«Ja els agradaria ...»

per Teresa Sesé

Vicent Todolí

“Barcelona té una xarxa de museus molt suggestiva: la Miró, la Tàpies, el Picasso, el MNAC, el Macba... Ja els agradaria a moltes ciutats...”, declarava fa uns dies a “La Contra” Vicent Todolí quan se li feia veure que ens mancava un d’aquests supermuseus decimonònics que tradicionalment han acomplert la missió de custodiar el llegat artístic d’una ciutat o d’una nació.

L’exdirector de la Tate té raó. Avui ja no té sentit pensar en els museus com a contenidors, sinó com a espais que convidin a la reflexió i la polèmica, a pensar sobre nosaltres mateixos. Però en la seva radiografia d’aquella Barcelona singular, Todolí va oblidar encara un altre fet diferencial: l’existència d’un nombre creixent de mecenes i col·leccionistes privats que no només han enriquit el nostre patrimoni artístic –en un país sense tradició de col·leccionisme públic, els museus s’han anat alimentant gràcies a les donacions dels privats–, sinó que en els últims temps, a més, s’han dedicat a exposar-lo públicament.

Lluís Bassat, la col·lecció del qual nodrirà el futur Museu d’Art Contemporani de Mataró, és l’últim a incorporar-se en aquesta llista de mecenes i col·leccionistes que sembren Catalunya de nous centres d’art i sense els quals el nostre pes cultural, per descomptat, no seria el mateix. Parlo per exemple de l’hoteler Clos i del seu Museu Egipci, de la Fundació Godia, gràcies a la qual aquests dies es poden contemplar obres mestres del segle XVIII que sense la seva iniciativa difícilment s’exhibirien a Barcelona; de la Fran Daurel, de Foto Colectania, que ens descobreix al gran Paco Gómez; de la Fundació Suñol, amb una magnífica retrospectiva de Gordillo; de l’AD, Alorda-Derksen, de la Vila-Casas, que té fins a cinc seus i que, com la col·lecció Bassat, omple en part el buit que hi ha al voltant d’artistes catalans destacats que no tenen entrada ni al MNAC ni al Macba. I encara: el flamant Museu del Modernisme Català, impulsat per Fernando Pinós i María Guirao, el futur museu de l’artista suís Peter Stämpfli a Sitges o el de l’empresari Julio Sorigué a Lleida.

La Vanguardia, 11 novembre 2010

Tutankhamon duia preservatiu?

per Maria J. Jordan

Sembla mentida que el país amb el patrimoni artístic més impressionant del món permeti que els seus guies turístics expliquin barbaritats de l’alçada d’un campanar. Parlem d’Egipte, i de bajanades com la que aquest estiu mateix he sentit al costat dels tresors trobats a la tomba de Tutankhamon. “Aquest tros de roba amb cordeta era el seu preservatiu”, deia el guia davant dels ulls com a plats de l’auditori. Com és possible que un rei tan jove amb l’única feina de procrear portés protecció? Com sap que allò ho era? No ho sap, però segurament algun dia algú va llançar la idea, va fer gràcia i ara ja és una plaga.

És com dir als grups d’espanyols, tan abundants a l’agost, que a la plaça cerimonial que hi ha davant de la piràmide esglaonada de Saqqara el faraó s’enfrontava a un bou i que així va néixer el toreig. O que el temple d’Abu Simbel és l’únic en què un arquitecte es va atrevir a firmar, una insolència que Ramsès II va perdonar en veure com li havia quedat de meravellós. O encara millor, assegurar que a l’antic Egipte construïen submarins, helicòpters i avions perquè hi apareixen formes similars en un jeroglífic en un temple d’Abidos i que no en queda cap perquè els van destruir perquè no els copiessin els hitites. El que va passar és que Ramsès II va superposar les seves inscripcions a les del seu pare Seti I i allò ara és una marranada indesxifrable!

El guia obté la rialla fàcil, l’atenció, però... ¿és conscient que més d’un turista poc interessat en la cultura només recordarà les anècdotes del viatge, i que es pot passar l’hivern explicant que els antics egipcis passejaven pel Nil en submarí? No els importa gens si la propina és grossa.

Avui, 9 setembre 2010