Vés al contingut

Jota

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Image Aquest article tracta sobre el ball. Si cerqueu la lletra, vegeu «J».
Image
La jota, quadre de Joaquim Sorolla. S'hi representen diverses persones amb el vestit típic d'Ansó ballant aquesta dansa.
Jota de ball, interpretada per la Rondalla de Titaguas, 1975. Arxiu Fermín Pardo.
Vídeo de jota valenciana a les Jornades Internacionals Folklòriques de Catalunya a Calella Per a visualitzar amb la màxima resolució aquest vídeo: Cliqueu el text de l'esquerra de MENÚ (en començar a veure'l) de la barra de la base del vídeo i escolliu Font Ogg o Font Webm del desplegable (pot trigar a carregar-se).

La jota és un gènere de música tradicional, cant i dansa popular de ritme ternari ràpid, estès per gran part de la península Ibèrica i present també a les Illes Balears, les Canàries i alguns punts de l'Amèrica Llatina.[1] Als Països Catalans és especialment coneguda al País Valencià, a les Illes Balears i al sud de Catalunya, sobretot a les zones de contacte amb l'Aragó, al Priorat i a les Terres de l'Ebre.[2][1]

La jota pot presentar-se com a peça ballada, cantada o instrumental. En la seva forma coreogràfica més habitual és un ball de parella, encara que també pot ballar-se individualment o en formacions col·lectives, segons la variant local.[1] Com a gènere tradicional, ha estat reinterpretada en contextos festius, escènics i de transmissió oral, amb una gran diversitat de formes locals.[3]

Origen

[modifica]

Els orígens de la jota són discutits. La Gran Enciclopèdia de la Música considera que difícilment poden ser anteriors a mitjan segle XVIII,[2] mentre que el decret estatal que la declara manifestació representativa del patrimoni cultural immaterial situa la configuració de la seva estètica i estructura actuals al segle XVIII, amb un desenvolupament posterior durant el segle XIX i el segle XX.[3]

Per la seva extensió geogràfica, la jota ha adoptat nombroses variants territorials, sovint designades pel lloc on es ballen o canten, com ara la jota aragonesa, la navarresa, la valenciana o diverses formes locals catalanes.[2] En alguns territoris catalanoparlants també ha rebut denominacions pròpies o adaptades, com ara cota, especialment en la tradició oral.

Noms

[modifica]

Josep Crivillé i Bargalló ens diu que la teoria àrab sobre l'etimologia del mot jota basada en l'àrab anomenat Aben Jot és gratuïta i fantasiosa. També esmenta que García Arista en un discurs sobre la jota aragonesa de l'any 1919 pensa que el nom deu derivar de l'antic verb castellà sotar (del verb llatí saltare), que significava 'saltar', 'botar' i 'ballar'. El diccionari de la RAE adopta també l'etimologia saltare per al nom de jota. Fins i tot Crivillé ens diu que algun diccionari dona el nom jota com a procedent del basc Jotu, que significa 'tocar' o 'sonar'.[4] De totes maneres, en castellà hom la coneix amb els noms de: jota, jotilla, jotica, isa…

En català també hi ha diverses maneres d'anomenar-la:

  1. Jota: pronunciat amb so de j castellana.[5] Potser la forma més estesa actualment.
  2. Jota: pronunciat a la catalana.
  3. Cota: es tracta d'una adaptació tradicional del so del castellà jota. Aquesta adaptació, anomenada queada,[6] de mots castellans al català era usual. Per exemple, quefe per jefe o maco per majo, etc.
« Na Maria balla i bota,
té ses cames de perdiu;
sa mare sempre li diu:
"Maria, balla una cota".[4]		 »
— Popular de Mallorca
« La cota m'han dit que cante.
Jo la cota no la sé…
Si em dónes un plat de xulles,
jo la cota cantaré.		 »
— Cobleta sentida a la Galera (Montsià)
« A la jota jota del ganxo del llum,
que, si no t'apartes, te'l tiro damunt.
De les alabances i dels malparlats
i dels "mal te quiero" que Déu mo'ne guard.[7]		 »
— Popular de les Terres de l'Ebre

Ens diu Josep Crivillé respecte d'aquesta corranda: «No tiene nada de particular que la j se haya convertido en c dura en la pronunciación en esas latitudes y que se diga cota en vez de jota. Un tanto más extraño es que en las tonadillas y representaciones escénicas de los primeros tiempos (1760 a 1775), escritas en Madrid, aparezca el nombre de jota escrito con c, como se ha visto que ocurre en la tonadilla de autor anónimo Ama, criada y cortejo, del año 1766. […] es imposible determinar aún cuál de estas palabras es la influida y cuál la que ejerce la influencia y, en consecuencia, cuál de ellas es la base o matriz de la voz jota.»[4]

Hi ha nombrosos exemples arreu de les terres de parla catalana que confirmen l'ús de cota en comptes de jota:

  • A Tàrbena[8]
  • Al Camp de Tarragona és més freqüent cota que jota.[6]
  • Ball de coques de l'Arbolí: «Per animar el Ball de Coques o "cota", com l'anomenaven els més vells, molts anys havien pujat […] Joan Martorell i Juncosa […] havia ballat la "cota" mentre es va tocar.»[9]
  • Ball de coques de Pradell de la Teixeta: «Hi ha moltes persones grans que es recorden d'haver vist ballar coques com una "cota"».[9]
  • Ball de majorales d'Ulldemolins[9]
  • A l'Arxiu de Sant Felip Neri de Palma hi apareix tant cota com jota, segons en Joan Eugeni Canyelles (músic, historiador i investigador).
  • Al sainet En la velà d'un albat (1865), en què s'enumeren els gèneres de ball que interpreten els músics:
« Tomasa:

I mos tocareu la cota,
el fandango rebolcat;
la de l'u, la granadina;
viva, viva la borina.[10]

 »
  • Segons el folklorista Joan-Antoni Cerdà i Mataix: «Al País Valencià, la paraula jota s'ha pronunciat tradicionalment amb el so castellà /x/, encara que en algunes comarques s'emprava abans el terme cota, que hauria de ser reconegut per la normativa.»[11]

Característiques

[modifica]

La jota es caracteritza habitualment per un compàs ternari i un tempo viu. A Catalunya, la música de jota sol organitzar-se en frases melòdiques de quatre compassos, amb alternança entre parts instrumentals i parts cantades o cobles.[1] L'harmonia acostuma a basar-se en l'alternança entre la tònica i la dominant, generalment en mode major.[1]

Com a dansa, pot ballar-se en parella, en fileres, en cercle o en altres disposicions segons la tradició local. Les mudances i evolucions poden variar molt d'un territori a un altre, des de formes més pausades fins a d'altres de més saltades i vives.[1]

Els instruments d'acompanyament també varien segons l'àrea. En moltes zones s'interpreta amb formacions de rondalla, amb guitarres, guitarrons, bandúrries, llaüts i instruments de percussió. En algunes tradicions catalanes i valencianes també hi poden aparèixer la dolçaina, el tabal, les castanyoles, la pandereta o els ferrets.[1][2]

La jota als Països Catalans

[modifica]
Image
Jota, sardana i contradansa en un quadern de llibertats d'orgue ~ 1820 conservat a l'arxiu de la Seu de Lleida

A Catalunya, la jota és present amb denominacions i formes diverses a les comarques pirinenques i de ponent, a les zones veïnes amb la Franja, a punts de la Catalunya Nova i, especialment, al Priorat i a les Terres de l'Ebre.[1] En alguns indrets del Priorat, la Ribera d'Ebre, la Terra Alta i el Baix Camp, la jota s'ha ballat en cercle al voltant de la plaça i sovint al voltant d'una foguera.[1]

En altres zones, especialment al pla i al litoral de les comarques ebrenques, els balladors acostumen a disposar-se en dues fileres encarades, una d'homes i una de dones, i executen les evolucions pròpies de cada localitat.[1] En alguns punts del Priorat i de les Terres de l'Ebre, la jota s'ha relacionat també amb el ball de coques.[1]

El 2011, la Generalitat de Catalunya va declarar la jota element festiu patrimonial d'interès nacional.[12] El 2023, el govern espanyol va declarar la jota, com a gènere tradicional, manifestació representativa del patrimoni cultural immaterial.[3]

Característiques

[modifica]

És una dansa de parella, oberta a la comunitat, amb unes exigències tècniques mínimes —fet que no exclou que els balladors puguin destacar en habilitat— i que s'interpreta sovint en el marc de rituals festius en els quals les autoritats civils o festives inicien la dansada.[13]

És un ball viu i alegre, provocatiu, en el qual els balladors insinuen el contacte físic amb la parella sense que aquest arribi a produir-se. Sol denominar-se pel nom genèric de ball de plaça —en contraposició al ball d'envelat— o dansada, però també pot agafar la denominació de les persones que obren el ball —cap de dansa, ball de majorales—, d'una peça de roba que porten els balladors —com el ball de mantons— o de menjar que porten a la mà —com els balls de coques o de tortades.[13]

Generalment, els balladors, per parelles, es disposen en una renglera que sol tancar-se, a l'entorn d'una foguera, a les festes d'hivern, o dels mateixos músics. Les melodies, de compàs ternari, són interpretades per diferents formacions musicals, des de conjunts de gralles i tabal fins a formacions de corda o de vent, les més habituals.[13]

Les jotes cantades i les dansades presenten nombrosos punts de contacte en estructura musical. Constitueixen una forma de comunicació generalment associada al festeig o a la festa. Les rondes, interpretades per colles de joves que s'organitzaven per anar a cantar a les noies a la nit, sovintejaven en els moments de l'any en què les feines del camp eren menys feixugues.[13]

Aquest ball té un compàs ternari i presenta una estructura harmònica basada en l'alternança de quatre compassos de tònica i quatre de dominant. Se'n distingeix una part instrumental i una part cantada, formada per set frases musicals. Així i tot, les composicions actuals de jota s'alliberen en moltes ocasions d'aquest tret. A vegades també presenta una tornada cantada. Normalment s'interpreta amb guitarra i guitarró, als quals solen afegir-se instruments de plectre com la bandúrria i el llaüt. Tampoc poden faltar instruments de percussió com les castanyoles, la pandereta i els ferrets.

Les cançons tracten temes diversos. La temàtica amorosa és dominant, però no l'única. Les rondes transmeten l'opinió d'un grup social, com poden ser els fadrins, membres d'una colla o societat, sobre els esdeveniments col·lectius. Són espais de llibertat en els quals pot aparèixer la crítica a les persones o a l'ordre social que ben sovint són motiu de conflicte. Per això, també han estat una forma d'expressió política.[13]

Variacions

[modifica]

A les comarques del Baix Ebre i el Montsià, és ben viu el costum d'improvisar jotes versades, a càrrec de cantadors, en el marc de les festes.[14][15] El cantador, tradicionalment un home (però ara no necessàriament),[16] acompanyat d'una rondalla, formació musical que pren el nom de l'acció de rondar. És el que al País Valencià s'anomenen les albades, acompanyades de dolçaina i tabal. Al Principat, la formació musical va passar a ser de corda —guitarra, guitarró, bandúrria…— amb algun instrument de vent de metall. No hi manca alguna percussió per a l'acompanyament rítmic. La tonada, de melodia fixa, s'atura quan el cantador aixeca la mà, senyal que ja té preparada la cobla. La canta i, entre estrofa i estrofa, la rondalla torna a interpretar la jota.[13]

Les cançons dels cantadors eren d'encàrrec, es pagaven i es dedicaven a les persones per a les quals havien estat encomanades. Hi ha un repertori de salutació, als amos de la casa o a les autoritats presents a la festa, i de comiat. El prestigi d'un cantador es troba, en bona part, en l'habilitat per improvisar cobles i adequar-les a cada situació.[13]

Sovint, a les Terres de l'Ebre, la jota cantada improvisada (l'expressió cantada de la jota) funciona en paral·lel amb la jota ballada. És a dir, els glossadors o improvisadors dels versos cantats, sempre acompanyats de la rondalla / els músics, no apareixen acompanyats de balladors, i l'expressió ballada de la jota tampoc no sol acompanyar-se del cant, només de la música.[14]

La jota cantada improvisada de les Terres de l'Ebre entronca amb la tradició de les gloses de les Illes Balears, de les albades del País Valencià, de les corrandes de certes parts de Catalunya incloent la Catalunya del Nord, del garrotin dels gitanos de Lleida,[17][18] i dels bertsolaris bascos, per posar alguns exemples.

En tot cas, la jota, cantada o ballada, és en definitiva un gènere tradicional i popular que possibilita la comunicació, la relació entre les persones, l'afirmació del prestigi, la crítica social[13] i la construcció de la identitat territorial.[14]

Alguns versos com a exemple:[19]

« Al carrer del mig
no hi podem anar,
perquè l'altra nit,
nos van arruixar.
Nos van arruixar,
nos van arruixar.		 »
« Les plegadores d'aulives
diuen que no beuen vi
i, per baix de l'aulivera,
se'l beuen en un topí.		 »
« Música te'n fai, Antònia,
amb un carabassinol;
si esta nit no estàs contenta,
tornaré demà a les nou.		 »
« Quan era xicotet,
anava a caçar granotes.
I ara que ja sóc grandet
vaig a caçar xicotes.		 »
« Les xiques de Badaluc
són poques i batxilleres;
s'han fet un canyut de canya
i escolten per les gateres.		 »
« Una barca pel riu baixa
carregada d'estisores,
per a tallar-ne la llengua
a les xiques parladores.		 »
« Ta mare te'n diu bandera,
jo li dic que té raó,
perquè les banderes bones
van davant la processó.		 »
« Quan era xicotet
portava calçons de vela
i ara que sóc grandet
se m'arronsa la mustela.		 »

Jota cantada improvisada a les Terres de l'Ebre

[modifica]

A les Terres de l'Ebre, la jota cantada improvisada és una de les expressions més singulars de la música tradicional del territori.[1] Es basa en la intervenció d'un cantador o versador que improvisa cobles damunt d'una tonada coneguda i amb l'acompanyament d'una rondalla.[20]

Aquesta forma de cant ha tingut una funció festiva, social i comunicativa. Tradicionalment, s'ha vinculat a festes majors, romeries, rondes de quintos, celebracions familiars i actes públics, i ha tractat temes com el festeig, la vida local, la crítica social, la sàtira o la reivindicació territorial.[1][20]

Jota aragonesa

[modifica]

La jota aragonesa és una manifestació del folklore a Aragó d'un gènere musical, la jota, present en la major part de la geografia espanyola. El gènere, tal com es coneix en l'actualitat, es conforma a la fi del segle xviii o principis del xix.

La jota aragonesa s'expressa a través del ball (bailadors), el cant (cantadors) i la interpretació instrumental, composta per una rondalla en la qual participen fonamentalment la guitarra, el llaüt i la bandurria.

Jota castellana

[modifica]

La jota castellana és una manifestació del folklore castellà (propi de Castella i Lleó, Madrid i Castella-la Manxa) d'un gènere musical, la jota, present en la major part de la geografia espanyola. El terme no es remunta més enllà del segle xviii.

Jota tortosina

[modifica]


Referències

[modifica]
  1. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 «La jota». Generalitat de Catalunya. Patrimoni festiu. [Consulta: 16 maig 2026].
  2. 1 2 3 4 «Jota». Gran Enciclopèdia de la Música. Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 16 maig 2026].
  3. 1 2 3 «Real Decreto 600/2023, de 4 de julio, por el que se declara la Jota como género tradicional, como Manifestación Representativa del Patrimonio Cultural Inmaterial» (en castellà). Boletín Oficial del Estado, 18 juliol 2023. [Consulta: 16 maig 2026].
  4. 1 2 3 Crivillé i Bargalló, Josep. Historia de la música española. 7. El folklore musical (en castellà), p. 210. ISBN 978-84-206-6487-3. Arxivat 2015-02-02 a Wayback Machine.
  5. ↑ «Diccionari català-valencià-balear». Arxivat de l'original el 2004-08-26. [Consulta: 2 febrer 2015].
  6. 1 2 Veny, Joan «Fortuna del Fonema /X/ en català: visió històrica de la “queada”». Actes del novè col·loqui internacional de llengua i literatura catalanes Alacant-Elx, 9-14 de setembre de 1991, vol. II, p. 421. Arxivat de l'original el 2024-06-07 [Consulta: 11 juliol 2020].
  7. ↑ Cobla popular de la jota de les Terres de l'Ebre
  8. ↑ Monjo, Joan Lluís. «No és lo mateix parlar amb la reina que amb sa gerra». A: Actes del novè col·loqui internacional de llengua i literatura catalanes Alacant-Elx, 9-14 de setembre de 1991.. 2, p. 481. Arxivat 2024-06-07 a Wayback Machine.
  9. 1 2 3 Bargalló i Badia, Josep. Balls i danses de les comarques de Tarragona. El Priorat.
  10. ↑ Caramella, 10, p. 13.
  11. ↑ Cerdà i Mataix, Joan Antoni «La jota de quatre i el fandango de cobla partida». La xitxarra Publicació de cultura popular de la vall de Biar, 1, p. 10.
  12. ↑ «Acord GOV/57/2011, de 22 de març, pel qual es declara la Jota element festiu patrimonial d'interès nacional». Cercador d'Informació i Documentació Oficials. Diputació de Barcelona, 24 març 2011. [Consulta: 16 maig 2026].
  13. 1 2 3 4 5 6 7 8 «La Jota». Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: juliol 2013].
  14. 1 2 3 «La jota cantada improvisada». Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l'Ebre (IPCITE). [Consulta: 19 octubre 2024].
  15. ↑ «La jota a les terres de l'Ebre és improvisada i ara se’n podrà a aprendre». Tornaveu. Associacionisme i Cultura, 31-12-2014. [Consulta: 19 octubre 2024].
  16. ↑ «“La màgia i l'art de la jota versada és la improvisació i el carrer”». Setmanari L'Ebre, 14-12-2020. [Consulta: 19 octubre 2024].
  17. ↑ «Cant improvisat als Països Catalans: gèneres». Fes ta festa, 27-07-2012. [Consulta: 19 octubre 2024].
  18. ↑ «La veritable història del «Garrotín»». Enderrock. [Consulta: 19 octubre 2024].
  19. ↑ Centre de Normalització Lingüística de les Terres de l'Ebre, Servei Local de Català de Tortosa. Dites, cobles i rondalles. Segona edició. Tortosa: Servei Local de Català de Tortosa, Abril de 1994, p. 288. ISBN 84-606-1864-1.
  20. 1 2 Castellanos Maduell, Eva; Martí Domènech, Cinta; Queralt Tomàs, M. Carme; Salvadó Poy, Roc; Vidal Arasa, Joan Francesc. «La jota cantada improvisada a les Terres de l'Ebre». Caramella, núm. 24, 2011, p. 4-7. Consulta: 16 maig 2026.

Bibliografia

[modifica]
  • Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. Lo llibre de música. Valls: Cossetània Edicions, 2006. ISBN 84-9791-204-7.
  • Manzano, Miguel. La jota como género musical. Madrid: Alpuerto, 1995.
  • Ribera i Tarragó, Julià. La música de la jota aragonesa: ensayo histórico. Madrid: Instituto de Valencia de Don Juan, 1928.

Enllaços externs

[modifica]
Image
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jota

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Jota&oldid=37628031»