El nen que no havia de néixer

per Empar Moliner

Diu que un metge haurà de mantenir un nen fins al 25 anys «per haver fallat en l’avortament». A part, [...] l’han condemnat a pagar 420.000 euros «per rescabalar els danys morals de la víctima [la mare]».

Si tot va bé, doncs, a partir d’ara, cada mes, al compte corrent de la mare del nen que no havia de néixer hi arribarà un ingrés. En el concepte, potser hi posarà «danys morals» o «indemnització avortament». I potser la mare estalviarà aquests diners en una llibreta perquè el nen, de gran, en faci el que vulgui. Però, qui sap, potser les circumstàncies fan que la dona necessiti els diners que li arriben cada mes [...]. I si és així, potser un dia, amb una amiga, comentarà, com qui no vol la cosa: «Aquest mes vaig molt justa. Aviam si demà, que és dia 1, cobro l’avortament d’en Pau...» Posem que es diu Pau, el nen.

I el cas és que el nen Pau anirà creixent. I un dia potser li preguntarà a sa mare d’on surten els diners que els mantenen. Qui els envia? I ella, esclar, pot optar per dir-li una mentida. Però el que és lògic és que no li amagui la veritat. «Mira, fill, quan em vaig quedar embarassada de tu em vaig veure obligada a avortar, però el metge es va equivocar i vas néixer.» I li explicarà que avortar no ho vol fer ningú. I que quan volia avortar ell no era ell, encara, i per tant no és que volgués «matar-lo». I que ara és molt feliç pel fet de tenir-lo, que no podria viure sense ell, però el metge, com que es va equivocar, paga l’error amb diners. I segur que li farà petons del tot sincers.

I aniran passant els anys i el nen anirà creixent. I arribarà finalment el dia que en farà vint-i-cinc i s’acabarà la paga. Però aleshores ja tindrà l’edat legal per fer amb la seva mare el que ella va fer amb el metge: demandar-la per danys morals.

(Extracte d’un article publicat al diari Ara, 28 maig 2012)

Per no res

per Clara Sanchis Mira

Hi havia alguna cosa en l’expressió d’aquella jove que em va fer quedar enganxada al televisor. Una cosa estranya. Sense saber de què parlava, ni des de quin lloc del seu ànim escapava aquell riure extraviat, no podia apartar els meus ulls dels seus. La noia de cabellera mitjana m’atrapava. Allà hi havia un humà desenfocat, un nus, una mirada amb moltes capes, una noia amb moltes noies dins que treien el cap a batzegades per un mateix parell de pupil·les. Per què riu si es veu de lluny que no riu? És boja? El primer pla oferia amb obscenitat l’entrada a un túnel d’emocions. Al cap d’un moment vaig entendre que era una jove que havia mort persones, empesa i emparada per la llei de la guerra i la seva lògica inhumana. Era una exsoldat israeliana que havia format part de les patrulles que operen a la franja de Gaza, reclutada obligatòriament a 18 anys, com tantes altres, que explicava a la càmera les seves experiències sanguinàries, sense saber què fer-ne, en quina butxaca ficar-les, on desar-les. Protegida per unes ordres imposades i alhora violentada pels seus actes propis, explicava coses insuportables per a ella, per a mi i sobretot per als que ja són morts. Tot això sóc jo, deia, ja forma part de mi, i ara simplement ric, ric sempre, què puc fer? Entre rialles explicà el pitjor malson. Quan va creure que disparava a un home i de sobte s’adonà que havia disparat a un infant. Tinc les mans tacades de sang, deia llavors a la càmera, i se les mirava amb aquell somriure desencaixat que, ben mirat, era el somriure de l’estupor. Em frego amb sabó i no surt, va dir, i jo pensava que no podia ser exactament això el que deia. Però sí. No se’n va, tinc les mans tacades de sang, no se’n va, insistia, reproduint a la lletra l’escena de la bogeria de lady Macbeth. Ja sap el que fa?, em vaig dir. Serà possible que conegui les paraules de Shakespeare i estigui jugant amb l’horror? Qui deu haver llegit qui en realitat?, em demanava. La noia a Shakespeare o Shakespeare a la noia? Vaig quedar-me la segona opció. El teatre és la metàfora de la vida, vaig pensar, com deia no sé qui.

Tampoc em vaig poder moure durant el segon documental [...] sobre les dones víctimes de la guerra, 60 anys després de l’inici del conflicte araboisraelià. Una mare que va perdre la nena de 16 anys en un atemptat suïcida cercava la mare de la nena de 16 anys que es va suïcidar al matar-la. Un atemptat en un supermercat de Jerusalem en el qual només van morir aquelles dues nenes, de la mateixa edat i una fesomia tan semblant que va ser difícil distingir el cos d’una del de l’altra. Vull parlar amb la mare de la assassina de la meva filla, deia la mare israeliana amb un entestament irracional. Em cal parlar amb ella, insistia sense saber explicar per què, ni per a què. Vull sentir-li a dir que el que va fer la seva filla no està bé, aventurava, com si això pogués alleujar-la una mica. Ho sentirà, vaig pensar, perquè abans havia vist la mare palestina desesperar-se per l’acció de la filla i lamentar la mort de les dues. Però quan al final es troben davant per davant, per videoconferència, les mares s’emboliquen en una discussió política que les enfronta del tot i les arrossega contra la seva voluntat, com si estiguessin mogudes per fils invisibles. Ens preneu la terra i ens fiqueu en presons, diu la dona àrab, què faries tu? Jo vaig néixer a Israel, es desespera la mare israeliana, quina culpa en tinc. La mare de la nena suïcida, amb el mocador al cap, li clava la mirada a través de les ulleres. Israel no existeix, això és Palestina. Pels ulls treu el cap l’odi, però també un cert assossec per estar l’una amb l’altra. De sobte, sembla que la mare israeliana troba les paraules que buscava. Saps per què han mort la teva filla i la meva filla? Han mort per no res. Només vull dir-te això. Per no res.

(Adaptat de La Vanguardia, 11 desembre 2009 / © fotografia: revista Teleprograma)

Coneixements pagats amb sang

He acabat de llegir All the King’s Men, de Robert Penn Warren i, a banda de recomanar-vos la novel·la –una de les grans aportacions de la literatura estatunidenca del segle XX–, us volia copiar una frase del capítol final: «És possible que tot coneixement realment valuós s’hagi de pagar amb sang. Tal volta l’única cosa que ens pot assegurar que un coneixement que acabem d’adquirir és realment valuós per a nosaltres és que l’hàgim pagat amb sang.»

He pensat sobretot en la maternitat –i si voleu la paternitat, però sobretot la maternitat, perquè les que parixen* són elles– com a font de coneixements excepcionals –la vida!–, però he pensat en moltes altres coses que no acabem d’aprendre o d’assimilar si no és després de passar per un mal tràngol. Això no té res a veure amb allò prefranquista, medieval, de «la letra con sangre entra», perquè allò no tenia res a veure amb el coneixement. Podríem dir que el que s’aprèn per la força imposada per un altre no és coneixement, és com a màxim erudició. Potser amb el pas del temps es pot assimilar i aprofitar com a coneixement. En canvi, això altre de Warren és el coneixement que s’adquireix de manera voluntària... encara que costi molt, encara que hàgim de serrar les dents, encara que plorem.

Potser Warren va més enllà del compte. Hi ha coneixements que s’adquireixen sense gaires penes ni treballs i fins i tot amb un somriure als llavis. Però el que ell vol dir és que n’hi ha uns quants als quals no s’arriba sense maldecaps, i que no sols malgrat això paguen la pena sinó que només es poden adquirir a través del patiment.

*(Qüestió de llengua. Veus? Ací teniu una prova que la combinació de les morfologies verbals del català oriental i el valencià és útil. En aquest cas, si escriguera sempre en el limitat català que em van ensenyar i no usés res de les altres varietats de la nostra llengua, hauria hagut d’escriure «pareixen». Però aquest bloc té lector valencians, que si hagueren llegit «pareixen» haurien pensat que volia dir «semblen». En canvi, escric «parixen» i tothom ho entén. I encara, els valencians es demanaran com diem nosaltres «pareixen» quan volem dir «semblen». Doncs, aquest és el problema, que tenim la llengua limitada: no diem «pareixen», només diem «semblen». Això vol dir que el valencià és més perfecte i complet? No, perquè ells també tenen problemes similars a la inversa. El que sí que vol dir és que és absurd que limitem les possibilitats d’una llengua rica i variada com la nostra a l’ús provincià, mai més ben dit, que ens ensenyaren de menuts. I hi ha gramàtics que ho defensen aferrissadament! Jo no ho puc entendre, de veres.)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Raons i abraçades

Em costa d’empassar, Lucía Etxebarría. No he estat capaç d’anar més enllà de la pàgina tres o quatre de cap dels seus llibres. Allò que els fulleges una estona a la llibreria i dius: vint euros per això, ni parlar-ne. Però té una qualitat que potser altres escriptors no tenen: és molt pròxima –massa i tot; dius: fuig, dona, no t’apropis tant, que m’atabales. Bé, el cas és que sí que solc llegir els articles que publica a la premsa que jo em miro, i reconec que tot sovint m’agraden, n’aprenc, m’enriqueixen. No sempre, ja ho dic, però sovint sí. I aquest que ara us copio –un extracte– n’és un:

«Ens vam trobar una tortuga enorme a la gespa, de la grandària d’un gat, tot passejant tranquil·lament per l’herbei. L’Allegra es va quedar extasiada contemplant-la i al cap d’un minut ja havia decidit que la tortuga era seva. Amb prou feines la podia abastar, però la va carregar heroicament i, sense pensar-s’ho més, decidí endur-se-la a casa. Però l’animal tenia amo legítim, i casa pròpia. [...] No hi havia manera de convèncer l’Allegra que retornés la tortuga, perquè la criatura no arribava a entendre que havent-la trobada al carrer no se la pogués quedar. I va esclatar en uns sanglots de desconsol que a ella gairebé li esquerdaven el pit i als altres el cor. “Però bonica, no n’hi ha per a tant, si només és una tortuga... A més, ja te’n comprarem una altra”, li deia la Isabel. “Vinga, Allegra, que ja ets molt gran, que ja tens tres anys, que ja no has de plorar com els nadons”, afegia el Gorka. Però només aconseguien que els somicons de la nena es multipliquessin. Jo havia llegit en algun llibre que de vegades cal posar-se en el lloc de l’infant i mirar de demostrar que se l’entén, no menystenir les seves penes, de manera que vaig agafar la menuda a coll i, molt fluixet i a cau d’orella, li vaig dir: “Allegra, em sap molt de greu que no et puguis quedar la tortuga, sé que ha de ser molt trist per a tu perquè la tortuga t’agrada tant i és molt bonica. Em fa molta pena, perquè jo t’estimo moltíssim i per això no m’agrada veure com plores. Em sap greu de debò.” La nena se’m va abraçar al coll i amagà la cara dins la meva pelussera. “És que la tortuga és molt bonica.” “Sí, ja ho sé.” “I m’agrada molt.” “Sí, també ho sé.” I de mica en mica els sanglots s’apaivagaren, i al cap d’una estona l’Allegra s’estava calladeta, acaronant-me els cabells. Abans s’entén una abraçada que una llarga explicació.» (Magazine, 20 maig 2007)

En fi, crec que l’escriptora podia ser més elegant i explicar la feta sense deixar mig malament la Isabel i el Gorka per les seves mancances psicològiques, i sense penjar-se ella totes les medalles de la comprensió. És també aquesta mena d’afany exacerbat de protagonisme el que m’allunya d’aquesta autora, perquè el traspua en gairebé tot el que escriu. Però crec que la vivència, la lliçó pedagògica de fons, és prou valuosa com perquè hagi decidit deixar-la aquí... immortalitzada en aquest bloc impressionant que és l’admiració de tanta gent –ja ho veus, Lucía, jo també en sé.

(Afegitó de l’11 de juny: una versió gràfica recent molt pròxima a aquesta proposta d’Etxebarría és la que es veu a la pel·lícula Little Miss Sunshine –bastant poca-solta, ja que hi som, però ben feta–, quan la menuda Olive convenç el seu germà adolescent perquè faci bondat.)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)