Pagar amb gambades

Parèmia: Pagar amb gambades.

Variants i sinònims: Pagar amb monedes de mones i micos.

Origen: Diu Ginestà:

O pagar ab monedas de monas y micos que vol dir pagar ab paraulas y cumpliments sens arribar may á las vías del fet.
Aquesta locució no pot duptarse que vé d'un temps en que hi havia algunas terras ahont feyan pagar drets d' introducció de monas y micos en las fras, fentlos ballar y saltar devant dels que eran encarregats de cobrar els drets.
D'un llibre que tinch á la vista prénch nota de aquesta tarifa de Sant Lluis, rey de Fransa, que diu: Els quins menin monas y micos, que'ls portin per vendrer, pagarán al entrar cuatre diners; si els portan per ferhi jochs, n' hi haurá prou ab ferlos saltar y treballar devant del arreplegador dels drets per poguer entrar lliure de pago, etc. etc.
Y mes avall afegeix que, en aquell temps també se rebaixavan els drets de peuatge que devian satisfer certas personas ó artícles, contant el qui ho entrava una rondalla, un romans ó una cansó devant del cobrador, el cual solía nomenarse: Payeur de chansons ó en chansons.

Explicació: Pagar amb paraules o compliments, sense arribar mai a la via dels fets.

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 11 (Barcelona, 23 d'agost de 1900), pàg. 170.

Amb tots els ets i uts

Parèmia: Amb tots els ets i uts.

Variants i sinònims:

• Amb pèls i senyals (SOLSONA 2009)
  
• Amb tots els detalls (SOLSONA 2009)
• Espès i menut (SOLSONA 2009)
• Fil per randa (SOLSONA 2009)
• Per peces menudes (SOLSONA 2009)

Explicació: Que no li falta res, maneres de dir una cosa amb tot detall (SOLSONA 2009).

Origen: Prové de les conjuncions llatines ET (conj. 'i') i UT (conj. 'atès que, donat que'), que apareixien repetidament en textos litúrgics i en textos notarials i de contractes (SOLSONA 2009).

Nota: Per etimologia popular, en alguns llocs es diu Amb tots els sets i vuits (SOLSONA 2009).

Font: Ramon Solsona (2009): Secció «La paraula del dia» dins el programa de Ràdio El Món a RAC1, del 6 de novembre de 2009 [mp3].

Fer el beneit

Parèmia: Fer el beneit.

Origen: Antigament, el pas dels portals no sempre havia estat franc; a vegades per entrar a una població hom feia pagar un petit tribut, que rebia el nom de portalatge. Hi havia algú que n’estava exempt, entre d’altres, els beneitons o betzols; d’ací el refrany: Fer el beneit per no pagar el portal.

També es diu "per no pagar el pont", puix que també estaven exempts del tribut de pontatge. Tampoc no havien de pagar els captaires, almoiners comediants, farsants, joglars i altra gent semblant, però aquests venien obligats a fer una cantada o quatre magarrufes de la seva especialitat, per a divertiment dels portalers o ponters, d’ací les dites: Pagar amb cançons, o bé
amb moneda de mico, i també Donar una cosa abarata cançons.

El portalatge no havia estat igual per a tothom; a vegades hi havia categories i en entrar hom preguntava el nom del qui passava. Conta la tradició que una vegada en demanar-li com se deia a un castellà que arribà al peu del portal, va donar una pila de noms i un centenar de títols, mèrits, honors, càrrecs i prebendes, (molt clàssic amb els castellans) que el feren parlar més de mitja hora, durant la qual va formar-se una cua molt llarga de vianants que desitjaven entrar. Finida la retòrica, el portaler li digué que havia de pagar una unça d’or perquè pensava el portaler que eren totes les persones que l’acompanyaven, puix que es comptava a tant per nom. El foraster jurà i perjurà, va botre i maleir però no tingué més remei que afluixar.

El que seguia que era de Sabadell, en preguntar-li el nom, va contestar: "Tot just si em diuen Pere."

Font: Joan Amades (1989): Històries i Llegendes de Barcelona. (Barcelona: Ed. 62). 2 vol.