La foto d'una dona que llegeix és poc interessant, però la foto una dona que llegeix ensenyant les cuixes ja és més suggeridora i no només per les cuixes, sinó també per les expectatives que obre sobre l'ús que en farà

Autor: Enric Vila (Barcelona, 1972), historiador, escriptor i periodista català.



Font: De les "Notes" del seu bloc.

Jo estimava les galtes fresques, les gropes turgents, la mels dels pits, les cuixes de color d'aurora, els peus de neu i de nacre... Els llibres que donen saviesa, les postes incendiades des dels meus finestrals, la claror perlada de l'astre de la nit

Nota: Avui fa 105 anys que va néixer l'autora. 


Autora: Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 d'octubre de 1908 - Girona, 13 d'abril de 1983), escriptora catalana. 



Font: Quanta, quanta guerra... Barcelona: Club Editor, 1981, p. 100. Col·lecció El club dels novel·listes, 85. Vist a Lleixes.


Context: No em planyis. No provis de salvar-me. Potser tinc el càstig que em mereixo per la meva lascívia, per haver-me sentit més poderós que Déu. S'ha fet amo del meu saber, s'ha fet amo de mi. Visc d'ell i per ell. Sóc ell. Sóc la seva maldat, la seva crueltat. La meva presó no són aquestes parets: és la meva carn i els meu ossos. No et deixis abatre mai... va callar un moment i va seguir amb la veu canviada. Mira i admira l'ordre perfecte de les estrelles, el pas del temps amb el seguici de les estacions: les portes de l'estiu, les portes de l'hivern. Mira les onades, escolta la grandesa dels vents que bufen quatre àngels des de les quatre puntes dels cels palpitants. El llamp que tot ho ratlla de foc, el tro que s'arrossega... Jo estimava les galtes fresques, les gropes turgents, la mels dels pits, les cuixes de color d'aurora, els peus de neu i de nacre... Els llibres que donen saviesa, les postes incendiades des dels meus finestrals, la claror perlada de l'astre de la nit. La meva vida havia estat un diamant. ¿Què són els meus ossos trencats sinó una manera de lligar-me al reialme dels records, a tot el que havia tingut i no ha fugit perquè viu en el recer més negre del meu cor? ¿On són, digues, les nimfes antigues voltades de lliris i d'aigua que corre per les obagues dels meus boscos teixint garlandes de dulcamara, adormides per les grutes d'ombra ressonants de crits d'amor perdut? Tinc la carn cansada, la pell resseca com vidre. Dormo per terra voltat d'aranyes tranquil·les, de pols que mastego i que sóc i seré jo quan en el país dels purs, lluny del crit blau de les sirenes, seré rebut per la llum que encega. Demana, demana sempre que l'home pugui contemplar aquest gran bé de Déu que ens ha estat donat perquè no el desfem ni el precipitem als abismes de l'esglai on tot es glaça...

La tradició va ser navalla/ d'un traç turbulent/ va emmudir el meu grill/ la papallona va avortar el seu vol/ va desaparèixer la fruita/ la corol·la es va negar en la meva sang/ Ara tinc una mica de res/ morint-se entre les meves cuixes

Autora: Arabella Salaverry (Managua, Nicaragua, 1946), poeta, narradora i actriu costra-riquenya.


Font: "Canción de niña africana". Vist al seu bloc.


Poema original:
Yo tuve una corola
tuve una flor espléndida
yo tuve una anémona
que también fue fruta de la pasión

Tuve una flor de suculentos pétalos
yo tuve una sencilla mariposa
durmiendo entre los muslos

Tuve una golondrina
Yo tuve un grillo cantando
un abejorro
tuve una tórtola
soñando entre los muslos

Pero un día
Me latió un pájaro
de desconsolado vuelo

La tradición fue navaja
de un turbulento trazo
enmudeció mi grillo
la mariposa abortó su vuelo
desapareció la fruta
la corola se anegó en mi sangre

Ahora tengo un poco de nada
muriendo entre mis muslos

Els pits, les cuixes, rodonesa bessona del flanc, el sexe, entre la molsa uns llavis, tanta bellesa, tanta

Autor: Vicent Andrés Estellés (Burjassot, Horta, 4 de setembre de 1924 -València, 27 de març de 1993), poeta i periodista valencià.

Font: Vista a la pàgina web Mallorcaweb.com.

Format original:
Els pits, les cuixes,
rodonesa bessona
del flanc, el sexe,
entre la molsa uns llavis,
tanta bellesa, tanta