Autor: Francesc-Marc Álvaro i Vidal (Vilanova i la Geltrú, 1967), periodista i escriptor.Font: "Ni per la llengua ni pels diners" (23/05/2013). Al seu bloc.
Foto: Del seu Twitter.
Article complet:
L’altre dia vaig parlar amb un periodista nord-americà que s’ha interessat darrerament per les notícies que arriben des de Catalunya. Amb total franquesa em va explicar que no sabia gaires coses del nostre país, però que s’havia documentat força abans d’aterrar. El seu objectiu -segons va dir-me- és comprendre els motius “pels quals una part d’espanyols vol deixar de ser-ho”. Ell ho va expressar d’aquesta manera i jo vaig puntualitzar que no es tractava de refusar o menystenir cap identitat, sinó del fet elemental que un poble pugui exercir la democràcia.
Un cop vam entrar en matèria, el periodista ianqui va començar a parlar-me del que el sobiranisme anomena “espoli fiscal” i vaig comprovar que ell ja n’havia buscat les xifres bàsiques. Amb dades a la mà, va recitar el que molts sabem perfectament: el dèficit estructural català és del 8,5% sobre el PIB català i representa prop de 16.500 milions d’euros els darrers tres anys. També havia estudiat com la solidaritat interterritorial acaba afectant Catalunya, que cau set posicions un cop fet l’anivellament entre autonomies, a causa de l’incompliment del principi d’ordinalitat. La paradoxa -vaig afegir jo- és que les comunitats que generen menys riquesa acaben disposant de més recursos per habitant que les que més contribueixen a la caixa comuna.
Llavors, es va quedar molt pensatiu, em va preguntar per l’intent fracassat de nou pacte fiscal i va concloure, satisfet: “Ho tinc clar: l’independentisme català és un assumpte d’interessos, com passa a Itàlia amb la Lliga Nord”. Immediatament, li vaig replicar que, si bé els arguments econòmics i fiscals eren molt presents en el moviment sobiranista i havien convençut moltes persones, seria un error atribuir-ne el creixement només a aquest factor. Calia anar més enllà, vaig suggerir-li.
El nord-americà va somriure i va treure uns altres papers de la maleta. A partir d’aquell moment, va fer-me un resum força correcte d’història de la cultura catalana, amb referències a El Tirant, el monestir de Montserrat, la Renaixença, la immersió lingüística escolar i la creació de TV3. Al seu iPhone, hi portava cançons de Raimon, Lluís Llach, Sopa de Cabra i Manel, que no entenia gens ni mica però li agradaven molt. Algú també li havia passat -ho tenia a l’iPad- un episodi de la sèrie Dallas doblat al català i un fragment llarg de la pel·lícula Pa negre.
Continuava somrient: “Potser no m’he explicat bé abans; volia dir que la cartera és determinant, però ja sé que la reclamació identitària de Catalunya se sustenta en una cultura i una llengua diferent de l’espanyol”. Jo l’escoltava fascinat. Va parlar del ministre Wert i de les ocurrències del Govern aragonès, perquè volia demostrar que estava al dia de tot, i va reblar el clau: “Entesos, l’independentisme és un assumpte de llengua i cultura, es tracta d’evitar que aquestes desapareguin, una mica com passa al Quebec”. Ell pensava que, aquest cop, havia fet diana però el vaig contradir: vaig admetre l’evident base cultural del nacionalisme català, però vaig advertir que la gent no reclama el divorci d’Espanya només per assolir una protecció cultural.
El periodista nord-americà va deixar de somriure. Estava molest. Si no eren ni els diners ni la llengua, què movia una part important de catalans a reclamar un referèndum? Em va observar com ho faria un jugador de pòquer i va llançar el seu as damunt la taula. Ara tornava a somriure: “Em sembla que ja ho entenc: l’independentisme és, sobretot, una assumpte de poder, l’objectiu és tenir una bandera a les Nacions Unides, disposar d’ambaixades, parlar de tu a tu amb Brussel·les, dir que Barcelona és capital d’un Estat i…”. El vaig tallar i, amb amabilitat, li vaig dir que tampoc no l’encertava. Per comprendre l’actual moment de Catalunya, havia de considerar una dimensió que no s’esmentava mai però que era més influent que la clau econòmica, cultural o de poder.
El sobiranisme -vaig explicar-li mentre ell prenia notes- és, per damunt de tot, una causa moral. Això significa que neix de constatar que la catalanitat ha estat i és, per als poders formals i informals espanyols, una forma anòmala i defectuosa de l’espanyolitat. Si la catalanitat és una identitat sospitosa per defecte dins l’Espanya de matriu castellana, cal intentar dissoldre-la, ofegar-la i, principalment, excloure-la de qualsevol àmbit de poder. Fa pocs anys, es va frenar una opa d’una empresa catalana sobre una altra amb el crit de “antes alemana que catalana”. El català sempre és culpable de no ser un espanyol prou autèntic, encara que no sigui nacionalista. El periodista nord-americà al·lucinava. Vaig afegir que la relació entre bascos i castellans no tenia res a veure amb aquest esquema, la qual cosa quedava clara -per exemple- en el fet que ningú no discutia el concert fiscal d’Euskadi i Navarra.
El sobiranisme català és una causa moral. S’alimenta d’arguments econòmics, culturals i polítics que subministra Madrid diàriament, però va més enllà. És una causa moral perquè té a veure amb la necessitat de deixar de donar explicacions sobre allò que som, com si fóssim criatures. Qui no entengui aquesta dimensió profunda del conflicte no entendrà res del que avui mou milers de catalans i catalanes. El visitant sí va captar el concepte.
