Poema complet:
Ai, de tant d'esperar, quin conhort!
Que deixi de bufar la ponentada
que ens ha estripat les veles i la sort,
i ens ha deixat la Nau desarborada!
Ai, de tant d'esperar, quin desconhort!
Ai, de tant d'esperar, quin desconhort!
Que tornin a bufar vents de mar lliure,
que no hàgim de pensar sempre en la mort,
i que puguem morir pel goig de viure!
Ai, de tant d'esperar, quin desconhort!
Ai, de tant d'esperar, quin desconhort!
Que el buc de nostra Nau, malgrat tot, suri;
que un brau pilot el dugui al pairal port,
i un mestre d'aixa bo ses nafres curi!
Ai, de tant d'esperar, quin desconhort!
Font: Tal com diu el Didac López: "El 1949 [Frederic Pujulà] guanya l’Englantina d’Or (el premi a la composició patriòtica) en el Jocs Florals de l’Exili celebrats a Montevideo, amb “Ai, de tant esperar!…”" Poema vist a la revista La Humanitat, 2a època, núm. 115, del 30 de setembre de 1949.
Nota: Bones festes.
