Periodistes poc preparats

«El problema amb els periodistes no prou preparats, no ben informats, és que escriuen articles plens de ‘ell diu’, ‘ella diu’. Si algú diu que el cel és blau, aquests periodistes ho transcriuran curosament, però si algú diu que el cel és taronja, faran exactament el mateix, li donaran a aquesta dada el mateix tractament que a l’altra. Els reporters han de tenir un equilibri que tingui sentit, no qualsevol mena d’equilibri, i no cal dir que pot ser un perill que siguin excessivament equilibrats, que es limitin a donar dues versions d’un problema sense tenir criteris o prou informació per poder jutjar la informació que reben.

»Cada cop més [els governs] recorren a filtrar notícies atractives als periodistes que amb més probabilitat garantiran l’enfocament favorable que es vol […] Aquests periodistes que tenen ‘bons contactes’ amb el govern saben que el seu accés a les exclusives depèn del fet que les informacions que en facin continuïn sent favorables als qui els han proporcionat la informació privilegiada. […] Hi ha una relació simbiòtica entre aquests periodistes i els funcionaris governamentals que els proporcionen informació interna.

»No ha de sorprendre que la majoria de les fonts informatives siguin esbiaixades, distorsionades o incompletes. […] [La feina dels periodistes és] pensar críticament […], fer-se les preguntes sobre qui surt beneficiat i qui perjudicat d’un canvi […] descobrir el que hi ha amagat […] saber quins interessos hi ha en joc […] intentar entendre la raó per la qual una informació és esbiaixada, detectar les agendes informatives, deixar que els lectors puguin ser conscients de les possibles distorsions i ajudar-los a aclarir-se amb les interpretacions que són contradictòries.»

(Citacions extractades de Joseph Stiglitz, premi Nobel d’Economia, i Anya Schiffrin, periodista, excorresponsal de Reuters a Barcelona i professora de la Columbia University, a Covering Globalization, Columbia University, 2004)

(La fotografia és de la periodista Anna Politòvskaia, assassinada per dir la veritat.)

Per què mentim al metge?

per Lara Malvesí

Ja diu el televisiu Dr. House que mai no es pot confiar que els pacients diguin la veritat. Però, tenint en compte que el metge té la nostra salut a les mans, per què li amaguem informació?

La psicòloga Mercè Soriano [...] coincideix que, encara que no es pot generalitzar, tots tendim a mentir d’una manera o altra, segurament de manera inconscient i com a mecanisme de defensa. Però la gran pregunta és: per què? Una raó podria ser la por de ser jutjats pel facultatiu. Però quin sentit final té mentir? “Doncs la fantasia de pensar que amb poca informació i mitjançant un fàrmac podrem solucionar el nostre problema real. Moltes vegades no volem escoltar el que ja sabem, volem un xarop per a la tos però no volem que ens diguin que hem de deixar de fumar”, explica la psicòloga.

En una bona relació entre metge i pacient és bàsic que el doctor o la doctora ajudi a construir un vincle de confiança i que actuï amb tacte. “Si volem una medicina efectiva, necessitarem la col·laboració dels pacients, que confiaran en el diagnòstic del metge i en el tractament si s’han sentit escoltats, si el metge ha estat capaç d’empatitzar amb ells i ho han sentit d’aquesta manera. Els metges aprenen a la facultat la importància d’escoltar, de valorar cada paraula dels pacients, de compartir els dubtes i les emocions, assentir amb el cap, agafar-los la mà, ser allà amb ells.”

Podríem dir que hi ha cinc raons que ens porten a mentir al nostre metge:

Per afecció
A força de dirigir-nos sempre al mateix metge de capçalera amb què ja es visitaven els nostres pares, i abans que ells els nostres avis, la relació amb el professional gairebé és una història d’amor. És el que va fer que en Vicenç, de 40 anys, no li digués a la seva metgessa que un osteòpata li estava tractant el dolor cervical i, en canvi, continués demanant-li que li receptés antiinflamatoris, mentre que el més fàcil era reconèixer que es trobava més bé. Sempre que es tracti d’amagar manipulacions suaus, com massatges, etc., no hi ha perill, però no passa el mateix amb les combinacions de tractaments al·lopàtics clàssics i complements alimentaris, plantes i olis essencials. Els metges alerten que natural no vol dir inofensiu.

Per vergonya
És difícil confessar una micosi, una infecció o altres problemes petits que freguen la intimitat sense por d’exposar-se a un judici final. Sembla mentida, però sovint oblidem que els metges ja ho han vist tot i que és difícil escandalitzar-los, per no parlar del secret mèdic al qual se sotmeten abans d’exercir la medicina. Sobre la vergonya d’explicar tota la veritat, el psicòleg Martin Winckler recorda que una consulta mèdica no és un tribunal, i que el pudor i l’obsessió de ser sermonejats s’han de quedar a la sala d’espera. “Depèn d’una pacient, per exemple, superar l’aprensió i confessar que, tot i un embaràs poc visible, de vegades tendeix a beure més del compte per relaxar-se. I el mateix passa amb el tabac i els anticonceptius, que tampoc no són una bona combinació.”

Per por
La por, un instint animal, no es pot controlar. I ens porta a practicar la política de l’estruç. Per això la Maria, de 59 anys, aterrida davant la idea que li puguin detectar un càncer de mama o de coll d’úter, no ha posat els peus a la consulta del ginecòleg des que va néixer el seu últim fill, que ja té 35 anys. Al metge de capçalera i al seu marit els diu que es fa fer mamografies de manera regular. La por al diagnòstic també va impedir a la Raquel, de 25 anys, fer-se un test de VIH i confessar al seu metge que havia mantingut una relació sexual fora de la parella. Targeta vermella!, ja que la por no només és una mala amiga, sinó que en certs casos, quan ens paralitza i ens impedeix actuar, pot posar la salut en joc i la vida en perill.

Per interès
Mentir per obtenir un medicament del qual ens atreu un efecte secundari és un estratagema a què els professionals de la medicina estan acostumats. D’aquesta manera cada any, cap al mes de març, envaeixen les consultes mèdiques dones víctimes de retenció de líquids o excessivament deprimides. Amb quin objectiu? Obtenir diürètics per perdre uns quants quilos, o Prozac perquè han llegit que aprima, amb els problemes hepàtics, cardíacs o de tiroides consegüents que pot produir la medicació inadequada.

Per cridar l’atenció
La Dolors, de 39 anys, encara se sorprèn quan recorda que va abusar de la credulitat del seu metge de capçalera quan tenia 12 anys: “Vaig fer veure que em feia mal l’estómac perquè m’operessin de l’apèndix, perquè una amiga meva també l’operaven.” Segons la psicòloga Mercè Soriano, “es coneix com la síndrome de Münchausen, en què el pacient es provoca els símptomes per rebre l’atenció del personal i els serveis d’assistència mèdica. Les víctimes d’aquesta patologia fingeixen símptomes d’una malaltia per cridar l’atenció del cos mèdic i perquè els prescriguin el que realment desitgen. I quan el seu interlocutor els descobreix canvien de metge.”


(Extracte del text publicat a Plaers d’Avui 19 abril 2009)

Fonts properes

Fa un temps Quim Monzó va cridar l’atenció sobre els escrits de la model espanyola Martina Klein, una dona que, deia Monzó, trencava el tòpic que diu que les maniquins de passarel·la són només per fer bonic i val més que no les facis enraonar gaire. Com aquell acudit de la princesa superformosa i admirada per tothom però que no parlava mai, fins que un dia un pretendent aconsegueix tenir-hi una mica d’intimitat i li demana com és que no diu re. I ella: «¿Pa qué? ¿Pa cagal-la?»

Ahir escrivia Martina Klein:

Llegint una edificant notícia sobre Britney Spears, hi trobo que la princesa del pop estava anguniada perquè havia tornat a adquirir pes durant les vacances i que, al crit de “grassa” d’algun dels seus fans més estimats, plorava. Fonts properes a la cantant afirmaven que la seva dieta solia ser a còpia de verdures i pollastre a la planxa, però que havia sotsobrat davant els pastissos de nata, que la tornen boja.

El fet m’interessa poc i gens, però sí que em va cridar l’atenció allò de “les fonts properes”. Evidentment, no devien ser ni l’endocrí, ni l’entrenador, ni els amics pròxims, ni el seu representant, ni ningú que se l’estimi una miqueta. En aquest cas la font podria ser una veïna envejosa, un vianant tafaner o una pastissera oportunista. I llavors em vaig dir...: en aquest cas? No, en tots els casos, i ja no parlo de Spears i altres personatges rosats com ella.

L’expressió ha resultat que és la millor maniobra per deixar anar una bomba i amagar la mà, i cada dia tots els diaris s’omplen de “fonts properes” que afirmen, declaren, asseguren o neguen el que altres, els protagonistes, callen. Les refrescants aigües d’aquestes fonts no són la deu de la veritat. Ells ho saben, però nosaltres hi bevem a galet. Que ens agrada, una font!

Hi ha excepcions en les quals s’ha de protegir la identitat d’un declarant, però malauradament són una minoria. Darrere les fonts properes sol haver-hi l’opinió del mateix informador, que posa en boca d’altres el que no gosa posar en la pròpia, o bé el que es xerra, es diu i es remoreja, és a dir, les males llengües.

D’aquesta manera es dignifica l’alcavotisme fins a elevar-lo a llenguatge periodístic. És així que esmorzem, berenem i sopem amb notícies cedides per “fonts properes a la víctima”, “a la policia”, “al jutge”, “fonts properes a la negociació”..., que, dic jo, si no són els cònjuges (perquè no m’imagino la dona d’un empresari filtrant informació, si bé hi ha de tot), tampoc crec que siguin els que serveixen l’aigua a la reunió, ni els que ocupen la sala de juntes del costat i escolten posant un got a la paret...

Tampoc manquen mai les declaracions de “fonts properes al govern”, quan ni govern ni portaveus no han obert la boca. Llavors, si són fonts properes, darrere el titular hi ha la família que ho fa córrer?, l’assistenta, una amiga de la mare, el jardiner?

No, les fonts properes no existeixen, i si no que m’ho diguin a mi, que ens han tallat la més propera del parc i la canalla treu fum pel cap. Això sí, al colmado del davant es fan la barba d’or venent aigües minerals que acaben sent utilitzades per netejar els excrements adherits als, ara sibarites, peus dels nostres nanos.

(La Vanguardia, 18 juliol 2009)

Fa 15 anys, la llavors defensora dels lectors d’El País va explicar en una de les seves columnes, titulada «Opino que... però no diguis el meu nom», que li semblava una praxi lletja citar fonts anònimes que aportaven només opinió i no dades rellevants, un recurs molt utilitzat quan es pretén demostrar que s’ha fet treball de camp previ abans de redactar les notícies. Si les fonts citades expressen només una opinió i volen ser anònimes, no hi has de fer referència de cap manera. Si les cites, no han de ser anònimes, les has d’esmentar amb noms i cognoms, o pel càrrec concret. Si no ho fas així, deia la defensora, qualsevol cosa que facis dir a les teves fonts anònimes no tindrà credibilitat davant els teus lectors.

Sol Gallego-Díaz, una bona professional espanyola, va plegar aquell mateix any com a defensora del lector d’El País. I aquest diari i tots els altres van continuar citant fonts anònimes cada dia, com denuncia Klein, en gairebé totes les seccions informatives, no només en les pàgines roses.

Una pel·lícula d’acció amb rerefons

Aquest cap de setmana hem vist a casa dues pel·lícules. Una, Sabotage (1936), d’Alfred Hitchcock, la vam veure com una mena de documental, només per comprovar que a aquest director que va ser anomenat “el mag del suspens” –ja ningú se’n deu recordar, de tot això, que antic– encara li faltaven uns anys i moltes bullides per arribar a fer pel·lícules una mica amb cara i ulls. En els pocs fotogrames de l’escena que és el moment culminant de la història s’hi veu un autobús de joguina que trontolla una mica i que té un núvol de fum al voltant, és patètic.

L’altra pel·lícula, Flightplan, de Robert Schwentke (2005), em va interessar molt més. És un film d’acció, d’intriga, que teòricament, segons els crítics, no té res al darrere més que una bona interpretació –amb moments de sobreactuació, pel meu gust– de Jodie Foster, la protagonista, i la tensió i la mica de curiositat que pots tenir per saber com acaba.

Però jo hi vaig trobar un rerefons molt fondo, tot i que no sé si el director buscava crear aquesta segona interpretació. Segurament no. El cas és que la història –no us explico res de substancial, per si no l’heu vista– va d’una dona que viatja amb la seva filla des de Berlín a casa els avis que viuen als Estats Units, un cop que ha mort d’accident el marit i pare. Al cap de poc d’enlairar-se l’avió la dona s’adorm, i en desvetllar-se no troba la seva filla. Comença a buscar-la, però la nena, de sis anys, s'ha fos, ha desaparegut. Encara més: ningú no l’ha vista, ni les hostesses al pujar a l’avió, ni els altres passatgers, ni tan sols consta en la llista d’embarcament. L’existència de la nena és una qüestió que esdevé com més va més una “veritat subjectiva” de la pobra dona contra un munt d’evidències. Un avió és un lloc tancat i sense sortides, ho han regirat tot de dalt a baix i no hi ha la nena. La nena, doncs, és un invent d’una dona neuròtica que, és clar, cal comprendre-la, pobreta, ha perdut el marit fa només uns dies i està trasbalsada. I com que deu patir molt, miren de consolar-la i ajudar-la a pair la desgràcia amb l’orientació d’una psicòloga... i la vigilància del policia de bord. Aquest és el plantejament de la pel·lícula. A partir de llavors comença l’acció de veritat.

Em va fer pensar en situacions que crec que tots hem tingut l’oportunitat de viure més d’una vegada. Situacions en què tu ets clarivident sobre un assumpte que coneixes de primera mà, que has viscut, que has experimentat, que has estudiat a fons, i la unanimitat de la gent del teu voltant que et vol fer veure que estàs equivocat, i t’ho demostra, perquè la teva veritat o la teva posició són impossibles. Perquè de vegades les coses que són veritat o mentida es presenten així: un té raó i els altres s’equivoquen, o els altres tenen raó i tu t’equivoques. O la nena és ara a l’avió o vol dir que no hi ha pujat mai. No és com allò tan còmode: bé, que tothom pensi el que vulgui, “it’s a free country”. No, aquella veritat és transcendental, en depèn la vida de la teva filla, perquè si concedeixes que la teva filla es va quedar a Berlín, llavors, si en realitat l'han segrestada, saps positivament que ja l’has vista prou. I el comandant de l’avió tampoc no pot cedir, perquè si la filla de la dona estigués a l’avió llavors vol dir que a l'avió hi ha segrestadors, potser pederastes, i els malfactors han de tenir còmplices entre la tripulació, que els han ajudat a amagar la nena... o que l’han llançada a l’espai després de fer-li vés a saber què.

Bé, en qualsevol cas vaig ser l’únic de casa que va veure totes aquestes coses al darrere de Flightplan. Tothom em va dir que m'ho prenia massa a la valenta i que havia d’intentar descansar en les pel·lícules, que el cine és per relaxar-se i evadir-se. Ho veieu, no? La soledat de tenir la veritat ;-)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)