No pregunto a la meva mirada si m'enganya. Li pregunto si m'enganya bé

Autor: Lorenzo Oliván (Castro Urdiales, Cantàbria, 1968), escriptor i traductor.


Font: El aforismo español del siglo XX. Madrid: Espasa, 2013. Vist a Literatura y Razón.


Original: No le pregunto a mi mirada si me engaña. Le pregunto si me engaña bien. [ES]

Què es un retrat sense l'enamorament de la mirada i de la veu i de la manera de parlar?

Nota: Avui fa 105 anys que va néixer l'autora. 


Autora: Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 d'octubre de 1908 - Girona, 13 d'abril de 1983), escriptora catalana. 


Font: Jardí vora el mar (1967). Barcelona: Club Editor, 1989. Col·lecció Club dels Novel·listes, 53. Vist a op. cit.


Context:    

Però el que li agradava més al senyor Bellom era que li parlés de la Cecília. El primer dia, a la meva caseta, es va quedar plantat davant del balancí. "Era el balancí de la Cecília -li vaig dir-. I aquesta cinta que hi tinc lligada a la barana era la cinta amb què la Cecília es lligava els cabells". I el senyor Bellom va dir: "Era la seva senyora?" "Sí. I de cabells en tenia tants i eren tant fins, que si no se'ls lligava se li escampaven: li fugien de les agulles." I li vaig ensenyar el prestatget amb la llantieta: "L'encenc cada divendres". Darrera de la llantieta, el retrat de la Cecília i, davant, un palet. El senyor bellom va agafar el retrat, se'l va mirar una estona i el va tornar al seu lloc. "¿Però, què es un retrat sense l'enamorament de la mirada i de la veu i de la manera de parlar?" -li vaig dir.

I no li vaig explicar, perquè tenia por de cansar-lo, que la Cecília sempre duia vestits de color lila. Vestidets de teixit d'un quadret lila i blanc. Però, de lluny, semblaven de color de lila llis. Tenia els ulls tirant a verd, menuts, una mica enfonsats, molt lluents. Més aviat baixa que no pas alta, i molt prima, amb le ventre ficat endins. La pell torrada, més que pujada de color a l'estiu. Els cabells era el que tenia més bonic: rossos com el sol i llargs com una cascada. I quan vaig tornar del cementiri vaig arrencar a

cops de puny contra l'eucaliptus fins que em va rajar sang. "Em vols pentinar?", em preguntava. I s'asseia i la pentinava amb una pinta de color de mel. I quan jugàvem pel llit a pegar-nos, de vegades jo em lligava el coll amb els seus cabells i rèiem. Érem un. Com l'eucaliptus, jo vivia alt i tranquil. Amb els braços ben clavats a les espatlles i els peus ben plantats a terra. I en el moment de morir... se'm va morir a les mans, es pot dir com un ocell... em vaig escampar tot. Com si m'haguéssin fet a miques i les haguessin llençades.
Abans de dir-li que la volia, van passar dos anys. Ella treballava a la casa, al temps de la senyora Pepa.

La van llogar perquè ajudés a la cambrera. El primer dia que la vaig veure amb aquell vestidet de romaní i amb aquells cabells tan rossos... potser ningú no s'ho creurà, però vaig estar enamorat dos anys i ella ni va adonar-se'n. Ni la mirava si ens topàvem. Però la sentia.
I ens va ajuntar molt posar flors als gerros. La senyora Pepa l'havia encarregada d'aquesta feina. Jo duia les flors a la casa, les deixava damunt de la taula, a la tribuna, i ella feia els rams i anava guarnint les habitacions amb tot el que jo li duia de bonic del jardí. Un dia, quan vaig deixar la panera plena de flors damunt de la taula, van trucar i ella va córrer a obrir. Abans, es va treure el davantal... Doncs jo vaig afafar el davantal i vaig fer una cosa lletja: vaig mirar què duia a les butxaques. Vaig trobar-hi el palet i me'l vaig quedar. Era la primera cosa que tenia d'ella. Me'l posava a la boca mentre treballava, com si fos un confit. Potser no s'entén que n'estigués tant... però es que ella tenia setze anys, quan la vaig conèixer, i jo anava pels trenta-cinc.

Un dematí mentre preparava un ramet de muscarí-raïm em va preguntar per què reia.

-No ho sé -li vaig contestar-; quan la veig em vénen ganes de riure.

I és que, així que la veia, em venia com un endolciment. Però no he explicat com va començar la història del palet. Era una tarda que estava núvol. Jo podava els rosers i la vaig veure venir de lluny. Venia d'escombrar el mirador i caminava a poc a poc. Tot d'una va començar un xàfec. Ella es va arrecerar sota d'una morera i jo vaig deixar la feina i em vaig anar a aixoplugar al seu costat.

Enraonàvem de la pluja i tot d'una va callar i es va quedar com encantada: mirava el palet, que tenia als peus. Després el va collir i se'l va ficar a la butxaca sense dir res. Era blanc, és blanc, però semblava més blanc perquè estava mullat de pluja; i la tira negra que el volta semblava més negra. Sec, ni és tan blanc ni la tira és tan negra. Quan va parar de ploure se'n va anar corrents.

Fa prop de vint anys que va morir... ¡N'hi ha hagut de dones que m'han rondat! A trompons. D'aquí dintre i de fora, del poble. No hi ha hagut res a fer. Totes eren dones. Ella no era una dona. No es pot explicar. Era una tendresa.

I ja és hora que torni a parlar dels senyorets. 

Sí, si algú us pregunta per què esteu orgullosos de ser de Santa Coloma [de Farners] digueu-los que aquí va començar tot, que aquí vam tornar a ésser, a ésser catalans; que aquí va renèixer la mirada de l'esperança i la confiança en nosaltres mateixos. La mirada clara i neta de ser un poble lliure que tampoc l'11 de setembre de 1714 no va ser capaç d'ensorrar

Autor: Quim Torra (Blanes, 1962), advocat, escriptor i editor català. 


Font: "La mirada dels segadors" (Catalunya Oberta, 15-05-2013).


Nota: L'article comença així: "Amb motiu del 373 aniversari de l’inici de la Guerra dels Separació o dels Segadors, amb la destrucció del meu poble, Santa Coloma de Farners, em permetran que recuperi part del discurs del pregó que vaig tenir l’honor de fer farà dos anys."

He dormit pel carrer, he recollit burilles/ ni que fossin or. He sentit l’odi/ com un clau penetrant en la meva carn/ mans enfonsades en les butxaques o en els diaris/ mirades innocents i ullades plenes de temor.

Autor: Andrea Cati (Cisternino, 1984). Segons la revista sèrieAlfa: "Viu i treballa a Bolonya, on va llicenciar-se en filosofia i va col·laborar amb el Centre de Poesia Contemporània. Poemes seus i ressenyes han aparegut en alguns diaris nacionals i revistes especialitzades, entre les quals “Poesia”. Ha obtingut reconeixements en diversos premis literaris, entre els quals el Laudomia Bonanni, Premio Penne i Mario Luzi. En el 2009 va publicar el seu primer poemari, Eppure io mi innamoro (Akkuaria), amb pròleg de Davide Rondoni, i el 2011 va publicar el seu segon llibre, Quattro movimenti (Tracce), amb pròleg d’Alessandro Moscè."


Font: Poema vist a El cau de Calpurni. Publicat al número 58 de la revista sèrieAlfa, on es pot llegir en altres llengües. Traducció: Lucia Pietrelli.

 
Poema complet:

He dormit pel carrer, he recollit burilles
ni que fossin or. He sentit l’odi
com un clau penetrant en la meva carn
mans enfonsades en les butxaques o en els diaris
mirades innocents i ullades plenes de temor.
El vent mesclava l’olor de cervesa
amb els perfums i els fums de les avingudes.
Hi havia bregues i drogats de nit
que no em deixaven dormir
albiraments de perifèria
i pregàries fins a l’albada a l’hivern
per tornar de nou a aixecar-se.


Original: 

Ho dormito per strada, raccolto mozziconi
neanche fosse oro. Ho sentito l’odio
come un chiodo penetrare nella mia carne
mani sprofondate nelle tasche o nei giornali
sguardi innocenti e occhiate piene di timore.
Il vento mischiava l’odore di birra
con i profumi e i fumi dei viali.
C’erano calci e tossici di notte
che non mi facevano dormire
avvistamenti di periferia
e preghiere fino all’alba in inverno
per potersi di nuovo rialzare.

La mirada és un instrument d’adaptació a un entorn que roman hostil per bé que t’hi hagis adaptat

Autor: Joseph Brodsky (Sant Petersburg, 24 de maig de 1940 - Nova York, 28 de gener de 1996), poeta estatunidenc d'origen soviètic. Premi Nobel de Literatura l'any 1987.


Font: La marca de l'aigua. Barcelona: Viena Edicions, 2011. Traducció: Marcel Riera. Vist al Mirador de la Marina Porras.


Nota 1: Segons l'editorial: "El tribut personal a Venècia d’un dels grans escriptors del segle XX, guardonat amb el Nobel i fins ara inèdit en català.
La marca de l’aigua és un llibre sobre Venècia, però és, sobretot, una interpretació singular d’allò que ens sedueix d’aquesta ciutat fabulosa: la combinació de llum i penombra, l’empremta del passat sobre la pedra, els reflexos de l’arquitectura sobre la superfície de l’aigua, l’atmosfera especial que sorgeix del contrast entre el que és perible i el que podria semblar immortal... Fruit d’una sensibilitat molt poca comuna, aquest bellíssim cant d’amor a Venècia del premi Nobel Joseph Brodsky és una guia d’excepció per deixar-se perdre d’una manera real o imaginària per la ciutat dels canals."


Nota 2: Segons la Marina Porras: "La marca de l’aigua és l’aigua de Vènecia filtrada, un dietari de ritme estrany, amb passatges que encaixen magistralment sense càrrega narrativa, només teixits per les mirades de Brodsky, que ja ha avisat: “No tinc principis, només nervis. Per tant el que ve a continuació té més a veure amb l’ull que amb les conviccions”. A part de voler comprar un vol per aterrar a Marco Polo (o en la versió low cost a Treviso) “la marca de l’aigua” és un manifest a favor de la llum, de l’aigua, dels reflexos i de les sensacions més primitives, aquelles que entren bé pels ulls."


Nota 3: En podeu fer un tast aquí.

Aquella mirada et segueix d'un costat a l'altre, d'esquerra a dreta, de dreta a esquerra. En efecte, la Gioconda es va quedar amb el tic de vigilar dia i nit el seu adúlter marit

Autor: Marcial Fernández, filòsof i escriptor mexicà.

Original: Esa mirada te sigue de un lado a otro, de izquierda a derecha, de derecha a izquierda. En efecto, la Gioconda se quedó con el tic de vigilar día y noche a su adúltero marido. [ES]

Font: Andy Watson, contador de historias. Mèxic: Ficticia, 2005, p. 91. Vista a Palabras mal dichas.

Saps que en les mirades dels homes hi ha mirades impures? Que unes vegades sembla que acaricien i d'altres sembla que despullen? Quan t'embolcalla una mirada d'aquestes i sents que rellisca pel teu cos... Què és el que penses?... Digues, què és el que penses?

Autor: Pedro Matta (1875 - 1976), poeta espanyol.

Poema original:
Tengo celos de ti, por qué negarlo,
tengo celos de ti, celos rabiosos,
celos de la sonrisa de tu boca,
celos de las miradas de tus ojos,
cuando yo no te oigo… cómo hablas?
Cuando yo no te miro… cómo miras?
Cuando no estoy delante… cómo suenan
los raudos cascabeles de tu risa?

¿Tú sabes que en las miradas de los hombres
hay miradas impuras?
Que unas veces parece que acarician
y otras parece que desnudan?
Cuando te envuelve una mirada de esas
y sientes que resbala por tu cuerpo
…Qué es lo que piensas?… Dí,
qué es lo que piensas?

Cuando tengo tu mano entre mis manos,
yo sé cómo tu carne se estremece,
cuando es otra la mano que te oprime,
qué es lo que sientes? Di,
que es lo que sientes?
Yo puedo adivinar qué pensamientos
laten en ti cuando de mí te acuerdas.
Cuando es de otro el recuerdo que te asalta,
qué es lo que sueñas?…Di,
qué es lo que sueñas?

Yo te he visto mil veces temblorosa
ante el fervor de mis ardientes frases,
con los divinos ojos entornados
y los húmedos labios anhelantes,
imbuida de amor desvanecida.

Cuando yo soy el amor, el que te habla,
si las palabras son las mismas…dime,
cómo te suenan de otros las palabras?
Tú juras que me has dado
tu corazón, tu cuerpo y tu cariño,
pero nunca sabré si tras tus ojos
se esconde un pensamiento que no es mío.

Y qué importa tu cariño entonces?
Qué vale la escultura de tu cuerpo
si son los pensamientos de tu alma
como villanos que arrebatara el viento?

Font: Poema "Celos". Vist a Alquimia poética.

Vídeo: El poema "Celos", amb la veu d'Alberto Madariaga.

Jo només em permeto plorar i deprimir-me a casa. Al carrer se surt amb el cap ben alt, mirada de superioritat i llavis vermells. Sempre

Autora: Ele Menta, piuladora.

Original: Yo sólo me permito llorar y deprimirme en casa. A la calle se sale con la cabeza bien alta, mirada de superioridad y labios rojos. Siempre. [ES]

Font: Del seu Twitter.

Gossos que t'aguanten la mirada mentre caguen

Autor: Anònim.

Font: Vista al Twitter LoMejorDeFB.

Foto: El Quico, el meu gos, és dels que aguanten la mirada.

Cada mirada és un combat

Autor: Abel Cutillas (Vinaixa, 1975), escriptor, llicenciat en història i filosofia.

Font: Del recull d'aforismes Viure mata. Editorial Fonoll, 2006, p.20.

Jo només cedeixo el seient del metro per veure com la resta de gent jove abaixa la mirada i sent vergonya

Autor: JorgeT, piulador.

Original: Yo solo cedo el asiento en el metro para ver como el resto de gente joven baja la mirada y se avergüenza. [ES]

Font: Vista al seu Twitter.