Cap de brot edicions, SCCL

El llit isabelí

A El llit isabelí, escrit amb una veu narrativa que oscil·la entre la ironia i l’elegància, el llit és una metàfora d’allò inassolible: un espai on l’amor, la solitud i el desencís es revelen amb una claredat colpidora. Els objectes, i especialment els llits, retenen desitjos que no arriben, vides que no s’han viscut i silencis que pesen més que les paraules. 
A través d’un mosaic fet de deu relats, Carme Guasch transforma la quotidianitat en una experiència inquietant i profundament humana, i explora un univers de relacions fràgils i desitjos silenciats. 

La lírica delicada, la ironia corrosiva, l’humor sorneguer, la crítica dirigida i els silencis que amaguen sobreentesos són les eines d’aquesta escriptora.
— Carles Xuriguera

Hi ha un gran ofici en aquest control de les instàncies narratives i de les combinacions de tons.
— Irene Zurrón

Moments viscuts

Moments viscuts és l’autobiografia d’Enric Morera i alhora és un document de denúncia contra tots aquells que remenaven les cireres del món cultural català i que tenien una manera d’entendre el país i la música que enervaven el nostre protagonista, que era ambiciós i de sang força calenta. El text ens mostra dos moments vitals del compositor: primer, les aventures de joventut amb ganivet i pistola a l’Argentina; després, les trifulgues per fer-se un lloc en un panorama català endogàmic i reticent als canvis. 
Noranta anys després de la seva publicació, Moments viscuts torna a les llibreries amb un pròleg del compositor Joan Magrané i un epíleg del poeta Enric Casasses.

Tot és escrit amb una força i una gràcia que fan que ja valgui la pena només posar-nos a llegir-ho per gust i passar l’estona. Morera, com Dalí pintant i escrivint, escriu tan bé com compon.
— Joan Magrané

(Morera) té gràcia i és divertit sense necessitat de fer-se l’enginyós ni de fer-se el graciós.
— Enric Casasses

Venus i els bàrbars

«Jo, Aureli Margalef, després de viure la vida aspra, violenta, tèrbola i sensual del poble, escriuré un llibre en el qual no hi haurà el més petit resplendor de benestar, la més petita ombra de bondat, un llibre de lectura aspra, tèrbola, violenta i sensual, en el qual dominaran dues tonalitats: el roig i el negre.» Amb aquesta declaració d’intencions, se’ns presenta el protagonista-observador de Venus i els bàrbars, un home civilitzat que durant un temps viurà entre personatges rústecs, primitius i luxuriosos.
Margalef és del parer que, llevat de Prudenci Bertrana i Víctor Català, els autors de la nostra literatura han pintat «una naturalesa i uns pagesos de pessebre». Aquest relat, en canvi, com els lectors comprovareu de seguida, se submergeix sense atenuants en la vida de les ànimes cruels que habiten als pobles.

És una gran notícia que amb Venus i els bàrbars es ressusciti aquella obra fresca i alhora fosca, salvatge i implacable que va enganxar els nostres avis o besavis.
— Agnès Rotger

Una de les coses més fortes que s'han escrit en català. 
— L'Esquella de la Torratxa, agost de 1929

Amèlia de les Camèlies

L’Amèlia és només una de les moltes noies que zumzegen per l’Eixample de Barcelona. Què hi cerquen? Una oportunitat per a brillar, per a participar de l’escenari tan fabulós com verinós d’una joventut que s’esvaeix precipitadament, ofegada entre l’aparença i l’autenticitat. Aquestes abelles només coneixen el ritme vertiginós de la seva pròpia extinció. 
La peripècia romantitzada d’aquest ambient ens va descobrint, a poc a poc, el món de l’Amèlia, un context únic on la cultura i l’esnobisme van de bracet; on es confonen, darrere d’una façana ridícula, la pretensió, l’aspiració i l’interès. És un món on triomfa la banalitat, fiblat de buidor i atrapat en la celebració d'una mateixa festa eterna. 
Benvinguts al món de l’Amèlia de les Camèlies, la crònica d'una altra Barcelona. 
Una novel·la de formació sense formació. Una novel·la d’aprenentatge sense aprenentatge. La sàtira de l’aquí i l’ara: una novel·la real.

La novel·la de Miró és com un espiell que permet observar un club secret que conviu entre nosaltres —i potser ni tan sols sabíem que existia. Un text intel·ligent, sagaç, còmic i patètic, com els personatges que l’habiten. 
— Alba Dalmau

Palpentes

Buscar a les palpentes, no per evitar la caiguda sinó per precipitar-nos a l’estranyesa d’un cos fet de molts, que diu des de dins i fora de si, que pren forma en dir-se lloc. palpentes parla de com reconèixer-nos amb i des de les materialitats —irreductibles, entrellaçades, opaques, accidentades, sempre altres— que ens fan i ens desfan contínuament. El text travessa diverses geografies —pedres, memòria, insectes, silencis, boscos, òrgans, desitjos, membranes— convidant-nos a palpar allò que ens desvia, ens interroga, ens desplaça i ens desorienta.

palpentes és poesia que fa; que balla primer i pensa després. La poeta sap mirar amb els dits; traçar els contorns i els topalls del seu món, i abismar-se en una coreografia de versos que troben sentit en el moviment.
— Laura López Granell

De vegades, cal desvestir-se i tornar al tacte. Perquè la percepció i la reflexió poètica es toquen, abans d’escriure’s.
— Anna Pantinat

Barcelona

Els textos periodístics que conformen el recull que teniu a les mans són miniatures literàries que retraten la ciutat i la societat barcelonines de principis del segle XX, amb la lucidesa, la ironia i la tendresa que caracteritzen la ploma de Prudenci Bertrana. 
Establert a Barcelona, el cronista recorre la ciutat moderna i civilitzadora, que creix i evoluciona, que batega entre el progrés i la misèria, i la contraposa a l’estimada i enyorada naturalesa. 
En aquestes peces breus i subjectives és l’ànima de l’escriptor-pintor la que impera; és la mirada d’artista la que plana per damunt de tot. I aquesta mirada, plena d’humorisme àcid, melangia bosquetana i intensitat expressiva, captiva el lector, més d’un segle després.

El cop de ploma de Bertrana és esquella de la literatura catalana.
— Laia Regincós

La prosa de Bertrana és clara, irònica, a vegades punyent. Sempre autèntica.
— Glòria Granell