que tingui a càrrec seu, i la figura dels ministres, titulars dels departaments ministerials.[20] Pel que fa al nombre i denominació dels ministeris, igual que passa amb les vicepresidències, hi ha una àmplia flexibilitat, cosa que permet que sigui fixat per normes de rang reglamentari. Aquest sistema permet adaptar en un breu termini la composició del govern a les necessitats derivades de les tasques governamentals, i també les que es deriven del repartiment de poder entre diferents sensibilitats polítiques o entre partits si es tracta d'una coalició.[21] Pel que fa al President, pel seu origen, funcions i estatus es defineix com una figura amb característiques pròpies, preeminents respecte del conjunt governamental. Cal destacar per ser l'únic dels membres del Consell de Ministres que té una investidura parlamentària, amb l'exigència d'una confiança inicial expressa del Parlament.

Les funcions enumerades, com s'ha vist, superen expressament la concepció del Govern com a òrgan purament executiu o realitzador de manaments que provenen d'altres òrgans com el poder legislatiu, el compliment de les tasques materials del govern suposa l'exercici simultani d'activitats directives, executives i normatiu-reglamentàries (Reial decret legislatiu, Reial decret llei, Reglament). Tot i que la funció executiva és una tasca essencial del govern i els seus òrgans (Consell de Ministres, president, ministres), a part de l'execució de lleis, té una tasca directiva de la política, fixant els objectius de l'acció coordinada dels poders públics i proposant mitjans i mètodes per aconseguir aquests objectius, així com orientar, coordinar i supervisar l'aparell de l'Administració Pública, una extensa estructura organitzativa. Igualment, li correspon dictar normes generals, com reglaments, més enllà de l'execució de les normes.[14] L'Administració pública com a tal, comparteix certs trets amb l'administració d'organitzacions privades o la d'altres òrgans i institucions estatals, en una comprensió subjectiva, com una organització integrada de mitjans per dur a terme unes finalitats determinades, però conviu amb el concepte objectiu o funcional de l'administració que defineix l'Administració pública, amb un tipus de funcions públiques, específicament administratives, és en aquesta concepció que es distingeix, per la seva integració en el poder executiu i per la dependència d'un govern que pot ser supraestatal, estatal, autonòmic o regional o local, amb la gestió d'assumptes públics en benefici de l'interès general.[22]

L'Administració ha desenvolupat durant el segle XX una pluralitat de tasques importants i diverses, assolint volums extraordinaris i ocupant a moltes persones. Aquesta centralitat del poder executiu i l'Administració Pública en els estats contemporanis és el que autors com Carl Schmitt[23] defineixen com a verwaltungsstaat, o Estat administratiu,[24] en la classificació que fa segons el centre d'activitat, on hi hauria un desplaçament progressiu cap a mesures motivades per motius tècnics per satisfer les exigències de les condicions reals, en detriment de les lleis, com a forma dominant de l'exercici de l'activitat estatal.[25]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Lliçó 8. El govern o poder executiu - 362442: Ciència Política - StuDocu». [Consulta: 20 setembre 2018].
  2. 1 2 Prat, Cesáreo R. Aguilera de. Manual de ciència política. Edicions Universitat de Barcelona, 1998. ISBN 978-84-490-1414-7.
  3. ↑ Martínez, Rafael C. Martínez. Pràctiques de sistemes polítics comparats: estudi de casos. Edicions Universitat Barcelona, 2000-02-15. ISBN 978-84-8338-080-2.
  4. ↑ Alonso, Víctor J. Vázquez; Martín, Sebastián. El Rey como problema constitucional: historia y actualidad de una controversia jurídica : un homenaje a Javier Pérez Royo (en castellà). Aranzadi, 2021. ISBN 978-84-1390-364-4.
  5. ↑ Solozabal Echavarria, Juan José «Sobre el principio de la separación de poderes» (PDF). Revista de Estudios Políticos. Núm 24, Novembre-desembre 1981, p. 215-234.
  6. ↑ Delgado Ramos, David «De la separación de poderes al conflicto entre órganos constitucionales». Revista de las cortes generales, 2019.
  7. ↑ Loewenstein, Karl. Teoria de la constitución (en castellà). Barcelona: Ariel, 1986, p. 54-57. ISBN 978-84-344-1792-8.
  8. ↑ Bayona Aznar, Bernardo «El periplo de la teoria política de Marsilio de Padua por la historiografia moderna» (PDF). Revista de Estudios políticos, Núm. 137, juliol-setembre (2007), p. 113-153. ISSN: 0048-7694.
  9. ↑ Ames, José Luiz «A doctrina do Legislador humano e a soberania popular em Marsilio da Pádua». Veritas, núm 47, 2002, p. 395-406.
  10. 1 2 García Fernández, Javier. El Gobierno en acción. Elementos para una configuración jurídica de la acción gubernamental (en castellà). Boletín oficial del estado. Centro de Estudios Constitucionales, 1995-01-02. ISBN 978-84-340-0828-1.
  11. ↑ Mansfield, Harvey Claflin. Taming the Prince: The Ambivalence of Modern Executive Power (en anglès). Johns Hopkins University Press, 1993. ISBN 978-0-8018-4589-5.
  12. 1 2 Assaig sobre el Govern Civil. Inclòs en el volum recopilatori: Sobirania i autogovern : dret natural i propietat en el pensament polític del segle XVII.. Traducció: Jaume Medina i Joan Sellent. Estudi introductori: Adriana Luna-Fabritius. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Institut d'Estudis de l'Autogovern, 2022, p. 41-166. ISBN 978-84-19326-07-2.
  13. ↑ Antonio, Espino López; Antònia, Martí Escayol, Maria. Manual d'història moderna universal. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 2014-12-15. ISBN 978-84-490-4375-8.
  14. 1 2 3 López Guerra, Luís; Espín, Eduardo; García Morillo, Joaquín; Pérez Tremps, Pablo; Strústegui, Miguel. Derecho Constitucional. Volumen II. Los poderes del Estado. La organización territorial del estado.. València: Tirant lo Blanc, 2018, p. 131-165. ISBN 9788491907343.
  15. ↑ Montesquieu.
  16. ↑ Montesquieu, p. 185.
  17. ↑ Llobera, Ignasi. «Separació de poders. Però de quins poders?». Valors, 23-03-2021. [Consulta: 19 novembre 2023].
  18. ↑ Solé-Tura (pròleg), p. 7.
  19. ↑ autors, Diversos. Comentarios a la Constitución española: XL Aniversario de la Constitución española (2 tomos) (en castellà). Fundación Wolters Kluwer, 2018-10-01.
  20. ↑ García Fernández, Javier. Estudios sobre el Gobierno (en castellà). Madrid: I.N.A.- Inst. Nacional de Administración, 2007 (Estudios y documentos). ISBN 9788473512695.
  21. ↑ Ortiz, Francisco José Lavale. Constitución española explicada (en castellà). Punto Rojo Libros, 2015-07-09. ISBN 978-1-63503-300-7.
  22. ↑ Velasco Caballero, Francisco; Edició i traducció al català: Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC) «Manual de Derecho administrativo». Revista de Derecho Público: Teoría y Método. Marcial Pons Ediciones Jurídicas y Sociales, 2024, p. 45-64. DOI: DOI: 10.37417/ManDerAdm/L01.
  23. ↑ Nigro, Mario «Carl Schmitt e lo Stato Amministrativo». Rivista Trimestrale di Diritto e Procedura Civile, Anno XL, 03-09-1986, p. 772.
  24. ↑ Gilberto, Bercovici «Carl Schmitt y el Estado de Emergencia Económico». Historia Constitucional, 10-2019. DOI: DOI:10.17811/hc.v0i21.627.
  25. ↑ Sánchez Morón, Miguel. Derecho Administrativo (en castellà). 16a ed.. Madrid: Tecnos, 2020, p. 53-55. ISBN 978-84-309-7975-2.

Bibliografia

[modifica]
  • Montesquieu; Pròleg de Jordi Solé-Tura. L'esperit de les lleis (volum I). Traducció: Josep Negre i Rigol. Edicions 62, 1983. ISBN 84-297-2030-8. 

Vegeu també

[modifica]

Per saber més de les funcions del poder executiu segons les distintes formes de govern vegeu:

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Poder_executiu&oldid=37602274»