Queen

M'agrada molt, el cine.

Quan era jove i tenia el "nòvio" a la mili, vaig "esgotar" la cartellera. Em buscava amigues, amics o familiars per anar-hi. I si no hi havia ningú disposat, hi anava sola.

Vaig esgotar la cartellera, s'entén que de pelis que volia veure. Si una pel·lícula no em cridava l'atenció ja no ho intentava.

Era el temps de l'Art i assaig, o sigui, el que avui en dia s'anomena V.O.S. (versió original subtitulada). Recordo una pel·lícula que em va agradar molt, que es deia "Le genou de Claire". Diria (i si busqués bé fins i tot ho trobaria) que ja n'havia parlat. També recordo haver anat (amb gent d'Història de l'Art) a veure "Lancelot du lac". Aquesta darrera la vaig dormir profudament. Quiiiina llauna! (per això la recordo, no pas per bona)

Ah, però del que volia parlar és de la que he anat a veure avui. De fet, crec que avui mateix s'estrenava, així que dec ser una mica més friki del que em sembla.

"Bohemian Rhapsody". Freddie Mercury. Queen

Si us agrada/agradava mitjanament Queen, no us la perdeu. Si no us agrada/agradava ni mitjanament ni de cap manera, llavors, no. No hi aneu.

Enganxamentes i desenganxamentes

Durant tot l'estiu m'he desenganxat de "Redeletras" (com l'Apalabrados, però en castellà només - es juga contra gent de parla hispana de tot el món- ah, i es paga, per jugar: aquest és un petit inconvenient)

I ara que m'havia desenganxat de Redeletras, va i m'enganxo al twitter!

En fi... me'n vaig al cine, del qual estic força desenganxada, més que res, pel preu de les entrades.

Al final vam deixar estar allò dels Barrufets 2, es veu que per nens de 5 anys és una mica violent (en Gargamel és un malo-malísimo molt poc recomanable). Anem a veure "Avions". Ja us diré.


Ens llegim! (perquè encara no hi ha  qui em desenganxi d'aquí)

Barrufem?

Aquesta tarda barrufaré una cosa que barrufa molt de temps que no barrufava. Barrufaré al cinema, a veure "Els Barrufets 2".

Segurament, aquesta entrada seria apropiada per barrufar a "Diari d'una àvia primerenca", però ja fa tant de temps que no en barrufa res, de primerenca, que gairebé em barrufa vergonya...

Ja tinc cinc néts, en total! Tres barrufets i dues barrufetes (no són blaus, ep!)

Bé, doncs, espero que em barrufi molt la pel·li, perquè m'emporto un dels barrufets... el més gran.

Quin estiu més barrufant! (no paro!)

Bones barrufes a tot bitxo barrufant!

Nit d'Òscars

Em sembla que he sentit que aquesta nit es concedeixen els Oscars... i jo m'he dit "altra vegada?"

Ja ha passat un any?

I ara no em posaré a filosofar. Però que fins i tot el meu nét em comenti que el temps passa molt de pressa, em fa reflexionar (una mica).

Ahir, calçotada enmig de la neu. Aquesta calçotada la recordarem, la meva família i jo, perquè normalment, fa fred, però és que ahir, a més mentre els grans vigilaven els calçots, els petits feien ninots de neu.

A la meva família hi ha grans cuiners: pastissos de verduretes diverses, "mandanguetes" per l'aperitiu fetes artesanalment i, per postres, pastissos casolans per endolcir una mica aquesta passa de frisança que vivim tots plegats: un dia per fer família. Un dia per recordar!

A veure a qui li donen l'Oscar a la millor pel·lícula, aquesta nit...

"SINE"

Sento que volen donar-li un Oscar a Clooney per la darrera pel·li "Los descendientes". Veig que la fan al cine de Blanes i decideixo anar-hi, a veure què tal.

Surto del cine decebuda i pensant "Si li han de donar l'Oscar en aquest, vol dir que no hi ha res millor. Trist!".

Poso la ràdio mentre esmorzo i sento la crítica de cine de la setmana: deixen "Nosequien y su gemela" per terra (he vist el trailer i no m'estranya, és abominable). Parlen d'una altra pel·li que ara no recordo com es diu (segurament perquè no he vist el trailer i ni em sona). La deixen mig-mig. I llavors li toca el torn a la pel·li del guaperes del George. Diuen que és fantàstica, que és un drama ben tractat, que si naps, que si cols... i flipo.

Del drama en qüestió, qualsevol aficionat podria haver-ne tret molt més suc. Els personatges són totalment superficials, el tema no té ni un gram d'originalitat (d'altra banda, em podeu dir, i direu bé, no cal que un tema sigui original perquè se'n faci una boníssima pel·lícula). Però és que és taaaaaaaaaaaaaaaaaaan re-fluixaaaaaaaaaaa... buf,buf,buf!  George Clooney és guapo: estem d'acord. També ho és Richard Gere (no?) i fa pel·lis tan insulses com aquesta  - heu vist la quantitat de "carones" que saben posar, tots dos?, carones per quedar "monos", però que no serveixen per a res. O al menys a mi no em transmeten res.- doncs això. A l'escena més trista de la pel·li, SORT! de la llagrimeta que li fan córrer per la cara, sooooooort! (deumeu, quin patetisme!)

Ep! potser demano massa, jo!

"Ell", amb la seva postureta.

Imatge treta de google.

Aps, perdó, se m'oblidava: el doblatge de les nenes és INFAME! (consti que tinc una cosina que fa doblatge, que era la veu del Son Goan i de molts altres dibuixets i pel·lis i que ho fa molt bé, no és perquè sigui la meva cosina)

Em sap greu, perquè els dobladors s'han de guanyar la vida, però on estiguin les veus originals dels actors i actrius... ehem... (però aquest és un altre tema i avui no toca)

Divendres, programa doble: a la nit veig Pa negre, una vegada més.


I, patriotismes a part, no entenc per què no l'han nominat per l'Oscar.

I és que, com hi ha bon teatre i teiatru, també hi ha  bon cinema i "sine".

Au, va, els amants del Clooney ja em podeu saltar a la iugular!

Alguna cosa passa amb Blogger

Sembla que alguna cosa passa amb els blogs. Encara no he esbrinat per què, però a mi, per exemple, m'han desaparegut un parell de comentaris, concretament, el de la Fanal blau i el de la Joana, de l'apunt dedicat a l'aniversari de l'O.X. Vés a saber on deuen haver anat a parar...

Ahir vaig anar al cine. Midnitgh in Paris. Woody Allen, continues sent gran! No us passa, que de tant en tant us poseu una pel·li d'Allen, encara que sigui Manhatan, vista mil i un cops? (perquè jo, les pelis de Woody Allen les he vist mil i un cop. Bé, no totes!)

Ahir al vespre vaig tenir l'honor de gaudir de París, una vegada més, i de fantasejar, com el protagonista, amb les converses amb Hemingway, Picasso, Belmonte (el torero), Buñuel, Dalí... i encara, Toulouse Lautrec, Gauguin, Degas... Cole Porter, i no amb Maria Antonieta, però gairebé.

Un divertimento encertat. Un caramelet pels que, com jo, necessitem carregar piles de tant en tant pensant en coses boniques i escoltant bona música.

La conclusió: No qualsevol temps passat fou millor, però quan ens pensem que si no som els únics...

Qualsevol temps passat fou... anterior.

Hi ha un mar com un mirall. I yo con estos pelos!

cops amagats... i gràcies company!

Avui em ve de gust Dylan Thomas, amb la veu de Richard Burton.

Sentir-lo em fa desitjar aprendre anglès BÉ. Sé que això no passarà mai. És igual. M'agrada Dylan Thomas i la veu de Burton, que en pau descansi.

El video pertany a "Bajo el bosque lácteo" (Under milk wood), una pel·li que vaig anar a veure quan a casa nostra es veien pel·lícules anomendes "d'art i assaig"). En versió original subtitulada. Evidentment, al video hi ha més veus... però la "d'ell" és la més bonica... no?




La veritat és que he començat buscant una música. La música d'un vinil dels anys 70 que encara dec tenir però no sé on... "La guerra de los mundos", no sé de qui, era extraordinària, aquella música (res a veure amb la pel·li, que si que l'he trobat. Res a veure). En el vinil del que parlo, hi havia la magnífica veu de Burton. És (era) el més gran!!!!! (deumeu, quina veu!)

Deumeu, això és un blogaire, i el demés són trons!!! (Gràcies, Barbollaire, mooooooooltes gràcies)

Jo buscava això (i no ho trobava)és una passada, no té desperdici (ep, per mi!, que sóc de l'època dels Pink Floyd, Allan Parsons i companyia - molta companyia-)

Literatura, blogs,cinema, xarxa social, vida real, paranoies vàries.

Arran del naixement del nostre segon nét el dia 11 d'octubre (el mateix dia que vaig néixer jo) he reobert el blog de l'àvia. Ara es diu "Diari d'una àvia primerenca-segona part".

Arran, també, de la presentació del llibre el dia 14 d'octubre, amb totes les emocions , no solament les derivades de la presetació en sí sinó també les derivades de tots els blogaires que vaig conèixer, encara que només fos per un momentet i les derivades de veure com m'estimen els meus amics i la família i... buf,buf,buf... amb tot això, al meu cap els pardals no callen. Al final han aconseguit una migranya d'aquelles d'antologia (els pardals, vull dir, amb la seva xerrameca).

imatge de google


Tinc tants projectes literaris al cap que els pardals es tornen bojos i es riuen de mi, pobra mortal amb ganes d'escriure. I mentrestant, els autors consagrats i reconsagrats van guanyant premis. Heus ací el Planeta per a l'Eduardo Mendoza.

Hi ha alguns autors que jo pensava que no jugaven a segons quins jocs, però veig que en qüestió de premis "grossos" "todo el monte es orégano". Felicitarem, doncs l'Eduardo Mendoza. I potser l'haurem de llegir, no?

Han estrenat una pel·li sobre les xarxes socials (em sembla que té a veure amb el facebook, amb qui fa poc que m'he reconciliat) però no sé si l'aniré a veure. Parlant de cinema, la darrera que he vist ha estat "Buried" (enterrat). Una gran pel·lícula, afirmo. Tenia por que m'agafés la claustrofòbia, jo que no agafo un ascensor si no és per més de cinc pisos, i en canvi, em va encantar! em va fer patir molt, eh? però la vaig trobar una molt molt bona pel·li, així que us la recomano.

A la vida real, avui hi haurà patates amb bledes, a casa, que tanta copa de cava i tant "pica-pica" per celebrar coses no pot ser bo per cap organisme. De tota manera, si voleu venir, esteu convidats. Com? Que no us agraden les bledes? però si és una de les verdures més bones i nutritives que existeix! que no tant? bé, com vulgueu!

I em sembla que no cal que parli de les paranoies... en realitat, no hi ha res que no sigui una paranoia!

Origen

Abans d'ahir en Gerard ens va recomanar "Origen". És molt xula, ens va dir, però no us vull explicar res per si decidiu anar-hi. Com que feia dos mesos que no trepitjàvem una sala de cine i als Lauren Costa Brava no fan res de bo (normalment), que per trobar una bona peli has de mirar amb lupa, doncs vam decidir que si al nano li havia agradat, potser a nosaltres també ens agradaria, tenint en compte que "el nano" té uns gustos força semblants als nostres, encara que pugui semblar mentida, als seus 23 anys.

Total, que vam anar a veure aquesta pel·lícula i ens va agradar. És pura ciència ficció, no us penseu, però trobo que és un tema no tractat abans, que no hi ha excés d'efectes especials,i que els que hi ha són molt lograts, no hi ha un excés de sang i fetge, ni  excés decops de puny ni massa morts gratuïtes... és "diferent", si m'ho pèrmeteu, malgrat el format de video joc (aquí els puristes se'm tiraran a la iugular, però jo vaig mantenir-me tota l'estona pensant que era a un videojoc i pensant "aquest és el nivell 1, ara som al nivell 5, ara..." i no dic res més per si no l'heu vist i la voleu veure). A veure, que em sembla que m'he passat: hi ha persecucions de cotxes, algun mort, algun cop i mooooooolt poqueta sang. Però una mica, n'hi ha, no ens enganyem, tampoc.

Fa pocs dies vaig llegir una polèmica sobre algú que s'havia queixat enviant cartes al director de diferents diaris, dient que la pel·li és un plagi d'una novel·la seva que havia escrit fa molts anys. Aquí no m'hi fico, perquè no en tinc ni idea, però val a dir que no m'estranyaria gens ni mica. En aquest món tot podria ser.

Jo mateixa em mantinc ferma sense voler llegir "Un home de paraula" perquè sé que tracta de la mort d'un marit. Jo mateixa fa anys que vaig escriure sobre la mort del meu, ho vaig presentar a algun premi, sense quedar ni finalista ni res, però és clar, jo no sóc coneguda, és allò que diem. Val a dir que encara no l'he llegit: no podria suportar que algú em digués que he plagiat res, perquè jo només vaig extreure els meus sentiments més profunds, quan l'escrivia. En fi, que entenc que el món del "m'has copiat" és molt complexe. Un pot copiar la idea, i també hi pot haver casualitats, com que dos escriptors diferents escriguin una obra semblant al mateix temps... no?

I ara m'enrollaria massa, així que ho deixarem aquí.

Origen em va fer passar dues hores del dimarts a la tarda concentrada en alguna cosa que no era res de l'habitual, perquè, això si: si vas a veure-la, concentra't, o et perdràs!!!

Si hi aneu, digueu-me què us ha semblat o foteu-me un cop de diccionari de llatí (és el que pesa més de tots els que tinc) pel cap :D

AVATAR

Doncs si, aquesta tarda l'he vist en 3D. Mireu, sóc rareta i això ja ho sabeu, però he disfrutat com una nena petita, amb aquesta peli! M'ha recordat Mazinger-Z, Kill bill, qualsevol peli de l'Oest de les que veia en les llargues sessions de cine de dissabtes a la tarda al cine Rosal del carrer Molí, on vivia. És un tebeo. Però un tebeo farcit de color i de petites emocions. Digueu-me hortera.

Va, digueu-m'ho! ja ho sé, que en sóc.

La vegada que vaig veure "El musical més petit" fent "El somni de Mozart" recordo que el vaig recomanar al forum de la UOC i els "enteradillos" se'm volien menjar.

Va, qui comença? Qui se'm menja primer, eh? eh? eh?

Au, no sigueu puristes i aneu a veure-la. Feu-vos petitets petitets petiteeeeeeeets i gaudireu molt. No hi busqueu cap mena d'intel·lectualitat. Un tebeo. I punt.

Apa, heus ací la meva crítica d'Avatar.

I ara us deixo que em fan el rosco final de passalacabra!

Dedicatòria i Va de cine.

Aquestes floretes són per la IBM, ella ja sap per què. Cuiuda't, reina mora!

No sé si recordaràs, IBM, aquella vegada que vam fer hores i hores de cua per aconseguir unes entrades per veure tocar Arthur Rubinstein al Palau... espero que ho recordis. Aquí et deixo una adreça on veuras Rubinstein  tocant Rachmaninov. És un d'aquells videos que el pots veure i escoltar a la pàgina de youtube però no te'l pots emportar al blog, per això hauràs de clicar per anar-hi!

Apa, el que t'he dit: fes bondat!!!

_______________________________________________________________________

I ara va de cine: aquesta tarda hem comès l'error d'anar a veure Up in the air. Ens hem deixat enganyar perquè la feia en Clooney, puaj... Craso error! Si estimeu el voste temps una miqueta, us diria que no cal que hi aneu. Però també us dic que és la meva opinió i és totalment subjectiva. Feu el que vulgueu :D

imatge buscada a google. I trobada, és clar!

Va de cine

Abans d'ahir, en Joan, en JS, en Gerard i jo vam anar al Mataró Park, per veure Avatar en 3D.

Quina ingenuïtat la nostra! vam arribar tres quarts d'hora abans del començament de la peli i ja hi havia una cua que fei la volta a tota la plaça dels macdonalds i Cia. Vull dir , a tots els restaurants - per anomenar-los d'alguna manera- de fast food que hi ha allà. Ens vam col·locar a la cua i només d'arribar-hi ja van dir per megafonia que per veure Avatar només quedava primera fila. A mi ja no em feia massa gràcia i em va ser completament igual, ells es van frustrar una mica més. Vam prendre un cafetó i vaig comprar quatre andròmines que necessitava per completar uns regalets per reis. La Feli, amb molt bon criteri, havia decidit que no venia i va fer santament. Llavors vam tornar a Blanes i - no escarmentem - vam anar a veure'n una de la Meryl Streep que tampoc no mereix pagar una entrada... algun dia la faran per la tele i no caldrà gastar-se els sis euros amb vint que costa el cine... no és la de la cuinera - aquesta també la vaig veure, tot i que no mereix menció especial - és... fixeu-vos si vaig bé, que ja no li recordo el títol i ara no tinc ganes de buscar a google. És una comedieta frívola sense més importància. Passem pàgina. Ara em ve a la memòria. Es diu No es tan fácil.

Al JS el cine no l'entusiasma, però quan li agafa li agafa i avui m'ha proposat d'anar a veure aquesta dels monstres Donde habitan los monstruos. Ahir, pel cotxe, vam sentir la crítica que feien a Rac1 i vam cometre l'error garrafal de creure'ns el que deia el crític, que, suposo que per venjar-se, la va deixar entre les cinc primeres pelis més interessants d'aquest any.  Veureu, jo no l'hi trobo, si se'm permet dir la veritat. Potser he fet comparacions amb altres pelis, suposadament per canalla, que m'han agradat molt més, com  La història interminable o E.T. o... ja, ja ho sé: les comparacions són odioses.

El dia que l'enganxi , el crític de cine de Rac1, el pelaré a sang freda!!!!

Serà que m'he tornat del tot insensible? eh? eh? eh? perquè al cap d'un quart d'hora de pel·lícula jo ja clapava... a part que a la sala érem  ni més ni menys que CINC persones! es faran d'or!

I ara, a la nit, com que no ens feia peça res del que hi havia als canals normals i ja vaig dir que no tenim canal plus ni res de tot això (existeix, encara, el canal plus, o ja forma part de la prehistòria televisiva?) doncs ens hem posat una peli d'aquestes que anem comprant per un euro els dissabtes i diumenges amb La Vanguàrdia (si, mira, som així de normalets i correntets).

Ara vinc de dormir-la, però val a dir que al sofà, amb la Taca als peus i tapadeta amb un xal que tinc allà, que de dia fa bonic i de nit em serveix per tapar-me... s'hi estava de bé!

ara, però, no tinc ni gota de son. El que són les coses...

que com es diu la peli que he dormit ara? hmmmmmmm... un momentet, que vaig a veure la caràtula, que no me'n recordo (tinc memòria de peixet, però dels vermellets de peixera)...

Ja sóc aquí: Mulholland Drive. Un film de David Lynch. Un pal!

Ell l'ha vist tota sencera, n'hi ha per fer-li un monument, després de la de la tarda, que també ha vist sencera, buf,buf,buf!

Segurament la senectut em porta pel mal camí. Jo, que havia estat una cinèfila de pro... ara tot ho dormo!
______________________
ja l'he trobat!!! Es diu David Broc, el crític de Rac1. En fi, aquesta vegada, David, noi, no t'havia d'haver fet cas!

Avui va de cine

Aquesta tarda - dia de l'espectador a Blanes - hem anat a veure El secreto de sus ojos.

Ens ha agradat molt. Realment, Ricardo Darín és un dels millors actors que conec. Si a sobre, se l'entengués quan parla, ja seria la repera!

Us remeto al post del veí de dalt que en fa referència perquè si me'l copio sencer, potser el veí s'enfadarà i amb raó. Estic d'acord punt per punt amb tot el que diu. Llegiu-lo si encara no ho heu fet i, per poc que pugueu, aneu a veure la peli: val la pena!

trailer-youtube

Slumdog millionaire, Gran Torino, A ciegas

Cada dia que passa m'he de creure menys els crítics de cine, que, amb tots els meus respectes, cada dia són més pedants i cada dia més s'atreveixen a opinar que la gent a qui li agraden les pel·lícules que NO els agraden a ells som ximples. Bé, doncs, començaré per Slumdog Millionaire.
Vaig gaudir (encara que jo no gaudeixo, que jo disfruto) amb la pel·li perquè em va transmetre alguna cosa. M'ho vaig passr bé i al mateix temps vaig veure una situació de denúncia.
Una altra cosa és el que jo pugui pensar de l'actuació del govern indi i/o de la productora de la pel·lícula o del director o de qui nassos sigui qui va prometre l'oro i el moro als pares dels nens que van intervenir a la pel·li, que sembla ser que, després d'haver tastat el cel, els han tornat a deixar a l'infern i no han complert res del que se suposava que havien de complir. Però això no té res a veure amb la pel·li. Aquest suposat acte (que jo no conec, que només m'ho han dit pels mitjans de comunicació) no em fa carregar-me la pel·li. Per una altra banda, jo no sé quins criteris tenen a l'Acadèmia per donar els Oscars, però a mi em sembla una exageració que n'hagi guanyat 8... jo li hauria donat un, potser, perquè el tema és original i perquè està ben construïda. Però ja està. Transmet moralina. Una moralina que després no es tradueix a la vida real i aquesta part és la que em molesta.
Per tant, si separo la vida real de la pel·lícula, puc dir que m'ho vaig passar bé, veient-la, i per tant, que em va agradar.
___________________
Continuaré amb Gran Torino. Clint Eastwood, per mi, és un gran director i molt bon actor de les seves pròpies pel·lícules. L'altre dia vaig sentir a la ràdio que ara ja ens agrada tot, de l'Eastwood, i em vaig indignar perquè m'estaven prenent per idiota. Doncs si, senyor crític: he d'admetre que aquest senyor ha donat un tomb a la seva carrera, justament quan s'ha fet vell (o potser precisament per això) i ha fet que de no agradar-me gens, ara m'agradi gairebé tot el que dirigeix. L'única que no li perdono és "Els ponts de Madison", perquè per mi no dóna la talla com a protagonista. Ni ell, ni ella, ep!. Però des de Harry el Sucio fins ara, "xapó" per ell!. Gran Torino em va agradar, tot i que l'argumnent era d'allò més previsible; una pel·lícula agradable de veure, amb moralina, també, és clar, però al menys sense contradiccions: és una pel·li i punt.
_____________________________
I acabaré dient que flac favor li han fet a Saramago, duent la seva genial obra "Ensayo sobre la ceguera" al cine.
Ni tan sols recordo el nom del director i ara no tinc temps per enllaçar (a la nit ho faré)... l'únic que es salva és el treball de Julianne Moore (es diu així?)... però res més. L'adaptació és una caca. Els dobladors s'han cobert de glòria (només de sentir-los les veus n'hi ha per vomitar, error tremendo. Potser en versió original... vés a saber) L'ambientació estaria bé si es veiés. La fotografia - per mi- és una merda i l'enfocament global és un desastre.
Que em perdonin els cinèfils que en saben (encara no he llegit cap crítica, que consti) si és que acaben dient que és una obra mestra (que no m'estranyaria)...
L'obra mestra és el text de Saramago (i a mi no m'agrada Saramago, que d'ell només m'ha agradat precisament aquesta!). La pel·lícula és un bunyol!
Ah! El títol de la pel·li és "A ciegas".
Cegament us dic: no val la pena pagar l'entrada. Llegiu el llibre!!!!!!!

Repeteixo: al vespre faré enllaços, que ara he de sortir pitant!
_______________
Acabo d'arribar, són les 00:13, afirmo, dono fe, que hem tancat la Clínica Platon, avui. Que per fer ressonàncies magnètiques et donen una hora i t'agafen uuna hora i mitja més tard... paciència... i com que demà ens hem de llevar a les 7, que toca analítica, doncs que ja us posaré els enllaços demà. Apa, nanit!

Per canviar una mica l'humor (no gaire, però)

Imatge: http://www.opuslibros.org/spaw/images/nicole2.jpg

Camino, la peli.

Divendres havíem anat a veure Camino. Una bona pel·lícula, però molt dura. Dura en tots els sentits. Dura perquè veus una manera de fer, que acaba sent una manera de ser d'aquelles persones que formen part de la secta - perquè és una secta, no?- de l'Opus Dei.

I també és dura perquè tracta el tema del càncer en una criatura i això colpeja molt, vulguis o no. Ens colpeja més als que tenim fills i jo diria que encara més als que tenim néts.

Així doncs, jo la considero una molt bona pel·lícula, amb un excel·lent treball de la Carme Elies i de la nena, la Nerea Camacho. I del capellà, en Jordi Dauder. De fet, penso que tothom treballa bé, en aquesta pel·li. No m'estranya que hagi obtingut tants premis!

Jo vaig conèixer de ben a prop una família a la qual els van "enredar" la seva filla gran, fent-li un bon rentat de cervellm i emportant-se-la a un pis d'aquests de "numeraris", on, juntament amb altres noies, feien de minyones i poca cosa més. Estaven allà per servir els numeraris masculins, i per fer la feina i prou, amb l'excusa que tot el que es fa és per oferir-li a Jesús. S'ho van passar molt malament, aquella família, però ignoro si van poder "arrencar" la seva filla de mans de la secta. Tant de bo...

La pel·li presenta, junt amb el cas de la filla petita - la del càncer- el cas paral·lel de la seva germana gran, que s'assembla molt al que va viure la família que comento, amb l'agravant que a la peli és segur que la noia no surt de la secta.

El toc humorístic (i sort que hi ha toc humorístic) és el que pensa i fa la nena, respecte a Jesús i a la Obra. Boníssim!

Avui han concedit els Oscars, no? Jo encara no he pogut assabentar-me de qui ha guanyat, no he sentit la ràdio ni vist la tele, encara... a veure si ara me'n fan cinc cèntims, a l'hora del telenotícies.

El dubte: la peli

Ahir vaig anar al cine a veure "La duda". Mireu, fa dos dies jo parlava dels meus dubtes i ves per on, m'assabento que al cine fan la peli i jo que me n'hi vaig. Bé, no va ben bé així. Havia vist el "trailer" l'altre dia, que vam anar a veure "Siete almas" - peli que em va agradar força, per altra banda - havia vist el trailer, deia, i el J.S. va dir "Ja sé una pel·lícula que no aniré a veure", al mateix temps que jo deia "Ja sé una pel·lícula que aniré a veure". I és que ell no pot veure la Meryl Streep, no em pregunteu per què. A mi, en canvi, si que m'agrada i si que em podeu preguntar per què. Penso que és una dona que pot fer qualsevol paper de l'auca i que sempre el fa bé. I no em passa com amb alguns actors i actrius que sempre veig a "Fulanet o Fulaneta fent de", no sé si m'explico. Per mi, la Streep, és camaleònica. Però només és una opinió, és clar! només no em va agradar a la pel·lícula "La casa de los espíritus", perquè la feien fer de noia jove i no li pertocava. Però anem al gra.
La duda tracta d'un problema real en una època real, que jo vaig viure: els anys seixanta. Un nen negre, l'únic que hi ha a l'escola, manté una molt bona relació amb el seu professor i capellà del centre i de la parròquia. I a partir d'aquí, dubtes per part de la tutora i la directora de l'escola, una magnífica actuació de la mare del noi i ... el dubte.
M'hi vaig endur a la meva mare i a totes dues ens va encantar. Apa, no diré res més, que jo mai no he estat una bona crítica, ni de cine ni de literatura ni de res. O m'agrada o no m'agrada. O m'arriba o no m'arriba. La meva mare diu que la fotografia és molt bona. Jo no ho sé, no m'hi vaig fixar, però la pel·lícula em va encantar.

Apa, me'n vaig, que faig tard!

Llegint la vida

M'assec en un bar, al bell mig de Barcelona. Estic sola. Bé, envoltada de gent, però sola. Sona música de Nadal, però són cançons dels anys 40 i 50, cantades pels grans d'aquell moment, masteritzats (remasteritzats?) bé, digitalitzats. Bing Crosby i Cia. Standards. Tanco els ulls un moment i em sembla que estic ficada en una pel·lícula antiga i que en qualsevol moment em toparé amb un papanoel que toca la campana, reparteix caramels i es passeja entre la gent que compra regals en uns grans magatzems plens de gent feliç. Artificialment feliç. Llàstima que se'ns vengui la felicitat d'aquesta manera...

Obro els ulls, però, i em trobo amb una Barcelona amb gust de crisi. La gent sembla no tenir tanta pressa com anys anteriors. No sé per què, em ve a la memòria una dona vella que es va asseure a prop nostre quan preníem una cervesa en un bar de París, prop de Saint Etienne. Una dona vella, sola, que s'anava prenent una cervesa darrera l'altra i explicava la seva vida a qui la volgués escoltar. No sé per què hi penso, en ella. Ha estat un flash. Torno a la realitat. És un bar de fumadors. Ara em fumaria una cigarreta. Els déus saben que me la fumaria.

Entra una parella mixta: una catalana i un noi d'un altre país. No puc identificar de quin país deu ser, però l'accent no és català, ni castellà. És probable que sigui romanès o rus, que vingui de Moldàvia o ves a saber. Malgrat tot, amb la noia parla català. Digne d'admirar, si més no. Fumen. Miro cap a una altra banda. Dos executius parlen dels seus problemes - pel to de veu, juraria que en tenen, i grossos, a l'empresa - em sembla que no els resoldran a l'hora del cafè, però ells ho intenten.

Dues taules més enllà, una dona molt gran amb cadira de rodes. L'acompanya una colombiana, peruana, equatoriana... vés a saber. També li parla en català, a la senyora que acompanya. Això deu voler dir que el nostre idioma és més fàcil del que es pensen alguns i que no crea tants traumes com tot això...

Darrera la barra hi ha una noia fregant gots. Per què, a tots els bars, sempre treuen llustre als gots i a la barra? escena típica de sèrie... desvio la vista cap a unes boles vermelles, indicatives que el Nadal és aquí a tocar. I malgrat tot, tots disfressem de festa les nostres llars... malgrat tot.

Tinc un llibre al meu davant i mentre assaborejo el cafè amb llet...

...penso que de vegades a la vida no cal portar-se la literatura de casa. La vida també es llegeix.

Ara mateix voldria ser poeta.

p.d.- perdoneu, abans he penjat el post inacabat, no sé què ha passat, ho he vist quan l'he llegit després de publicar-lo... coses de la informàtica, aix...

Volver, leer, ver...

Aviat a casa. Manca de voluntat per escriure al bloc/blog. Cansament "mediàtic"? No. Potser ganes de tornar a agafar la rutina d'hivern. M'agrada, l'hivern, i això que encara hem de passar per la tardor...

Casa meva!


Pronto en casa. Falta de voluntad para escribir en el blog. ¿Cansancio "mediático"? No. Quizá ganas de retomar la rutina de invierno. Me gusta, el invierno, y eso que todavía nos queda el otoño en medio...

¡Mi casa!

_______________________

Lectura recomendada: "Los hombres que no amaban a las mujeres". Stieg Larsson.
Novela policiaca "especial", donde no es un policía ni un detective ni un investigador privado quien debe investigar la desaparición de una joven hace muchos años, sino un periodista económico, ayudado por una friki... 700 páginas que no he podido dejar. Leído en 4 días. No sé - ni me importa- si es buena literatura. Es literatur y me ha encantado. ¡Ya me diréis!
__________________________

Película recomendada (malgré tout): Mamma mia!. Con una trama de lo más tonto, con una estética sorprendente y una música que está gustando incluso a los que no les gusta la música de ABBA. Entré con escepticismo, salí con optimismo y contenta de haber entrado. ¡Ya me diréis!

Plou i fa sol, per això em pentino jo (Va de cine)

... però no porto dol ni n'he portat mai, però mai, eh? el dol es porta a dintre, diuen, veritat que si? Al menys en el meu cas, és cert.

Ahir van estrenar una peli. Mai no havia anat a veure una peli el mateix dia de l'estrena i ahir ho vaig fer. Pensava que com que era el primer dia que la feien hi hauria cua, però no. Erem unes 60 persones al cine, així pel cap baix. I ho dic amb el cap baix perquè jo sóc de lletres i potser no vaig comptar prou bé. Però hi havia molt poqueta gent.
I això que la Coixet s'ho mereix. I la Penélope. I l'obra, en ella mateixa. Llamp de llamps, com diria el capità Haddok, no puc recordar el nom del protagonista, però em recorda molt un dimoni que alguna vegada ha visitat aquest blog. Fa temps, ara ja no ve. Prometo buscar el nom i "enmendallo". Ara he de sortir, però volia ser útil a algú a l'hora de triar peli per aquesta nit.

Elegy està molt bé. Si t'agrada la Coixet, ep!

Apa, ara torno...

Va de cine

Vaig anar a veure Irina Palm. Me l'havien recomanat i fins ara no n'havia tingut ocasió. És una pena però al meu poble no la faran mai, perquè al meu poble només hi ha uns cinemes Lauren i allà només fan "cine comercial". No dic que no estigui bé, el cine comercial. Hi ha de tot, com tots sabem, i de tant en tant se'n salva alguna, de pel·lícula. però pel·lícules com "Irina Palm" no en fan mai, no em pregunteu per què. Jo la vaig veure en VOS, com en els millors temps de l'art i assaig, i això va ser un valor afegit. Només puc dir que l'actuació de Marianne Faithfull em va fascinar i que el guió és totalment original. I que és una pel·lícula que, segons des del punt de vista que hagués estat feta, podria haver estat xarona i de mal gust i que, en canvi, desperta simpatia i complicitat. Us la recomano vivament. Ja em direu què.

Fui a ver Irina Palm. me la habían recomendado y hasta ahora no había podido. Es una pena, pero en mi pueblo no hacen películas de este tipo, sólo hay una multisala de Lauren films, con lo cual, sólo vemos cine comercial. no digo que "todo" el cine comercial esté mal, pero en general todos sabemos que deja bastante que desear, por eso es una lástima que no proyecten nunca películas del estilo de "irina Palm". La vi en versión original subtitulada, y eso fue un valor añadido, como en los mejores tiempos del cine de arte y ensayo. Sólo puedo decir que la actuación de Marianne Faithfull me fascinó y que está hecha desde un punto de vista que no la hace ni chabacana ni vulgar ni de mal gusto, como corría el peligro de ser, dependiendo del enfoque. Tal como está rodada, despierta simpatía y complicidad, por lo menos a mi. Os la recomiendo vivamente. Ya me diréis.