Un alienígena a la redacció

Per Toni Martínez

Em documento sobre la imatge del periodista en el cine: busca-raons, borratxo, aventurer, mentider i trampós. I la periodista? Astuta, descurosa, ambiciosa i secretament enamorada del cap. La vida mateixa. [...]

Vet aquí una vegada milers de metres quadrats de tauletes individuals, de vegades aplegades en barris de vuit o deu habitants. D'una manera general, cadascú va al seu rotllo, davant el propi ordinador i amb el propi telèfon, i hi regna l'harmonia i la pau, sense enveges ni renyines. i ara vostè dirà, com Shreck: "Ja. I ara jo corro a creure-m'ho."

Doncs bé: aquesta és la veritat [...] sobre algunes de les espècies que habiten [en un diari]:

Redactor o redactora en cap. Són el pilar de tot plegat. Els coneixes perquè no tenen peus. Una dita popular fa: és més fàcil que un camell passi per l'ull d'una agulla que no que un redactor en cap es mogui de la seva taula. Calúmnies de subordinats. Parlant científicament, hi ha dues subespècies de redactor en cap: el redactor en cap pur i el redactor en cap maco. El redactor en cap pur és de naturalesa sedentària; convoca els seus periodistes agitant la mà per damunt del cap, i el seu tracte és amable, esquerp, simpàtic, afectuós o poca-solta segons dia i caràcter, en això un diari és com una agència d'assegurances o una presó, no busquis romanticisme on no n'hi ha. El redactor en cap maco o semovent sí que es desplaça cap als subordinats, i somriu sense motiu per irradiar bon rotllo. Recentment s'ha batejat aquesta síndrome com a zetapisme. En resum, i simplificant, el redactor en cap pur diu: "Aviam." El redactor en cap maco diu: "Aviaaaaam."

Director. El reconeixes de seguida, perquè és el senyor que no hi és. Li encantarà, aquesta broma tan bona. No, home, és clar que hi és. Com voleu que no hi sigui el senyor director, si és el pilar de tot plegat! El director és a la tercera planta, un territori anomenat "a dalt". Es diu amb molt de misteri i col·locant el polze en posició erecta per remarcar l'eròtica del poder: "a dalt", amb delit, com H. H. pronunciava Lo-li-ta. A-dalt. De les opinions obtingudes, totes ben sinceres, dedueixes que un director és com un gremlin: si mantens amb ell unes senzilles pautes de capteniment, no causa problemes. Col·loquialment li diuen "dire", com en les historietes del reporter Tribulete, cosa que indica el domini de l'argot intern que manté la generació cinquantina (siguem piadosos) sobre la més jove, la q prla x mbil. Si els joves controlessin l'argot, farien servir l'abreviatura: Dtor., i li dirien El Detó o Detó el Terrible, amb la irreverència pròpia de la joventut i cometent una gran injustícia, a més, perquè com voleu que sigui terrible? Passa que la criatura és director, i això és una càrrega molt seriosa. Preguntes que us fareu: és en Detó un ésser solitari? Un misantrop? Un anacoreta? No. En Detó no actua mai sol. L'acompanyen uns altres superherois.

Detó Adjunt. És el pilar de tot plegat. Viu en un despatx 4×4 amb parets de vidre, habitacle que recorda el terrari d'un zoo. Pots passar per davant i mirar. Gairebé mai no mossega, i això el converteix en una de les atraccions més visitades per la Redacció. És especialment celebrada la seva habilitat per col·locar un peu damunt la taula deixant caure un braç per darrere el respatller del sofà giratori sense deixar de parlar per telèfon amb la vista a la pantalla i una mà al ratolí mentre transmet ordres mitjançant un moviment de celles. Hi ha altres models de Detó Adjunt, que no han de confondre's amb adjunts al Detó, ja que aquests són el pilar de tot plegat. També hi ha diversos tipus de Subdetó, i aquesta darrera espècie és molt apreciada perquè penquen com bacons. Jo, el que sento. La família Detó, respectablement nombrosa, treballa en equip i es comunica mitjançant una mecànica complexa anomenada reunió.

A Edició i Correcció treballen éssers recollats a la cadira i inclinats cap a la pantalla en un angle de seixanta graus. Són com els pre-cogs de Minority Report: la seva missió és detectar terrors i arrades abans que es materialitzin en lletra impresa i tornin al diari en forma de queixa indignada, enginyosa, simpàtica, etcètera, segons el lector. Els documentalistes també pertanyen als recollats, així com els grafistes o infògrafs, que tracten amb dibuixants/humoristes i es relacionen amb artistes. Són artistes. Són el pilar de tot plegat. El seu capitost és Detó d'Art o Art-Detó. "Senyor, sí, senyor!", crida un maquetador quan li ordenen encaixar un article amb vint ratlles de més. Ha lliurat la seva vida a un sol objectiu: la lectura clara i ordenada del diari. El seu sacrifici paga la pena. Sense maquetació, les notícies apareixerien penosament barrejades: "Bush exigeix a Ronaldinho matrimonis homosexuals davant la privatització d'Ibarretxe". El diari seria més divertit, però perdria credibilitat i influència, pilar de tot plegat.

Fotògraf/a. Els identifiques perquè sempre duen un braç per darrere del cos, com El Discòbol, per la inèrcia de la velocitat. Podríem fer servir mil paraules per a ells i elles, però val més aquesta imatge. No cal dir que són el pilar de tot plegat.

Col·laboradors. Éssers immaterials que viuen fora [...] i no se sap de què viuen, a més, perquè el sou el gasten íntegrament en psicoanalista, lectura, DVD i viatges, que és del que escriuen. A un col·laborador li toques una coma i et desafia a un duel. Per un punt i seguit et jugues la vida. També reconeixes un col·laborador perquè sempre fa doctrina, sobre a qui cal votar, com cal vestir-se, què s'ha de llegir o com tractar el periquito. Creuen que són el pilar de tot plegat. I amb raó. N'hi ha que telefonen molt, i la seva insistència suggereix el missatge interestel·lar avariat d'Obi-Wan-Kenobi: "Hola, em dic Obi-Wan-Kenobi i tinc una col·laboració per a [...]. Hola, em dic Obi-Wan-Kenobi i tinc una col·laboració per a [...]. Hola, em dic..."

Periodista simple. Billy Wilder va fer dir a Kirk Douglas, a El gran carnaval: "Sóc un periodista de 250 dòlars la setmana. Em poden contractar per 50. Conec els diaris per davant i per darrere, de dalt a baix. Sé escriure'ls, publicar-los, imprimir-los, empaquetar-los i vendre'ls. Puc encarregar-me de les grans notícies i de les menudes. I si no hi ha notícies, surto al carrer i mossego un gos. Deixem-ho en 45 dòlars." Mentida. Tot fals. No faci cas del cine. Parafrasejant la xicota de Roger Rabbit: "No som dolents, és que ens han dibuixat així." Del simple periodista, de l'humil periodista que tot el dia tafaneja al carrer per abocar quan arriba la nit en la seva pàgina el que sap, sigui cronista, reportera, redactor, crític, analista, comentarista o corresponsal, n'hi ha prou de dir que és el pilar de tot plegat.

I per acabar, naturalment, bé, per descomptat, [al diari] [...] hi ha també treballadors.

(Extracte adaptat de l'article publicat al diari El País el 18 octubre 2004 i reproduït a la desapareguda revista infoReflex el desembre del 2004)

Un futur de paper?

per Miguel Ángel Aguilar

[...] Pertot arreu han sorgit profetes que asseguren la mort dels diaris impresos i fins i tot de l’ofici mateix del periodisme en nom de la generalització d’aquest exercici, com si d’ara endavant hagués de ser una funció inseparable de la majoria dels ciutadans dels nostres dies.

La qüestió és si els diaris són residuals; si el paper s’encamina cap a la desaparició; si aquests lectors es podran substituir amb altres de nous; si prevaldrà la cultura del tot de franc, que enriqueix els mers agregadors de notícies mentre pauperitza els mitjans subministradors d’inputs originals.

Entre els avantatges comparatius dels diaris figura el de proporcionar cada vint-i-quatre hores una versió organitzada i ponderada [...], una foto de situació comprensible, assaltats com estem pel flux incessant de les notícies fragmentàries i inconnexes procedents de la xarxa. Per aquesta funció aclaridora, la premsa en suport de paper es constitueix en referència dominant.

A més que té el valor irreemplaçable del document escrit, de rang superior al liquat que brolla de la xarxa. Perquè, com sosté El Roto, la liqüefacció ens deixa en inferioritat de condicions davant el poder. És cert que els continguts de la premsa sobre paper viuen unes hores de desfasament, les que transcorren entre el moment del deadline i el del lliurament als subscriptors o als punts de venda. Però passa que en la jerarquia dels mitjans de comunicació convencionals els diaris s’han mantingut al capdamunt de la rellevància, tot contravenint l’ordre propi de l’abast quantitatiu que tenen.

El paper imprès actua com si fos la barana salvadora, que lliura del vertigen del desconcert molts dels periodistes de la ràdio i la televisió. Perquè les notícies, quan es llegeixen en aquest suport, se suposa que s’han filtrat i comprovat per professionals de l’ofici, de manera que hagin fet prevaler l’exactitud per damunt de la mera immediatesa, desproveïda de verificació.

(Extractat de La Vanguardia, 3 maig 2011, primer dia que aquest diari es publica també en versió catalana; els 130 anys anteriors només havia eixit en llengua espanyola)

Natascha Kampusch, la vida després de la masmorra

per Lola Huete

Va passar tancada en un enfony de Viena vuit anys, dels deu als divuit. En mans d’un home amb una vida normal, resident en un barri normal, que va voler fer d’ella la dona de la seva vida perfecta i submisa, construïda segons el seu desig. Ara publica les memòries de [...] com va viure 3.096 dies sense llibertat, fins que va aconseguir escapar-se.

Abans d’arribar a la cita amb Natascha Kampusch, de 22 anys, el seu assessor ens demana que l’anomenem Frau Kampusch (senyora Kampusch). Perquè ella està cansada que banalitzin el seu nom, que s’abusi d’aquest “Natascha” tan familiar i sonor, com si ella fos encara la joguina que sí que va ser de veritat en mans de Wolfgang Priklopil (1962), l’home que la va segrestar el 2 de març del 1998, quan ella tenia 10 anys, i la va tenir presonera fins al 23 d’agost del 2006. Aquell dia, ja major d’edat, ella va tenir prou força per escapar de l’influx d’aquell a qui havia de dir “mestre”, a qui havia d’obeir i servir, un “paranoic de rostre delicat” que la va maltractar i la va fer protagonista d’una pel·lícula que només existia en el “món malalt de la seva ment”.

Aquell dia va obrir la reixa de la casa on estava tancada, va caminar els 30 metres que hi ha (els comptem després un per un) fins a la cantonada, i va córrer demanant ajuda. “No em trepitgis la gespa!”, li va cridar una veïna des d’una finestra abans de trucar a la policia. Els agents no s’ho podien creure. Quedava al descobert la seva ineficiència d’anys. I ell, el segrestador, en volar la presa, va trobar-se perdut: es va suïcidar llançant-se al tren.

El cas Kampusch és això, “el cas Kampusch”; només té una versió, una víctima, una protagonista: ella. No podia haver-hi millor argument per a un llibre. El drama de la seva vida. Una mala jugada del destí. La història plena d’enigmes i soliloquis d’una dona tancada en una masmorra. Digna d’un clàssic. El llibre ja s’ha publicat en altres països (en 30 llengües).

“No es pot aconseguir amor a la força”, ens dirà d’aquí una estona Natascha Kampusch asseguda en un àtic del centre monumental de Viena. “Mai.” Ella, més que altres, ho sap del cert.

Frau Kampusch és baixa, rodoneta, rossa de cabell llis i ulls clars inquietants, perquè no miren l’altre o ho fan tard (fins que se’n refia); aspecte d’adolescent normal de la zona. Ha arribat tard a la cita. El seu assessor ho aclareix: encara té dificultats amb el temps. Vol sentir-se lliure en tot, també en això. Entra tímida, saluda fent gestos infantils amb les mans i es fica dins la cabina de la maquilladora, fet que considera bàsic per a les fotos: “Tinc la pell transparent, se’m veuen els defectes...”, es disculpa. Si n’hi té, no hi ha res de destacable. Només aquest descontentament amb el físic, que afecta fins i tot la seva condició femenina. “No em sento gens bé amb el cos. M’agradaria ser una mica més gran, forta, masculina. Com a home es tenen menys problemes físics... i es poden fer més coses.” “Potser són els quilos?” “Doncs sí”, contesta. Frau Kampusch fa ganyotes constants quan parla; tanca i obre els ulls, els posa en blanc i els alça cap al cel... I segons aquest catàleg d’expressions pot semblar molt gran o molt joveneta. Temíem que fos distant i freda, però és camaleònica. De vegades tendra, divertida o sarcàstica; d’altres, molt crítica i dolguda. Sempre conscient, alerta. Anys d’entrenament. Una pregunta delicada? La ignora. Passem a una altra cosa.

Avui lluu un vestit vermell escotat i jaqueta de llana, botes i mitges negres. Femenina. Peces prohibides per a ella fins fa no res, que havia de fer servir per força els jerseis i pantalons del segrestador. Ell mateix li comprava el que li calia, fins les compreses, i li tallava els cabells, perquè sí o per càstig... Ara s’arregla, fa posat d’estrella. Somiava amb això en la infància. Una fama trista, la d’aquesta austríaca. “Cèlebre per ser víctima d’un delicte.” Pensament instantani i col·lectiu en llegir això: “Pobra nena.” Pensament crític de Frau Kampusch: “L’interès que es mostra per una víctima és enganyós. Hom sent afecte per la víctima només quan s’hi pot sentir pel damunt. Ja en les primeres cartes que vaig rebre me’n van arribar dotzenes d’assetjadors, cartes d’amor, proposicions de matrimoni i cartes anònimes perverses.” Va refusar i refusa representar aquest paper, portar un segell al front que digui: víctima, nena trencada... Produir llàstima. No, Natascha és una supervivent. I gens ximple.

Com és un dia normal ara per a ella, treient-ne la promoció del llibre? “Amb teràpia”, respon, tan fluixet que de vegades és impossible seguir-la. I va bé? “Bé, la majoria de la gent es tracta per problemes de parella o amb els seus pares... Jo en puc acumular 24 de diferents.” És clar. Quant d’horror passat li queda encara? “Tot.” Centenars d’efectes col·laterals: somnis de la vida de fora que la van mantenir amb vida a dins i malsons de dins que la intranquil·litzen a fora; claustrofòbia, agorafòbia, resignació, culpabilitat, ser víctima i alhora creure que s’ho mereix, empremtes de la tortura psicològica i física que ell li va infligir, la por que l’abandonés o la de tornar al món real... És absurd demanar-li exemples de danys i perjudicis a algú que ha crescut subjecta a un adult estrany, per força i convençuda que la seva família l’ha oblidada. No han pagat el rescat, li va dir Priklopil des del començament. No et volen, no vénen a buscar-te, només em tens a mi...” Una cançoneta cruel. Paralitzant. Mortal per als febles, una invitació al suïcidi. Ja no tens família, ara jo ho sóc tot per a tu, em pertanys, jo t’he creat. Vuit anys i mig així. Fins que es va atrevir a dir al segrestador a la cara: “T’estic agraïda per no haver-me mort i per haver-me cuidat tan bé... però no em pots obligar a viure amb tu. Sóc una persona independent. O em mates o em deixes anar.” Un llarg camí.

3.096 dies amb les seves nits presonera al soterrani d’una casa amb jardí. La mateixa casa que hem anat a veure al matí, amb la primera llum del dia, a Strasshof, als afores de Viena, després de deixar enrere fàbriques, urbanitzacions, centres comercials i planes nevades, acompanyats de desenes de camions d’Europa de l’Est; després de passar per la Rennbahnsiedlung, la urbanització per a treballadors on vivia Natascha, i per Süssenbrunn, on s’alçava la llar de la seva àvia i la fleca que menaven els seus pares. “Punts de referència de la meva infància.” La botiga encara existeix. Molt precària. Per allà corria ella. Hi entrem. Una parella despatxa salsitxes, xocolata, llaunes... La dependenta podria ser la seva mare, o la germana. Els ho demanem. No se’n refien. Aquí tothom sap de què parlem. Han llogat el local a la seva família.

L’habitatge amb amagatall del paleta i antic enginyer Priklopil (s’ignora per què el va construir: ho tenia planejat, l’havia fet servir abans, era un búnquer antinuclear?) és a Heinestrasse, 60. Xalets amb tanques, piscina i barbacoa, casetes de fusta per a horticultura i bosc atractiu al voltant. Un racó com n’hi ha milers al món urbanitzat. Dins la parcel·la s’hi veuen eines, la gespa descurada, les coníferes molt crescudes... La casa té la façana groga, les finestres i la porta del garatge són tancades, s’intueix que a dins hi ha habitacions buides, secrets rere els murs... Una, dues, tres passes cap a la Blaselgasse per on va fugir... Un imant per a la imaginació. Costa de creure que en aquest entorn algú pogués retenir un altre ésser humà. Una nena. I que ningú no se n’assabentés. Cadascú a casa seva i Déu en la de tothom, una mena de Revolutionary Road a l’austríaca. “Gent que neix, que es mor, que té jardí, i mentre això es mantingui estable, tot va bé”, sentenciarà després Frau Kampusch. Que vol dir que qualsevol de nosaltres pot callar. I fer el mateix.

Què se’n farà d’aquesta mansió dels horrors? “S’enderrocarà”, diu ella. Però no l’ha comprada, com s’assegura, sinó que la hi han “assignat”. Va passar que després del seu “autoalliberament” (ella insisteix en aquest concepte: la policia no la va trobar), la casa fou assaltada per curiosos: “Tothom volia sentir el calfred del terror. A mi em semblava horrible que un pervers admirador del segrestador pogués adquirir-la. Per això em vaig ocupar que em fos adjudicada com a indemnització.” I així l’ha treta de la circulació.

El taxista turc que ens hi porta també ho sap, mira i opina: “Aquesta zona és cara.” I creix. S’hi construeix molt. Davant la casa-presó hi ha un altre habitatge, modern, amb gronxadors i pilotes; hi viuen nens feliços, en un entorn com aquest. Això era Natascha Kampusch quan Priklopil la va agafar al carrer Melangasse, prop de l’escola a on anava, la va fer pujar a la furgoneta i la va portar fins aquí: una noia somiadora, tot i que insegura, mancada d’autoestima, filla de pares separats, un forner amic de la gresca i una costurera que odiava la sensibleria i no es permetia cap feblesa. “Els indis no coneixen el dolor”, era el seu lema. “La meva mare no s’imaginava que això em faria forta i m’ajudaria a salvar la vida.”

Natascha ja havia sentit a parlar llavors de xarxes de pederàstia (hi va haver diversos casos els anys noranta). Els experts aconsellaven als telenotícies: no oposar resistència, parlar... Ella va fer-ho. Va patir una regressió. Es va fer nena, la nena estimada del segrestador. A la masmorra, ell li llegia contes (La princesa del pèsol va ser el primer), jugaven a les dames, la banyava, li va portar un ordinador... Es va convertir en l’únic adult capaç de prendre decisions per ella. Qui et dóna menjar i te’l pren. L’amo. Com creu que va poder fer una cosa com aquesta?, li demanem, mentre ella beu te i es recol·loca les mitges. “Intentava venjar-se del món. No pensava en mi, ni en la meva família, ni en els meus companys de classe, que tindrien por durant anys...” No sabia pensar en els altres. Un asocial. Ella intentava convèncer-lo de l’error. “Li deia: ‘No pot ser, això’, però ell es pensava que tenia dret sobre meu. Molts homes se saben amos de les dones. I ell volia construir-ne una al seu gust.” Un animal amb princesa al cau.

És impossible imaginar-la allà a baix. 270 × 180 × 240, feia l’amagatall. Onze metres cúbics d’aire aclaparador. El seu cos fràgil encaixat entre el llit, la roba, el despertador, la ràdio, una tele, bombetes, la Barbie... Allà esperant, una hora, dues, tres, tot el dia, que s’obrís la porta. Parlava sola. “I només hi havia una persona que em podia salvar d’aquella solitud aclaparadora: la mateixa que me l’havia imposada.” Quina paradoxa. Toc... toc... toc... Explica que cada segon, a dins, s’hi sentia l’extractor.

Natascha va estar-se dos anys a la masmorra de Strasshof sense veure el sol. Després, a poc a poc, lligada o vigilada, ell la va deixar pujar a una planta, després a l’altra, després la va portar a dormir al seu llit lligada amb corretges, després la va deixar sortir al jardí, després a comprar amb cotxe per la zona... I quan ella va créixer i va començar a acumular coratge, a revoltar-se, ell, vulnerable, va reforçar els seus mètodes d’assetjament mitjançant tortures i pallisses. Li retirava el menjar o les sortides de l’amagatall, la deixava abandonada fins que ella cedia, pel pànic de morir de fam en aquell forat. Enterrada viva. “És el que m’espantava més.”

I si la seva història a dins és brutal, també ho va ser l’impacte que va causar a fora, en escapar-se. “Els fotògrafs s’enfilaven als arbres per fer-me la primera foto, va aparèixer als diaris el meu amagatall. La porta de formigó oberta. Les meves pertinences, poques però valuoses per a mi, els meus diaris i el meu parell de vestits, van ser exposats sense pietat, vaig veure com la meva petita vida privada, tant de temps oculta, saltava a les portades. Dues setmanes després vaig decidir posar fi a les especulacions i explicar la història jo mateixa.” Va concedir tres entrevistes, a la televisió austríaca ORF, al diari Kronen Zeitung i a la revista News. Volia mitigar l’expectació. L’efecte va ser el contrari. Carn fresca per als diaris sensacionalistes, que ja no la van deixar més en pau. “La gent volia convertir-me en figura pública, i molts em tractaven, i ho continuen fent, com si fossin coneguts meus.” Tot va anar molt de pressa. Un dia a l’amagatall, un altre a les revistes, l’endemà presentant un xou a la televisió (se’n van fer tres emissions).

A Frau Kampusch li van oferir canviar d’identitat. Ho va refusar. “M’havia enfrontat a totes les maldats psíquiques i a les fosques fantasies de Priklopil, i no m’havia deixat vèncer... i només es volia veure en mi això: una persona trencada que mai més aixecaria el cap, que sempre dependria de l’ajuda d’altres. Quan em vaig negar a portar aquest estigma la resta de la meva vida van canviar les coses.” Van ploure les crítiques: era una desagraïda, volia treure’n profit, s’havia fet milionària amb les entrevistes... “El que pitjor es va entomar era que no condemnés el segrestador.” Però ella l’havia perdonat. “Si no, no hauria sobreviscut.” Així que va ser i és objecte de mofa: grups en xarxes socials que demanen que torni a l’amagatall, cançons o acudits que en fan esment de mala manera... Sobre la crueltat de la societat (especialment de la seva) Frau Kampusch ja en sap prou. “De mica en mica em vaig adonar que havia caigut en una nova presó.” La voracitat de l’opinió pública. I a més la recerca policial continua tan viva com l’expectació sobre la seva persona. Agents i jutges encara fan voltes al cas (els molts errors comesos, les pistes no seguides, si el raptor va actuar sol o treballava per a una xarxa de pederàstia encara oculta i potser amb implicacions polítiques), una patata calenta que fins i tot inclou el suïcidi recent d’un investigador.

Quatre anys ha trigat Natascha Kampusch a escriure tota la seva història amb l’ajuda de dos periodistes, Heike Gronemeier i Corinna Milborn. “El llibre serveix perquè se m’entengui més bé”, diu ella. “És la història d’una lluitadora –opina Milborn–, no va deixar de somiar en la llibertat.” No es va donar mai. Els psicòlegs que l’han tractada han admirat sempre la seva formació: es va mantenir activa a l’amagatall, no va perdre la curiositat, va llegir, va veure cinema, va estudiar, sabia coses de política, de cultura... “Jo seguia la ràdio, estava informada, però tot i així, en sortir, vaig veure el món una mica canviat. Per exemple, de sobte tothom tenia dos mòbils, hi havia ordinadors pertot arreu...”

Aquest llibre és el punt final. I un punt de partida (el productor alemany Bernd Eichinger, el de L’enfonsament, ja en prepara una pel·lícula). Hi recull tot el que volia explicar: “Desitjava aclarir malentesos: per què no havia fugit abans, per què no vaig acusar el segrestador..., o donar resposta a falsedats.” Un gran esforç per treure’s de dins tot el que hi tenia: records, detalls, sensacions... I interpretar la raó del que va passar.

El mal per a Natascha Kampusch té rostre humà. Parla d’aquesta violència burgesa, soterrada i fina tan usual, de com es creen monstres i víctimes per tal de disfressar-la, de l’abús del blanc i el negre per definir conductes, quan el mal és gris i tothom el tenim a dins. “Crec que Priklopil va ser un més entre nosaltres, producte de la indiferència.” Ignora què es pot fer, però potser per això intenta implicar-se en grups contra la violència de gènere, crear fons per a víctimes de segrestos (va voler ajudar l’altra segrestada austríaca, Elisabeth Fritzl, la d’Amstetten), i està interessada en els fets de Ciudad Juárez (Mèxic). “Hi ha centenars de persones maltractades en aquest moment, davant la nostra passivitat i la dels polítics, més interessats a guanyar diners que a servir.”

–Però quina relació va tenir realment amb Priklopil durant tants anys? La va violar? El va estimar?

–Això no és públic. Ho vull guardar per a mi sola.

Stop. Per aquí no es passa.

–Li va doldre la seva mort?

–És clar, era l’únic familiar que jo tenia. Però la impressió es va suavitzar molt pel fet que aquell dia jo vaig ser lliure. Vaig sentir alleujament. El que ell havia fet era injust, i jo havia de decidir o bé morir-me allà o bé trobar el meu propi camí.

–Per què es va suïcidar?

–Perquè es va trobar perdut, perquè sabia que podia anar a la presó i perquè havia perdut la seva princesa, la que havia inventat, la que havia volgut que fos perfecta. Però jo ja era una altra persona.

Resulta admirable, Frau Kampusch. Que tan jove i amb l’experiència que ha viscut hagi aconseguit mantenir una actitud tan digna amb ella mateixa. Mantenir-se ferma davant les pressions. Que sàpiga callar sobre les humiliacions patides. Que aquest llibre expliqui tantes coses sense dir-les. I que cremi tant a les mans. Perquè hi ha detalls que ella no diu. No en el sentit que la gent busca amb ànsia: sexe amb el segrestador. Els diaris de mig món van titular: “Natascha Kampusch confessa en el seu llibre que va patir abusos sexuals.” Abusos sí. La paraula “sexuals” o no la utilitza o no la trobem. “Tal com està explicat en aquestes pàgines és com ha de ser. Hi ha informació suplementària que és per a mi, que vull estalviar a la meva família.” I una altra omissió: la religió. Amb prou feines parla de Déu. No és religiosa? No li va caldre trobar consol en la seva situació? “Mmm, bona pregunta. No sé si ho sóc. Penso que Déu és sempre amb mi.”

La conversa deriva cap al futur. “Ara continuo aprenent a adaptar-me a la vida social, a reaccionar davant la gent i les crítiques.” Tot just ha acabat l’escola i vol formar-se com a joiera després dels estudis secundaris. Diu que sí, que va recuperar “degudament” la relació amb la família després del xoc de la reaparició, i que de nuviatges res de res, que no li interessen ni l’estil xuclasang de Robert Pattinson ni el del maduret Clooney, i dels interessants per a la seva edat “no n’abunden”. Però n’ha tingut? “Pregunta personal.” Stop. Una relació amb un home? La limitaria. S’estima més tenir bons amics. Les revistes van omplir pàgines sobre una suposada relació amb un aristòcrata, tema que ella explica ara amb detall: un pur xou d’aduladors nobles i famosos, de balls a l’òpera, de classicisme vienès interior i exterior.

Passa part del temps envoltada d’assessors i guardaespatlles, d’amigues tampoc n’hi ha gaires. Potser pel seu caràcter difícil i controlador? “Sí, potser sóc molt exigent amb els altres. Però ja he après que no és possible controlar-ho tot, ni satisfer la gent o entendre les seves contradiccions.” Es troba més bé al costat d’altres que sola. “Però no quan els he de satisfer.” L’obligació li pesa com una llosa.

Finalment, hem sortit a un parc del centre de Viena per fer-li fotos. L’ambient és glaçat. Els ocells patinen al llac i es diverteixen al voltant nostre. Frau Kampusch hauria de passar inadvertida. Però hi ha gent que la reconeix de seguida. Sobretot homes grans. I hi ha mirades que no encaixen. És una sensació que ella té de vegades, segons que comenta. Com en aquella visita que va fer un dia a una escola privada prou coneguda: “Allà hi havia tots aquells nois rics, ben vestits, musculosos. Vaig pensar, perquè ho vaig sentir, que creien que jo em mereixia el fet d’haver estat tancada.” Uf, perill, perill, l’enemic interior a l’aguait. Ella se’n riu. Ho sap.

No seria millor que s’anés preparant ja per deixar de ser coneguda? Frau Kampusch, presumida, s’estira llavors l’abric negre i respon divertida: “Sí, em puc operar i canviar-me del tot per lluir com Britney Spears. Així també seré famosa, però la gent em parlarà com a Britney i no com a Natascha.” Quin horror.

3.096 dies, de Natascha Kampusch, editat per Ara Llibres, es publica el 16 de febrer

(Adaptat d’EPS, 31 gener 2011)

Esport, esport, esport

per Laura Freixas

L’esport ocupa cada vegada més espai mediàtic, social, mental. I el més sorprenent és la unanimitat que suscita, l’absència de veus crítiques.

Si no crítica, almenys anàlisi ens ofereix ara Intelligent Life, revista trimestral del grup The Economist. Sota el títol “How did sport get so big?” (Com és que l’esport s’ha fet tan important?), Tim de Lisle recorda que el 1966, quan Anglaterra va guanyar el Mundial, el titular de portada de The Mirror va ser: “La princesa Alexandra ha tingut una nena”...

Entre aquella indiferència i el deliri actual, què ha passat? De Lisle apunta diversos factors. Per exemple, el fet que l’esport canalitzés la competència entre l’Est i l’Oest. També, per descomptat, l’espectacular desenvolupament de la televisió, i el de la publicitat... Però el més interessant de la seva anàlisi és el punt de vista sociològic. A mesura que la societat s’atomitza, creix l’ànsia de fondre’s amb la multitud, i aquesta fusió es fa en nom d’un sentiment simple i visceral: a favor dels nostres, contra els altres. Amb conseqüències, a més, tan indesitjables com consagrar la figura del guanyador únic i absolut, al qual s’atorguen totes les recompenses, figura que s’ha estès al camp empresarial o artístic, o refermar –això no ho diu De Lisle, però és obvi– el protagonisme masculí, el fet que la representació del conjunt social l’exerceixin quasi exclusivament homes...

(extractat de La Vanguardia, 2 setembre 2010)

Polanski i el punt de vista

per Gemma Lienas

«[...] El punt de vista des del qual s’explica qualsevol història, sigui una novel·la, una imatge promocional o una notícia, és bàsic per comunicar una determinada emoció o traslladar conceptes a qui llegeix, mira o escolta.

»La notícia de la detenció de Roman Polanski, cineasta reputat de 76 anys que, fa tres dècades, va drogar i violar una nena de 13 anys, crec que és un exemple il·lustratiu d’això anterior. És a dir, que no sols és un director de cine rellevant, sinó que, a més a més, i sobretot en aquest cas, és un pederasta i violador. Si el periodista diu que “probablement Polanski ha de maleir la seva trobada amb la núbil [sic*] aspirant a model en el passat”, provoca un sentiment d’empatia en el lector. Si el periodista, en explicar que la senyora tal (la víctima) va demanar fa temps que es tanqués el procés, ho fa sense ometre el nom de la dona (amb la qual cosa la victimitza el doble) i ometent, en canvi, la raó per la qual ella va exigir posar fi a aquella història (que els mitjans la deixessin en pau), predisposa lectors i lectores contra la nena violada. En tots dos casos, el periodista ha explicat la història des del punt de vista de Polanski (blanc, ric, home...), és a dir, el poder. [...]»

(Extracte de l’article publicat a El País, 12 octubre 2009)

* Nota del vigilant: núbil vol dir ‘que està en edat de casar-se’. Si el periodista al qual cita Lienas volia dir que segons la llei espanyola (i altres) una noia a 13 anys ja és lliure per mantenir relacions sexuals i que els seus pares no poden actuar contra el qui l’ha seduïda, tingui el seductor l’edat que tingui, tret del cas que la nena denunciï que ha estat forçada, no hi ha res a dir, núbil està ben emprat. Però no deixa de ser una notable manipulació, des del meu punt de vista, que el periodista anomeni també núbil (com dient: ja era una dona prou gran com per casar-se) una noia de 13 anys que va ser drogada i violada. No sé si Lienas s’hi ha fixat.

Fonts properes

Fa un temps Quim Monzó va cridar l’atenció sobre els escrits de la model espanyola Martina Klein, una dona que, deia Monzó, trencava el tòpic que diu que les maniquins de passarel·la són només per fer bonic i val més que no les facis enraonar gaire. Com aquell acudit de la princesa superformosa i admirada per tothom però que no parlava mai, fins que un dia un pretendent aconsegueix tenir-hi una mica d’intimitat i li demana com és que no diu re. I ella: «¿Pa qué? ¿Pa cagal-la?»

Ahir escrivia Martina Klein:

Llegint una edificant notícia sobre Britney Spears, hi trobo que la princesa del pop estava anguniada perquè havia tornat a adquirir pes durant les vacances i que, al crit de “grassa” d’algun dels seus fans més estimats, plorava. Fonts properes a la cantant afirmaven que la seva dieta solia ser a còpia de verdures i pollastre a la planxa, però que havia sotsobrat davant els pastissos de nata, que la tornen boja.

El fet m’interessa poc i gens, però sí que em va cridar l’atenció allò de “les fonts properes”. Evidentment, no devien ser ni l’endocrí, ni l’entrenador, ni els amics pròxims, ni el seu representant, ni ningú que se l’estimi una miqueta. En aquest cas la font podria ser una veïna envejosa, un vianant tafaner o una pastissera oportunista. I llavors em vaig dir...: en aquest cas? No, en tots els casos, i ja no parlo de Spears i altres personatges rosats com ella.

L’expressió ha resultat que és la millor maniobra per deixar anar una bomba i amagar la mà, i cada dia tots els diaris s’omplen de “fonts properes” que afirmen, declaren, asseguren o neguen el que altres, els protagonistes, callen. Les refrescants aigües d’aquestes fonts no són la deu de la veritat. Ells ho saben, però nosaltres hi bevem a galet. Que ens agrada, una font!

Hi ha excepcions en les quals s’ha de protegir la identitat d’un declarant, però malauradament són una minoria. Darrere les fonts properes sol haver-hi l’opinió del mateix informador, que posa en boca d’altres el que no gosa posar en la pròpia, o bé el que es xerra, es diu i es remoreja, és a dir, les males llengües.

D’aquesta manera es dignifica l’alcavotisme fins a elevar-lo a llenguatge periodístic. És així que esmorzem, berenem i sopem amb notícies cedides per “fonts properes a la víctima”, “a la policia”, “al jutge”, “fonts properes a la negociació”..., que, dic jo, si no són els cònjuges (perquè no m’imagino la dona d’un empresari filtrant informació, si bé hi ha de tot), tampoc crec que siguin els que serveixen l’aigua a la reunió, ni els que ocupen la sala de juntes del costat i escolten posant un got a la paret...

Tampoc manquen mai les declaracions de “fonts properes al govern”, quan ni govern ni portaveus no han obert la boca. Llavors, si són fonts properes, darrere el titular hi ha la família que ho fa córrer?, l’assistenta, una amiga de la mare, el jardiner?

No, les fonts properes no existeixen, i si no que m’ho diguin a mi, que ens han tallat la més propera del parc i la canalla treu fum pel cap. Això sí, al colmado del davant es fan la barba d’or venent aigües minerals que acaben sent utilitzades per netejar els excrements adherits als, ara sibarites, peus dels nostres nanos.

(La Vanguardia, 18 juliol 2009)

Fa 15 anys, la llavors defensora dels lectors d’El País va explicar en una de les seves columnes, titulada «Opino que... però no diguis el meu nom», que li semblava una praxi lletja citar fonts anònimes que aportaven només opinió i no dades rellevants, un recurs molt utilitzat quan es pretén demostrar que s’ha fet treball de camp previ abans de redactar les notícies. Si les fonts citades expressen només una opinió i volen ser anònimes, no hi has de fer referència de cap manera. Si les cites, no han de ser anònimes, les has d’esmentar amb noms i cognoms, o pel càrrec concret. Si no ho fas així, deia la defensora, qualsevol cosa que facis dir a les teves fonts anònimes no tindrà credibilitat davant els teus lectors.

Sol Gallego-Díaz, una bona professional espanyola, va plegar aquell mateix any com a defensora del lector d’El País. I aquest diari i tots els altres van continuar citant fonts anònimes cada dia, com denuncia Klein, en gairebé totes les seccions informatives, no només en les pàgines roses.

Fets diferencials (14): El múscul empresarial català

La notícia alarmista: els concursos de creditors –suspensions de pagaments i fallides– s’han triplicat l’any 2008 a Catalunya. Quantes n’hi ha hagut? Més de set-centes. Això és molt greu? Sí, però parlem-ne.

«A Catalunya hi ha 33.599 empreses que facturen més d’un milió d’euros, fet que converteix el país [sic] en líder empresarial per damunt d’altres països de dimensió similar com Bèlgica (16.978 empreses), Dinamarca (5.588), Finlàndia (9.172), Noruega (13.192) i Suècia (16.764)» (La Vanguardia, 8 febrer 2009).

D’aquestes 33.600 empreses que facturen més d’un milió l’any, 4.032 (12%) depassen els 10 milions d’euros, i 671 (2%) més de 50 milions. Certament, a Dinamarca, per exemple, el 57% de les empreses facturen més de 10 milions i les que en facturen més de 50 milions representen el 28%. Però aquests percentatges de Dinamarca signifiquen 3.185 empreses (menys que a Catalunya) que guanyen més de 10 milions i 1.564 empreses (més que a Catalunya, ara sí) que en guanyen més de 50. Són dades d’aquest any passat, extretes de l’estudi La dimensió de l’empresa catalana 2008, del Col·legi d'Economistes de Catalunya).

Heu vist enlloc aquests titulars? Heu llegit en cap portada de cap diari «L’any 2008 30.600 empreses de Catalunya van facturar més d’un milió d’euros»? No, oi? Jo tampoc. Aquestes dades que us he reproduït les he hagut de pescar a la penúltima pàgina d’un diari d’aquest diumenge, i ocupaven una miserable mitja columna.

O sigui, la notícia alarmista cal posar-la dins d’aquest context. Queden 33.000 empreses dempeus. Moltes amb dificultats, però vives. I això que no comptem les que facturen menys d’un milió d’euros. Nosaltres estem just a la ratlla.

D’altra banda, l’empresari gironí Josep Serra Quintana escrivia el mateix dia: «Davant la greu situació econòmica sembla que últimament només hi ha un culpable: la banca. No deixo de preguntar-me què n’han fet els particulars, empresaris i, evidentment, les administracions, del gran flux de diners, superàvits i beneficis d’aquests magnífics últims anys. Queda palès que molta gent no ha actuat com calia, no han estalviat, no s’han dotat de recursos propis, ni han fet fons de reserves: s’ha dilapidat tota la bonança? Haig de creure que quasi tot el que es guanyava es malgastava?» (carta als mitjans de comunicació, 8 febrer 2009).

En resum: tret d’excepcions, em fa l’efecte que fins ara pleguen o fan expedients de regulació d’ocupació empreses de cultura espanyola i de sectors molt determinats, empresaris que vivien només de crèdit i no feien estalvi, no tenien tresoreria, es gastaven tot el que ingressaven, cada any consideraven benefici el que trobaven a caixa. Gent que ara, que van mal dades, no volen saber res dels seus treballadors, com si els haguessin fet un favor contractant-los, i si t’he vist no et conec. Són grans empreses, certament, i tenen una gran transcendència social perquè les seves irresponsabilitats les pateixen moltes persones, però són una minoria. Almenys de moment. I sé que hi ha excepcions: empresaris que han quedat entrampats sense culpa. Però són excepcions, tal com jo ho veig.

En canvi, molta gent, milers i milers d’empresaris d’aquest país continuen dempeus, i la immensa majoria aguantaran. Potser no tots de la mateixa manera. N’hi haurà alguns que, malgrat totes les prudències, finalment petaran per manca de negoci, però no a la primera dificultat, que és el que passa ara. I vull creure que fins i tot la majoria dels empresaris que ara lluiten i potser al final hauran de plegar quedaran com van començar, proporcionalment igual com els seus treballadors, no se n’hauran aprofitat. Tots cap a casa, però ells els primers, i segurament sense salvavides, com els altres.

En canvi, potser molts no han crescut en els anys de bonança tant com haurien pogut, però no han crescut tant com voldrien o podien per prudència, perquè no tenen vocació d’aventurers temeraris, perquè saben el trauma que pot suposar el fet de crear llocs de treball teòricament indefinits que en realitat són absolutament precaris i que depenen del primer cop de vent fort.

O sigui, en temps de creixement la gent se sent especialment tranquil·la i satisfeta si aconsegueix un lloc de treball en una empresa d’anomenada –i els amics i coneguts el feliciten: carai, treballes a Tal?– o bé en una empresa xicoteta que té com a client principal una gran empresa –carambes, vosaltres sou els que feu els dallonses de Tal?–, però en èpoques de crisi treballar en aquest tipus d’empreses importants és tenir molts números d’inestabilitat. En canvi, moltes petites empreses, milers, que no facturen gaire i que tenen clients prou diversificats, estan més ben preparats per combatre les crisis, per estrènyer-se el cinturó i per treballar el doble i rebaixar els preus dels seus productes i serveis fins que la torbonada passi. Per poc que puguin, tothom continuarà tenint feina: són empresaris de raça.

Tot això que dic aquí no vol dir que no hi hagi crisi ni que no hi hagi molta gent que ara ho passa malament. El que dic aquí vol dir simplement el que dic aquí, fart de tant alarmisme descoratjador com et trobes als mitjans de comunicació. Ni més ni menys. I no em paga el govern ni cap patronal. Potser, això sí, he extrapolat més del compte el que veig al meu voltant.

(Tampoc ha eixit gaire als diaris la creixent morositat d’algunes administracions públiques en els seus pagaments. Es veu que hi ha altres prioritats, com ara tenir els bancs contents, que no pagar els deutes. No s’adonen que així paralitzen el sistema? Sí, és clar que se n’adonen, però les empreses petites i mitjanes no criden tant com les grosses, no tenen poder com els bancs.)

Fets diferencials (I): Els nounats
Fets diferencials (II): Els difunts
Fets diferencials (III): Madrid-Barcelona
Fets diferencials (IV): Guti
Fets diferencials (V): El Real Madrid
Fets diferencials (VI): Llengües prohibides
Fets diferencials (VII): Els boicots
Fets diferencials (VIII): Obrir els ulls
Fets diferencials (IX): Un poble indòmit
Fets diferencials (X): Sant Jordi pencaire
Fets diferencials (XI): «Bona tarda» i companyia
Fets diferencials (XII): Quina vergonya
Fets diferencials (XIII): Els López

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

«Que bé que li aniria...»

No us ha passat molts cops? Que mires una pel·lícula o llegeixes un llibre, o encara que sigui només un article a la premsa, i penses: «Que bé que li aniria això a en/na Tal, que l’altre dia vam discutir sobre aquest punt i em vaig escalfar tant mirant d’explicar-li el que és obvi...» I de vegades, si el/la coneixes bé, saps que no, que en/na Tal no ha vist aquella pel·lícula, no ha llegit aquell llibre ni aquell article justament perquè pensa allò que pensa, allò que l’altre dia et va molestar i va provocar que li diguessis: «Per què no t’informes una mica més de les coses com són?», o bé el/la vas deixar per impossible, sabent que és als antípodes teus i que mai no us posaríeu d’acord sobre aquell punt.

I encara: si aquella persona mirés la pel·lícula o llegís allò que hem pensat que li podria anar tan bé... potser en trauria unes conclusions diferents de les nostres, justament perquè té el cap format d’una altra manera. Quidquid recipitur, ad modum recipientis recipitur, deien els filòsofs clàssics: el que es rep, es rep a la manera del recipient.

Però el més probable és que la vida continuï sense que els contrincants dialèctics mirin ni llegeixin allò que els aniria tan bé de llegir, i que en canvi mirin i llegeixin les històries i les argumentacions que van bé a la seva manera de veure la vida. I sobre això em penso que hi ha un altre llatinòrum que hi escau, però ara no em ve al cap.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Molt bé, Jana Beris

Hi ha dies que et reconcilies amb la professió periodística, quan veus un/a periodista que fa ben feta la seva feina, que fa allò que et sembla que tu mateix faries en la seva situació. Però reconec que el judici crític del tipus «com és que no han investigat això o com és que no fan aquesta pregunta tan òbvia a la persona que entrevisten?» és molt fàcil de fer i que no ho és tant enfrontar-te amb la feina real de la informació quotidiana, i pensar, dins el brogit del dia a dia, en allò que has de fer just ara, ara o mai –si no ho fas ara ja t’ha passat l’ocasió, perquè d’aquí cinc minuts ja no tindràs aquella persona al davant.

Dit això, o sigui, que comprenc el que passa perquè ho he viscut des de dins, torno a afirmar que és realment refrescant trobar que un/a periodista fa exactament el que creus que tu hauries fet –en teoria. En aquest cas, és l’entrevista de la periodista Jana Beris, corresponsal de la BBC, a Ahmed Iussef, membre del govern de Hamàs a Gaza (Avui 3 gener 2009, p. 10). Deixo ara de banda que en principi jo m’inclino pels palestins en el conflicte global Israel-Palestina, perquè em sembla que el que fan els israelians és molt gros i molt més difícil de justificar que el que fan els palestins. No entro tampoc en la qüestió de si unes accions són conseqüència de les altres o si són o no proporcionades, tot i que si m’ho demaneu us diré que entre dos malvats que juguen amb les vides de persones innocents, sempre em semblarà més greu l’acció de qui dispara sabent que matarà segur un innocent que no la de qui situa aquell innocent com a escut humà per protegir altres coses que li semblen més valuoses que la vida humana. I també crec que la violència no és mai un camí vàlid per assolir la pau.

El mèrit de l’entrevistadora, però, al marge de tot això que dic, és que pregunta i repregunta a l’entrevistat sobre la qüestió clau en el moment actual del conflicte. Potser és una qüestió col·lateral en els 60 anys d’història que arrossega aquesta guerra, però en aquest moment, des del punt de vista periodístic, és el punt número 1 de l’actualitat: Hamàs ha provocat ara Israel sí o no? I encara que sap que l’altre no li respondrà amb claredat –o justament per això, perquè la periodista interpreta que la resposta no és prou clara– insisteix una vegada i una altra per mirar d’atrapar l’interlocutor. Una pregunta concreta i fins a sis repreguntes sobre el mateix tema, la darrera precedida d’una qüestió secundària plantejada, suposo, per intentar que l’altre es refiï i pensi que la bateria s’ha acabat, i llavors, tot seguit de la resposta, tornar-hi amb el darrer intent.

Vet ací el fragment d’entrevista que em sembla magistral:

«–Israel manté que l’ofensiva és fruit del llançament de míssils disparats contra el seu territori des de Gaza.
–Durant sis mesos hem viscut una treva que els israelians no han respectat. No van complir la seva part i van continuar amb el bloqueig.

–També durant la treva van impactar míssils a Israel...
–Ells van idear aquesta guerra no contra Hamàs, sinó contra els palestins. Els israelians utilitzen els míssils com a excusa per justificar l’agressió de què som objecte.

–El fet és que es van disparar míssils. Hamàs reconsiderarà aquest tema?
–Lamentablement, els israelians no ens deixen cap altra alternativa que no sigui la de defensar-nos i la de preservar la nostra dignitat.

–Creu que el llançament de míssils contribueix a defensar els palestins?
–No es pot comparar l’acció dels avions israelians i la dels projectils de fabricació casolana, que són l’únic mitjà per defensar-nos de l’agressió.

–Els israelians mantenen que la guerra és una reacció als míssils...
–No és veritat. I no entenem per què el món s’omple la boca parlant de Hamàs, quan Israel fa el que fa.

–Si el món critica, no pot ser que Hamàs s’hagi equivocat?
–Què espera el món? Que ens rendim? Fa anys que patim un bloqueig.

–L’escriptor israelià Amos Oz, una figura identificada amb la recerca de la pau, manté que Hamàs és responsable de la situació.
–Ell és israelià, un sionista, tant se val si és del camp de la pau o del camp de la guerra. Ell vol justificar l’agressió.

–Què li aconsella ara a Ismail Haniyeh? Que accepti o demani un alto el foc?
–El que hem de mostrar és resistència davant Israel. No acceptarem una treva que mantingui Hamàs bloquejat o amb sancions. Volem veure com l’alto el foc acaba amb els atacs i el tancament de Gaza.

–També posarà fi al llançament de míssils contra territori d’Israel?
–Si no ens agredeixen dubto que es llanci cap míssil des de Gaza. Els míssils només són per defensar-nos.»

Molt bé, doncs, Jana Beris.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Escenaris postsentència

No tinc ni idea del que dirà el Tribunal Constitucional espanyol (TCE) sobre l’Estatut mitja merda i després passat per aigua i finalment ribotat i referendat que els va arribar perquè hi diguessin la seva. El que sí que puc dir és que segurament passarà una d’aquestes tres coses:

(1) Hi fan una retallada monumental i tan evident que no es podrà dissimular de cap manera (o sigui, donen la raó al PP, al Defensor del Pueblo Español i a tota aquella colla de genis).

(2) Hi fan una retallada, diguem-ne, sibil·lina, amb una bona part del text sense tocar però deixant clar sobretot que la interpretació del text no pot ser literal sinó que ha de ser adaptada a les sentències, lleis, decrets, reglaments i altres normatives, per petites que siguin, de l’estat (o sigui, donen la raó al govern de Madrid i, en general, al PSOE).

(3) El deixen com va arribar al TCE, amb només un parell de retocs tècnics (o sigui, donen la raó a Mas).

És clar que si aquest tribunal constitucional fos imparcial, encara hi podria haver una quarta possibilitat:

(4) Diuen que l’Estatut que val és el que va eixir del Parlament català el 30 de setembre de 2005, aprovat per un 90% dels diputats, i que és inconstitucional que el govern espanyol i les Cortes Españolas hi fiquin cullerada perquè el Parlament de Catalunya és un òrgan sobirà que representa legítimament els catalans (o sigui, donarien la raó a tots els que van considerar indigne anar a votar l’Estatut mig emmerdat, aigualit i ribotat que no tenia res a veure amb el que vam aprovar al nostre parlament)...

Però he dit que parlaria del que passarà segurament, de manera que la ciència ficció i per tant aquesta possibilitat 4 la deixem de banda.

Llavors, un cop confirmada una d’aquelles tres primeres possibilitats, els escenaris es multipliquen. Perquè pot passar que:

(5) Es produeix 1 i la premsa nostra –o la de Madrid, o totes dues–, degudament ensinistrada des de fa mesos, diu que «tot i la retallada, Catalunya hi surt guanyant en això i en allò altre i, per tant, deunidó el que s’ha aconseguit al final del procés». Els partits, que són els que han dictat aquestes instruccions a la premsa, s’avenen a la sentència i qui dia passa any empeny.

(6) Es produeix 1 i la premsa d’aquí s’exclama indignada («quin atropellament, no hi ha dret!») i la d’allà s’exclama alleugerida («s’ha conjurat el perill de secessió!»), etc., i llavors uns partits decideixen fer un referèndum amb l’Estatut original (7) i uns altres partits amb l’actual (8) i al final pacten (9) o no pacten (10) però es porta el tema al parlament nostre (11) i en surt una moció que farà riure i que només serà aprovada per una majoria simple, entre acusacions de «irresponsables», «venuts» i «botiflers» (12).

(13) Es produeix 1 i els partits que van aprovar l’Estatut decideixen anar tots plegats a l’ONU amb l’Estatut del 30 de setembre, o amb l’aigualit i ribotat i referendat (14), explicant que tant amb violència com sense violència el resultat de qualsevol procés democràtic de revisió dels poders espanyols constituïts és sempre el mateix... (però amb 13 i 14 tornem a 4: és ciència ficció; els partits podran cridar tot el que vulgueu, però mai no prendran decisions dràstiques que impliquin trencar l’statu quo).

(15) Es produeix 2 i...

No crec que calgui continuar. Ja ens ho sabem de memòria. I encara caldria dir que tot i el que digui el tribunal espanyol, una cosa és la sentència i la pelleringa d’estatut que en resulti i una altra la interpretació, i encara, amb una interpretació favorable, el desenvolupament posterior, la concreció, el dia a dia. I, per tant, sent les coses com són, tot continuarà igual.

Continuarem vivint amb els espanyols «en paz i pacífica convivencia», com fins ara, ells a dalt i nosaltres a baix. Fins que una nova generació de catalans, d’aquí vint-i-cinc anys, ens senti explicar aquestes històries com les batalletes de l’avi, i pensi que a mitjan segle XXI, «amb la democràcia tan i tan consolidada, segur que si es demana ben demanat», i tal i pasqual, i tot il·lusionats, ho tornin a provar. I així pels segles dels segles amén.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Ha guanyat l’esperança

Ja hi haurà temps de desenganyar-se, o d’entristir-se si passa una desgràcia. No tinc cap dubte que hi ha molta gent als EUA i al món que pensen a hores d’ara quina pot ser la millor manera de desempallegar-se del negre. De moment, però, alegria i un bri d’esperança. Perquè tot i que com diu el meu amic Vicent Partal les campanyes es fan en vers però després es governa en prosa, poden canviar moltes coses (2.XII: sembla que la frase cal atribuir-la a Hillary Rodham, em diuen).

Tant de bo canviïn moltes coses.


Afegitó de les 16 h. He mirat si trobava titulars realment originals sobre això d’avui. Aquests són els que m’han agradat més:

- GOBAMA (Daily Mirror, de Londres)
- Ja no és un somni [damunt una foto de Martin Luther King] (El Periódico de Catalunya, de Barcelona)
- Il sogno [damunt una foto de BO en B/N fent un petó a una filla, i sota el text de Martin Luther King sobre el seu somni] (L’Unità, de Milà)
- Ganó la esperanza (El Espectador, de Bogotà; han copiat el meu ;-))
- One giant leap for mankind [damunt una foto frontal de BO que avança decidit] (The Sun, de Londres; el titular fa referència a la frase que va pronunciar Neil Armstrong l’any 1969 quan va posar el primer peu damunt la Lluna)

Aquestes cinc portades, i especialment les d’El Periódico, el Daily Mirror i L’Unità, han fet la volta al món.

La frase més repetida en els titulars dels altres: «It’s Obama» i diverses versions de «dia històric», «primer president negre» i altres obvietats i tòpics. En aquesta línia, estava una mica més bé la portada d’algunes de les edicions nord-americanes (EUA i Canadà) del gratuït Metro: «History in the making». I la resta, textos força grisos, alguns massa llargs i sembla que poc rumiats. I mira que han tingut temps de preparar les portades...


Afegitó de les 18 h. Una altra dada d’interès: l’únic diari dels de franc que aquest matí duia a la portada la notícia Obama era el Què, justament el que m’agrada menys. Avui han fet un esforç per tancar l’edició més tard o per fer-ne dues i, tenint com tenen tots els gratuïts força problemes –vivien sobretot de la publicitat immobiliària–, cal aplaudir-los.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Jo us acuso, gent de la premsa

Jo us acuso, mitjans de comunicació escrits, pels vostres titulars en línia i en paper. (No parlo de les emissores de ràdio i televisió perquè no les segueixo i no sé què han fet.) Us acuso, mitjans escrits que us veneu o us difoneu a Catalunya, de fer la crisi més grossa del que seria sense vosaltres, de fer-la créixer amb els vostres titulars i al final, d’aconseguir que efectivament sigui més grossa. Perquè no pareu d’espantar-nos amb dades terribles i caigudes històriques quan podríeu ser més precisos, més curosos, més prudents, menys sensacionalistes, i oferir-nos, en els titulars, les dades una mica més nues.

Podeu dir que l’economia ha fet un
Catacrac

i podeu dir que la borsa ha patit
La pitjor davallada de la història

però també podríeu dir que
La borsa se situa en nivells de l’any 2005

És ben clar que el tercer titular –una frase que no ha aparegut com a titular, sinó sols en lletra petita– no és tan vistent, però és molt més precís que el primer i també més veraç que el segon.

Més veraç perquè si en una situació delicada tractes la borsa com si fos el termòmetre oficial de l’economia i no com un indicador més, també manipules la realitat. Tots sabem a més, i vosaltres més que ningú, que les estadístiques i els percentatges els carrega el dimoni. Que si un senyor es hala un pollastre i tres companys seus no mengen res, cadascun d’ells s’ha fotut, estadísticament, un quart de pollastre, però això no és la veritat, encara que fent números sigui veritat. Però és que ni tan sols és veritat de debò dir que la borsa pateix «un daltabaix històric» quan des de feia anys i panys sabíeu que els seus indicadors estaven inflats. El fet que de sobte es descobreixi que la inflor era efectivament inflor fa que també es desinfli la substància, però «la gran davallada» no és real, perquè la meitat o més de la desinflada prové d’una inflor aparent.

I vosaltres ho sabeu. Sabeu que era una inflor aconseguida gràcies a determinats constructors, financers i especuladors, de bracet amb alguns ajuntaments i governs i jutges i partits polítics, que durant anys han fet el paquet i s’han omplert les butxaques, un negoci generalment aplaudit a cor què vols per vosaltres, els diaris, perquè tota aquella bellugadissa feia pujar el suflé global –només no aplaudíeu quan el negoci el feien els adversaris polítics, els que en teniu, que sou la majoria.

Una davallada d’un 10% en un dia quan fa temps que estàs instal·lat per damunt del 100% no és tan greu com altres davallades que no arribaven al 10% però es van produir quan ja estaves en precari o, simplement, es van distribuir al llarg de més dies però, al capdavall, van arribar molt més al fons. Per tant, de «davallada històrica» res. És veritat en percentatges i en xifres, però no és veritat. No és el mateix perdre 100 milions si tenies 1.000 milions que perdre 100 euros si només tenies 1.000 euros. Encara que sigui el mateix percentualment, no és el mateix. Al primer li queden 900 milions per anar fent la viu-viu i al segon 900 euros per sobreviure. Els percentatges falsegen la realitat.

I encara, no són innocents els mots que utilitzeu: «la pitjor notícia», «davallada històrica», «desplomar-se», «pessimisme generalitzat», «cataclisme», «terrorífic», «por», «risc», «pànic», «salvar l’economia mundial», «catàstrofe», «morositat disparada», «situació desesperada», «crisi desbocada», «fatal», «derrotisme», «caiguda inaturable», «enfonsament», «recessió global», etc. Tot això en grans titulars. L’excusa és que els polítics es van resistir fins al final a dir la paraula «crisi», però jo en aquest punt, justament, defenso els polítics. Perquè n’hi ha prou que un manaire digui «crisi» perquè la crisi es faci una mica més grossa. És veritat que en comptes de dir «crisi» podrien haver dit «precaució», «hem de treballar fort», o encara que només fos «cal implementar estratègies diferents a nivell col·lectiu», i no ho van fer. Però els diaris vau parlar de crisi des del primer moment i encara que cadascun de vosaltres no teniu la força d’un president de govern d’un país mitjà, tots junts sí que podeu fer estralls. I els heu fet, n’estic ben convençut. Justament perquè aquí, a Europa especialment, tenim una crisi de confiança que s’alimenta en bona part de l’ambient general, de l’atmosfera.

Hem sentit a parlar de «recessió» mil vegades, i encara no l’han confirmada les xifres. Gràcies a vosaltres, en part, començarà, ja ho crec que sí. Tampoc no passa res de l’altre món amb la recessió, tot sigui dit. Recessió vol dir deixar de créixer, i no passa res de l’altre món si després d’uns creixements fora de mida l’economia descansa una mica (si de passada els que manen repassen el motor del sistema, ajusten els cargols de la carrosseria i llencen unes quantes peces rovellades, millor, de manera que la bombolla vinent no es faci tan grossa com aquesta; si pot ser, eh?, no voldria pas molestar).

Diaris, heu jugat i continueu jugant amb l’economia domèstica i els llocs de treball de molta gent innocent, perquè heu donat l’excusa a determinats empresaris per fer neteja, quan de fet potser encara podrien aguantar una temporada, o per no pagar a proveïdors, quan encara tenien calés per fer-ho. Perquè amb aquest joc tràgic de voler vendre més al preu que sigui causeu més crisi –crisi real– que la que realment hi hauria si no fos pel vostre paper d’estrassa. Sou uns irresponsables.

Confesseu-ho, diaris. Encara que dissimuleu, encara que vosaltres mateixos ens digueu cínicament en la vostra pròpia lletra menuda –els editorials, els opinadors– que cal no ser tremendistes perquè això encara empitjoraria les coses, el que preteneu sobretot és vendre més diaris, com més millor. I si per fer-ho calen portades sensacionalistes, les feu. Tots les feu. Al preu que sigui.

Per això la crisi real és en part culpa vostra. I per això jo, que sóc també periodista, us acuso públicament: sou uns terroristes.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Xops de semen

Des de divendres, els diaris ens han inundat de semen. El semen ens esquitxa, ens colga. Tothom preocupat, especialment els catalans, els valencians i els bascos. Resulta que una entitat dedicada a la reproducció assistida ha decidit espantar-nos amb això: el semen dels mascles catalanoparlants i bascoparlants i en general el de tots els de l’Estat espanyol és de mala qualitat. Un parell de treballadors de l’entitat –que no esmento per no contribuir encara més a la parafernàlia– han pretès fer soroll amb unes dades molt i molt parcials. I ho han aconseguit. Estem tots amarats de semen, fins al capdamunt. Els diaris han fet d’altaveu d’una notícia bomba: portades, reportatges, opinions, enquestes, tot un castell de focs. Diu que tenim un semen que fot pena.

Com s’aconsegueixen les mostres de semen? Una trucada des d’un call center, que després d’unes quantes preguntes demana a l’entrevistat que els enviï si us plau al laboratori “un potet de semen per a un experiment”? No, no funciona així. Potser uns enquestadors hàbils que es presenten a la porta del domicili i que demanen “senyora, bon dia, que hi ha el seu marit?”, i quan compareix el mascle de la casa li sol·liciten “una mostreta de semen, que li faria res?”, com qui demana amb quina empresa tenen contractat l’ADSL? No, tampoc no va així.

Les mostres de semen s’aconsegueixen de dues maneres. La més fàcil, la que procedeix de les proves que es fan els qui tenen problemes per concebre, justament. No hi ha caigut ningú, que aquesta mostra és necessàriament esbiaixada d’origen? És veritat que una altra procedència és la dels donants de semen, però és que també són persones interessades, no pas triades a l’atzar entre el conjunt de la població. I hi han anat, en alguns casos –ho diuen els mateixos bancs de semen– cercant una darrera oportunitat de reproduir-se ni que sigui anònimament, si no han tingut descendència fins ara. Però si fins ara no han tingut fills potser ha estat, almenys en algun cas, perquè no podien tenir-los, no? Sigui com sigui, es pot adjudicar a la mostra qualsevol qualificació llevat de la d’aleatòria. La barreja, científicament i estadística, des de tots els punts de vista, és explosiva, una extrapolació manipuladora claríssima.

Cui prodest?, qui interessa? Les entitats que es dediquen a la reproducció assistida, precisament, i en primer lloc les que han aparegut com a avaladores del suposat estudi, que a partir d’avui dilluns potser rebran centenars, milers de trucades de gent alarmada que els demanaran una anàlisi. Una anàlisi que es paga trinco-trinco, i no és barata. Colla d’ingenus. Ingenus, però ingenus induïts. I llavors els diran: “Tranquil, senyor, vostè té un semen com cal, ja pot passar per caixa.” I el client respirarà, alleujat. Uf, a mi no m’ha tocat (m’han tocat la butxaca, però ha estat a fi de bé). Ningú no es queixa de les anàlisis que donen resultats favorables.

Catalans, valencians, bascos, no piqueu. És una estratègia publicitària. Ha tingut èxit, sens dubte, un èxit esclatant, tothom regalima semen per les orelles. Però no deixa de ser publicitat pura i dura. I enganyosa i tramposa. Denunciable. I ningú no la denuncia, hi ha unanimitat. Per això ho explico aquí.

Ja en vam parlar, de com es cuinen determinades estadístiques pensades per al consum mediàtic.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Diaris gratuïts

No he llegit mai, fora dels primers dies quan van sortir, els diaris de franc. Però com que estic cansat de trobar-me’ls contínuament al davant del nas, al metro, a l’autocar i al carrer, he acabat que els identifico perfectament, de lluny i tot, només pels titulars. Hi ha qui deia que aquests diaris no tenien ideologia. Ja ho crec que en tenen! I doncs, si un dia em passés tot allò de l’illa deserta i només em pogués emportar un diari d’aquests, tinc força clares les preferències. Per aquest ordre: ADN, Metro, 20 Minutos, Què. I amb els dos darrers em fa l’efecte que diria: no, gràcies, m’estimo més anar a l’illa sense diari. O me’ls enduria, ara que hi penso, per si a l’illa no hi ha escòtex, que no se sap mai el que hi pot haver o no en una illa.

(Afegitó del 25 d’abril del 2008. Aquests dies he sentit explicar la facècia aquesta de l’illa deserta amb una variant. Un autor que ara no recordo deia, si fa no fa: "Ara no em feu dir quin llibre m’hi enduria, perquè no ho he rumiat, però podeu estar segurs que m’hi emportaria un llibre que no hagués llegit." Bona pensada, però difícil d’entendre-la, perquè si no l’has llegit, com sabràs que t’agradarà? I si no l’has llegit però t’agradaria endur-te’l a una illa deserta, com és que no el llegeixes ara?)


(Avís a navegants i corresponsals)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

La fi dels diaris?

Vam parlar de la fi dels quioscos i ara toca la dels diaris. Els diaris de paper que alhora són de pagament, és clar, no els diaris com a producte, ja que la selecció d’informació tothom diu que serà una de les feines més importants de la societat del coneixement, que cada cop té més pes en l’organització i els negocis del món occidental. I pel que fa als diaris de paper que són de franc, doncs ja veurem què passa, però podria ser que en un futur molt pròxim només hi hagués aquests. He acabat de llegir aquesta setmana L’ultima copia del New York Times. Il futuro dei giornali di carta, de Vittorio Sabadin (ed. Interventi Donzelli, 2007; he sabut que també ha sortit en anglès i en espanyol, ara fa uns dies). És un llibre que, sense trencar esquemes, simplement recull i ordena tot el que s’ha dit arreu del món sobre el (poc) futur que sembla que tenen els diaris de pagament fets amb paper, tal com els hem conegut durant tres segles.

Sabadin és un periodista de La Stampa de Torí que ha sorprès mig món, en els darrers dos anys, per la lucidesa i la contundència de les seves anàlisis. I el fet curiós és que Sabadin no inventa, sinó que es dedica a arreplegar informació d’ací i d’allà i a fer-la entenedora, a ordenar-la de manera estructurada i a resumir què és el que hi ha: o sigui, ell descriu senzillament les coses com són. En aquest llibre que us dic, fa una anàlisi molt detallada de cap a on ens porta la situació actual, l’èxit inesperat de la premsa de franc, la simplificació de tot el procés d’elaboració, edició i distribució de notícies gràcies a internet i la globalització consegüent, i el fenomen dels blocs i, en general, del periodisme ciutadà –ja hi ha diaris, fins i tot de paper, amb notícies seleccionades i elaborades per gent normal i corrent, sense periodistes o amb un nombre mínim de periodistes que hi fan només l’últim retoc tècnic.

Com deia, tot això ho sabíem, però calia que algú ho posés plegat i ordenat per capítols. Sabadin no treu gaires conclusions més enllà de les evidents. Només deixa que la gent que ha estudiat tots aquests fenòmens, i els fets, parlin per ells mateixos. I el món –ja s’entén que és el món professional, el gremi– s’ha rendit un cop més a la capacitat de fer entenedora la realitat més complexa que ha demostrat Vittorio Sabadin.

Aquí ens en toca una mica, d’aquesta congratulació general per la clarividència de l’amic Sabadin, perquè Vittorio Sabadin està molt connectat amb un dels laboratoris de premsa més importants d’Europa, el d’Antoni Cases (Cases i Associats), que redissenya les capçaleres més capdavanteres de la premsa mundial des de la Diagonal de Barcelona. (Per cert, ja que em consta que han patrocinat l’edició en anglès i l’espanyola, a veure si fan un esforç i la treuen també en català; i de passada també la web, eh? Va, home, que traduir-la són quatre quartos.)

En fi, el llibre us el recomano de tota manera, sigui en un idioma o en un altre.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El viaducte de Lesseps

Es veu que els diaris van rebre una nota de premsa i van decidir publicar-la perquè sí, perquè els agradava, era molt gràfica. Hi ha hagut titulars graciosos: «Enderroquen l’últim mur dels antics túnels de la plaça Lesseps per refer-la», deia un diari despús-ahir. I no era un mur ni formava part de cap túnel, sinó que era un pas de vianants elevat. A la plaça Lesseps han tirat a terra un viaducte pel qual fa anys passaven els vianants que anaven des de la plaça fins a un antic carreró que pujava a Mare de Déu del Coll, per darrere del CEIP Rius i Taulet. Aquell viaducte es va tancar i inutilitzar fa un munt de temps, quan es va obrir el tros del carrer Maignon que uneix l’avinguda de Vallcarca amb Mare de Déu del Coll. Però el pont de formigó continuava allà, com a testimoni d’un temps antic. I ara, finalment, aprofitant que tenien per la zona les màquines de les obres de la plaça Lesseps, l’han enderrocat. Algú va fer l’altre dia una nota de premsa dient que les màquines havien enderrocat l’últim mur del pas subterrani de Lesseps, i hi acompanyaven la foto, la foto de l’enderrocament de l’antic pas de vianants que era qualsevol cosa menys subterrani. I tothom l’ha publicada tal com raja, sense fer-se cap pregunta.

De fet, el pas subterrani em penso que ni l’han tocat: n’han tapat les boques i d’aquí a 20 anys, o 50, o 300, un veí caurà per una escletxa de la plaça Lesseps i es descobrirà que hi ha un túnel que van fer uns desgraciats els anys 70 del segle XX i que van decidir conservar uns altres desgraciats l’any 2007 quan el que havien de fer és destruir-lo. Heu llegit enlloc que el túnel no l’hagin enderrocat? No, no ho ha dit ningú, que jo sàpiga. Encara més, el web de l'Ajuntament de Barcelona parla (20 desembre 2007) de "la urbanització de la plaça un cop s’han enderrocat les estructures del túnel viari existent". O sigui, que oficialment s’ha enderrocat l’estructura. Però si hi aneu ràpid veureu que no, que encara hi és, però amb les boques tapades. Ara la cobriran, hi posaran unes plantetes i au, ja s’ho trobarà qui sigui d’aquí a uns anys.

Un cop més, quan saps de què va el tema, sovint els diaris et deceben d’allò més. I aleshores penses: per què llegeixo el diari cada dia?

La resposta: per saber allò que una majoria de gent pensen que és més o menys la veritat, per compartir amb tothom la mateixa virtualitat parcial. Perquè si no ho fas així, llavors vas perdut per la vida, no tens referents comuns amb l’altra gent. Necessitem creure en alguna cosa plegats, encara que sigui imaginari, ens cal un imaginari col·lectiu.

I ho diu un periodista. Un periodista decebut i alhora aclaparat. Encara sort que no m’hi dedico gaire, últimament.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sobre la manifestació (III): Xifres

Suposo que tothom que sap comptar és conscient que la gent que hi havia ahir a la manifestació no és la que diuen els diaris. No és tan difícil de comptar manifestants que passen per un carrer. Si en passen tants cada deu segons quan estan en moviment, aviat tens una xifra aproximada, a l'alça, al cap d'un minut. Llavors comptes els minuts i aviat has acabat de fer els números.

El problema, ja ho sé, és que com que tothom fa el mateix tu no pots ser el primer bajà de dir la veritat, sobretot quan saps que ningú no et seguirà l'exemple a partir de la teva bona actitud. I doncs, tothom menteix, i això ja ve de lluny, dels temps que es reunia un milió de persones en una plaça de Madrid per aclamar un dictador. Continuem instal·lats en la mentida.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Estètica dels nous diaris

He vist el nou diari Público, he vist la nova La Vanguardia que ix hui mateix, i ja m’imagino pel que m’han explicat com serà el nou El País, i em fa l’efecte que tots s’assemblen molt, massa, entre ells, i que va guanyant terreny l’estètica de les coloraines i dels textos breus dels diaris gratuïts. És clar que jo ni d’estètica ni de disseny no en sé gaire. Però l’efecte que em fan tots plegats, aquests projectes, sobretot les portades, és molt semblant al que em fan els ADN, 20 Minutos, Metro, Què, etc.: diarris..., perdó, diaris per fullejar i llençar. No havíem dit que els diaris havien de proporcionar una mica de seny, de repòs i d’anàlisi de la realitat, en contraposició amb les notícies d’internet, les de la tele i la ràdio o els titulars que ens arriben als mòbils?

(Ja que hi som: algú havia dit no sé què de la persecució al castellà a Catalunya? Torneu a repassar aquests diaris, tots, dels quals hem parlat.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sis notes

- Brown substitueix Blair sense passar per les urnes. I això passa en una de les democràcies més velles del planeta (el Parlament català és més antic que l’anglès, com a hereu de les antigues Corts Catalanes, però no és sobirà... ni tampoc es pot dir que sigui democràtic, perquè hi ha instàncies superiors que ofeguen per força les seves decisions). Això de Brown i Blair, vol dir que la corrupció del sistema arriba fins als fonaments mateixos de l’esperit democràtic? O vol dir que sóc paranoic i veig defectes allà on no n’hi ha o allà on ningú més que jo els veu?

- Els diaris de pagament han crescut de vendes el mes de maig. Potser hi té alguna cosa a veure l’afer Pantoja?

- ETA surt a les portades dels diaris i crea terror sense necessitat de matar i ni tan sols de posar bombes: només ha de fer veure que es belluga i enviar la nota de premsa als diaris a través de la policia espanyola, que col·labora amb entusiasme a donar tot el relleu que calgui a aquestes bellugadisses... de moment completament innocents. Una nova forma de terrorisme, només mediàtic. Tant de bo que quedi en això i que no hagin d’anar més enllà. (Afegitó del 19 de setembre. Ara diu això mateix Antonio Martínez, parlant de la repercussió que tenen alguns morts en els mitjans de comunicació: «El cas d’ETA és peculiar: té protagonisme fins i tot sense morts. Ha aconseguit ficar-se a l’agenda amb una cosa que podríem anomenar la premort.» (El País, 16 setembre 2007)

- Un diari gratuït dels més estripats explicava fa tres dies que l’Estat espanyol és un dels màxims consumidors mundials de cocaïna. L’endemà tots els altres diaris, començant pels de pagament, n’anaven plens, amb portades dedicades al tema i tot. Què ha passat? Per què no havien fet cas de la notícia un dia abans?

- La lliga de futbol d’enguany l’ha perduda el Barça, no cal dir-ho, però si no hagués estat pel senyor Fabio Capello no l’hauria guanyada el Madrid, sinó el Sevilla. Capello és un bon entrenador per al Madrid, el que convé a aquest equip. No seria un bon entrenador per al Barça, en cap dels dos sentits d’aquesta frase: no ens aniria bé com a entrenador del nostre equip, perquè les nostres mancances i urgències actuals són diferents de les del Madrid, i no ens anava bé com a entrenador del Madrid, justament perquè a ells sí que els anava bé. Per això han guanyat la lliga. Doncs, bé: l’han fet fora! Calderón és un gran president del Madrid. A veure si aconsegueix el somni de tants culés: portar el Madrid a segona divisió. Llavors sí que aniria a Canaletes, que no hi vaig mai.

- Avui és Sant Pere i a Barcelona, com que no és festa, ahir hi va haver més aviat poca revetlla. Nosaltres en vam fer a mitges: coca (de fruita) i cava etiquetat en català, a la fresca però sense petards: quatre piuletes de no res perquè no sigui dit. Supose que a Premià de Dalt (abans Sant Pere de Premià, us en recordeu?), a Sant Pere de Vilamajor, a Sant Pere de Riudebitlles, a Sant Pere de Ribes, a Sant Pere Pescador, a Sant Pere de Torelló, a Sant Pere d’Avinyó, a Sant Pere Codinet, a Sant Pere d’Urgell, a Sant Pere de Vansa i Fórnols, a Sant Pere de l’Arç, a Sant Pere Sallavinera, a Sant Pere del Vim, a Sant Pere de la Selva, a Sant Pere i la Marmota, a Sant Pere Despuig, a Sant Pere de Castanyedell, a Sant Pere d’Auira, a Sant Pere dels Arquells, a Sant Pere del Bosc, a Sant Pere Cercada i a Sant Pere i Sant Pau (i em deixo tot el País Valencià, ses Illes, Andorra, la Catalunya del Nord i l’Alguer, que hi ha Sants Peres pertot) sí que deuen fer avui festa grossa.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Fenomen mediàtic

Fenomen mediàtic curiós. Avui tots els diaris espanyols seriosos –almenys els que es venen a Barcelona, o sigui, La Vanguardia, El Periódico, El País– obren (*) amb una portada dedicada a una folklòrica a la qual es veu que Hisenda ha enxampat en una cosa lletja. En canvi, els diaris populars –els gratuïts 20 Minutos, Metro, ADN, Qué– no tenen aquesta notícia a la portada.

Constato: 1) Hi ha circuits diferents, reservats, per a segons quines notícies que es consideren delicades. És el que se’n diu «informació privilegiada», a la qual no té accés tothom. Els diaris gratuïts deuen estar ben contents. 2) Els diaris seriosos no tenen inconvenient a fer portades cridaneres si amb això poden treure avantatges respecte als gratuïts, ni que sigui un dia (avui als quioscos la gent s'emportava la premsa de pagament com si fossin caramels).

(*) Afegitó del dia 4: Ja que hi som, en el cas del verb «obrir» tenim una qüestió de llengua. No és sols del món de la premsa, sinó que també es fa servir en la TV i la ràdio: «el telenotícies ha tornat a obrir amb una notícia de Madrid», «avui aquest informatiu dels oients obre amb la notícia del triomf de Pere Berenguera en el campionat europeu de llançament d'albergínies». És un ús d’«obrir» intransitiu (sense complement directe), em sembla que exclusiu del gremi periodístic (tot i que la gent cada cop més se’l va fent seu) i amb un significat diferent del que té en la frase que podria penjar un botiguer a la persiana del colmado: «Demà obrim a les 8». És un significat que no surt (encara) als diccionaris, i que es podria definir més o menys així: «presentar a la portada, mostrar a la capçalera».


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Per què no escric)