Sense sortir de la tardor

Començo a sentir la necessitat de tornar a estar connectada al món però passa com quan pràctiques un esport i ho deixes per una temporada, que costa tornar-hi. Encara pot una mica més la mandra que la necessitat.

I no venen bones dates. O sí! Per ajudar a acabar de buidar el pap.

De moment, bon dia a tots i bon cap de setmana llarg, als qui el tingueu, ideal per estar arraulits a casa, al sofà, amb la manteta i una tassa de cafè amb llet ben calentó... deixant passar les hores d'aquesta, ara ja sí, ben instal·lada tardor.

Ser crític

Sóc conscient de que sóc exigent. M'agraden les coses ben fetes, què hi farem! O com a mínim que compleixin amb el que s'ha dit que s'espera d'allò.

També sóc exigent amb mi mateixa. Ja ho tenim això els "exigents". Posem sempre el llisto alt, per a nosaltres i per als altres.

I ser així,  jo crec que és més bo que dolent però t'ho fan viure com un defecte, com si fossis un "bitxo raro". S'atreveixen a dir-te que si estàs enfadat amb el món o si ets un perepunyetes, et miren malament i et critiquen quan gires cua. Total per voler fer les coses ben fetes i que els altres les facin també.

No anem bé!

Arrel de la mort del meu pare i de totes les gestions dels últims moments he volgut cursar dues queixes oficials, una a la funerària (no us podeu ni imaginar la colla de lladres que són i no entraré en detalls pq el tema mereixeria uns quants posts específics i no se si en tinc ganes) i una altra a la Fundació Sociosanitària de Barcelona, centre on va morir el meu pare.

El primer topall és el demanar el full de reclamacions. "Has de parlar amb la supervisora" em van dir. I ni la supervisora em va poder atendre però em van fer anar a un despatx que a la porta hi havia el rètol de Direcció. Volien saber el motiu de la meva queixa. De les tres coses que em volia queixar en aquell moment (ara ja en tinc unes quantes més) només van poder esquivar-ne una al respecte de la qual vaig contestar que malgrat tinguessin la justificació per aquella actuació pensava que no era el més adequat i que volia fer constar la queixa perquè en el futur es poguessin prendre mesures al respecte o millorar el protocol d'actuació que tenen establert. Amb les altres no hi havia excusa possible. Però finalment vaig insistir en que volia el full de reclamacions i llavors va resultar que no els trobaven. Van remenar calaixos i prestatgeries i van anar a dos despatxos diferents. No tenien impresos. No m'ho podia creure. A la representant de la Direcció del centre se li va acudir anar a un altre despatx més llunyà d'on érem i em va portar un imprès. Allà no m'hi vaig fixar, però en arribar a casa vaig adonar-me que no era un imprès de la seva entitat sinó de l'ICO amb qui comparteixen edifici però no gestió. Sense paraules. No sé la cara que posaran quan hi vagi a buscar un imprès correcte i a queixar-me també d'això, perquè de moment ganes de deixar-ho córrer no és que me les hagin fet agafar.

Puta malaltia (darrer capitol)

...I finalment...
la mort.

El camí s'ha fet llarg i dur
i al final la tardor se t'ha emportat,
però el teu record perdurarà entre tots nosaltres,
en cada solc de la teva terra ben llaurada
i en cada solc dels cors dels qui t'hem estimat
i t'estimarem sempre.
Descansa, ara sí, descansa en pau.

Puta malaltía (V)

Tot semblava anar bé. Un llit a la semi-UCI pels primers dies del postoperatori per una intervenció força delicada amb l'evolució prevista del malalt. Però aquella tarda estava molt nerviós, respirava molt sorollosament, estava inquiet, gens comunicatiu, però això tampoc era nou...Després de la mitja hora de visita al vespre vam marxar cap a casa. 

A la 1h de la matinada sona el mòbil. Quan vaig veure el nº llarguíssim ja vaig endevinar que la trucada era de Bellvitge. 

- Li comuniquem que el seu familiar ha estat traslladat a la UCI perquè ha empitjorat força en les últimes hores.

- Però empitjorat en quin sentit?

- En general i molt a nivell respiratori.

Total, corredisses, nervis i demés. El meu pare a la UCI amb un quadre d'infecció en diversos punts, en la ferida i en l'interior de l'abdomen i un derrame pleural entre totes les altres complicacions que ja li havien sortit en el temps d'hospitalització que porta.

I ens semblava que ja havia passat el pitjor! 

En les tres setmanes que ha estat a la UCI ha estat un calvari. Un dia estava millor i l'altre reculàvem. La febre anava i venia, la infecció no estava controlada, el meu para havia perdut totalment l'orientació, en coneixia però poc més. La seva conversa, en les poques estones que el podíem anar a veure, giraven sempre al respecte del seu desig de marxar d'allà i de voler morir. No notàvem milloria en cap sentit, tampoc que anés a pitjor, però això no deixa de ser una agonia.

Em venien al cap aquelles paraules del primer cirurgià que ens va dir que ell no l'operaria ja que podia no sortir més d'un llit d'hospital... i d'unes altres d'algú que em deia que ell en aquests casos és molt dràstic i pragmàtic però que malauradament això estava fora de la legalitat. Es referia a l'eutanàsia.

Veure a una persona així i sense garanties d'arribar a una qualitat de vida amb uns mínims de garantia, amb el desig constant d'acabar de patir, de morir, de marxar a descansar com ell mateix deia, "Jo ja estic avorrit de la vida, ja no faré res més aquí"... la veritat és que fa encongir el cor. Et debats en una sèrie de sentiments contradictoris sense saber què és el millor per a tots. Jo si pogués triar, no voldria veure'm així. Però res és fàcil, ni això, ni tenim la llibertat de desaparèixer quan volem... quina vida aquesta!

 

Un nou repte per a la sergent Grimm

Ahir vaig al·lucinar en escoltar la notícia dels cinc apunyalaments a la ciutat de Lleida. Em va venir al cap la sergent Grimm. 

"Traieu-la al carrer que segur que ho resol"- vaig pensar.

Semblava que la novel·la havia estat una premonició del que podia passar o els periodistes que donàven la notícia havien llegit el llibre perquè hi havia inclús certs paral·lelismes: la no relació entre les víctimes, el desplegament policial pentinant Lleida, l'alarma de la població...

Bé, avui ja hi ha presumpte autor, però no deixa de ser una casualitat curiosa aquesta història!

Puta malaltia (IV)

Abans de la intervenció els metges ens van venir a explicar tot el bo i el no tant bo que ens podíem trobar.

"Hasta ahora todas las pruebas que hemos realizado son en blanco y negro pero para verlo todo claro hay que verlo en color y el color se ve cuando se abre"

Amb metàfores o sense, la realitat és aquesta i la manera de dir-ho no està pas malament.

I finalment va arribar el dia. A priori tot va anar molt bé. El tumor ja es fora i sembla que no hi ha res més afectat, però encara hi ha uns dies crítics de recuperació i de que tot torni a funcionar poc a poc com toca.

Sky line, vista nord, des de la planta 19

Com que l'espera del moment de l'operació ja ha estat molt llarga, et sembla que un cop passat això ja està tot. I no està tot, no. Tot just ara sembla que comença tot. Així que seguim, sense perdre la paciència i anant passat processos.

Ara estem en una zona de vigilància semi-intensiva, on el pas dels dies és delicat i on els avanços han d'estar rigurosament controlats, estem en zona de perill, però malgrat tot sembla que evoluciona tal i com es pot esperar.

Els pacients que corren per aquesta zona restringida són espectaculars! Aquests tallers de reparació de persones són fantàstics! Mira que se'n fan de pedaços i cosits i se'n salven de vides!

Vistes cap al sud des de la planta 19

 Normalment els pacients que corren per aquestes plantes són a causa de malalties de l'aparell digestiu, molts tumors, uns quants trasplantaments i altres disfuncions menys severes, però el darrer company d'habitació del meu pare és un noi ferit d'arma blanca en un atracament: una ganivetada a l'esquena que li va afectar el pulmó i una altra a l'abdomen que li va afectar al fetge. Pobre, té bosses i drenatges que li pengen per totes bandes de llit. Però se'n sortirà en quatre dies també. 

Al final he de reconèixer que la medicina és una meravella i que els metges fan una labor increïble.

Pare

On ha anat aquella força en la mirada?
On s'ha perdut l'alegria dels teus ulls?
Qui ens transmetrà els coneixements
que s'arxiven darrere les teves arrugues,
dins les mans encorbades, sota la pell torrada pel sol?

Home de poques paraules,
tímid en mostrar els sentiments,
treballador sense fi,
lluitador i responsable de la camada,
amic fidel dels teus amics.

No et se veure sense el somriure que coronava el teu rostres.
No et se veure lluny del món.
Torna i no t'hi capfiquis,
estigues en pau, deixant-te estimar i prou.
Si no pots lluita contra ella, fes-te amic de la malaltia si cal,
però torna'ns a somriure, torna'ns a renyar,
torna a manar en el teu regne i amb el cap ben alt.

T'estimo pare!

La sergent Anna Grimm de Montse Sanjuan

Carai amb la Grimm!

Quant gratament m'ha sorprès la Montse Sanjuan amb la seva novel·la!

En la seva presentació ja vaig intuir que la cosa prometia i ha estat totalment a l'alçada de les expectatives, tot i que el negre no és el meu color preferit per a les novel·les.

Estem acostumats a llegir històries d'assassinats i misteris per a resoldre amb noms i cognoms americans o escandinaus però ara els catalans, amb l'Anna Grim, ja s'han situat a la pole.

Llegir que aquest malson té lloc a Lleida m'ha fet molta gràcia perquè jo també conec la boira. I a part de l'emotivitat afegida en llegir una obra de qui coneixes l'autor i l'entorn on succeeix tot, val a dir que aquest llibre relata de manera àgil no una, sinó dues històries de misteri, els assassinats a Lleida i el segrest a Begur. A mesura que es va avançant en la lectura s'aconsegueixen desgranar poc a poc les pistes que porten a la resolució dels casos sense perdre el misteri fins al final i regalant-nos una sorpresa ben embastada en cada cas, una bona cirereta per a cada pastís.

Les meves sinceres felicitacions Montse!

Puta malaltia (III)

El personal de primera línia dels hospitals no són pas els metges, sinó els infermers i les infermeres. El tracte més directe amb el pacient és amb ells i per això és important que la seva actitud sigui pacient, atenta i carinyosa.

Sobra recordar que en aquesta professió cal una porció tan important de coneixements com de vocació i sense aquest equilibri no hi ha bons resultats.

Em fa ràbia que, tot i en temps de crisi i retallades, encara quedin personatges en aquests col·lectius que en l'exercici de la seva professió es preocupin sobretot d'escaqueijar-se i de fer més passadissos que habitacions. Sort que queden mig camuflats per una majoria de bons professionals, entregats als seus pacients i que si que exerceixen la seva vocació com toca.

D'entre el reguitzell d'infermers, infermeres i auxiliars que han atès al meu pare en vull destacar a un, a en Guillem, el noi de l'imperdible d'arracada, un encant de persona, un jove simpàtic, tendre, proper, responsable i sensible, que no té un no mai per a ningú i que es preocupa i aten tot el que li demanes i està en les seves mans. El meu pare que ni es queixa ni demana, pregunta cada matí per ell. "Què no hi és avui aquell noi?" diu. I jo li dic que ve només a la tarda i llavors ja es queda tranquil, encara que després no li demani res. Però ell percep el tracte agradable que en rep i això el gratifica a ell i a tots nosaltres. La meva mare en agraïment li va voler donar una propina que ell va dir que no podia acceptar. I això encara l'honra més. I per això vull destacar la seva feina i la seva integritat i vull regalar-li les oïdes (o els ulls) amb aquest post perquè com em va dir un seguidor en una altra entrada, "els que ho fan bé mereixen tot el reconeixement que siguem capaços de donar-los" i trobar gent autèntica, i sobretot en aquests moments d'extrema sensibilitat, en ajuda a reconciliar-nos amb l'espècie humana.

Gràcies Guillem, això ho pots acceptar amb tota tranquil.litat. A vegades no està malament poder alimentar l'ego. Molta sort i que el temps d'exercici no et cremi i no et faci canviar.

Sota les llambordes, un jardí de Carme Barbany

Va ser  un inesperat i espontani regal de Sant Jordi, amb una dedicatòria molt especial de l'autora que vam enganxar per casualitat, o no,  a la mateixa Porxada i que sense pensar-m'ho ha resultat ser un deliciós bombonet.

Qualificaria el llibre com a costumista català de l'època de la postguerra i centrat en la ciutat de Granollers però que podria ser en qualsevol altra i no se si està basat o no en algun fet real, però que ben bé podria també ser.

Jo a través de la lectura he recordat, que no descobert, la vida que portaven a terme les famílies que van sobreviure la guerra civil però que no eren simpatitzants del règim, la seva tornada a la "normalitat" amb les petjades del passat que en alguns casos tenien molt de pes.  És el relat d'una societat que jo no he viscut però que conec molt bé a través dels meus pares i avis.

M'ha encantat precisament per això, perquè d'alguna manera m'ha fet reviure aquells moments sense haver-los viscut realment. I també perquè m'ha fet remoure aquests sentiments de rebuig al que es va viure en aquells durs anys si no pensaves com volies que ho fessis. Ha remogut el caliu que molts portem a dintre perquè hem heretat la ferida de temps passats i que veient el retrocés social que ara estem vivint en algunes coses necessitem agafar forces per no viure un altre cop situacions se suposa ja superades.

Valoro les emocions que remou aquesta història a través d'un relat de vivències de gent senzilla, de gent bona, de gent amb ideals i de gent valenta que va superant amb les dificultats del dia a dia i vol aixecar el cap amb orgull i fer vèncer la justícia i l'honestedat sobre la prepotència i l'abús de poder.

Un hurra per la Carme!

Puta malaltia (II)

I encara continuo en el mateix escenari.

Dissabte li van donar l'alta però l'alegria va durar poc. A la matinada ja tornàvem a ser a urgències. I ara ja no en sortirà sense passar per quiròfan. 

Però el tema d'avui és a favor de la feina dels infermers. Amb 18 dies que vam ser a la planta 6 en vam tenir uns quants.

A vegades parlem i critiquem la feina dels demés sense conèixer-la massa. Ens guiem pels estereotips i pel que es veu en les pel·lícules, però la realitat aporta mols matisos que cal tenir present.

Jo m'he reconciliat amb els infermers. He vist de prop la paciència que han de tenir amb el tracte a alguns pacients i amb els "ets" i "uts" de cada un d'ells i dels parents que els rodegen (tema gens despreciable).

He tingut més clar que mai que aquesta no seria la meva feina. He entés que un amic meu que s'hi dedica em digui que s'agobia en la planta de medicina interna en la que ara li toca treballar, en la que la major part dels pacients són gent gran amb dolències que els acosten cada cop més cap al final de la seva vida i que allà totes les alegries només són petites alegries. 

I, precisament per que a mi em costaria molt aguantar aquest dia a dia laboral, valoro més que mai la seva feina, d'altra banda imprescindible en la cura dels malalts.

Puta malaltia (I)

Aquest és el paisatge que més
diviso darrerament

Aquesta etapa és dura, molt dura. Veure marxar a qui estimes, encara que sigui llei de vida, consta de pair.

Amb tota aquesta maleïda experiència estic aprenent moltes coses. Clar, sempre s'aprenen coses.

He canviat la meva visió del personal sanitari, he pogut entendre que la medicina no és una ciència exacta i que hi ha dolències amb símptomes de manual però potser passa més vegades que hi ha tantes interferències que no és tan fàcil determinar amb exactitud què és el que passa, què és el que hi ha. Llavors si no tens l'empatia necessària per a posar-te en el lloc dels metges, no entens res i t'hi poses en contra. Però si ets capaç d'entendre que també ells són imperfectes, i que no ho tenen tot a les seves mans, i que poden tenir dubtes o senzillament no saben que és el que passa perquè hi ha situacions complicades, doncs la cosa canvia.

La sanitat està fatal. Això és obvi, però el que falla és sobretot el sistema, no els professionals.

Els professionals són persones i intenten, en la majoria dels casos, fer la seva feina, encara que les condicions no els siguin avui gaire favorables. Després hi ha també allò de que bons i mals professionals n'hi ha a tot arreu, però això ja és una altra cosa. I també és veritat que ara paguem les conseqüències de molt malbaratament de recursos i que encara hi ha vicis que s'arrosseguen d'altres temps i que hi ha moltes coses que es podrien organitzar molt millor, però...

En aquest temps que porto d'hospitals he pogut entendre i pair amb serenitat missatges com el que en va dir un cirurgià: "El teu pare té moltes petites coses que juntes ho compliquen molt tot. Operar és un risc molt gran i sense cap garantia de que pugui tenir una qualitat de vida com la que té ara, en el millor dels casos. Valorant tots els paràmetres, el millor és no tocar res i garantir-li la millor qualitat de vida el temps que es pugui".

Pels metges aquest és el seu dia a dia i t'ho diuen sense panys calents. El primer moment ho reps que no saps ni que preguntar. Però ells ja saben inclús el que vols saber. I davant de la teva mirada vidriosa segueixen dient:

"No et puc dir què li queda de vida al teu pare perquè cada tumor té una biologia pròpia".

És fort tot això, però en el fons saps que tenen raó. I veus clarament que has d'enfocar les coses d'una altra manera. Has de plorar el que faci falta, això és inevitable, però has de ser valent i tenir serenitat per a poder saber donar el millor de tu en aquests moments i no morir en el intent.

I mira, igual dono molt la llauna amb totes aquestes reflexions, però em serveix una mica de teràpia, que prou falta em fa.

La Terapeuta del Gaspar Hernàndez

Aprofito les llargues hores d'espera i acompanyament per a cruspir llibres. És allò de que no hi ha mal que per bé no vingui. Clar que val a dir que l'atenció no és del tot plena. El cansament es nota i les coses que volten pel cap també distreuen. Però bé, potser escurçaré notablement la llista de llibres pendents.

El primer en caure ha estat La Terapeuta del Gaspar Hernàndez. La novel·la aborda el tema de l'ansietat i la por, importants "malalties" de la nostra societat actual. A partir d'aquí pren protagonisme un aspecte col·lateral, la relació terapeuta-pacient. Aquesta relació serà la teranyina que aglutinarà tota la història lligant molts aspectes de les relacions interpersonals i de les relacions socials de cada personatge.

L'Hèctor, bon actor del moment, en sortir de la funció es troba amb una dona assassinada al pàrquing del teatre. Aquest fer el deixa en un estat de xoc que derivarà en un estat permanent de por i ansietat que el farà al mateix temps infravalorar-se fins al punt de pensar en abandonar la seva carrera professional. D'altra banda la terapeuta que l'ajuda a superar aquest estat, l'Eugènia Llor, actua de manera bilateral amb ell perquè amb la seva feina està superant un estat de por i ansietat que ella també pateix. Entre ells s'estableix una relació de dependència que consta determinar si va més enllà de la mera relació professional terapeuta-pacient.

M'ha agradat especialment la tercera part de la novel·la. És la més àgil i instrospectiva en tots els aspectes de conducta humana dels protagonistes principals i dels col·laterals que representen diferents personatges de la nostra societat. 

He llegit diferents sinopsis del llibre i cap d'elles parla dels personatges secundaris de la novel·la, com per exemple el Nacho, el Viladrich, el Borja... tots ells molt bons retrats de personatges amb els qui convivim, a vegades coneixent-los més i a vegades més poc, en els nostres dia a dia. Vull destacar aquest punt perquè penso que sense aquestes pinzellades, la resta seria una història molt focalitzada i això obre el ventall de la realitat social i totes les seves problemàtiques emocionals i comportaments malaltissos que han anat aflorant en la nostra societat moderna. 

Nit a l'hospital