Foto premiada amb el Young Wildlife Photographer Of The Year 2014
El fotògraf espanyol Carlos Pérez Naval, de 9 anys d’edat, ha guanyat aquest any el premi Wildlife Photographer of the Year 2014 (WPY Awards), en la categoria Young Wildlife Photographer Of The Year. Aquest premi reconeix el treball d’aquells fotògrafs que varen saber captar la bellesa, la quotidianitat, les característiques pròpies de la vida salvatge i les problemàtiques actuals que posen en perill la seva vida.
Els WPY Awards, que celebren el 2014 la 50ena edició, estan coorganitzats per la cadena BBC i el Museu de Història Natural de Londres.
Carlos Pérez Naval, que en el moment de fer la foto tenia 8 anyets, capturà la imatge d’un escorpí groc aprofitant la llum de la tarde, prop del poble Torralba de los Sisones (Huesca).
La fotògrafa Colita, coneguda com la fotògrafa de la denominada “GaucheDivine” de Barcelona, ha sigut guardonada aquest any en el Premi Nacional de Fotografia 2014, al qual ha renunciat. El motiu de la renuncia està en la següent carta que ha enviat al Ministre Wert:
“La situación de la cultura y la educación en España, cómo expresarlo, es de pena, vergüenza y dolor de corazón. No es posible que exista dicho ministerio. Es una quimera. Habrá que esperar con ilusión, otros tiempos, otras gentes, otros gobiernos, que nos devuelvan a nosotros el orgullo y a ellos el honor”
“Mi condición de ciudadana catalana y la situación actual, nada tiene que ver con mi renuncia. No hagan inventos. Yo creo y milito en la Cultura Universal”.
La fotògrafa s’afegeix així a una llarga llista de gent de la cultura, com Jordi Savall (Premi Nacional de Musica 2014), l’escriptor Javier Marías (Premi Nacional de Narrativa 2012), el compositor Josep Soler i el dibuixant Jan (ambdós a la Medalla de Oro al Mérito en Bellas Artes) que han renunciat per la seva disconformitat en la política actual del Ministerio de Educación, Cultura y Deportes del Ministre Jose Ignacio Wert.
Colita (Isabel Steva i Hernández, Barcelona 1944) passarà a la història per les seues fotografies de primers plans, amb Antonio Gades, CarmenAmaya, Joan Manuel Serrat, Terenci Moix o Rafael Alberti, i paisatges en persones, sobretot a l’Ensanche de Barcelona, el seu barri.
Al llarg dels 44 anys de carrera Colita ha fet més de quaranta exposicions, trenta llibres, ha participat en premsa i en fotografia per cinema i distingida en la Medalla al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona l’any 1998 i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya l’any 2004.
Actualment retirada, quan li pregunten si hi ha algun tema pel qual tornaria a agafar la càmera, respon “sols per fotografiar als banquers culpables de la crisi entrant a la presó, per res més”.
Tropes Franceses, Angleses i Alemanyes a la treva de Nadal de 1914 a Ypres, Belgica
Aquest any es celebra el centenari de l’anomenada “Treva de Nadal” que consistí en un “alto el foc” no oficial entre les tropes de l’Imperi Alemany i les tropes britàniques i franceses del front occidental de la Primera Guerra Mundial durant el Nadal de 1914.
El dia 24 de desembre va concórrer en calma al front, l’artilleria no sonava i no va haver-hi cap ofensiva important. Les trinxeres alemanyes per la nit es van engalanar en adorns nadalencs que havien arribat al front per ordre del Kaiser. Després de les llums van arribar les nadales, destacant “Nit de Pau”. Els britànics i francesos, atònits a lo que estaven vivint, van respondre també cantant nadales. Aquest fet es va escampar a gran part del front occidental.
El matí següent, el 25 de desembre, Nadal, la situació de la passada nit va continuar, els primers en començar van ser també els alemanys. Alguns dels soldats alemanys que parlaven anglés van sortir de les trinxeres en una senyera blanca. Els anglesos, després de dubtar-ho una mica, van sortir també i en poca estona ja era gran part de la tropa la que estava fora celebrant conjuntament el Nadal amb els alemanys, l’enemic que uns dies abans estaven matant.
Durant la treva es van fer intercanvis de menjar, beguda, tabac… i es van compartir histories, records, opinions sobre la guerra i inclús fotografies de les respectives famílies.
Pot ser, el fet més conegut fou el partit de futbol, que gràcies a les cartes enviades als familiars, es coneix el resultat, 3-2 per Alemanya.
El partit de fútbol el va guayar Alemanya 3-2
Aquesta treva va arribar a l’Estat Major de l’Exèrcit, que no podia tolerar cap tipus d’apropament ni compassió per l’enemic, i va prendre accions. A la prohibició d’establir cap tipus de contacte en l’enemic, es va afegir l´afusellament de molts els que varen participar a la treva, sobretot entre el bàndol francès, i els alemanys van traslladar als soldats al front oriental, on les condicions eren molt pitjors.
Es van confiscar a ambdós bàndols les fotografies de la treva, les cartes i tot tipus de documentació que fesa cap referencia a la treva, fins i tot una de les fotos de la treva en soldats alemanys i anglesos que va arribar a ser portada del DailyMirror, va obligar al Gobern a confiscar gran part dels diaris publicats.
Aquests tipus de treves pràcticament ja no es van tornar a produir els anys següents, els soldats eren canviats de front sovint per no confraternitzar en l’enemic i havia ordres de bombardejos d’artilleria durant les dates de Nadal.
L´últim veterà de guerra aliat supervivent de la treva, Alfred Anderson, va morir a Escòcia als 109 anys, el 21 de novembre de 2005.
El pròxim 17 de desembre de 2014, a la població de Ypres, Bèlgica, la UEFA commemorarà en un partit de futbol el centenari de la treva de Nadal de 1914, estan convidats els Caps d’Estat de Bèlgica, França, Alemanya, Itàlia i Regne Unit, en l’argument que “La cerimònia de commemoració deu rendir homenatge als soldats que, fa un segle, expressaren la seva humanitat en un partit de futbol escrivint un capítol en la construcció de la unitat europea i que són un exemple a seguir per les joves generacions d’avui”.
Un record d’aquesta treva estarà aquest Nadal a totes les cases en l’anunci d’una coneguda marca de xocolata.
La nit del 3 de desembre de 1984 va haver-hi una fuga de gas en una fàbrica de pesticides de la companyia UnionCarbide a la regió de Bhopal (India) que va matar entre 6.000 y 8.000 persones la primera setmana i unes altres 12.000 posteriorment com a conseqüència de la catàstrofe, que va afectar a 600.000 persones, 150.000 de les quals van patir greus conseqüències. La tragèdia també va matar a milers d’animals i va contaminar les terres de conreu i les aigües subterrànies.
Aquella setmana més d’un milió de persones havien anat a participar a la celebració d’un concurs poètic, procedents de tota la regió i zones més llunyanes, la gent el gaudia fora de casa i tota la ciutat estava engalanada. A tocar dels murs de la fàbrica, hi havia barris sencers on la gent dormia en barraques, les autoritats ho havien permès.
La nit de l’accident la planta estava parada, només es feien tasques de neteja que consistien en fer passar aigua a pressió per unes canonades, el personal però, no va prendre les mesures de seguretat i l’aigua va anar a parar a un tanc en 42 tones de Isocianat de Metil, començant rapidament una reacció química que el va convertir en gas Cianur de Hidrogen que les vàlvules de seguretat van treure a l’atmosfera. La fuita tòxica ja estava al carrer, passava mitja hora de la mitja nit.
El vent suau d’aquella nit va empènyer el núvol de gas, més pesat que l’aire, cap al barri de barraques. Els primers en morir van ser els ancians, els malalts i els nens. Els carrers de Bophal es van omplir de seguida de cadàvers de gent desesperada per fugir intentant respirar. La gent va caure fulminada.
UnionCarbide va tancar la fàbrica immediatament després del desastre i es va desentendre tant de les instal·lacions com dels productes químics que encara contenien, que van continuar durant anys contaminant l’aire, el sol i els aqüífers de la zona.
Al cap d’uns anys l’empresa va reconèixer 3.828 morts oficials (més de 1.000 menys que les autòpsies practicades), i per compensar totes aquestes pèrdues, va acordar amb el Gobern indi unes compensacions per d’anys de 480 milions d’Euros, que incloïen la renúncia del govern a prendre qualsevol acció futura de reclamació per la via judicial. Els beneficiaris d’aquestes compensacions van cobrar com a mitjana 67.267 rupies (uns 800 €), no es va compensar a les persones malaltes ni en seqüeles.
La que ha sigut considerada “pitjor catàstrofe ecològica de la història” va ser conseqüència de greus deficiències de seguretat a les instal·lacions, en les quals la companyia havia deixat de invertir perquè ja no era rendible. Els responsables de UnionCarbide van ser condemnats a 2 anys de presó i una multa de 500.000 rupies (8.900 €).
Raghu Rai, el fotògraf que va cobrir el desastre de Bhopal per l’agencia Magnum, va tornar 17 anys després per documentar la situació dels supervivents, el resultat és el llibre “Exposure” publicat per Greenpeace l’any 2002.
Aquesta setmana passada una fotografia del fotògraf AndrésKudacki, ha sortit en tots els mitjans de comunicació. La fotografia mostra el sofriment de Carmèn, de 85 anys i veïna del barri de Vallecas de Madrid, que estava essent desnonada de casa seva per un deute del seu fill a un prestador particular. El nou propietari volia disposar de la casa per subhastar-la. El dia del desnonament, el fotògraf Andrés Kudacki, fotograf de l’agencia AP, es va presentar a primera hora i va documentar tot el procés, a la casa hi havia Carmèn, el seu fill i dos membres de la PAH. Més tard van acudir 8 furgonetes de la Policia. Segons paraules del fotògraf, “Carmèn no parava de repetir que havia treballat tota la vida al camp, que havia perdut el seu marit, que havia dit a les amigues que anessin a missa i resessin per ella, que ningú podia fer ja res per salvar-la. És una persona que ha treballat tota la vida i que ara arribava al final perdent-ho tot”, Carme només demanava que li donessin un temps per viure allí fins a morir i després que agafessin la casa. La foto, on s’aprecia el moment en què surt més tristesa de Carmèn, es va tornar viral a les xarxes socials, aconseguint sensibilitzar a la societat, i com a mostra, el Club de Futbol del Rayo Vallecano li pagarà el lloguer d’un habitatge. “Si una foto pot establir precedents, generar valors, repercutir en la societat… et sents útil i la teva feina agafa sentit”, Andrés Kudacki. Font: huffingtonpost, quesabesde
Un os polar ballant, un tauró atrapat en una xarxa o unes Tortugues de les Galà-pagos son algunes de les fotografies seleccionades pel diari anglès The Guardian com les millors 40 fotografies de natura de tots els temps.
Les imatges, seleccionades pels millors fotògrafs de natura de tot el món, tenen com a objectiu recaptar diners en el 40è aniversari del Dia de la Terra.
James Dean pasejant per Times Square de Dennis Stock
James Dean passejant per Times Square en un dia plujós és una fotografia del fotograf Dennis Stock. La fotografia, realitzada l’hivern de 1955, va esser publicada per primer cop a la revista Life i després reproduïda milers de cops, fins convertir-se en un dels icones del Segle XX. Pocs dies després de la fotografia, James Dean moria i naixia el mite.
Dennis Stock va ser fins la seva mort, el passat gener, un dels fotògrafs més importants de l’agencia Magnum, a la qual va arrivar de la ma del mateix Robert Capa. L’any 1951 guanyava un premi de joves fotògrafs convocat per Life, i el mateix any ja va ser convidat per l’agencia, per tres anys més tard passar a formar-ne part de ple dret. Va estar tota la vida unit a Magnum , convertint-se en un dels grans fotògrafs de Hollywood, on va accedir-hi gracies al recolzament de Humphrey Bogart, també va copçar l’ambient dels músics de Jazz i de la contracultura dels anys seixanta amb els motoristes i els Hippys.
Audrey Hepburn per Dennis Stock
De les imatges més conegudes d’Stock destaquen les que va fer a Audrey Hepburn treien el cap per la finestreta d’un cotxe, la de Marlon Brando caracteritzat de Napoleón al rodatge de Desirée, o les realitzades a Marilyn Monroe o John Wayne, o en l’ambit del jazz, a Louis Armstrong en roba interior en el seu camerí.
Al llarg de la seva vida va publicar 27 llibres i va fer exposicions a les galeries més prestigioses del món, com ara el Centre Internacional de Fotografía de Nova York, la National Gallery de Washington o el Museu d’Art Modern de París i va participar en produccions per al cinema i la televisió. Sobre la seva feina va dir He tingut el privilegi de veure gran part de la meva vida a través d’un objectiu, fent d’aquest viatge una experiència clarificadora.
La fotografia de Chind captura el moment en el que es realitza el rescat en un riu.
Mary Chind, Premi Pulitzer 2010 (Breaking News Photography)
El reportatge de Walker recull l’entrenament d’un soldat de sols 17 anys que es prepara per ananr a l’Irak.
Craig F. Walker, Premi Pulitzer 2010 (Feature Photography)
Els premis pulitzer inclouen un total de 20 apartats dedicats al mon del periodisme, la música i les lletres, amb un premi de 10.000 Dolars per cadascun d’ells.
La fotografia Tennis Girl fou realitzada pel fotògraf Martin Elliott l’any 1976, quan en Martin encara era estudiant, la seva novia d’aquell moment, Fiona Butler, li va fer de model en una pista de tenis de la Universitat de Birmingham.
La imatge, convertida primer en calendari al 1977 i després en poster per l’empresa Athena, amb més de dos milions de copies venudes, enseguida es va convertir en una icona de l’alliberament sexual, de la societat permissiva, la hostilitat cap a les normes i les autoritats de la decada dels 70.
Martin Elliott
Martin Elliott va morir el passat 4 d’abril a l’edat de 63 anys. Aquesta fotografia li va donar la fama i la fortuna, ja que en va rebre royalties durant tota la vida. Fiona Butler mai va cobrar res.
La sisena edició dels China International Press Photo Contest (CHIPP) ha premiat una fotografia realitzada per Daniel Berehulak als camps de refugiats de l’Afganistan com la millor fotografia del 2009. El treball d’aquest fotoperiodista Australià, que treballa per Getty Images, també ha recollit el primer premi en la categoria Gent a les notícies i el segon lloc a l’apartat de reportatges de Notícies de guerres i desastres.
Amb una estructura molt semblant als World Press Photo, té vuit categories, amb sis premis per cadascuna d’elles, repartits entre instantànies i reportatges.
China International Press Photo Contest (CHIPP) és un event anual organitzat per la China Photojournalists Society desde l’any 2005, que crea una plataforma sobre la que fotoperiodistes i fotografs de tot el món poden mostrar els seus treballs i intercanviar idees. Els eixos sobre els que ha girat la convocatoria de l’any 2009 han segut la pau i el desenvolupament.
El Desembre de 2008, Briony Campbell va saber que el seu pare, David, patía un cancer terminal. Fou aleshores quan va pendre la decisió de fotografiar l’acomiadament. The Dad Project es la història d’aquest adeu, el retrat de la relació entre pare i filla en els moments intensos del final.
Chris Johns, redactor en cap de la revista National Geographic, ha coordinat aquest projecte de triar les 10 millors fotografies del 2009 i fer-ne un documental on els fotògrafs Kevin Schafer, Fritz Hoffman, Amy Toesing, Stephen Alvarez, Martin Schoeller, Randy Olson, Michael Nichols, John Stanmeyer, James Nachtway i el matrimoni Len Jensel y Diane Cook expliquen com es van fer i mostren el making off. La tasca de Johns no ha segut fàcil, ja que els menbres d’aquesta societat varen captar més d’un milió de fotografies durant l’any passat, de les quals més de mil van sortir a les seves publicacions.
Desde l’any 1888 la societat americana National Geographic capta fotografíes i mostra a la gent les escenes més impactants de la Terra.
Jim Marshall, el fotograf que va capturar algunes de les fotografies més inoblidables del rock & roll, com ara la de Jimi Hendrix cremant la seva guitarra, ha mort a l’edad de 74 anys a la ciutat de Nova York.
Va començar com a fotògraf professional l’any 1959, i la seva carrera no es pot separar de les de les grans estrelles del Rock, com ara els Rolling Stones, Bob Dylan, The Who, Miles Davis i Ray Charles. Fou l’únic fotògraf que va tenir accés al backstage de l’últim concert dels Beatles al Candlestick Park de San Francisco l’any 1966, va fotografiar als Rolling Stones en el seu historic tour de 1972 i va ser un dels fotografs oficials del concert de Woodstock.
Jim Marshall a Woodstock, any 1969
Marshall va neixer a Chicago l’any 1936, però va creixer a Sant Francisco. Va comprar la primera càmera a la universitat i fou allí on va començar a documentar els artistes i músics. Marxa després a Nova York i té l’oportunitat de fotografiar a les estrelles dels segells Columbia i Atlantic mentre tocaven a l’estudi, incloent-hi Bob Dylan i Ray Charles. Però la fama li va venir quan retorna a Sant Francisco al final dels seixanta, on va fer els centenar de fotos per les quals es va fer famós, entre altres a Santana i Janis Joplin o el concert Pop de Monterrey.
Marshall va continuar la seva prolífica carrera fins al final de la seva vida. Darrerament tenía treballs desde John Mayer i Ben Harper fins Lenny Kravitz o Velvet Revolver i tenía fetes més de 500 portades d’albums de música.
Imatge del Calendari Pirelli 2010 del fotògraf Terry Richardson
El Calendari Pirelli és un apublicació anyal que començà a editar-se l’any 1964. Es un calendari publicitari de la secció britànica de Pirelli i és famós per la seva exclusivitat, no està a la venda i sols es dona coma regal d’empresa a clients importants de Pirelli i VIPS. Es un calendari de reconegut prestigi internacional, en el qual sols apareixen imatges de nus artístics femenins.
La seva publicació es va deixar de fer entre 1974 i 1984, degut a la Crisi del Petroli. Des d’aleshores ha segut publicat regularment.
L’aparició al calendari s’ha convertit en una marca de distinció tan per les models que són elegides com pels fotografs que fan el treball. Durant aquests anys han realitzat el calendari fotografs com Robert Freeman (1964), Herb Ritts (1994), Richard Avedon (1997), Annie Leibovitz (2000), Mario Testino (2001), Patrick Demarchelier (2005) o Terry Richardson (2010).
El passat mes de Novembre es va fer la presentació a Londres de la 37ena edició, corresponent a l’any 2010. El fotògraf encarregat de la realització fou Terry Richardson i la producció es va realitzar a Brasil.
Com a curiositat, l’any 2008 durant la presentació de l’edició 2009 del calendari a Berlin, i mentre l’empresa estava en ple procés de regulació laboral a la planta de Manresa, els treballadors van crear el Calendari Pirelli Precari, el qual estava emmarcat dintre de la campanya menos tetas y mas trabajo.
Soichi Noguchi es un astronauta japonés, enginyer aeronautic, que actualment està a bord de l’Estació Espacial Internacional (ISS). Aprofitant que la ISS ja té connexió a Internet, Noguchi està penjant al seu compte de Twitpic fotografies de la superfície de la Terra.
Va publicar la primera fotografia el passat 24 de gener, una imatge de Port au Prince dos díes després del terratremol que va destruir la capital d’Haití. Des d’aquell dia, Noguchi ha aconseguit tenir més de 100.000 seguidors diaris de les seves fotografies, de les quals destaquen, per nombre de seguidors, la Gran Roca d’Australia, amb més de 21000 seguidors, el Kilimanjaro, vista per més de 47.000 persones, o les Dunes rojes d’Arabia a la sortida del sol, amb més de 39.000 visites. Recentment també ha publicat la foto de les Piramides d’Egipte acompanyada del comentari si, les piramides es veuen des de l’espai, vista per més de 47.000 persones, demostrant que no és una llegenda urbana.
Tinc una foto i un fotògraf 
